Etziba Balutxo...

La catedral viviente és una novel·la d’Antonio-Carlos Vidal Isern, publicada l’any 1957 en edició d’autor, amb portada del pintor Enrique Ochoa (1891-1978). Literàriament és molt deficient, però confirma que la qualitat i l’interès d’un llibre no van necessàriament de la mà. En aquest cas, permet analitzar i certificar que l’anticatalanisme és un fenomen visceral, irracional i sense arguments. És més, desemmascara la ignorància cultural i històrica dels qui el practiquen. Més que una novel·la, és un relat autobiogràfic que vomita, damunt del paper, les poques fílies i les moltes fòbies de l’autor, en un exorcisme malsà dels seus fantasmes.

 

* * *

Jaume Sastre, creador d’opinió i escriptor de combat, pateix una criminalització dissenyada en el laboratori dels mecanismes de poder fàctic i fatxa, atiada des de la caverna més rància. Si encara no ha transcendit és, paradoxalment, degut al seu silenci que, vull endevinar, estratègic per destruir aquell qui l’ha desert. La informació m’arriba per tres vies que he contrastat i validat, però per no interferir en un conflicte emergent, que pot esdevenir un model en la defensa dels drets de les persones i de les llibertats democràtiques, esperaré esdeveniments.

El gran problema de Jaume Sastre és que incomoda. Al poder establert, perquè planta cara sempre, amb fermesa i contundència, sense subterfugis ni eufemismes. Als partits polítics, als sindicats i a les entitats cíviques, perquè posa en evidència tots els seus condicionaments derivats d’un clientelisme que les subjuga i les aferra a la comoditat. És un malson que emprenya molt les males consciències. No s’està de repartir bastonades o ditades de mel a tort i a dret en defensa del seu poble. Això fa que els encarxofats en els mecanismes de poder i els ineficients gestors de l’oposició mengein molt més pal que no mel.

El motiu de l’actual persecució i ciminalització (en patirà moltes més en el futur) és haver plantat cara i posat en evidència Pedro J. Ramírez. Allò que tenc per segur és que Jaume Sastre és un foner, un almogàver, un agermanat, un segador, un maulet i un defensor de la terra que, a diferència dels pusil·lànimes i dels tiotom, no claudicarà i que, com reclamava Salvador Espriu, es mantindrà fidel al servei d’aquest poble contra bords i lladres.

*   *   *

A l’espera dels esdeveniments a l’entorn de la persecució que s’ha desfermat contra Sastre, amb extravagants i abusives projeccions extrajudicials que, contra llei i lògica, inventen i intenten inhabilitar-li drets fonamentals, a les ordres dels inquisidors i amb la col·laboració de més d’un botifler alçamerda sense dignitat ni vergonya, vull aprofitar per transcriure dos documents sobre la seva obra. Es tracta de la transcripció de la presentació, fa 10 anys, del llibre Converses amb l’amo en Biel i del pròleg que vaig fer de gust, fa 18 anys, al llibre Mossegades.

1.- Presentació de Converses amb l’amo en Biel (10-VI-2003)

Bon vespre, enguany, coincidint amb el XX aniversari del primer govern autonòmic, celebram el centenari del naixement del ciutadellenc Francesc de Borja Moll. Després d’enllestir el gran diccionari, Moll va publicar la biografia dels dos principals autors. La de l’iniciador, Mossèn Antoni Maria Alcover, sota el títol Un home de combat, i l’autobiografia, en dos volums, Els meus primers trenta anys i Els altres quaranta anys. Tant a la d’Alcover com a la d’ell mateix, Moll descriu les polèmiques que varen protagonitzar i, no només les justifica, sinó que en fa una viva defensa. En essència, Moll apel·la a la nostra cultura socràtica; del debat neix la llum; de la discussió, l’entesa. Quan els personatges de les rondalles diuen “feta està sa barrina” estableixen el contracte de més valor i, amb ell, un compromís inviolable. Aquest és un dels trets característics de la nissaga catalana: som de la cultura del debat i de l’entesa!

Si la literatura popular, amb les rondalles de n’Alcover al davant, necessitava del complement rigorós del Diccionari, encara hi havia un altre buit per vertebrar un corpus lingüístic sòlid: el Cançoner. Va ser també Moll qui va prologar, amb un estudi magistral, els quatre volums del Cançoner Popular del franciscà Rafel Ginard. A la presentació, Moll es refereix a la condició de sacerdot de l’autor per deixar veure una previsible autocensura. Efectivament, no hauria estat ben vist en aquella època que un capellà publicàs les gloses més verdes de picat que, com el calabruix, són un element més del nostre paisatge. El pare Ginard n’era tan conscient que s’hi va referir amb aquestes paraules: “Els glosadors se gatinyen i se diuen mil pensaments que, presos en sentit literal, donen a entendre que estan a punt de devorar-se de viu en viu. No hi ha brega de moixos més encrespada. Es tracten de porc, d’ase, de brut, de moltes altres coses pitjors i això fa les delícies de l’auditori. Fan cançons de picat carregades de sal gruixada, espurnejants, entramaliades, bellugadisses, juganeres, amb un bri i a vegades amb més d’un bri de picardia. No hi ha paraula lletja que no s’escupin al rostre; cada mot és un verdanc o un ram d’ortigues per fregar la cara de l’altre.”

Arribats a aquest punt, l’auditori té dret a demanar-se si tot això de les rondalles, del diccionari o del cançoner té res a veure amb el llibre que avui presentam. Alcover, Moll i Ginard certifiquen que la llengua és molt més que un vehicle de comunicació. És una eina, un mecanisme d’expressió, una manera d’entendre el món, un fonament de compromís i un sistema de vida. Així ho valora, també, Jaume Sastre, Curro, aquest banyeta verda, santjoaner com el pare Ginard i, com ell, arrelat a la nostra tradició popular. De Sastre han descrit les olors del sofre que espargeixen les flamarades de la seva ploma i la quantitat de carn crua que es menja cada setmana (ei, si el dimoni no mos engana!), però els qui coneixem la seva obra, sabem que, per molt que s’emboliqui d’una provocativa avantguarda, és continuador de la nostra literatura popular. No hi ha avui més expectació que quan, ara fa cent anys, s’anunciava un combat entre el Cabo Loco del Coll d’en Rabassa, en Serral de Felanitx i en Llorenç Batle d’Algaida. Els qui no volen menjar les llesques gruixades, no s’han d’esqueixar la camisa ni cridar a la commoció apocalíptica. La paraula, amb l’elogi i amb l’insult, és l’arma dels demòcrates. Així ho consagra la Declaració Universal dels Drets Humans quan proclama el dret a la Llibertat d’Expressió i a la Llibertat d’Opinió. Avui, per desgràcia, vivim una judicialització permanent. Qualsevol discrepància acaba a la barra on es debat un hipotètic dret a una cosa tan abstracta i difusa com és l’honor. Tanmateix les persones no són més o menys honorables per allò que diuen d’elles, sinó per les obres que practiquen. En aquest caminar com els crancs, no només hem perdut l’esma de parlar sense embuts, com els glosadors, sinó que també hem perdut la confiança en “l’home bo”, el sen, una figura emblemàtica de la nostra cultura que posava pau i consell en cas de disputa i que hem malbaratat pels tribunals de justícia.

Quan Jaume Sastre m’anuncià el projecte del llibre que presentam, el vaig aplaudir. Més tard i paradoxalment, persones del meu entorn consideraven un contrasentit que dos personatges tan antagònics fossin capaços de bastir plegats aquest llibre. Jo estava segur de l’encert de l’editor, Lleonard Muntaner, en haver recomanat aquest autor. Sastre era una garantia per evitar que l’entrevista agafàs un to hagiogràfic o apologètic, perquè no era gens sospitós de deixar-se entabanar ni emblanquinar ni ensabonar. També era una assegurança per tractar les hores dolces i les agres, els temps de les vaques grasses i el de les magres, les llums i les ombres. Sastre podia legitimar, des d’una perspectiva ideològica allunyada, un document amb prou força i projecció per arribar a ser, no només el llibre “més venut” de la recent Fira del Llibre 2003, sinó també el “més temut” i, el que és més important encara, el “més llegit”. És cert que el projecte era arriscat, perquè podia haver-se produït, de part de qualsevol dels dos, un esqueix. Però, personalment, sabia que si hi havia una ruptura no seria per cap deslleialtat de Sastre, el qual sempre ha dit arreu les coses clares i a la cara, una virtut que s’usa poc. Per això, si els dos parlaven clar i llampant, estava segur que aviat s’establiria una complicitat voluntària. Si, per afegitó, com a dos glosadors de combat que saben aguantar amb valentia la pressió de l’escenari, en Jaume Curro i l’amo en Biel eren capaços d’estirar i amollar la corda, celebraríem l’èxit de l’empresa. Així ha estat.

Del llibre, en vull destacar tres coses. La primera és el llenguatge. El fet que Gabriel Cañellas hagi optat per un registre col·loquial i l’autor per un registre formal, lluny de representar cap divorci, permet concloure a qualsevol lector (com no podia ser d’altra manera) que els dos parlen el mateix idioma. Tant l’autor com el protagonista fan ús d’un vocabulari extens i un lèxic abundós, amb multitud de frases fetes i modismes populars que enriqueixen la conversa. La segona cosa important és l’exuberant documentació. Sastre posseeix un vast i valuós arxiu. Aquesta gestió del coneixement, ha fet que al llarg de tot el llibre hi hagi referències permanents no només als fets contemporanis més destacats, sinó que recupera i contextualitza les paraules de Gabriel Cañellas a cada moment històric. Possiblement qualque lector considerarà exhaustiva i fins i tot excessiva tanta de documentació, però aquesta aportació contribuirà, als lectors del futur, a fer el llibre més intemporal. La tercera qualitat del llibre és l’estructura. Obre el llibre un sucós pròleg de qui va ser president del primer ens autonòmic, Jeroni Albertí, del qual em vaig proclamar admirador fa temps per haver evitat el secessionisme lingüístic a la valenciana, ni que fos pura nomenclatura, enlairat per qualque “conrador” errat de comptes. Sastre descriu la trajectòria de Gabriel Cañellas, des del seu naixement, els anys d’aprenentatge fins a Deusto, la seva vida familiar, professional i, amb rigorós ordre cronològic i eficaç metodologia, la seva participació política des de la travessia del desert, passant per les tres legislatures, fins a l’èxit electoral de 1995 i la gairebé immediata glopada d’una destitució forçada i aliena a la voluntat de la ciutadania, sinó decapitat per Josemaría Aznar. Hi ha qualque episodi paradigmàtic com, per exemple, la descripció d’un matrimoni de foravilers de socarrel, l’amo en Miquel i madò Bet on es confirma que la pàtria de les persones és la seva infantesa. Diu Gabriel Cañellas: “Ells m’ensenyaren tot quan jo he pogut arribar a entendre de sa filosofia des món pagès, des caràcter després d’una ànima mallorquina d’aquelles antigues. Dues persones que no sabien llegir ni escriure, però que sabien de sa filosofia de sa vida, de sa solidaritat, de s’amor i, a més, passaven gust de transmetre-ho als qui estaven davora.” Més de 500 persones esmentades, amb notes biogràfiques de les més representatives i un bon índex onomàstic, acompanyen el camí de les 430 pàgines on, també, hi trobareu una setantena de fotografies. Vull fer esment a una que m’ha impactat. Hi apareix un amic meu, el senador del PSIB-PSOE Antoni Ramis, que va morir en accident la primavera de 1985, just dos mesos després de la foto. Perdem la memòria. No fa una setmana vaig assistir a l’ofici de mort per Jaume Crespí, el primer batle democràtic d’Inca encara no fa 25 anys. Hi havia massa bancs buits. Si em perdonau l’expressió no hi eren ni els seus si és que algú sap, avui, qui són els seus. No hem de voler tenir ni la pell prima ni la memòria fràgil. Per això, contra l’amnèsia que patim, són benvinguts documents com el que ara presentam.

Per a mi, després de dues lectures del llibre (la primera un poc d’estraperlo), em sembla un document excel·lent, necessari i aclaridor, perquè constitueix una radiografia del personatge entrevistat i de les vicissituds i peripècies de la nostra autonomia. No em ve de nou, la qualitat resultant del treball. Guillem d’Efak, referint-se a la llarga conversa amb Jaume Sastre publicada ara fa 10 anys en clau, va dir: “És la millor entrevista que m’han fet mai.” Si em permeteu un consell, us recoman, en trobar-vos un passatge divertit (i us assegur que n’hi ha moltíssims) llegir-lo en veu alta i veureu com el llenguatge cobra encara més força. Mirau-ne un tast de les primeres pàgines quan Sastre demana al protagonista si és de “la quinta de la fam”: “Quan jo tenia devers un any, es meu germà va fer sa primera comunió i amb una mica de farina que no sé d’on diantres havien treta, varen fer un parell d’ensaïmades. Sa teta, tota orgullosa, va treure es nin petit amb so bavero nou i net i me va donar un tros d’ensaïmada. Amb allò tan blan i desconegut un poc més i m’ofec. Així com pogueren me tragueren es bocí d’ensaïmada de sa boca i sa teta se’n va anar a sa cuina i va treure es cantó d’un xusco de racionament que duien a mon pare… i no havien vist mai un al·lot tan feliç amb so cantó de pa.”

Ni que sigui una espipellada sobre el protagonista del llibre, vull dir que, més enllà del rostre del polític, projecta la cara de la nostra cultura matriarcal: l’austeritat, el sentit de la ironia i l’àmbit reduït de confiança. Sosté Cañellas que el mèrit de ser un bon gestor és tenir davora gent que sigui capaç de dir-te sempre allò que pensa, maldament no t’agradi. Al llarg del llibre, apareixen noms d’alguns dels seus confidents (Alexandre Forcades, Jeroni Saiz o Catalina Cirer), però es delata que rera l’aparent gran poder de la presidència del Govern de les Illes Balears, va patir a molts de moments la immensa solitud del corredor de fons o, si voleu una altra metàfora similar, els dubtes del porter davant del penal. Només hi ha una única assessora permanent: la família i, molt més en concret, la seva esposa a la qual Gabriel Cañellas atribueix una parpella i intuïció especial davant dels problemes.

