Etziba Balutxo...

Inspirada, instada, impulsada, induïda, sempre animada i, qualque estona, fins i tot atiada per Miquel Barceló, sa mare, Francisca Artigues Nicolau Randa (Felanitx, abril de 1926), exposarà teles pintades i teixides al Museu Tèxtil (1) de la ciutat de San Gall dels Alps de Suïssa, entre el 18 d’abril i el 15 de novembre d’enguany. Tot a partir de dibuixos del seu fill, artífex i còmplice d’aquesta bella aventura artística.

L’artista és una dona alegre i amb una vitalitat i un dinamisme que esbaldreguen els guarismes de qualsevol edat. Hiperactiva sempre, només remuga quan li fan els comptes o quan li volen capgirar la idea que ella ha imaginat abans de teixir-la. El seu fill ho explica amb unes pinzellades literàries ben quadrades (sabut és que el rodó mai no quadra). S’han publicat, a faisó d’invitació, en un catàleg auster, precís i preciós, editat en alemany, anglès i català.

Un sonador de guitarra

ha de tenir fins sentits

i saber remenar els dits

de la mà dreta i l’esquerra

(Cançó popular mallorquina)

Jo he vist na Randa fent randa. He vist brodar na Francisca i puc donar fe, almenys durant la darrera dècada, dels milers d’hores que ha dedicat a enramellar estovalles, cortines, mariol·los per a les nétes, coixins… Peixos i pops i ocells i algues i coralls i flors i fulles de cascall de tots els colors; els imaginables i els inimaginables, tots. Els fila, els enfila i els mescla, amb el magisteri i la destresa dels dits (“dits per tocar l’orgue!” – diuen al poble -), amb totes les gammes de l’iris. Els fils de la capsa de costures delaten tots els tons que brollen com un salt d’aigües.

L’agost del 2013, coincidint amb les festes del seu poble, ja va exposar una sola tela que ser molt visitada i comentada (2).

A la foto inferior, amb Francisca Artigues, el seu fill Miquel i el seu nét Quim, com a contrast de referència, es pot endevinar l’extensió (i, amb la grandària, la feinada!) del magnífic brodat exhibit fa dos anys a Felanitx i que ara s’exposarà a Suïssa.

Tanmateix, des del primer dia, la imatge que em va venir al cap és la de la fada padrina (3). Ja fa anys que, conforme a la nostra cultura matriarcal, ella és coneguda familiarment com la padrina. La seva feina em recorda l’universal conte que ens descriu aquella dona màgica i clandestina (cap autor no li ha sabut posar nom) que es presentà en auxili de la jove maltractada, tancada a pany i clau, privada d’assistir als tres balls que s’havien convocat per assistir i donar cobeig a un príncep blau desolat i entabanat (coses de la monarquia!). Serà la fada padrina qui, com una dona d’aigua deixondida i alquimista, nit rere nit proveirà la víctima per tal que esdevingui victoriosa. La intendent serà la clau de l’èxit, patrocinadora de l’anhelat triomf del bé sobre el mal, promotora de la insurrecció contra el domini fosc i, finalment, estimuladora de l’alliberament contra l’oprobi. El primer vespre li durà un vestit de seda blava brodada amb tots els peixos de la mar, l’endemà un de setí groc amb tots els ocells del cel i els animals del bosc, el tercer i darrer dia, un de tela de plata amb tot el firmament d’estels, amb la lluna i el sol enlluernador.

D’aquesta història se n’han fet mil variacions. A tot el món és coneguda amb noms diversos: Cinderella, Vassilissa, Peldicenere, Cenicienta, Cenerentola. A partir del conte original (xinès, naturalment), la història ha estat interpretada i escrita de nou per Perrault, Andersen o els Germans Grimm, entre milers, fins al gairebé sempre abominable Walt Disney. És també la protagonista d’òperes i ballets dels més prestigiosos músics contemporanis (Rossini, Strauss, Prokófiev…). En català, la versió més coneguda és La Ventafocs de Joan Amades, però a Mallorca s’imposa de molt la rondalla de N’Estel d’Or, perquè qui l’ha escoltat de petit (sobretot en la veu d’una mare, d’un pare o d’uns avis) no en vol d’altra.

 Ella está en el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja

 dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez

 pasos más allá. Por mucho que jo camine, nunca la alcanzaré.

 ¿Para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.