Per acabar i fer valer la fama d’insolent, perquè si no aprofit aquesta avinentesa i no ho dic rebentaré, vull fer una reflexió política. Gabriel Cañellas va ser el nostre president mentre a Madrid hi havia un govern de signe distint. La mateixa peripècia, de signe contrari, que ha patit aquests darrers quatre anys Francesc Antich. A ningú no escapa que qualsevol any d’aquests ens pot tornar passar el mateix. El resultat ens mena a la mateixa conseqüència: patim un espoli fiscal que no té res de solidari i sí molt de tractament colonial. La metròpoli ens té a pa i aigua. Només hi ha una alternativa possible per combatre aquesta situació: un gran pacte en defensa de les Balears. Cañellas, en referir-se a una dura negociació amb un ministre socialista, destaca que alguns adversaris seus, concretament Pep Alfonso del PSIB-PSOE i Sebastià Serra del PSM, se situaren al seu costat i conclou: “Aquells anys Balears feia pinya!” Com he dit al començament quan he parlat de Moll, som de la cultura de l’entesa i del debat. Sobra crispació i manca diàleg i acords per tancar files: tothom contra Madrid! Algú podrà dir que és molt difícil. També deien que aquest llibre no arribaria a publicar-se i ja el tenim aquí. Si Cañellas i Sastre han sabut sublimar les diferències i oferir-nos aquest document, ben bé podrien els professionals de la política fer barrina amb una entesa a favor de la nostra Comunitat. És urgent assolir un compromís de lleialtat entre les diverses forces polítiques per aconseguir que, governi qui governi a Madrid, deixem de ser maltractats i comencem a ser respectats. Amén!

Dat a El Muntant dels Establiments, dia 10 de juny de 2003. LLegit el mateix dia al Centre de Cultura de Sa Nostra (vg. arxiu adjunt PRESENTACIÓ).

2.- Pròleg a Mossegades de Jaume Sastre (Mallorca, 1995)

El podeu llegir en clicar sobre els dos arxius adjunts (PRÒLEG1 i PRÒLEG2)

(*) Així com lo taur se’n va fuit pel desert

quan és sobrat per son semblant qui el força

ne torna mai fins ha cobrada força

per destruir aquell qui l’ha desert.

Ausiàs March (1400 – 1459)

L’any 1931, just abans de la proclamació de la República, es publicà Mort de Dama, la primera novel·la de Llorenç Villalonga, una de les obres que, tot i evidenciar una manifestació clara d’autoodi, encara ara i incomprensiblement sol imposar-se com a lectura més o menys obligatòria a les escoles de secundària. Originàriament es publicà amb nombroses incorreccions ortogràfiques i incoherències en el registre, malgrat haver disposat d’un bon corrector a l’ombra que no va ser respectat per l’autor. L’obra va prendre volada a la meitat dels anys 60, a rebuf de la publicació de Bearn.

***
La il·lustració correspon a la caràtula de la primera edició en castellà, l’any 1967.
***

 

 

Mort de Dama constitueix una sàtira exagerada, un sainet deformador, una caricatura burlesca, esperpèntica, pamfletària, provocativa i, sobretot, molt injusta que fa llenya de l’arbre en extinció de la burgesia més decadent i, amb un especial sadisme i escarni, dels valors culturals que defensaven els intel·lectuals de La Nostra Terra. Joan Melià, arran d’un dels muntatges teatrals de l’obra escrivia: “Villalonga va decidir, des del menyspreu, fer una descripció sarcàstica i provocativa, sovint injusta i gens innocent, de la societat mallorquina.” (Diari de Balears, 19-III-2009). Josep Massot i Muntaner ja havia definit el llibre com: “un pamflet adreçat, en bona part, contra el grup de LA NOSTRA TERRA” (Cultura i Vida a Mallorca). De cap manera, no es pot admetre com s’ha escrit que el disgust de Villalonga amb els que ell anomenava el “clan” fos pel rebuig que li feren a la novel·la, perquè, justament a l’inrevés, la novel·la era una manifestació més del rebuig de l’escriptor als que feien possible la revista, retratats a l’obra amb el nom del grup Bé hem dinat, amb la intenció burlesca de l’anècdota del rei en Jaume que explica com, després de la batalla de Santa Ponça, va dinar d’una cabeça d’alls i, després d’eructar, va dir aquelles tres paraules que, segons una tradició incerta sense cap ni peus, donaren nom al llogaret de Bendinat.

 

Villalonga projecta la visió d’una contradicció permanent. Resulta paradoxal que, formalment, usi els mateixos tics de rialla fàcil del teatre costumista per criticar el regionalisme: “El regionalisme, com fa alguns anys les «goyescas» de Carmen Flores, es prepara amb recepta, igual que una salsa. Picant una branca florida d’ametller amb un bocí de pagesa típica, mesclant-hi dos brots d’alfabreguera i deixant-ho coure vora la llar, mentre sonen els boleros i la cuinera canta Sor Tomaseta, surt un guisat – que es pot servir dins un plat de majòlica, damunt unes estovalles de roba de llengües – de tan fàcil digestió que el toleren fins els infants de pit i que les senyores més senyores no desdenyen de tastar alguna vegada.”

 

El llibre neix amb un pròleg de Gabriel Alomar que, a les següents edicions, seria retirat per l’autor, perquè el deixava en evidència: “Llorenç Villalonga és un cas curiós. Emportat per prejudicis de la seva educació artística, començà per ésser enemic de la nostra tendència catalanitzant. (…) Però tot seguit que ha volgut enfrontar-se amb una realitat vital mallorquina, ha sentit la impulsió ineludible d’usar el llenguatge únic que podrà donar forma i plasticitat a la seva fantasia. La funció li ha creat l’òrgan.” Llorenç Villalonga presumiria anys després que Gabriel Alomar, amb qui eren fills de cosins, havia apadrinat la novel·la. És cert que el polític i pensador, a les antípodes ideològiques de l’autor, va ser determinant per fer publicar l’obra en català.

 

 

 

Arran de la publicació de la novel·la, Villalonga va fer la primera denúncia pública contra unes hipotètiques amenaces que deia haver patit. Ho explica a la solapa de la primera edició castellana: “La primera edición de esta obra levantó una tempestad de enconadas protestas que llegó a adquirir temibles proporciones, hasta bordear el atentado personal.” L’exageració té poca credibilitat i constitueix una mostra de deliri i d’egolatria, quan no d’excusa de la seva agressivitat. Arran dels seus primers articles de combat durant la guerra, va insistir que era objecte d’amenaces. Tant en un cas com en l’altre, insinuava que els hipotètics autors eren els del “clan” de La Nostra Terra, una possibilitat gairebé impossible, perquè les inventades amenaces (mai no investigades) en temps de guerra responien a uns articles de Llorenç Villalonga certament intimidatoris i resulta impensable que alguna persona atemorida, d’entre les vertaderament amenaçades (algunes ja assassinades i altres en procés judicial sumaríssim), s’atrevís durant els primers mesos de l’aixecament militar a arriscar la vida amb un anònim. D’altra banda, Villalonga no va demostrar mai aquelles amenaces, tantes de vegades referides. Tot fa pensar, com en tantes altres coses que va fer i va dir, que capgirava la realitat de manera malaltissa. Amb Nuria Folch, Joan Sales, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel i d’altres que li arribaren a veure el llautó, aplicava la tècnica psicològica de tergiversar la veritat i invertir el rol per presentar-se com la víctima de les seves víctimes.

 

Miquel Villalonga definí així l’obra del germà: “era un libro españolista y estaba redactado en lengua vernácula por quien siempre alardeó de no conocer dicha lengua. (Un gramático local, de los del grupo de La Nostra Terra, se la había ortografiado pulcramente al autor)”. Efectivament, per fer que aquella obra fos llegidora i entenedora, l’autor va haver de requerir els bons oficis d’un dels dos correctors de la revista (Jaume Busquets i Estanislau Pellicer), amb els qui coincidia a les tertúlies de la Casa del Libro. Lluny d’agrair la feina de salvar del desastre l’obra, Miquel Villalonga no va tenir manies de desqualificar i fer burleta d’ambdós correctors, tant d’Estanislau Pellicer, que havia retornat a Barcelona, com de Jaume Busquets: “En aquellos tiempos, el separatismo era inseparable de la Retórica. Afortunadamente, la Ortografía de don Pompeyo Fabra no estaba al alcance de todos los catalanes de Mallorca. A decir verdad, sólo dos la conocían; dos eruditos indiscutibles, que no tardaron en ser uno sólo, porque el otro resultó ser más catalán de Cataluña que de Mallorca, y un buen día se reintegró a su tierra, dejando a sus hermanos de Mallorca sumidos en orfandad ortográfica”. Miquel Villalonga considerava que aquella novel·la havia estat una fita clau per assenyalar la mort d’una època: “Mort de Dama puso el RIP funerario a la última señora isabelina de Mallorca (…). Al mismo tiempo que aquel mundo desaparecía – aquel piccolo mondo antico – un grupo intelectual capitaneado por Aina Cohen pretendía reemplazarlo. Dicho grupo carecía de vitalidad para subsistir, pese a los sueros de don Pompeyo Fabra, Farmacéutico Supremo de la Renaixença”. L’afirmació delata únicament el desig de l’acusador, perquè la revista va continuar, amb un alt nivell de qualitat i dignitat, durant més de cinc anys. Curiosament, deixant de banda l’apartat dedicat a la Poesia, els dos trets més característics de la revista varen ser la seva gran actualitat i la seva universalitat.

 

 

 

L’intent dels germans Villalonga de derrotar intel·lectualment La Nostra Terra va ser un fracàs absolut. El nivell de la revista, gràcies a la mà destra de Miquel Ferrà i de Joan Pons i Marquès, va incrementar-se, amb importants aportacions al pensament polític, la crítica literària, l’actualitat científica i la promoció de l’art i la cultura. Si finalment els seus enemics varen assolir l’objectiu va ser, únicament, a conseqüència de la rebel·lió militar. Només així va perdre la vitalitat per subsistir i va haver de callar per força i per la força. Per dir-ho sense eufemismes, La Nostra Terra no va morir, sinó que va ser afusellada. Silenciats, atemorits i escalivats tots els escriptors mallorquins que li podien fer ombra, Llorenç Villalonga va triomfar com a autor en català gràcies a la promoció i pupil·latge que li va brindar Joan Sales.

 

 

Com he escrit a l’entrada d’aquest article, Mort de Dama és un pamflet; una burla feta amb més cinisme i odi que no ironia i comicitat. Gabriel Alomar valorà com a positiva la crítica a la societat burgesa i conservadora del moment, però es va desmarcar de la ridiculització cruel de la llengua i la cultura que Villalonga no reconeixia catalanes. L’autoodi que destil·la l’hauria de fer sortir, amb segell d’urgència, dels programes escolars que la recomanen, perquè esdevé un model que constitueix un pèssim referent a la gent jove. El classisme, la misogínia, el racisme i l’anticatalanisme que amara l’atmosfera de l’obra, descarten qualsevol recomanació sensata si, a més de la Literatura, es volen divulgar i promoure els valors de la Cultura Catalana que Villalonga no només no va respectar mai, sinó que els va escarnir tant en els seus articles com a Mort de Dama. Aina Boutroux, esposa de Bartomeu Ferrà, en una entrevista de 1986 a Memòria Civil, s’esplaiava a gust: “A mi que no me diguin que Mort de Dama és una gran novel·la. En Villalonga va poder medrar gràcies al buit que deixaren, forçats, molts d’altres. Va saber estar a bones amb el règim dels guanyadors… Nosaltres el consideràrem un cucurrumeco.”

 

 

Dia 7 de febrer de 1521, coincidint aquell any amb el dijous llarder, es considera la data de l’inici de la revolta de la Germania de Mallorca. El dia abans, havien estat detinguts, entre d’altres, Joan Crespí i els germans Francesc i Joanot Colom. Feia mesos que la Germania de València i les Comunidades castellanes ja estaven en marxa per plantar cara contra l’abús de poder, l’espoliació fiscal i la corrupció; tres manifestacions del mal govern que van sempre de la mà i que, si es vol corregir el mal major, s’han de combatre en conjunt i mai per separat, perquè són indissociables.

Ofrena quan la placa encara presidia la plaça del Roser (7 de febrer de 1993)

***

Rafel Estaràs i Estaràs (Valldemossa, desembre de 1933 – abril de 2007) era el major dels fills de Bartomeu Estaràs Lladó, fundador l’any 1925 del grup folklòric El Parado de Valldemossa. L’any 1959, amb el nom efímer de Los existencialistas de Valldemossa, Rafel, Bernat i Tomeu, amb el seu cosí Maties, crearen Els Valldemossa, el conjunt de música popular de major durada de la història de Mallorca. Després d’obtenir un reconeixement internacional, entre el 1979 i el 1988, realitzaren una intensa campanya orientada a difondre la cançó en català a les escoles de les illes Balears i Pitiüses. L’any 2000, Rafel abandonà el grup que ja havia deixat Bernat i que continuà amb Tomeu Estaràs, Genia Tobin i Miquel Brunet. Rafel Estaràs va publicar Cançoner d’un viatge (2000) i Personatges de Valldemossa. Una relació entranyable. (2001). Dos mesos abans de morir va ser objecte d’un reconeixement públic i d’un monogràfic de la revista Miramar. Amb el grup, va ser distingit amb el Premi 31 de desembre de l’OCB i, després de morir, amb el nom d’un carrer i el reconeixement de l’Ajuntament de Valldemossa.
Em va demanar que li fes la presentació del primer llibre al Centre de Cultura de Sa Nostra de Palma dia 23 de novembre de 2000. Avui, amb el bon record de la seva amistat, la transcric. (1)

***

Bon vespre,

som aquí per parlar d’un llibre que ens ha deixat al portal en Rafel Estaràs, sense repicar gaire les baules. Un llibre que, per a mi, m’ha resultat incomplet encara que la culpa no és de l’autor, sinó de la meva ignorància toponímica o bé, posats a defugir la responsabilitat que em pertoca, una manca de parpella comercial de l’editor, Lleonard Muntaner, curiosament expert en geografia, perquè havia d’haver tengut l’ocurrència d’afegir-hi un mapa de situació, capítol a capítol, perquè ja em direu els milers de milles marines que separen Singapur de Barcelona.

Bé ja heu endevinat que el llibre relata un llarg viatge, en creuer. El protagonista és l’autor, molt mal disfressat de Gabriel, i ens mena de la mà al llarg d’una llarga ruta. Ho fa amb polissonada, simultaniejant argúcies amb destresa. D’una banda marca bé la pauta que diferencia el viatger del turista, però fa embustes al lector, perquè a les reflexions més profundes del viatger, d’aquell que simplement camina o, en el cas d’aquest llibre, simplement navega, hi ha etapes on el viatger es transforma, només, en turista per fer excursions. Per això, veureu els dos personatges: el viatger, el qui va a córrer món a l’arrisca l’aventura i tresca encuriosit per allà on passa, i el turista, el qui no va més enllà d’anar de visita.

Però, tornam-hi torna-hi, en aquest llibre hi ha més coses. Hi ha, per exemple, una sàvia reflexió internacional, adobada sempre de drets històrics i lingüístics (fins i tot, encara que l’autor se’n desmarqui aviat, religiosos), per informar-nos que hi ha molts de móns i que, al capdavall, és una solemne pardalada (i perdonau per dir la paraula solemne) voler ser internacionals quan allò que hem de ser i en Gabriel ho desemmascara és universals des de la nostra pròpia pertinença cultural i nacional. L’autor descobreix un fet compartit arreu: “Els nadius volen manar a ca seva”. Ja teniu la descripció més senzilla i clara del dret dels pobles a autodeterminar-se. Perdonau que, en tocar aquest tema i atesa la circumstància, just fa dos dies, de la mort d’Ernest Lluc, faci una aturada seca, amb un parèntesi com un glop de llet agra, per exclamar-me: que ens ho posen de difícil els assassins, tant els que maten com els que demanen la pena de mort, als qui ens sentim independentistes!

El viatge d’en Gabriel és també i sobretot, com diu el títol, un cançoner. Dia a dia, el protagonista ofereix als passatgers del transatlàntic una cançó leitmotiv a debat. En facilita la traducció, principalment a l’alemany, en fulls que escampa per damunt les taules abans de cada actuació. Així desfilen les cançons populars i tradicionals, mesclades amb il·lustracions dels nostres poetes. És emocionant saber que els versos de Josep Maria Llompart sonaren per Sumatra, els de Cèlia Vinyes al Golf de Bengala o els de Blai Bonet, Guillem d’Efak i Miquel Bauçà, per no esmentar més poetes, per devers el Iemen.

Hi ha un altre registre encara en aquest llibre: el de la complicitat del dietari íntim. L’autor s’hi amolla sense gens de pudor i amb autenticitat. El dia a dia, a més, conclou gairebé sempre amb un qualificatiu que expressa la resultant de les coses que han passat. Així trobam el dia d’esperança, el nostàlgic, el de l’amistat, el caòtic o, fins i tot, el dia reivindicatiu.

En Gabriel, però, mai no oblidarà els seus orígens socials. Descobreix i adverteix que hi ha gent que viatja per plaer i n’hi ha que ho fa per feina o, fins i tot, per necessitat. Al vaixell conviuen (uns a la part superior i d’altres a l’inferior) una baronessa sud-americana amb una ballarina ucraïnesa. Qualque vegada les mans tornen pesades quan, després d’una visita on ha vist la misèria de ben a prop, torna al vaixell i es troba amb el luxe d’una festassa. Gabriel que és més a prop de Jaume Santandreu i de la mare Teresa de Calcuta que no de la majoria de les persones que destapen el xampany al vaixell, ha de consolar-se amb un pensament: el món no pot arreglar-se suprimint una festa, perquè la seva ferida és molt profunda i difícil de curar.

Però tampoc no oblida els orígens culturals i, sempre que pot, reivindica el paper històric dels cartògrafs mallorquins o la falsa mallorquinitat d’en Cristòfol Colom. No oblida, tampoc, les persones amigues. Fa desfilar Jorge Cauci, el pianista uruguaià mort de ben jove que el va acompanyar, i molta més gent com el pare de l’autor, músics com Baltasar Samper, el mestre Calatayud o els pintors amics Josep Coll Bardolet i Xim Torrens.

Les reflexions i les inquietuds de l’autor s’escampen, pàgina a pàgina, per recordar la burla educacional que ens han fet als mallorquins i, en general, a tota la gent catalana. La història amagada brolla en els noms de les coses i a les pedres. L’exemple més fefaent, gairebé al final del llibre, és quan explica el descobriment que la capital de Mallorca era Perpinyà i la indignació que va patir en veure l’etafa d’haver hagut d’estudiar per força una història falsa que no era la seva.

En l’apartat lúdic, cal esmentar amb satisfacció que l’autor és un jovencell enamoradís. Fa pocs mesos, circulava per internet, una hipotètica carta de comiat als amics de l’escriptor Gabriel Garcia Màrquez. Es deia, i és cert, que pateix un càncer limfàtic i que havia escrit una epístola d’adéu. En realitat, és un fragment manipulat d’una antiga obra seva, La marioneta, on es fan unes reflexions bellíssimes quant al sentit de la vida. Una d’elles, diu així: “creemos que dejamos de enamorarnos porque envejecemos, cuando en realidad envejecemos cuando dejamos de enamorarnos”. En Gabriel no pateix d’aquesta mancança. Al contrari, totes les dones són fantàstiques. Les ballarines són d’una gran bellesa, les venedores de Goa fan una impressió magnífica, fins al punt, escoltau-ho bé, que per parlar amb una d’elles, li comprarà un ventall fet amb plomes de paó que tanmateix acabarà a la fireta de l’Obra Cultural de Valldemossa. No entraré en més detalls (alguns dels quals afecta més a Bernat Reüll que a Gabriel), però el llibre va ple d’enamoraments i curolles que provoquen cartes que, metafòricament (o no), seran dipositades dins botelles per tirar a la mar que qualque dia arribaran a qualsevol platja.

Hi ha, en el rerefons, l’aspecte que, per a mi, resulta més emotiu i corprenedor de tot el llibre: el laberint d’en Gabriel; la reflexió de l’autor quant al seu futur. Just encetar el prefaci ja planteja la seva retirada, abandonar el seu ofici de músic i traginer de cançons, com una rendició gairebé incondicional. Deixarà aquella feina i aquells viatges i ho explica així: “ja no estic en edat de primaveres i tenc les ales fluixes per emprendre el vol”. Després confessarà la por que li fa perdre els elogis sincers de la gent. El dubte l’acompanyarà tot el viatge sense esvair-se del tot, malgrat el gest metafòric i litúrgic de llençar a la mar el vestit de músic. Aquest laberint, aquesta por a decidir entre cruïlles, és, al meu entendre, el vertader viatge d’un vaixell que mai no naufragarà.

Hem parlat d’un llibre que convida a llegir, d’un atlas que convida a viatjar, d’un cançoner que convida a cantar. Hem parlat, també, d’un laberint que ens permet somiar i, el que és més important, a recordar, en paraules de Ramon Llull allò de “qui no viu no estima; qui no estima no viu”. Hem parlat, d’un llibre honest escrit per una persona honesta amb qui m’honora compartir l’amistat i l’interès en defensar la llengua, la cultura i el territori. Ell no és en Gabriel. És el germà gran de Els Valldemossa; en Rafel Estaràs. Moltes de gràcies per haver-nos fet compartir, durant tants d’anys aquest bell i musical viatge. Llarga ruta i bona sort!

(1) A partir d’avui, amb l’etiqueta PRÒLEGS I PRESENTACIONS, miraré d’arreplegar i penjar en aquest espai, alguns escrits que romanen inèdits. 

L’estiu de 2006, en atenció a la proposta d’Antoni Artigues, Claret, animador incansable del teatre i de la poesia, vàrem adaptar i actualitzar El batle dels tres caramulls, una obra en vers sobre la corrupció escrita per Miquel Bibiloni l’any 1878. La cosa no ve d’ara. Més aviat és consubstancial amb la condició humana.
A http://www.mallorcaweb.com/magteatre/ hi trobareu el text. Avui, amb la cosa de nou de moda, he trobat oportú penjar la presentació que vaig fer dia 18 de gener de 2007 a la UIB.

***

La il·lustració, pertany a la informació publicada al Diario de Mallorca l’endemà de l’estrena. 

Maleïda concurrència,

deixondiu-vos la memòria

i escoltareu una història

que no heu de prendre amb paciència!

Si els mesos corren, corria

la darreria d’agost.

En Claret, com un llagost,

sabia que me fotria

i com que és un arlequí

en les arts d’engalipar

em va convidar a sopar:

la mort de tot mallorquí!

Arriscant les nostres vides,

alçàrem el temporal

amb vinot d’en Majoral

i albergínies farcides!

En Toni venga arguments

i jo queixa rere queixa

ell sa camia s’exqueixa

i em fa llegir els documents!

Jo li vaig dir que aquesta obra,

Batle de tres caramulls?,

parlava d’antics embulls:

poble paga, batle cobra…

No tenia actualitat!

A quin país o païssa

una obra tan estantissa

tendrà credibilitat?

Ell no es va desesperar

i me va tornar insistir

que ho havíem d’enllestir

que no podia esperar,

perquè els alumnes d’enguany

serien tallats de lluna

i en passaria qualcuna

molt abans d’acabar l’any!

Bona vista té el bruixot!

Clava el front a la paret

que ara ve en Toni Claret

tant si ets ovella com xot!

A l’obra d’en Bibiloni

l’acció passa al poble X.

Amb x? Potser Felanitx?

No serà… jas! el dimoni!

ANDRATX! Santa Margalida,

Ciutat, Santanyí, Calvià…

quants de pobles més hi ha

sense cap poma podrida?

Així que agafàrem ploma

(ei, arruix els mals pensats!)

amb els cervells ben premsats:

ara un punt, ara una coma,

– cus a sullà, talla aquí

– posa-hi una paraulota

– sempre rimarà amb bubota,

– hem de dissenyar un pasquí…

I venga gloses tarades,

qualque rot i més d’un pet!

Ja ens teniu al parapet!

Quin fred al cor, camarades!

I així dies, i setmanes,

i mesos i anys… Ai, no!

que en 3 hores el guió

rajava amb les fonts ufanes!

Llesta l’adaptació

els alumnes fan la resta

cada dia una conquesta

plena de mala intenció.

I, un a un, els personatges

que endiumengen la comparsa

van enramellant la farsa

com al pa els bons companatges.

I cada idea que brolla

– na Tonina ha de ser clau

per mostrar el cul d’en Colau –

se’n fot del món i la bolla!

(Ja sé que està mal escrit

hauria de posar bola,

però em passa per la gola

i a més a més ja està dit!)

El fet és que, me sap greu,

res queda d’en Toni Artigues,

com qui roba a les botigues,

els alumnes s’ho han fet seu.

Amb tisores i mà destre,

res no hi ha del que jo he escrit

ja els hi donareu un dit

a aquests aspirants a mestre!

Sort, ja seria massa!,

que han tengut un cert respecte.

Ja escoltareu quin perfecte

romanç ha fet en Rabassa!

Les fotos d’en Picornell

afegeixen emoció

i enriqueixen la funció

com el vol de l’estornell!

Cantau la Marsellantònia!

Que ningú s’aixequi dret,

que cap poble, si és condret,

no vol esser una colònia!

I així, en definitiva,

els nets s’ho passaran bé

i si n’hi ha del PP

prendran una lavativa,

perquè, devot auditori,

l’obra que s’escenifica

tant si vols com no se fica

talment un supositori!

Au idò, sembla mentida! (sona el mòbil del presentador)

Aqueixa sí que m’és bona!

El mòbil repica i sona.

Qui deu ser que ara me crida?

Sembla una conferència:

– Habla en clave o en gabacho

– que es lunes en tu despacho?

Deu ser una interferència!

 

Yo no me salgo de ruta,

le embargo el aparcamiento

lo relleno de cimiento

y ella dentro, hija de puta!

 

No caeré solo en el lodo!

Lo tuyo de aquella nave?

El dinero bajo llave

y el papel quemado todo!

Segur que ningú entén res!

Aquí hi ha coses que sobren:

com així n’hi ha dos que cobren

i, de caramulls, n’hi ha tres?

 

– ¿Quieres otro caramullo?

– No quedan sobre la mesa.

– Ya lo dirá Andreu Manresa

cuando explique este barullo!

És una conspiració!

Qui mal no fa, mal no pensa!

Qui dels tres s’ha quedat sense?

Quanta d’imaginació!

Com així tres i no quatre?

O és que el President s’ho perd?

Tot és farsa! Res no és cert!

Això només és teatre!

Si volem la veritat

per acabar amb l’estultícia

s’ha d’imposar la Justícia

contra la fatalitat!

Au, que s’aixequi el teló!

Ara veig que no n’hi ha

bé idò així per acabar:

podeu encetar el meló

que els qui volem sobreviure

lliures, sense corrupció,

cridam fort i amb convicció

QUE VISCA LA TERRA…

Dia 2 de febrer de 1208 naixia Jaume I a Montpeller. L’estiu de fa cinc anys, amb Biel Majoral, vàrem agafar els atapins cap allà per visitar l’exposició commemorativa que s’hi va fer. Abocàrem la decepció del viatge en una crònica, Vergonya cavallers, vergonya!,  publicada al Diari de Balears l’11 de setembre de 2008 en un article que instava a salvar la casa natal del Conqueridor.

La il·lustració és una foto antiga de la Dansa del Cavallet
***

Ja han passat anys d’aquella proposta pública. Salvar, protegir i enaltir la casa pairal de Jaume I esdevenia molt més que un símbol o una metàfora. Significava mantenir un emblema, un estendard, un símbol d’agermanament i d’unió de les terres catalanes. El casal podia esdevenir un museu i una porta oberta a Europa per difondre la història de Catalunya. Avui, com cada any, l’avinentesa de la data convida a rememorar les impressions d’aquell viatge i reiterar algunes reflexions que no han perdut actualitat.

Llorenç Villalonga va gaudir de redemptors que, tot i no ser de la seva corda, l’empararen i protegiren. Crítics com Joan Sales, Jaume Vidal Alcover o Damià Ferrà-Pons contribuïren a divulgar la seva obra literària decantant-la de la ideologia, com si ambdues coses no fossin la mateixa. De totes maneres, és evident que l’enlairament de l’escriptor no ha estat gens innocent, sinó atiat des del discurs dominant, amb uns programes d’educació fomentats ja en ple franquisme en atenció, precisament, a la conducta i a la ideologia.

* Foto (arxiu familiar): equip del psiquiàtric de Palma de l’any 1944. El segon de la dreta, assegut, és Villalonga i darrera d’ell, Bartomeu Mestre (1). A l’esquerra, l’historiador Mn. Antoni Pons (2).
*   *   *

Darrerament, arreu de les terres catalanes, hi ha una revifada de condescendència i permissivitat amb alguns escriptors que varen ser còmplices directes del franquisme. Amb l’argument que cal contextualitzar les coses, des de les institucions públiques és fan autèntiques hagiografies d’ideòlegs del feixisme i, fins i tot, d’autèntics criminals de guerra. Deixant de banda el cas de Josep Pla i de Llorenç Villalonga, a qui properament dedicaré un article monogràfic, hi ha altres personatges igualment perniciosos que, des d’estaments democràtics, són enaltits com a models de referència.
L’any 2009, el Consell de Mallorca va dedicar un triple homenatge a tres persones que, amb independència dels seus hipotètics valors literaris, varen ser col·laboracionistes i, dos d’ells, delators i repressors.