Eduardo Galeano (Montevideo, 3 de setembre de 1940 – 13 d’abril de 2015)

I què ens mostrarà aquesta felanitxera per devers Suïssa? Doncs exactament això que he dit: teles brodades de la fada padrina, estampes de les 1001 nits, colors destil·lats que, per camins, carrerons i camades, prenen formes i música i paraules i imatges i màgia i il·lusió i fantasia i somnis… Amb una paraula? Només una? UTOPIA!

NOTES

(1) El Textilmuseum no és un lloc qualsevol. Es tracta d’un centre emblemàtic que recull des d’antigues teles egípcies, fins a mostres de la innovadora indústria tèxtil a màquina, passant per brodats manuals o vestits històrics. La ciutat, al centre de la Suïssa oriental, va néixer a l’entorn d’una abadia fundada l’any 612 per un monjo irlandès, Gal, que dóna nom a una població que supera els 150.000 habitants. Vg.- http://translate.google.cat/translate?hl=ca&sl=de&u=http://www.textilmuseum.ch/&prev=search

(2) Vg. el vídeo d’Agustí Torres il·lustrat musicalment per Quim Barceló a: https://vimeo.com/72481837

(3) La fada padrina és un personatge dels contes tradicionals, on representa la màgia que fa canviar la sort dels protagonistes. És una descendent de les parques romanes i dels genis islàmics. Apareix per revelar una realitat oculta, concedir un do o un desig o transformar determinats objectes de la realitat. (De la Viquipèdia)

POST SCRIPTUM.- Tres anys i mig després de l’exposició a Suïssa, Francisca Artigues, amb 92 anys plens de vitalitat i energia, va fer l’exposició, ampliada, a Madrid

Quan els polítics incultes de tots els signes (fins i tot els que es diuen nacionalistes) a les ordres d’una cultura forana i colonitzadora, ens furten la segona festa de Nadal, com han imposat els nostres governants de cara a l’any 2012, atempten directament contra la nostra essència cultural bastida sobre el fonament del matriarcat. Ens volen passar per damunt l’aprimador i, si no plantem cara, liquidaran fins i tot el règim de separació de béns, part un dret antic que fins i tot permet a la dona decidir on vol ser enterrada. Justament avui, segona festa de Nadal de 2011, he acabat de llegir i gaudir a les totes amb l’edició en català publicada per Proa el mes de maig d’enguany d’Accabadora, una ben entenedora paraula sarda, la llengua de l’autora d’aquesta excel·lent novel·la que vull recomanar sense cap reserva. 

 

La lectura d’aquest llibre m’ha confirmat que, tot i els canvis que patim al galop d’una globalització anorreadora i malsana, els trets culturals, molt especialment pel que fa al rol social de la dona, de Sardenya i Mallorca, almenys la Mallorca de la dona catalana, són d’una similitud extrema. M’he sentit identificat amb gairebé tots els personatges, fins i tot amb els més malèvols, amb el paisatge, amb la història i, part damunt de tot, amb l’autora, també filla d’ànima, com la protagonista del relat, tal com delata la dedicatòria a les seves dues mares. A Mallorca, de fills d’ànima per bé que no amb aquest nom, n’he conegut i encara en conec una de jove, ben jove, del meu poble. Es tracta de la figura d’aquells infants que, per raons d’estructura familiar, generalment econòmiques, són cedits pels seus pares biològics a altres famílies que n’assumeixen l’educació. Aquests infants s’afegeixen als afillats i als alletats per una dida, tots els quals estableixen una filiació particular i, en contrapartida, reben també formes diverses de maternitat.

La narració t’abelleix les sensacions i t’acarona els sentits. Mentre t’endinsa en una passejada amorosida de la mà d’una mar de personatges, et fa veure imatges i et fa escoltar silencis. Dos centenars de pàgines fan gust de poc i es llegeixen d’una estirada, perquè la història no decau a cap moment. Malgrat l’auster llenguatge i els diàlegs, directes, secs i eixuts, aparentment sense cor, estan farcits de poesia i de suggeriments. Tinc la convicció ferma que, més prest o més tard, veurem aquesta novel·la en el cinema, tal com vàrem veure fa anys Padre padrone dels germans Taviani, sobre el relat autobiogràfic de l’escriptor i filòleg en llengua sarda Gavino Ledda (Siligo, Sassari, 1938), ambientada igualment a l’illa de Sardenya i, tot i la gran distància entre el patriarca d’aquesta història i el matriarcat de l’obra de Michela Murgia, també hi apareixen evidents paral·lelismes amb la Mallorca profunda.