***

El postfranquisme a les institucions

M’escandalitza la visió de símbols feixistes que delaten dèficit democràtic. M’ofèn la resistència contumaç de tots els consistoris de l’Ajuntament de Palma, des de 1979 ençà (16 anys dels quals amb batlia socialista i majories de progrés), amb la negativa a estimbar un monument que fa més mal que en Franco a cavall i recorda un vaixell de guerra que disparà contra població civil. M’escandalitza i m’ofèn fins al límit, però encara m’escandalitza i m’ofèn molt més que les institucions enalteixin còmplices dels assassins. Això va fer a la legislatura anterior el Consell de Mallorca en retre un triple homenatge a Maria Antònia Salvà (Palma, 1869), Llorenç Riber (Campanet, 1882) i Joan Estelrich (Felanitx, 1896), amb motiu del 50è aniversari de les seves morts. Amb la Llei de Memòria Històrica a la mà, però sobretot amb dos dits de seny i d’ètica, cap d’ells no s’ho mereixia. Les tres beates biografies els exclouen de tota lloa i, mai de mais, un ens democràtic que emana del poble havia d’escarnir els honors que el franquisme ja els havia brindat en vida a tots tres.

Maria Antònia Salvà, com el seu germà Antoni, afiliat a Falange (1), va fer pinya amb els revoltats. Ho va fer evident al pròleg de Poesías del seu nebot militar Luis Ripoll López, segons ella “feliz de dar la vida por su Patria con la cruz al pecho desde el Movimiento Nacional”. Encara són més populars els versets dedicats a Franco: “Farineta bruna,/ oli sense sal./ Visca el General/ de l’Espanya una!”. Abans, Salvà havia aconsellat la seva íntima amiga Maria Verger (2), bibliotecària a Terrassa, a favor de la “higienización de la biblioteca para restaurar la moral católica española”. El febrer de 1958, un mes després de morir, Salvà va ser declarada filla il·lustre de Palma i l’any 1960, per segona vegada (ja ho era des de 1918), de Llucmajor. El batle franquista d’aquell acord, Andrés Martín Burguera, m’explicà (3) que va passar ànsia que no sortís una bola negra contra la designació, perquè “hi podia haver qualque «concejal» que ja no fos franquista” (sic).

Llorenç Riber, que el maig de 1936 negà a Miquel Ferrà la firma a la Resposta al Missatge als Mallorquins, col·laborà a Aquí estamos de Falange Española i Acción Española. Però, sobretot, es va distingir per dirigir la depuració de les biblioteques, impulsant la cremadissa de llibres i elaborant llistes negres. Dia 10 de març de 1953, el ministre espanyol de Educación Nacional li lliurà la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio amb un discurs eloqüent: “Así como se dice que la voz del pueblo es la voz de Dios, he traído la alta distinción con que el Caudillo ha querido premiar los altos merecimientos del ilustre académico Lorenzo Riber, soldado ejemplar en tierras de España”. Practicant de la doble moral, l’època que residí a Barcelona eren comentades les visites a prostíbuls i és coneguda la que va fer amb Camilo José Cela al barri xinès de Palma. L’any 1927, Riber havia disputat a Antoni Maria Alcover la vacant de la Reial Acadèmia Espanyola i la va guanyar gràcies al suport que li brindà Gabriel Alomar, el qual, segons el seu fill Víctor, se’n penediria vivament des de l’exili a El Caire en constatar que “el franquisme de Riber ha fet bo i superat el fonamentalisme d’Alcover” (3).

Joan Estelrich, defensor a la Societat de Nacions a Ginebra durant la República dels drets dels pobles sense estat, va mudar radicalment de cantet. Seguidor fidel de Cambó, des de París brindà suport als revoltats. Va promoure un manifest d’adhesió a Franco d’intel·lectuals feixistes i nazis, va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident i va publicar La persécution religieuse en Espagne, amb pròleg de l’apologètic poeta fonamentalista cristià Paul Claudel, el que va tancar de per vida a un psiquiàtric la seva germana Camille, per amagar els amors clandestins amb l’escultor Rodin. Estelrich, el gener de 1939, celebrà la caiguda de Barcelona (“alliberada”, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei d’intel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat d’Espanya a la UNESCO, fins a la mort.

Amb Salvà, filla il·lustre de Palma i Llucmajor, Riber, medalla d’Alfonso X, el sabio, i Estelrich representant Espanya a la UNESCO, el franquisme havia més que recompensat els serveis de tres beatos falsos. Ella, promotora de jaculatòria i d’himnes marians, era una lesbiana acomplexada, Riber, un capellà que feia cremar libres obscens quan era un puter i un pederasta, i Estelrich, que pixava aigua beneïda i es pegava tocs pel pit, mentre mantenia una triple vida afectiva clandestina. Doncs, 50 anys després de les seves morts, les institucions democràtiques han confirmat el postfranquisme i han dispensat nous honors als tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors. El mal és que enaltir franquistes crea models a imitar i ens fa recular com els crancs. Els organitzadors arrossegaren a l’homenatge un nodrit grup de poetastres joves (incultes uns, ignorants uns altres, col·laboracionistes tots), incapaços de destriar que els feren fer el paper de José María Pemán quan, convidat per Riber, visità Mallorca per glossar beatum feixista. Cal parlar clar si no volem beneir les infàmies. Com així les institucions democràtiques fan homenatges a franquistes mentre escupen damunt de la memòria dels morts?

El Consell de Mallorca va presentar l’any 2009 la triple ignomínia laudatòria d’aquests tres col·laboradors entusiastes del franquisme. El mateix any, quan Manacor ja havia retirat els dos monòlits feixistes del seu port, l’Ajuntament de Palma decretà la protecció del conjunt de Sa Feixina, inaugurat per Franco, amb aportacions d’Hitler i de Mussolini. Si algú ho pot explicar que ho faci a poc, a poc, perquè no s’entén tan actiu nacionalcatolicisme ni, tampoc, el silenci còmplice i covard dels coreligionaris, intel·lectuals domesticats i poetes cortesans que callen com a morts. Amb gent així costa superar aquest actiu postfranquisme que ha fet i fa els ulls grossos amb els criminals de guerra. Passa d’hora de fer bugada! És un acte pendent de reparació i justícia, però sobretot de salut democràtica!

Els premis Ciutat de Palma, creats l’any 1958, es convocaven en català i castellà durant anys fins que, l’any 1979, la Comissió Assessora de Cultura de l’Ajuntament de Palma (1) va proposar que la convocatòria fos exclusivament en català. Això va ser així durant un quart de segle fins que el 2004, la batlessa Catalina Cirer els tornà a fer bilingües durant el seu mandat. Del 2008 al 2011, amb un Ajuntament PSOE-PSM-UM, retornaren a ser només en català i, arran del retorn del PP a la Sala, des de l’any passat són de nou en les dues llengües.
A partir d’un manifest publicat el setembre de 2011, l’AELC, l’OCB i el Pen Club feren crides al boicot. A la mateixa hora del lliurament dels premis, organitzaren una exitosa lectura com a mostra de rebuig: Per uns Premis Ciutat de Palma de qualitat i en català.
Atesa l’evidència que el boicot no ha funcionat, he cregut oportú analitzar els possibles errors per esmenar la situació, fer les coses amb més rigor, racionalitzar la protesta, corregir les incoherències i evitar que es pugui dir allò de qui fa tres…

* * *

Els premis de 2012
La darreria de 2011, l’AELC i l’OCB instaren els seus associats a plantar cara als Premis Ciutat de Palma. La crida va tenir prou ressò i va minvar significativament la participació d’anys anteriors. Era evident que el cop als premis minaria el seu prestigi i, per pura qüestió de nivell selectiu, afectaria la qualitat de les obres guanyadores. Dia 20 de gener de 2012, es va fer la cerimònia del lliurament oficial dels premis, amb una ridícula presència del món més ranci de la cultura. Uns joves valents, defensors de la llengua, quan desplegaven pacíficament una banderola de protesta, foren agredits i detinguts violentament per goril·les armats. Quan el guanyador del premi de novel·la en català, Josep Maria Quintana, pujà a recollir el guardó, va qüestionar la política lingüística de les institucions i anuncià que destinaria l’import del premi a l’Obra Cultural i a Acció Cultural de Menorca. El premi de poesia en català va ser per Jordi Julià i Garriga, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Simultàniament, a Can Alcover, estibat de públic, una tirallonga d’escriptors llegien textos en una acció de protesta.

Tot apuntava que l’endemà es blasmaria la conducta dels esquirols a la crida del boicot, però va passar tot el contrari. L’heroi de la nit, per a qui tot foren flors i violes, va ser l’escriptor Josep Maria Quintana, associat a l’AELC (2) i, atesa la donació de l’import del premi a l’OCB, possiblement soci també d’aquesta entitat. Resultava kafkià veure com dues de les entitats que havien instat a no participar, s’omplien la boca d’elogis a un dels afiliats que no els havia fet cas. Sota el titular Lloances al gest de Quintana (3), el Diari de Balears destacava els elogis de Jaume Mateu, President de l’OCB, Antònia Vicens, responsable del PEN Català, i Miquel Bezares, vicepresident de l’AELC. Tot plegat, quin missatge es va transmetre? Estava cantat que l’ambigüitat i la incoherència passarien factura. A les següents edicions es podrien comprovar els efectes.

Els premis de 2013
Novament, l’OCB, l’AELC i el Pen Club, convidaren a la protesta als seus associats i, en general, a tots els escriptors. Les coses varen anar, fa no fa, com l’any anterior. Al Teatre Principal es lliuraren els premis. El de poesia va ser per Josep Maria Llaurador, col·laborador del Diari de Balears. En el discurs va “convidar tothom a protegir i divulgar la nostra llengua i el nostre paisatge” i, als pocs dies, va anunciar que destinava l’import a l’Obra Cultural Balear (4). El premi de novel·la en català va ser per Marc Pallarés Piquer, professor de la Univesitat Jaume I. Novament el boicot no va funcionar. La pluja i el temps, de la pols, en fan llot. Tanmateix, a la mateixa hora del lliurament i com l’any anterior, a Can Alcover es repetia la lectura d’alguns escriptors sota la convocatòria: Per uns Premis Ciutat de Palma de qualitat i en català. En definitiva, el 2013 va fotocopiar tota la parafernàlia del 2012, amb unes entitats que insten a no participar i uns guanyadors que fan donació dels imports dels premis.

I demà, què?
Què passarà l’any vinent? I l’altre? I l’altre? Doncs, possiblement, el mateix. Un grup d’escriptors repetiran un recital en reivindicació d’uns premis de qualitat en català, però les convocatòries bilingües continuaran fent el seu camí, gràcies a uns altres escriptors que no són solidaris amb una crida a la no participació carregada d’incoherències i contradiccions. Vegem-ne algunes:

Parts i quarts?
* Els òrgans de decisió de l’AELC i del Pen Club català haurien d’actuar amb rigor i amb criteris uniformes. Un estudi realitzat pel Gabinet Tècnic de Cultura de la Generalitat de Catalunya, efectuat sobre les convocatòries de premis literaris de l’any 2001 (5) va oferir aquest resultat:
Només en català: 833 (67,28%)
Només en castellà: 50 (4,03%)
Només en aranès: 2 (0,16%)
En català i aranès: 7 (0,56%)
En català i castellà: 243 (19,62%)
En català i les altres llengües de l’Estat espanyol: 103 (8,31%)
Aquest resultat deixa clar que hi havia 306 premis (una tercera part dels convocats) als quals es podia optar en castellà. Són els Ciutat de Palma el problema o són una anècdota més del gran problema? Com era allò de la lluna i el dit? Com així els premis bilingües dels ajuntaments de Lloret, de Martorell i tants d’altres mereixen els ulls grossos de les entitats culturals que reclamen el català a Palma? Tenen cera del Corpus? Hi ha qualque raó objectiva?
* ¿Què hem de dir dels qui convoquen premis en territori de parla catalana en les dues llengües però amb un marcat discrim contra el català? Un exemple? El premi Ramon Llull és el fill pobre del Planeta i, per a major vexació, l’obra guanyadora s’edita simultàniament en català i en castellà. Interessa llegir la relació de guanyadors o finalistes? És evident que algú pot al·legar que les entitats privades poden fer el que vulguin. És cert, però jo volia referir-me a l’actitud dels escriptors catalans, perquè són ells els qui claudiquen i participen d’aquesta humiliació i subordinació lingüística. En tot cas, lluny de la privacitat i en el camp de les institucions públiques, hi ha molts d’altres exemples com és el premi Azorín que convoca, exclusivament en castellà, la Diputació de Castelló.
* Una altra consideració interessant és analitzar quants dels escriptors que participaren a la protesta de Can Alcover han guanyat certàmens literaris de convocatòries bilingües?
* La crida a la no participació trasllada la responsabilitat gairebé exclusiva a les espatlles dels escriptors. En canvi, no fa gens de pressió a qui caldria adreçar-se amb major èmfasi: les persones que accepten fer part dels jurats (6) d’aquests premis. Com així ningú no els qüestiona la funció? Qualque responsabilitat deuen tenir els catalanoparlants que volen fer part dels jurats dels premis en castellà, sobretot si són socis d’alguna de les entitats culturals que proposen la no participació. Igualment, són mals de justificar els qui accepten fer part dels jurats dels devaluats i desprestigiats premis en català. Com que em consta que hi va haver persones que es negaren a fer el paper col·laboracionista, és convenient fer públics els noms dels qui es varen avenir a estalonar els premis:
Jurats de l’any 2012:
Novel·la en català: Maria Teresa Pous, Llúcia Ramis i Valentí Puig.
Poesia en català: Antoni Xumet, Magdalena Gelabert i Carles Duarte i Montserrat
Novel·la en castellà: Cristina Fernández Cubas, José Carlos Llop i Daniel Capó.
Poesia en castellà: César Antonio Molina, Román Piña Valls i Olvido García Valdés.
Jurats de l’any 2013
Novel·la en Català: Emili Manzano Mulet, Sebastià Jovani i Javier Cánaves
Poesia en Català: Josep Lluís García Herrera, Elisenda Farré i Josep Lluís Aguiló
Novel·la en Castellà: Ignacio Vidal Folch, Berta Vias Mahou i José Vidal Valicourt
Poesia en Castellà: Menchu Gutiérrez, Clara Janés i Pedro Andreu

Conclusions i reflexions
1. És innecessari que opini que totes la vigent convocatòria dels premis Ciutat de Palma, en la doble opció idiomàtica, representa una reculada i un acte de colonialisme cultural. Les terres de parla catalana no han de promoure la creació en llengua espanyola, perquè multiplica la discriminació. És necessari reivindicar que les institucions públiques parin esment a la protecció i promoció de la llengua catalana, tal com indica l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. És just i noble indignar-se i protestar per qui, amb criteris aparentment d’igualtat, allò que fan és perpetuar la submissió de la llengua catalana i afeblir-ne l’ús. Aquestes protestes, però, s’han d’adreçar contra els promotors de les polítiques etnocides, en primer lloc, i contra tots els col·laboracionistes, en segon.   
2. És més que evident que les convocatòries d’AELC, OCB i Pen Club no han reeixit i el boicot als premis no ha tingut l’èxit desitjable. La prova més evident són els quatre guanyadors dels premis en català d’aquests dos darrers anys. Molt concretament, el menorquí Josep Maria Quintana i el mallorquí Josep Maria Llaurador. No ens referim a uns xitxarel·los, perquè ningú no posa en solfa la capacitat intel·lectual de cap dels dos. Cal, per tant, fer una autocrítica per mirar d’aclarir si s’ha enfocat correctament l’acció de protesta, si missatge del manifest era prou clar i si s’ha fet la crida adequada. Veig evident que, igual que hi ha persones que accepten fer de jurats, si no s’activen altres mecanismes i, sobretot, si no s’activen de manera més coherent i més directa, el fracàs de la protesta anorrearà la crida. 
3. Em fa mal als ulls veure com les entitats compromeses amb la Cultura reivindiquen els premis literaris (ni que siguin dignes i en català). Els premis, i una prova és que no se’n fan de ferrers ni de metges, són la màxima expressió de l’anormalitat de l’ofici d’escriptor o d’artista plàstic. Convidar els llibres (o les pintures) a desfilar a una passarel·la com si fos un concurs de bellesa no sembla afavorir ni dignificar l’escriptura. Hem tornat enrere? Altre temps, fa vint-i-cinc anys, les entitats culturals, front a la competitivitat dels premis, proposaven reivindicar polítiques més racionals i participatives. Just al contrari dels objectius de fa un quart de segle, des de les institucions s’ha promogut premiar llibres d’autors de gran presència mediàtica televisiva, amb el notable descens del nivell de qualitat. Els criteris comercials solen fer un trist favor a la bona literatura.
4. Hi ha moltes altres coses a qüestionar que, ara per ara, es poden considerar serrells, però que reclamen reflexió. ¿Hem de permetre que el premi de novel·la en català porti el nom de Llorenç Villalonga, usuari de conveniència, però obstinat enemic de la llengua catalana, masclista, racista, feixista i atiador directe d’afusellaments? (7). Mallorca disposa de molts altres narradors de tanta o més qualitat literària (Salvador Galmés o Baltasar Porcel per només esmentar-ne dos) que, amb el seu nom, dignificarien molt més el premi de novel·la. També seria higiènic, en el lamentable cas de continuar amb la convocatòria en castellà, foragitar els noms de Camilo José Cela, confident franquista que abominà de Mallorca, i del ridícul Rubén Darío (per Mallorca varen fer més llarga estada Jorge Luis Borges o Miguel Ángel Asturias, per dir dos noms a la correguda).

Doble post scriptum
1. He esperat a escriure aquestes reflexions tres dies després de l’acte de protesta de Can Alcover per a no decebre ni fer malbé el noble entusiasme de bons amics escriptors, que participaren a la lectura, ni l’assistència de les persones compromeses en la noble i justa causa de defensar la llengua catalana. Ara, a un any vista d’una nova convocatòria dels premis, crec que és el moment de convidar a les entitats promotores de la protesta que afinin un poc més. D’entrada, que dotin la vindicació d’un caràcter universal a tot l’àmbit lingüístic i no restringit només a Palma; que apuntin més alt; que s’adrecin al col·lectiu d’escriptors i de crítics sense eufemismes; que no siguin ambigus ni condescendents amb les persones insolidàries que estalonen i legitimen la reculada del català; en definitiva i sobretot: que siguin coherents. 
2. Sé que aquest article pot ampliar-me la meva ja nombrosa llista d’allò que jo dic “enemics d’amagatotis”. En sóc ben conscient. Anar a contra corrent, com faig sovint, no és fàcil. Resulta molt més senzill i còmode claudicar o, si més no, callar. Dissortadament, s’ha estès molt darrerament la cultura espanyola de matar al mensajero, ben lluny de la tradició socràtica dels catalans, practicants del debat com a mecanisme d’enriquiment. La cultura catalana és la de l’entesa i la del pacte. La crítica n’és un element fonamental, perquè els defectes assenyalats són una oportunitat de millora. He escrit que és molt més agraït el silenci que no ficar el dit a les nafres. No obstant, entenc que és un deure cívic assenyalar els errors si els volem superar. Denunciar les coses que avui no es fan bé si volem que demà es facin amb criteris racionals. Deia Gabriel Ferrater que els poetes no han de tenir contemplacions. Amb més motiu encara, els crítics no poden tenir manies. No fa res si són qualificats d’impertinents i d’insolents. No fa res, tampoc, si són condemnats a la foguera de les capelletes o, com és més habitual, fer com si no existissin. L’important és practicar la llibertat d’expressió i d’opinió. Indesinenter!

(*) La il·lustració reprodueix l’article que vaig escriure l’any 1983 i que es publicà a l’exemplar de gener de 1984 de Mallorca Socialista. Tot i que han passat 30 anys, crec d’interès la lectura.

(1) A l’article que il·lustra aquest comentari es relacionen els nou membres d’aquella Comissió (ep, sense cap retribució econòmica!) creada pel regidor de Cultura Joan Nadal: Ferran Cano, Camilo J. Cela Conde, Isidor Marí, Gori Mir, Aina Moll, Antoni Riera, Ceáreo Rodríguez-Aguilera, Magdalena Seguí i jo.
(2) Memòria 2011. AELC
(3) http://dbalears.cat/actualitat/cultura/lloances-al-gest-de-quintana.html
(4) http://dbalears.cat/actualitat/cultura/llaurado-dona-ciutat-palma-ocb.html
(5) www20.gencat.cat/…/publicacions_estudis.htm%20-%20estudipremis
(6) Quan l’any 1974 vaig guanyar el premi de novel·la curta Sa Pobla ja vaig deixar clar quina seria la meva conducta (vg. imatge afegida)
(7) Vg. Dia 11 de febrer de 1937 Llorenç Villalonga fa un article incendiari contra persones que romanien indefenses. Recorda que l’agost de 1936 “publiqué un artículo contra los catalanes en recuerdo de aquel manifiesto amoroso que, dos meses antes, dirigiera Companys a los imbéciles intelectuales de Mallorca” i conclou que només hi ha “españoles o antiespañoles, y a estos hay que eliminarlos”. Cinc dies després, Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Ques i Antoni Mateu són condemnats a mort. Malgrat que el fiscal només demava 20 anys de presó i una multa, aquell “hay que eliminarlos” va convertir l’ordre en sentència i aquesta en assassinat!

Dues notícies d’avui m’adrecen a un article publicat al Diari de Balears (4-V-2009) i conviden a l’evocació. Una és a les portades dels diaris espanyols, amb filtracions del CNI per desacreditar les institucions catalanes, amb acusacions de corrupció que no mereixen ni la presumpció d’innocència i que fan pegar de morros als incauts i puristes catalunyesos que no veuen que ens han declarat la guerra. La segona notícia és la bona nova que els repetidors de TV3 tancats per la Generalitat valenciana podran tornar emetre aviat.Il·lustració extreta de http://micalets.flog.cat/
***

Ambdues notícies em fan apel·lar a la resistència dels Maulets! La primera recorda èpoques pretèrites quan Alfonso Guerra va amollar els tigres contra Jordi Pujol i inflaren el cas Banca Catalana que va ser talment els mistos de fer pets de les fires: molt soroll per a no res! El resultat va ser el contrari del desitjat. Va ser precisament Guerra qui va veure desfilar els escàndols de corrupció del seu partit: el seu germà Juan, que traficava influències des d’un despatx institucional, en Roldán, cap de la Guàrdia Civil, en Rubio, al davant del Banc d’Espanya i Filesas i altres històries fins arribar a les clavegueres brutes del GAL. Ara, de nou, encara que de la mà del PP de Gurtel, la intenció és presentar Catalunya com una comunitat ingovernable de lladres corruptes. Obliden l’escena de la pel·lícula Ghandi quan el líder de la independència replica el general anglès que li retreu que l’Índia és un poble d’ignorants i corruptes: “M’estimo més ser governat per qualsevol dels meus homes, ni que fos ignorant i corrupte, que no colonitzat pel millor dandy o gentleman britànic.” En tot cas, farien bé de posar-se un mirall i començar per la seva intocable corona.

La segona notícia, em remet a una de l’any 2008 quan, a València un grup de gent valenta va plantar cara als funcionaris i a la guàrdia civil que anaven a precintar el repetidor de TV3 de la Carrasqueta. Em va satisfer llegir que “Els manifestants, sota una intensa pluja, barraren el pas fent sonar corns a la manera dels Maulets.” A la manera dels Maulets! Tot un exemple!

Quan jo era un infant, a una finca de foravila, damunt d’un pedrís a la façana de les cases (ep, en plural) hi havia un corn que la majorala feia sonar a punt de migdia per fer avinent, als missatges i bracers que feinejaven les tanques, que la taula era parada i el dinar a punt. M’abellia escoltar aquell so que, amb temps i esma, vaig arribar a fer meu. De la charonia nodifera, el caragol marí més gran de la Mediterrània, s’explicaven històries populars que embadalien. El corn té poders màgics i és una eina d’encanteris i sortilegis. No debades, quan es posa a l’orella se sent el cant de les sirenes i les ones de la mar. Amb la màgia del seu so, el corn marca el pas dels carretons de les peixateres i protagonista de més d’un combat de glosadors:

– Vós qui sou un homo entès/ i de llest passau la mida,/ quin és l’animal que crida/ quan té la carn consumida/ i quan és viu no diu res?

– Jo no som tan innocent/ com vós vos deveu pensar/ Aqueix animal se fa/ devers el fons de la mar/ i, si el voleu fer cridar,/ pes cul li heu de dar vent/ com si el volguéssiu inflar!

D’ençà del Neolític, els corns han estat utilitzats per emetre senyals de guerra, una pràctica que explica Joanot Martorell en el Tirant lo blanc i que també apareix a les cròniques de la batalla d’Almansa, on “els Maulets feien sonar los corns”, i a la repressió posterior (que no ha acabat), quan “tot home que tinguera un corn a casa era sospitós d’haver sigut Maulet i, per tant, esquarterat”.

Vaig reviure l’associació del corn amb la defensa dels nostres drets lingüístics, culturals i nacionals, arran d’un article de Llorenç Capellà, el qual, amb na Margalida germana, és la més digna vacuna de la premsa illenca contra la memòria mutilada a sang i a foc. A un article recent, Capellà es referia a la commemoració d’un fet luctuós: el bombardeig l’any 1939 de l’estació de Xàtiva que ocasionà 144 morts i més de 300 ferits. Aquella matança franquista de l’aviació alemanya, me’n va evocar una altra d’anterior sobre la mateixa població. Tot va començar dia 25 d’abril de 1707, la més trista batalla, com bé diu la crònica: “Del dia que us esmente, guardeu-ne memòria i serveu-la als vostres néts, que si el mal ve d’Almansa i a tots alcança, en mal dia va nàixer qui ordenà cremar-nos la terra. Maledicció plena a ell i tots los seus fins que fineixi l’estirp!”. A partir d’aquell dia, començà la resistència. El 17 de juny de 1707 les tropes borbòniques calaren foc a Xàtiva i la batejaren com San Felipe, el nom del rei que el mes de novembre faria cremar Lleida i que, fins que l’any 1714 va caure Barcelona, calà foc a Terrassa, Manresa, Torelló, Sitges, Vilanova i tantes altres poblacions. De l’endemesa, en dóna fe el gentilici “socarrats” aplicat als ciutadans de Xàtiva. En justa rèplica, el retrat de Felip V del Museu de l’Almodí, roman castigat cap per avall mentre no reparin l’afronta i, arreu de terres catalanes, el nom popular de la latrina és Can Felip, mentre a Mallorca, que va caure l’any 1715, per dir que algú és a l’excusat solem dir que seu en el trono. Tot, en record de l’autor dels Decrets de Nova Planta, ben vigents en essència encara avui.

Per combatre una llei de memòria històrica eixorca, covarda i restringida a la guerra dels Tres Anys que amaga intencionadament que els catalans vàrem ser annexionats a Espanya per la força de les armes, passa d’hora de fer sonar els corns, amb un bramul eixordador, a la manera dels maulets! Visca la terra!

Vilaweb, dies després de publicar un reportatge sobre la hipotètica Identitat balear, va tenir la deferència de demanar-me que hi digués la meva. L’article, com era d’esperar, atià la polèmica en denunciar les maniobres dels mecanismes de poder per mantenir-nos separats. Com vaig advertir, l’article reclama una segona part, en curs de redacció, per atendre les rèpliques de bona fe i alliberar-nos del parany on viu una part de la ciutadania catalana de tots els territoris.

La il·lustració (Els Estats de la Corona d’Aragó) és un mapa de 1653 (just acabada la Guerra dels Segadors i poc abans del Tractat dels Pirineus).

***

EL BALEARISME; EINA DE L’ESPANYOLISME (*)

A banda de la indiscutible realitat geogràfica de l’arxipèlag, les illes Balears i Pitiüses són territoris que, políticament i culturalment, no constitueixen cap ens amb entitat i identitat definides. Fan part, totes i cada una de les illes, de l’esquarterada nació catalana. Aquesta realitat objectiva no va poder ser esvaïda ni tan sols amb els Decrets de Nova Planta. L’allau de dades i documents que certifiquen la pertinença a la catalanitat és, per més que amagada, intensa i immensa. Tal era la dimensió, impulsada i multiplicada arran de La Renaixença, que per fer-hi front, Espanya va inventar i atiar una hipotètica identitat mallorquina o balear. Aquesta pràctica ha deixat petjades inesborrables de la malifeta. El problema és que, en els darrers anys, alguns hipotètics nacionalistes han oblidat la manipulació i caigut en el parany de quatre potes.

Hi ha una realitat inqüestionable i és que Espanya no podria suportar enfrontar-se al conjunt de la Nació Catalana. L’èxit de l’esquarterament és indiscutible. El valenciamisme i el balearisme són, per tant, una victòria d’Espanya i, per això, els alimenta a consciència del gran benefici que li confereix la vella tècnica del divide et impera.