És difícil opinar sobre la traductora per qui no ha llegit l’original en italià, però el llenguatge viu i àgil apunta la bona feina de Mercè Ubach i les petites errades (pàgs. 26 i 30, per exemple) es veu que són de composició. Potser hi ha qualque qüestió de criteri dubtós, com el fet de mantenir paraules autòctones sense notes de traducció. Algunes esmenten menjars que, en més d’un cas, tenen traducció popular catalana ben viva. En qualsevol cas, són del tot comprensibles o, si més no, imaginables.

 

A tall d’anècdota, em sembla d’interès aquest diàleg de la protagonista amb la mare adoptiva quan aquesta li retreu que no estudia prou la gramàtica:

“- Total, l’italià no serveis per a res.
– Com vols dir que no serveix?
– Fora de classe tots parlem en sard. Vós també parleu en sard, i les meves germanes, i l’Andría. Tothom!
La vella modista ja estava al corrent d’aquella habitual aversió dels nens de Soreni per la llengua italiana, de la mateixa manera que ho sabien totes les mares del poble. N’hi havia que fins i tot havien deixat de parlar als fills en sard i que havien adoptat la nova llengua, sovint amb resultats més còmics que eficaços.”

En el mateix capítol, les dues dones discuteixen. La jove troba que Sardenya no és Itàlia i es refereix al mar que envolta l’illa i la separa del continent. La vella, que va patir la mort del seu company a la guerra, al·lega: “Quan es mor per una terra, aquesta terra es converteix per força en la teva. Ningú no mor per una terra que no és la seva, si no és estúpid.”

A més del tractament de vós, d’alguns modismes, d’uns diàlegs retallats i d’altres coincidències de comportament en el llenguatge, apareixen els nostres jocs d’infants. Si recordeu aquell que es feia amb els dits de les mans dels infant que començava: “Això és son pare, això és sa mare, aquest demana pa, aquest diu que no n’hi ha i això és sa porcelleta que demà hem de matar i farà nyic-nyic-nyic…”? Doncs, a L’acabadora llegireu aquest altre: “Aquest és el porc, aquest l’ha mort, aquest l’ha cuit, aquest se’l cruspeix, i a aquest – deia, sacsejant-li el dit com una campaneta -: pobret! No li queda res!”.

Els jocs, les tradicions, els menjars… Tot ben proper. Apareixen els maleficis que, com el nostre mal bocí, coneixem tan bé. Un llibre rodó que, per reblar el clau, s’acompanya d’un epíleg signat per Stefano Puddu Crespellani (Sardenya, 1961), creatiu, animador i home de cultura (ceràmica, disseny, collage…) resident a Catalunya d’ençà del 1989. Stefano fa una breu i encertada dissecció de l’atmosfera i el rerefons de la narració: “el nucli profund de la novel·la és una indagació sobre les diverses formes de la maternitat”. També diu que “Ser d’una illa certament et marca. Encara que te’n vagis. La frontera del mar traça un dins i un fora inevitables, en una geografia on els mapes estan gravats a l’ànima com tatuatges”.

Aquesta obra retrata i descriu la pertinença a una terra i a una cultura. Sardenya destil·lada com una llimona sucada. I Mallorca, de rebot, amb similar paisatge humà, immersa en idèntic matriarcat. Amb les mateixes olors. Amb la mateixa música. Amb el mateix pa de noces. Pura delícia! Una meravella imprescindible per qui vulgui saber què som, com som, qui som i d’on venim.

POST SCRIPTUM.- Com era fàcil d’endevinar o preveure, uns anys després d’aquesta crítica, el 2015, la novel·la es va dur al cinema. No he vist la pel·lícula i no puc opinar si s’ajusta a l’excel·lent novel·la.

L’autora ha publicat altres llibres directament vinculats amb la cultura sarda. Un exemple és L’incontro, en referència a la processó de “L’Encontrada”.

PS2.- Avui, 11 d’agost de 2023, m’arriba la mala nova de la mort de l’autora. El cranc assassí ha fet retre la seva lluita abrandada contra el feixisme. Només tenia 51 anys i un gran potencial literari.

Hem perdut una independentista sarda (malgrat la qualificació “d’italiana” que ella negava que li adjudica TV3!), una gran escriptora, una valenta dona.