Referències a la identitat nacional de les Balears

El març de 1902, l’arribada a Mallorca de les despulles de Jaume III, s’utilitzà políticament per afavorir un artificial sentiment balear anticatalà. Al darrera, hi havia la mà d’Antoni Maura i d’Alfons XIII. Els intel·lectuals illencs aprofitaren el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, per fer una proclama més enllà de la lingüística. Prat de la Riba ho descriu: «Alcover ha afirmat la unitat de Catalunya en declarar que quan es parla de catalans s’ha d’entendre que es parla de tots els homes de llengua catalana». Pere Oliver i Domenge també se’n fa ressò: «Mossèn Alcover s’aixecà per demanar que, responent a la identitat que els ajuntava, haguessin l’acord anhelat de donar-los, a tots els homes de les terres on és parlat el nostre idioma, l’honorable dictat de catalans». Gabriel Alomar refermà el sentit unitari: «Veieu-la bé, la nacionalitat catalana, espargida i esquarterada a través de les costes llevantines d’Espanya i més enllà de la mar, i fins més enllà de la frontera francesa. Per sobre aqueixa total Catalunya ha passat un fibló de raons d’estat artificials, de dogmes i doctrinarismes pedantescs, pels quals se l’ha volguda junyir violentament a una raça estranya, se li ha volgut rompre la seva unitat íntima i nadiva». Antoni M. Alcover persevera: «¿Som catalans els mallorquins? La nostra nacionalitat és la catalana; la nostra personalitat, si l’hem de recobrar, no l’esperem de la gent de Madrid, que no ens concediran mai altra categoria que la de provincianos. La nostra personalitat ètnica, si l’hem de recobrar, ha d’esser amb Catalunya. Allunyar-nos de Catalunya, pretenir refermar la nostra tradició sense Catalunya, és una al·lotada, una ximplesa». El febrer de 1909, el Centre Català de Mallorca organitza un cicle de conferències sobre el fet nacional. Entre d’altres, hi intervé Llorenç Riber: «Si no fóssim un poble mateix amb Catalunya, si no estiguéssim lligats per un doble vincle de germanor i d’història, ho hauríem de voler ser. Però és que per molt que facem tanmateix ho som catalans. Com un qui negàs son pare, sempre el delataria la fesomia que no es pot mudar fàcilment». El 1911, Gabriel Alomar publica l’assaig Catalanisme nacionalista, on deixa clar el concepte unitari de la identitat catalana.

I, de cop, brolla el Balearisme!

El balearisme, com a unitat identitària, apareix l’any 1916 quan Lluís Alemany, cap del partit liberal, fa la conferència «La Mancomunitat balear», on defensa un projecte d’ens limitat al conjunt de les Illes. A Menorca, els republicans rebutgen la tesis. El setmanari La Aurora publica un contundent editorial que combat i desfà la proposta per defensar que les Balears s’han d’integrar dins la Mancomunitat catalana. Lluís Alemany insisteix, distreu el vertader debat i aconsegueix que bona part d’intel·lectuals perdin energies i surtin a camí del pervers objectiu de presentar Catalunya versus Mallorca o Balears. Ho denuncia, des de l’esquerra, Pere Oliver: «Sabut és que, a Mallorca, l’home conscient de l’esser nacional es diu catalanista i l’anticatalà, mallorquinista». I, des de la dreta, ho denuncia Joan Estelrich: «Si el mallorquinisme no pot esser oposat a balearisme, i balearisme vol dir, essencialment, catalanisme insular, està clar que el mallorquinisme únic que s’ha d’admetre com a bo i raonable és el catalanista». Alemany està més tot sol que la una amb la seva creuada, però el mes de juny de 1917 pren possessió de la presidència de la Diputació i aprofita per continuar teoritzant sobre la identitat balear, maquillada amb l’acceptació d’una llengua comuna amb Catalunya. Ara l’objectiu d’Alemany és obstaculitzar el retrobament nacional que propugnava la revista Mallorca, creada aquell any de la mà d’Emili Darder. Lluís Martí, conciliador, intentà convèncer Alemany d’una entesa amb el Principat. Tot va ser inútil. En realitat, igual que abans Alexandre Rosselló o, a Eivissa, Pere Matutes, Alemany obeïa el dictat de Joan March, en Verga, que veia perseguit el contraban, sobretot quan Cambó ocupà el Ministeri d’Hisenda. L’anticatalanisme, a més d’interessos polítics, amagava els econòmics del futur esponsor de Franco. També l’any 1917, sota la presidència de Guillem Forteza, es crea el Centre Regionalista a l’entorn del setmanari La Veu de Mallorca, des d’on Forteza ironitza contra l’invent del balearisme: «La personalitat balear del senyor Alemany, què ha d’esser? una nació? una regió? una província? un organisme administratiu?» El 1918 Cambó remet una carta a La Almudaina per oferir col·laboració vers la unitat nacional, amb reconeixement de l’autonomia pròpia: «Els mallorquins han de pensar en ço que més els convinga. Se’ls hi presenten dues opcions: o sumar-se a l’Estat Català, a base del reconeixement d’una plena autonomia per a regir els afers mallorquins, o continuar units a l’Estat Espanyol unitari. Per a la primera solució, crec que no hi hauria cap diferència entre nosaltres i que arribaríem a un acord immediat, doncs els catalans no hem sigut mai imperialistes». Des de Madrid detectaren l’alt risc d’aquella invitació i el diari El Heraldo publica un article alarmista: «En las islas Baleares late la semilla separatista, los castellanos son llamados despectivamente forasters y en Menorca espanyols. Predican los más exaltados la unión con Valencia y Cataluña para renacer la mal llamada nacionalidad catalana y separarse de España». Joan Pons i Marquès replica: «Catalunya és una nació. I deixau-vos anar de literatures i regionalismes sanos y bien entendidos. Sense paliatius de cap casta, el fet és l’existència de Catalunya com a nació; aquest és el fonament de tot, fonament tan fort que permet afirmar que per sota les ruïnes de l’edifici actual de la causa catalana seguiria bategant l’esperit del poble presoner del dret i la llengua i el poder d’un altre poble, lluitant sempre i espiant l’hora de fer sortir altre cop a la llum del dia la seva personalitat». Tanmateix, Cambó acabà pactant amb Lerroux ajornar les reivindicacions nacionals. Una vegada més, al·legant l’obtenció de millores econòmiques, es renunciava a vindicar l’emancipació.

Amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, el balearisme desapareix d’escena. Una prova més que només s’utilitza quan és necessari. La caiguda de la Dictadura permet, de nou, reivindicar la identitat. Ho fa l’Editorial de La Nostra Terra: «Mallorca, sense perdre cap característica de la seva fesomia pròpia, no és, doncs, altra cosa que una illa catalana, digui el que digui tot el filisteïsme vuitcentista. Cal desfer l’equívoc que Mallorca és una regió d’Espanya distinta de Catalunya, i desvirtuar tot allò del regionalisme de Mallorca o del mallorquinisme com a conceptes mancats totalment de sentit». La Voz de Menorca publicà un conjunt d’escrits sobre la identitat per desmarcar-se de l’Estatut Balear. Amb referències històriques, Menorquit escriu: «Res d’Estat Balear, res de provincianisme. Volem ser catalans, tot essent menorquins, com en són els empordanesos, els rossellonesos, els mallorquins mateixos. Però balears tot sol ens fa renou de buit. (…) Si Menorca és una regió catalana ha de seguir una política catalana».

El 1931, a les Corts espanyoles, Gabriel Alomar vindica la federació de territoris i protesta perquè les Balears no puguin anar unides a Catalunya i amb el mateix estatut d’autonomia. Lluís Alemany, el balearista, és l’únic diputat mallorquí que s’hi oposa. Antoni Salvà escriu: «Mallorca no és altra cosa que una illa catalana. Negar la catalanitat de Mallorca és la prova més evident que no es tracta més que d’una manifesta i immotivada antipatia per Catalunya, que quasi tots acaben per confessar. Aquesta antipatia, conseqüència de l’atracció assimilista del centre de l’estat unitari, fomentada pel caciquisme polític de l’Espanya borbònica, no pot servir per a recolzar-hi cap argumentació. Els prejudicis no són arguments». El socialista Alexandre Jaume, a El Obrero Balear, se situa al costat d’Alomar i es reafirma en un escrit de joventut: «Era mi tesis, en aquel artículo, que Mallorca no podía formar un todo orgánico sino parte de este todo. Que nuestra lengua, nuestra raza y nuestra historia nos ligaban a Catalunya. Que hablar de mallorquinismo era desconocer en absoluto la realidad viva del problema e inventar entidades artificiosas y fantásticas. Sigo aferrado a los mismos principios. Sigo luchando por la consecución de la ilusión que he acariciado durante toda mi vida; por la federación de esa región balear a la antigua nacionalidad catalana». El mes d’abril de 1934, fruit de la fusió d’Acció Republicana i el Partit Republicà Socialista, es constitueix Esquerra Republicana Balear i, des de la revista República, adverteixen: «I que no ens parlin de mallorquinisme oposat a catalanisme o a valencianisme, perquè el punt bàsic és l’afirmació de la unitat històrica, racial i lingüística. Catalunya no pot esser més que l’alter ego: la seva llengua és la nostra, la nostra història és la seva, el seu pensament, el nostre pensament». L’any 1936, arran de la victòria de la Cruzada Nacional contra el separatisme, tornen esvair-se els intents de promoure una identitat balear.

A tall de conclusió

La pertinença nacional ve determinada per un conjunt de factors que, de forma acceptada en els cànons convencionals de la historiografia, són els eixos definitoris d’un poble: la llengua, les tradicions, la cultura, la història i, fins i tot, la connexió geogràfica. Si la llengua de les Balears és la catalana, la cultura és la catalana, les tradicions són les catalanes i la història és la de Catalunya, Catalunya és la única identitat. País Valencià? País Balear? Països? Catalunya!

La identitat balear és un invent de fa cent anys que adoba l’esquarterament. Es fonamenta en la creació de símbols regionals (banderes, himnes, diades i entitats balears) com a factors de separació. Dit això, tan evident, cal advertir que no és un fet aïllat de les Balears. Quina és la identitat nacional catalana? El conjunt de Catalunya té el mateix problema amb la simbologia! S’anuncia, com a gran esdeveniment “nacional”, la commemoració de l’11 de setembre de 2014, com a referència al 1714, una data barcelonina que obvia que, a partir d’Almansa, Xàtiva, Lleida i altres poblacions cauen el 1707 o que Mallorca no capitularà fins el juny de 1715. Ens movem amb referències regionalistes. Quin és l’himne nacional? Quina la festa? Quin el projecte nacional? És cert i evident que els qui defensen una identitat balear són uns ignorants (la tesi gradualista no ha reeixit i l’exemple d’Irlanda del Nord ho certifica) o són uns manipuladors, però no difereixen gaire dels regionalistes valencians o dels principatins, amb actituds inconscients similars, que multipliquen els efectes de la divisió. Que, en definitiva, d’això és tracta!

                                                                                                   continuarà

(*) Totes les dades i citacions són extretes del meu llibre La Identitat Reeixida (Palma, 2002).

Aquest proper diumenge Catalunya decidirà la composició d’un govern que, a l’horitzó, té la tasca de bastir el model d’estat. Com a català de Mallorca, sense dret a vot, he fet un seguiment d’una campanya que, dissortadament, no es pot dir catalana, perquè ha estat tant o més espanyola que altra cosa. Les ingerències, les provocacions i la guerra de les clavegueres del govern de Madrid han demostrat que, avui, el GAL és una cosa més refinada i subtil, però tan bruta com sempre.***

El collage que il·lustra aquest comentari, l’he elaborat amb il·lustracions de l’època referides a Francesc Macià (Catalunya, 1859-1933). Els dibuixos resumeixen els atacs que va patir, de manera especialment intensa durant la negociació de l’Estatut d’Autonomia de Núria, cepillado per les Corts espanyoles (*). L’acusaren d’abocar el poble a la quimera de travessar el desert, de violent, agressiu, corrupte, foll… El caricaturitzaren de Napoleó, de Quixot, de card, de menja-nins, d’anar (al costat del poeta Ventura Gassol) més sol que la una i, fins i tot, l’acusaren de nazi. Encara avui indigna veure el dibuix de la revista de la CNT de novembre de 1933, mesos després de l’arribada d’Adolf Hitler al poder i un més abans de la mort de “l’avi”, que presentava Macià convertit en una esvàstica. Vergonya i misèria que, si més no, reclamaria una reparació pública del sindicat més popular i autogestionari de l’època, tan errat de comptes i tan manipulable pel discurs dominant com qui més. De fet, la documentació ha demostrat que el sindicat estava farcit d’infiltrats pagats amb els fons reservats de l’estat.

De la mateixa manera, encén la sang recordar que al llarg de tot el viatge de la Comissió de l’Estatut, des de Barcelona a Madrid en tren, just deixar les terres catalanes, es trobaren, a totes les estacions, pintades de “Muera Macià”. Sense cap vergonya, des de les institucions públiques espanyoles, es reclamava la mort de l’Estatut que havien votat els catalans.

Dia 8 de maig de 1983 se celebraren eleccions municipals i autonòmiques. Aquestes darreres, després de l’època preautonòmica del Consell General Interinsular, decidirien la composició del primer Parlament de les Illes Balears, després de l’aprovació, l’any abans, de l’Estatut d’Autonomia, un dels darrers de tot l’estat i aprovat per la via lenta de l’article 149 de la Constitució Espanyola (1) i no del 151, com preteníem des del Partit Socialista de Mallorca.

***

El resultat electoral va ser decebedor. El PSM només va obtenir dos diputats a Mallorca (Sebastià Serra i Damià Ferrà-Ponç) i va perdre el regidor que havia tengut a Palma la legislatura anterior (2). La Comissió Executiva del partit va dimitir en bloc i abandonà, amb veus que fins i tot proposaren la venda de l’organització al PSOE per dos milions de pessetes, l’import del deute contret. Enmig de la crisi, un grup voluntariós de persones vàrem constituir una Comissió Gestora per convocar el VIII Congrés. Jo havia ocupat el segon lloc de la llista de Palma i vaig assumir la Secretaria d’Organització. La Tresoreria la va agafar Enric Rovira i, amb una política d’austeritat espartana, va eixugar en un any el dèficit econòmic, gràcies a les aportacions dels càrrecs públics, a les quotes d’afiliació i a algunes accions recaptadores. És just recordar, ara i sempre, els noms d’aquella reduïda però molt fenera gestora de salvació: Norma Tolosa, Joana Maria Sampol, Miquel Ferragut, Jaume Montcades, Jordi Fiol i Rafel Oliver. El darrer d’ells, alliberat, organitzava concerts (Aute, Ana Belén, Lluís Llach…) per mirar d’eixugar els deutes i impulsà la creació de Ciutat-Ràdio.

Professionalment, des de 1979, jo era responsable de l’obra social de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears. El 1982, la institució va commemorar el centenari de la fundació amb un ric i exitós programa d’actes. Aquella celebració posà en relleu la mancança d’un centre de cultura propi a Palma i, per aquest motiu, Carles Blanes, director de l’entitat, m’encarregà l’elaboració del corresponent projecte. Varen ser mesos intensos de feina. Aquell mateix any el Banc d’Espanya havia instruït les caixes d’estalvis a no crear obres socials que requerissin de manteniment. De fet, “la Caixa” ja havia iniciat les “generoses donacions” de les seves clíniques i biblioteques. Els Ajuntaments “beneficiats” rebien el regal enverinat amb alegria i posant plaques d’agraïment per la donació. El cert és que les caixes quedaven com un sucre i penjaven el mort a les institucions públiques, les quals s’havien de fer càrrec del personal i del manteniment dels centres rebuts.

En aquell context, per obtenir l’aprovació d’una obra social nova com era un centre de cultura, s’havia de justificar molt bé la necessitat i raonar, amb garanties objectives, la seguretat del manteniment futur. No va ser una feina fàcil, però la realitat és que, en aquells moments a Palma, no hi havia cap instal·lació mínimament ben dotada. Vaig elaborar el projecte, titulat Ateneu Sa Nostra, amb un ambiciós i complet programa d’actuació que incorporava l’aleshores avantguardista proposta (inexistent a tot l’estat) d’una videoteca. Definides les característiques, es varen posar anuncis encriptats, sense desvetllar la destinació ni el comprador, i es publicaren als cinc diaris d’aleshores (Baleares, Diario de Mallorca, El Día, La Tarde i Última Hora) sol·licituds de locals amb les condicions definides en el projecte (ubicació, metres, estat de l’edifici…). Es va rebre un sac de propostes: el Gran Hotel (en procés de subhasta pública per part de l’Institut Nacional de Previsió), Can Bauçà de la Plaça de Cort, Can Barceló de la Plaça Quadrado… Al Consell d’Administració que havia de decidir, vaig defensar la proposta del Gran Hotel, entre la ciutat alta i la baixa, entre la Rambla i el Born, amb un aparcament públic avinent, amb el Teatre Principal al costat… Abans d’aprovar-ho, decidiren encarregar, al cap del departament d’immobilitzat, l’elaboració d’un informe de viabilitat. Tot i el preu assumible (no arribaria als cent milions de l’anterior subhasta frustrada), va ser totalment negatiu. Entre d’altres coses record que deia que el Modernisme no resolia els llums interiors, però el motiu principal era el cost de la reforma (3). Descartades, com a possibles alternatives, totes les altres ofertes rebudes, alguns membres del Consell d’Administració apuntaren la situació crítica que patia el Círculo Mallorquín a punt de liquidació. Decidírem visitar les dependències i vàrem veure que reunia les condicions establertes en el projecte.
 
La negociació amb els responsables del Círculo Mallorquín va ser de les més fàcils i diligents que he viscut mai. Vaig haver d’elaborar una breu història del local i la societat (4) per incorporar al dossier amb la proposta que havia de beneir o denegar el Banc d’Espanya. En poc temps, el desembre de 1982, vàrem rebre l’autorització del pressupost i del projecte, amb felicitació inclosa. El preu de compra es va establir en cent milions de pessetes per l’edifici i altres 50 per tota la biblioteca, la pinacoteca i el mobiliari. La compra-venda es va materialitzar el primer trimestre de 1983. L’Ateneu seria una realitat a finals d’any. La primera constatació lamentable va ser veure l’estat de la biblioteca. No hi havia inventari fet. A molts de llibres, fins i tot enciclopèdies, s’havien arrabassat pàgines amb evident intenció de censura. El nom d’Emili Darder que durant anys havia tengut cura de la biblioteca estava proscrit. Tot plegat, allò requeria reparació. M’hi vaig capficar. Ens trobàvem immersos en la preparació de la campanya electoral i, atesa la circumstància que Joana Maria Palou del Museu de Mallorca també anava a les llistes li vaig comentar el tema i em va suggerir de contractar dos becaris per fer l’inventari. Com a mínim, evitaríem l’espoliació de la biblioteca i de la pinacoteca. Amb Miquel Pasqual, company de feina, encarregàrem l’elaboració de l’inventari a Andreu Ramis i a Gabriel Camps. En paral·le es començava a dissenyar la programació de l’Ateneu, de cara a 1984, que havia d’inaugurar-se amb l’exposició de la pinacoteca de l’entitat. Tot això, però, es feia en la més absoluta discreció i retardant la política de comunicació fins a finals d’any. (5)

A mitjan mes de juny, quan ja s’havia definit el primer govern autonòmic de les Balears (6), em convocaren hora per hora a una reunió urgent. Carles Blanes, director de la Caixa de Balears, coneguda ja popularment com Sa Nostra, em va instar a cercar un nou local, perquè el Círculo Mallorquín el compraria el govern. Em vaig exclamar per l’any de feina tudat i em va confiar que ell ja s’havia rebotat, però que era una decisió forçada per la política. Aleshores el President de Sa Nostra era Josep Zaforteza que havia estat senador en el mateix partit de Jeroni Albertí i Antoni Cirerol, els dos promotors principals d’aquella cessió. Una cessió més que generosa, perquè Sa Nostra va efectuar la nova compra-venda per l’import exacte que n’havia pagat, cent-cinquanta milions de pessetes, i es va menjar fins al darrer cèntim totes les despeses d’ambdues operacions i l’assumpció de les plusvàlues generades. En definitiva, el negoci de Madò Coloma o de Na Peixfrit. A més, va lliurar als nous compradors l’inventari que s’havia fet, tant de mobiliari, com de la pinacoteca, com de la biblioteca. A canvi, en reconeixement al traspàs, el Parlament regalaria un quadre del Círculo Mallorquín a Sa Nostra. Cap dels que vàrem proposar Carlos Blanes i jo no va ser acceptat i, al final, va ser un oli de Llorenç Cerdà de la badia de Pollença.  

La notícia es va escampar a la premsa i el sigil que havia mantingut Sa Nostra li va anar a la contra. De fet, tot es presentava com si la iniciativa de comprar el Círculo Mallorquín hagués estat del nou Parlament. Ni el més mínim reconeixement a Sa Nostra. Durant anys i panys, s’han publicat monografies sobre el Parlament, en llibres i en còmics destinats als escolars. A cap de les cronologies apareix la doble compra-venda de Sa Nostra. Al contrari, sempre s’havia amagat de manera ben intencionada fins que dia 5 de maig de 2004, més de vint anys després d’aquella operació, es va posar una placa reparadora en reconeixement al paper de l’entitat. Hi va haver un dinar entre els membres de la Mesa del Parlament i l’equip directiu de Sa Nostra. En aquesta darrera condició, vaig tenir ocasió d’assistir-hi i em vaig permetre la satisfacció personal de repartir l’article que havia publicat en el seu dia.  

L’article (el trobareu al final en un arxiu adjunt) es va publicar a la pàgina 3 del diari El Día el 27 de juny de 1983, quan la premsa ja havia donat per fet que el Parlament comprava l’edifici del Círculo Mallorquín. El vaig titular El do de l’oportunitat i vaig fer ús únicament de la informació que havia aparegut als diaris per no ser acusat de violació del secret professional. Crec que, ara, trenta anys després, la lectura completa resulta més que il·lustradora. En síntesi, l’article manifesta una gran sorpresa per les presses en adoptar, a la primera reunió de la Mesa del recent constituït Parlament, l’aprovació de la compra sense cap estudi previ. Retreia que l’anterior Consell General Interinsular, que havia improvisat les instal·lacions a la Llotja, no hagués previst la situació i que la decisió fos presentada, sense debat polític previ, com un fet consumat. Explicava que es perdia l’oportunitat de comptar a Palma amb un Ateneu Cultural. Però, el bessó de l’article era més ambiciós, perquè assenyalava una molt major oportunitat perduda, ja que el lloc idoni per fer més exemplar el recobrament de les institucions era el Palau Reial de l’Almudaina, símbol de l’autogovern, en una situació privilegiada i amb unes infraestructures prou amples (Palau de la Reina, Capella de Santa Aina, Capella de Sant Jaume, el pati d’armes…). Convertit en quarter de l’exèrcit, la propietat s’havia transferit al Reial Patrimoni. Atesa la circumstància que la família reial havia ocupat, per donació irregular de l’antiga Diputació (7), el Palau de Marivent, la meva tesi era que el Parlament podia i devia reclamar-ne la cessió.

Aquell article, signat amb el meu nom sense esmentar cap condició professional ni política, em motivà dues estirades d’orella que vaig recollir amb detall en el meu dietari. L’article es va publicar un dilluns, el dia de la setmana que, els matins, a Sa Nostra es feia la Comissió Executiva i al PSM, els vespres, les reunions de la Gestora. Carles Blanes, em va cridar a capítol al seu despatx i em va amonestar per l’escrit… de part del President! El mateix matí, ja a darrera hora, entrà al meu despatx i em va amollar: “Cada dia estic més content de tu.” Dit això, va partir sense esperar rèplica ni agraïment. Aquell mateix dia, el vespre, hi havia Comissió Gestora del PSM. Record que, a més dels membres habituals, aquell dia varen comparèixer els dos diputats Sebastià Serra i Damià Ferrà-Ponç. Aquest mostrà el seu disgust pel meu article. Qualificà d’utòpica i d’ingènua la meva proposta de reclamar el Palau de l’Almudaina. Es posicionà en defensa del Círculo Mallorquín perquè, entre d’altres coses, era un símbol que representava el final d’un privilegi de classe i la implantació de la Democràcia. Fins i tot, a un moment de la conversa va dir que la idea era seva i que no li havia costat gens convèncer Jeroni Albertí i Antoni Cirerol. La meva visió era l’adversa: situar institucionalment els polítics electes en el mateix espai que havien ocupat els botifarres i la dreta més franquista era un mal començament de l’autonomia. Allò que calia, al meu entendre, era recobrar el símbol de l’autogovern i cap altre millor que el Palau de l’Almudaina. De fet, fins i tot després de l’ocupació borbònica de 1715, va ser la residència dels virreis. Quant a la utopia, vaig dir que la proposta no era utòpica, perquè era ben real. Altra cosa seria el possible resultat, però jo creia que la possible negativa de la sol·licitud, posaria en evidència la Casa Reial.

Ningú no esmentà la meva proposta, però seria injust no voler recordar que algunes persones del meu entorn em valoraren la idea: les de la Gestora del PSM, i Biel Majoral, i Damià Pons, i molt poques més. Tota la premsa va aplaudir la nova seu del Parlament. Els senyors del Círculo es mostraven més contents que unes castanyetes. Alguns s’havien mostrat molt crítics amb el projecte de Sa Nostra, per la connotació republicana dels ateneus. Ja havien mostrat objeccions i intentat forçar el canvi de nom del futur cenre de cultura (8).  El meu article no va rebre més que un comentari de menyspreu d’un monàrquic, signat amb un pseudònim que possiblement amagava Antonio Alemany; una prova de qui anava bé. Creia i crec que es varen perdre dues oportunitats: disposar d’un Ateneu Cultural i perdre l’opció de recobrar el Palau dels Reis de Mallorca. Després de tres dècades, la meva ingenuïtat perdura.
 
(1) Precisament l’article restrictiu on, entre moltes altres competències que blinden i anul·len les aspiracions de les Comunitats Autònomes, reserva per a l’Estat l’autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum.

(2) El resultat a Palma l’any 1979 havia estat de 13 regidors UCD, 11 PSOE, 2 PC i 1 PSM. Malgrat la feina excel·lent de Joan Perelló, impulsor de la Política Lingüística, les eleccions de 1983 varen demostrar que el peix gran es menja el petit. El resultat fou: 14 PSOE, 11 AP i 2 UM. UCD s’havia desfet i esvaït.

(3) Ho corrobora el fet que, quan s’anuncià que “la Caixa” comprava l’edifici per fer-hi la seva casa de cultura, el pressupost de restauració s’acostava als mil milions de pessetes.

(4) Vaig ajudar-me dels llibres La ciutat esvaïda de Marius Verdaguer i Los cien años de Círculo Mallorquín de Julio Sanmartín, adobats amb referències històriques, entre les quals hi havia la de la recent pel·lícula Bearn, rodada en part en aquells locals. 

(5) Entre d’altres troballes, vàrem descobrir que Emili Darder havia fet funcions de bibliotecari i, amb Carlos Blanes, coincidírem que seria un nom ben escaient per l’Ateneu o, si més no, per la biblioteca, però decidírem no divulgar la idea, conscients que abans caldria fer una feina prèvia de conscienciar la Junta. Tot es feia amb gran discreció. Jacint Planes i Santmartí publicà a la popular secció Gente del diari Última Hora que m’havia convidat a dinar per obtenir informació sobre els rumors que el Círculo s’havia venut per convertir en un centre cultural, però que no li havia confirmat res, tot i que estava segur que m’havia fet el suec.

(6) El resultat de les eleccions autonòmiques va ser: 21 AP, 21 PSOE, 6 UM, 2 PSM, 2 PS de Menorca, 1 CIM i 1 PDL. Tot i intentar que UM optàs per fer govern amb el PSOE (en una proposta amb Fèlix Pons de President que incorporava els dos PSM), al final Jeroni Albertí va donar la Presidència a Gabriel Cañellas, ell va ser President del Consell Insular de Mallorca i Antoni Cirerol del Parlament.

(7) Saridakis va fer donació del palau al poble de Mallorca per fer-hi un Museu. La Diputació, per tant, va burlar la voluntat del donant. De fet, després de diverses reclamacions judicials, els hereus legals varen rebre indemnitzacions i recobraren una part important del mobiliari. Record que Bartomeu Payeres a la llibreria Ereso s’exclamà de la reforma que hi feren. Entre d’altres barbaritats, denunciava que havien fet una escala amb pedres litogràfiques d’alt valor.

(8) Quan jo ja no feia feina a l’Obra Social, es va habilitar un local al carrer de la Concepció de Palma, comprat als hereus de Fulgenci Rosselló, expresident de Sa Nostra, i es va destinar a Centre de Cultura, amb aquest nom. L’Ateneu , doncs, no va arribar a existir mai, tot i que entre els fundadors de Sa Nostra hi havia hagut els més destacats membres de l’Ateneu Balear (Antoni Maria Sbert. Josep Lluís Pons i Gallarza…).

NOTA FINAL Vaig anunciar aquest article al post scriptum final del que vaig dedicar al llibre-entrevista a Damià Ferrà-Ponç que podeu trobar a:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/233463

He passat molt de gust de llegir (no m’agrada devorar) el llibre-entrevista que, amb el sotsítol Cap al futur per la ruta de les arrels, Pere Antoni Pons ha fet al seu oncle Damià Ferrà-Ponç (*). És una passejada, funambulista, sense xarxa de protecció i trepijant fort per damunt de la memòria que repassa els trets distintius de l’assagista, animador cultural, investigador, crític, polític… En definitiva, del polifacètic protagonista.

La fotografia de portada, de l’editor Lleonard Muntaner (llàstima del cocodril dels orgues!), mostra l’entrevistat amb mig somriure i mirada amable, però recelós, blindat i protegit, esquena paret, amb les mans plegades, davant de la pedra viva que esdevé símbol de la terra i de les arrels. La portada, en atenció a la comunicació no verbal que delata la posició dels braços creuats, no consona amb el contingut del llibre, perquè Damià Ferrà-Ponç s’amolla i parla sense embuts ni reserves del món i de la bola.

***

Com a avís d’entrada, vull dir que jo vaig conèixer en Damià molt jove, molt; casat de fresc. No crec que ell ho recordi. Circumstancialment, vaig ser a casa seva, crec que al barri antic, amb Bernat Homar, Neus Santaner i Llucia Ribas. Allò que sé és que la primera imatge va ser d’un jove (que a mi em semblà un home gran) assegut davant d’una taula amb un caramull de llibres. Vaig tenir la impressió que es cremava les celles. Potser preparava un examen o un treball de curs, però, des d’aleshores, sempre he identificat la imatge d’un intel·lectual amb aquell contrallum d’un espai de feina. Aquest llibre ha accentuat aquella visió, però ha il·luminat l’estança per veure tot el paisatge i l’univers del protagonista.

Gairebé tres-centes cinquanta pàgines d’un text dens i sense barballeres, més altres trenta-dues pàgines amb il·lustracions, es fan lleugeres gràcies al llenguatge planer i llatí que cisella tota la lectura d’un llibre que, sense més preàmbul i malgrat diferir amb algunes de les opinions que s’hi expressen, em complau de recomanar vivament, perquè és audaç, atrevit i valent; tres qualitats envejables en aquest temps de conillons a amagar, d’eufemismes i de tanmateixos, quan tanta de gent fica el cap sota l’ala, es mossega la llengua, o amaga les vivències rere la roca.

L’entrevistador fa un introit, on explica la metodologia i els criteris que ha tingut en compte a l’hora de programar el llibre, i adverteix que passa d’hora ?de recollir els testimonis de molts dels protagonistes de la nostra història recent.? Així és. En tot cas, la publicació fa la pell de dalt a baix al protagonista; l’escorxa en canal. Les confessions despullen Damià Ferrà-Ponç despietadament però amorosida. Entre molts d’altres caires que se solen amagar, el proclama individualista, ateu, hedonista (tot i que admet haver arribat tard al tast dels plaers), propietari d’un humor càustic, mordaç, amb un aire d’escepticisme intens i immens quant a la condició humana. Això no obstant, aquest recel extenuant i descoratjador d’un descregut quant al futur de la humanitat, no el mou cap a la claudicació de retre la feina. No és un nihilista!

La llarga i prou completa entrevista, resultat de destil·lar una trentena d’hores de conversa, s’estructura sobre cinc grans blocs biogràfics encara que no sempre cronològics: La família, el poble, la infantesa repassa, des del naixement i les arrels familiars fins a l’estada a Sant Francesc d’Inca, just després de passar sis anys en el seminari de La Porciúncula; tota una immersió en el si del nacionalcatolicisme. A Temps de canvis, es dibuixa la irrupció del jove universitari a l’anàlisi de la literatura i de l’art, amb les primeres col·laboracions regulars a la premsa i el record d’algunes polèmiques. La passió investigadora descriu la faceta d’historiador, amb dedicació a Campanet i a la Guerra dels Tres Anys, i d’enciclopedista. El compromís de la política descriu els anys dedicats al PSM, primer, i al PSIB-PSOE, després, amb un traumàtic i controvertit traspàs d’un partit a l’altre. Assumptes privats en un lloc públic retalla els serrells amb un joc, més íntim, de definicions personals. El conjunt és un sac de bessó sense gens de clovella.

Detalla episodis personals i col·lectius, amb incidència i èmfasi sobre les tres primeres dècades de la darrera Restauració Borbònica; la darrera i encara vigent etapa del franquisme. Un exemple? La descripció de la nit del 23-F de 1981 té un valor històric extraordinari, perquè, com a bon coneixedor dels fets derivats de la revolta militar de 1936, el relat d’aquell vespre, amb un Damià atrinxerat amb una escopeta a la casa pairal, descriu un estat d’ànim que moltes de persones vàrem patir i compartir. Aquest fragment no és, ni de molt, l’únic punt àlgid de les interessants memòries.

La desfilada de persones és generosa i, en cap cas, l’entrevistat defuig d’opinar de manera clara i contundent, sigui per bé, sigui per mal, sobre tots i cada un dels noms més rellevants que, a qualque moment de la biografia, han fet part del seu univers personal. Hi ha de tot: amics, enemics, parents, coneguts i saludats i, de tots els noms amb els quals l’entrevistador li para esment, diu el que pensa sense fer l’estruç sigui qui sigui el personatge a comentar i la jerarquia social que ocupi. Personalment, m’ha sobtat veure el percentatge de coincidència que mantinc amb la majoria de les opinions que emet el protagonista del llibre. Per això, les excepcions m’han cridat més l’atenció.

Vull parar esment en el cas de Jaume Santandreu, amb qui Damià les va tenir. Un tens enfrontament, que s’explica en el llibre amb el retret d’un cert abandó de qui li havia de brindar més suport, va arribar als tribunals. En el seu dia, ja no ens va sorprendre a cap dels qui coneixíem aquests dos homenots. Estava cantat, perquè la metodologia, l’ordre i la racionalitat d’en Damià, durant l’etapa de Conseller de Benestar Social, forçat havia de topar amb el desordre caòtic de la feina de camp d’en Jaume. Un ho fa tot amb el cap i l’altre amb el cor. Ambdós són la mostra més fefaent i destil·lada que el seny i la rauxa són com l’oli i l’aigua. No hi ha catalitzador que els mescli. Era evident que voler posar ordre i estructura, des de les institucions, a l’entusiasme voluntariós i ple de coratge dels qui, desorganitzadament, dedicaven la vida al servei dels exclosos en el nivell més baix i en la capa més desatesa, havia de provocar les xispes que es varen generar amb una escampadissa de fòbies perdurables. Com diu l’aforisme: ?l’ordre mata l’esperit i no hem de permetre que el nostre esperit mori?. Tot plegat, i ara sí que em surt totalment del llibre, em recorda el cas de l’inquiet Antoni Rotger. Des de Sa Calatrava estant, va esbaldregar les barreres de les berbenes franquistes per recobrar les festes populars, obertes i lliures. També va ressuscitar moltes altres festes com la revetlla de Sant Sebastià, els balls dels Darrers Dies o Sa Rua de Palma. Amb la constitució, l’any 1979, del primer Ajuntament democràtic de Palma i del Consell General Interinsular, la feina d’Antoni Rotger va ser anorreada des de les institucions públiques. Era el que tocava? Segurament. Però també segurament calia un reconeixement a qui va tenir la iniciativa de lluitar contra les mancances socials i culturals en temps de precarietat.

De retorn al llibre, un altre tret que que crida l’atenció és l’objectivitat en tractar els temes més delicats. En Damià para distància amb una veracitat estremidora en el relat de l’assassinat del seu padrí patern. Resulta corprenedor llegir com el seu fill va ser capaç de superar la malaltissa obsessió de venjança de sa mare, la vídua, la qual va passejar el dol fins a la mort i, lluny de mirar cap al futur i fer el cor fort pensant en la família, s’endinsà en un odi tribal i un desig gens ocult de venjança. Emociona la conducta ètica de son pare quan rebutja l’oferiment dels falangistes de “passar comptes” amb l’assassí i els seus. Un gest sublim de dignitat humana que demostra que no tothom es va acarnissar i que no tothom va acceptar ser un criminal de guerra. En alguns paratges no se sap si es llegeix una novel·la o un treball d’investigació. Ja que hem parlat d’un assassinat, podem esmentar-ne un altre. La nova tesi sobre la mort del metge Julià d’Esquerra Republicana pot ser una reparació tardana a una imputació injusta i pot servir per fer front a la versió que, com a secret popular a mitja veu, es va escampar gairebé des del mateix moment del crim dels falangistes. Dubtes raonables, si més no.

Etapa per etapa, l’entrevistat repassa la polièdrica vida: estudiós, analista, investigador, crític agut, observador tenaç, historiador, teòric del nacionalisme, treballador incansable… Damià confessa que, a totes i cada una de les etapes, s’ha abocat al centre d’interès de torn amb intensitat absoluta i dedicació extrema, però també diu que no li ha costat mai tancar un fragment de la seva vida per dedicar-se, això sí, amb idèntica il·lusió i tenacitat, a una altra cosa. Fins i tot ara, amb un problema molt greu als dos ulls per culpa d’una diabetis, s’ha enginyat per fer feina. Ha hagut de baixar el ritme i el calendari, però no la seva constància ni els seus objectius.

Després de fer un repàs a un conjunt d’escriptors (Molas, Llompart, Porcel, Riera, Vidal Alcover, Villalonga…), fa un diagnòstic i una valoració encertada sobre els pintors mallorquins de la darreria dels anys 60 i primeria dels 70. Ara potser és fàcil per qualsevol opinador, vista amb la perspectiva del temps la trajectòria de cadascú, emetre judicis equilibrats. El mèrit rau en el fet que Damià Ferrà-Ponç l’endevinà de ple en el seu dia, demostrant un talent extraordinari a l’hora de detectar, per exemple, la genialitat de Miquel Barceló o de qualificar amb precisió la tirallonga dels plàstics d’aquells anys. Defineix Tomeu Cabot, Andreu i Steva Terrades, Joan Palou, Ramon Canet, Vicenç Torres… En aquesta galeria de retrats d’artistes m’ha assabentat de la mort, malauradament jove, de Miquel Àngel Femenies, un dels teòrics més alambinats, encriptats i laberíntics de la nova plàstica a Mallorca.

Bartomeu Barceló, Miquel Barceló, Bartolomé Beltran, Llorenç Capellà, Gabriel Cañellas, Jaume Crespí, Guillem Frontera, Gafim, Josep Maria Llompart, Biel Majoral, Josep Massot i Muntaner, Abel Matutes, Joan Miralles, Francesc de B. Moll, Llorenç Moià, Bernat Morell, Sebastià Oliver, Damià Pons, Fèlix Pons, Baltasar Porcel, Miquel Àngel Riera, Guillem Rosselló Bordoy, Álvaro Santamaría, Jaume Santandreu, Cristóbal Serra, Pere Serra, Sebastià Serra, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Villalonga… són dotzenes i dotzenes les persones que apareixen en aquest llibre i la gran majoria reben qualque qualificatiu… o desqualificatiu. M’ha resultat interessant, gens temorenca i allunyada del vulgar discurs dominant l’opinió sobre Maria Antònia Munar i l’actual peripècia judicial.

Precisament l’allau de persones i col·lectius que apareixen al llibre obliga a fer un retret a l’editor: la manca o, si ho voleu dir en positiu, la conveniència d’un índex onomàstic. La Taula del final segmenta els períodes de la vida del protagonista d’ençà dels seu naixement, l’any 1949, però l’índex dels noms de les persones que esmenta completaria i complementaria molt millor l’univers personal del radiografiat. En el sac dels retrets, tampoc no hauria fet gens de nosa incloure la bibliografia bàsica d’aquest campaneter que, durant molts d’anys, va ser una peça important en la concreció del nacionalisme d’esquerres a Mallorca i un promotor, defensor i divulgador de la Cultura Catalana.

En llegir el llibre (no us he dit que l’heu de llegir?), hi trobareu multitud de pensaments típics d’un estadista que té més present el bé comú que no els interessos personals. De citacions, també n’hi ha dignes d’un filòsof, amb consells i amonestaments que no trobareu mai en un d’aquests abominables manuals d’autoajuda. Frases i citacions, més o menys conegudes, són etzibades com qui amolla un refrany popular: ?Si a la vida et trobes amb una situació que tu no has cercat però que és inevitable, procura fer de la necessitat virtut, així al manco t’ho passaràs bé?, “Quan un està contra tot, es transforma en una cosa inofensiva”, ?L’home deu ser l’únic animal que es dedica a cavar una tomba on hi càpiga tota la seva espècie?, ?L’orgull i la bravejera proclamen que Espanya és «la gran Nación». I aquestes bajanades es repeteixen quan l’economia ha fet figa i tenim més de cinc milions d’aturats?, ?Tenir un sentit molt acusat de l’autocrítica, genera una certa tensió”, ?Jo vaig per brusques; quan m’interessa una cosa, m’hi aboc; quan deixa d’interessar-me, me’n desentenc”. Esquivant l’amable encens de l’entrevistador, diu: “Mai no he aspirat a ser res més que un manobre de la cultura catalana i a contribuir, en la mesura que sigui possible, a què aquesta cultura prengui unes dimensions polítiques, socials, plàstiques i literàries que li permetin de ser normal. Jo em veig com un manobre que transporta una carreta perquè un altre que en sàpiga me? que jo vagi construint l’edifici.” No crec desvetllar qui és l’assassí en transcriure el final del llibre: ?Jo vull morir a ca meva. Aviat i sense entemer-me’n de res. I quedar per sempre Campanet, que ha estat el centre de la meva vida.?

Una excel·lent aportació històrica com la que brinda aquest llibre mereix felicitació i gratitud.

(*) Pere Antoni Pons Damià Ferrà-Ponç. Cap al futur per la ruta de les arrels. Palma, agost 2012. En diàleg. Lleonard Munaner editor

PS.- Entre la tirallonga d’episodis (l’enterrament del salon de otoño, l’ocupació de la Dragonera, la comissió dels onze, l’enciclopèdia de Mallorca…) esmenta un fet, la compra del Círculo Mallorquín per ubicar-hi el Parlament, que vaig viure de primera mà. De fet, el local no el va comprar el Parlament, sinó Sa Nostra, amb un projecte aprovat per fer-hi un casal de cultura, i posteriorment i per imposició política, es va cedir al Parlament. Vaig publicar un article, El do de l’oportunitat, on opinava que era un gran error. Al meu entendre, el Parlament havia d’ocupar el Palau dels Reis de Mallorca. Com que el temps m’ha ratificat en la meva percepció de fa 30 anys, en faré un article monogràfic amb el relat exacte i complet dels fets per publicar en aquesta mateixa pàgina.