Etziba Balutxo...

Nou anys abans, Guillem d’Efak havia burlat la censura amb un procediment similar quan va presentar la Cançó de Son Coletes com un «anónimo popular mallorquín del S. XV». Encara que sembli mentida, la censura s’empassà l’engany malgrat que, a la part recitada de la cançó, es desvetlla clarament l’autoria (1). L’habilitat de l’autor en fer allò que Bertold Brecht anomenava «transposició històrica» és evident. Guillem d’Efak aixeca un clam per la llibertat i contra la tirania; fa una clara denúncia contra la brutalitat de la guerra incivil espanyola del 1936 disfressada en forma de romanç en record de les Revoltes Foranes, precedent de les Germanies. Les Germanies varen ser unes revoltes populars al segle XVI que, al País Valencià i a Mallorca, aconseguiren un gran èxit inicial contra la noblesa opressora i, per extensió, contra la monarquia. Abans, a meitat del S. XV, hi va haver una revolta forana i el cabdill d’aquell moviment va ser el manacorí Simó Ballester, conegut com «lo tort».

Son Coletes (2) era l’antic cementiri de Manacor, on l’autor prega a Déu de «poder anar-hi caminant» (3). Ho explicava així: «És ben clar, si no hi vas a peu és perquè hi vas colcant. I, si hi vas colcant, pot ser de dues maneres: viu o mort. Si ets mort, et porten a enterrar. Si ets viu… et porten a matar!» Els noms dels qui s’afegien a l’estol de «lo tort» (Mates, Fullana, Gil, Nadal…) eren alguns dels acompanyants reals de Simó Ballester, però Guillem d’Efak establia el paral·lelisme amb els republicans afusellats el 1936 i el 1937 al vell cementiri (4).

Les tropes feixistes revoltades el juliol de 1936 contra el govern legítim de la República comptaren, al llarg dels tres anys de la incívica guerra (5), amb l’ajut de tropes africanes i, en el cas concret de Mallorca, de feixistes italians. Aquesta participació africana i italiana explica la referència de la cançó «als mercenaris moros i napolitans» (6). Les tropes italianes de Mallorca, els «dragones de la muerte», comandats per un farsant sàdic autoproclamat Conde Rossi, actuaren amb espantosa crueltat al crit de fussilatti súbito tuti le comunisti! davant la desídia dels militars espanyols, que mai no veren que Rossi, amic personal del Ducce Mussolini, venia (com explicaria anys després) amb ordres d’annexionar les illes Balears i Pitiüses a l’Estat italià aprofitant el conflicte. De tothom és sabut que els feixistes italians i els nazis alemanys aprofitaren la guerra incivil espanyola com a camp de proves bèl·liques previ a la segona guerra mundial. Mentre Guernica, al País Basc, o Xàtiva, al País Valencià, eren bombardejades per l’aviació alemanya, Catalunya era bombardejada per avions italians que utilitzaven Mallorca com si fos un portaavions.

La repressió (7) practicada a Mallorca contra els republicans es va intensificar, el mes d’agost del 1936, arran del desembarcament de les tropes del Capità Bayo al port de Manacor. Bayo obeïa ordres de la Generalitat de Catalunya. Des de Ràdio Barcelona el mallorquí Antoni Maria Sbert i Massanet, conseller amb el president Lluís Companys, transmetia un missatge als mallorquins: «Mallorca, terra de pau, sang de catalans, llengua de Ramon Llull, presonera de forasters que no t’estimen ni et coneixen ni et volen més que perquè ets un castell de guerra! Mallorca! Obre els braços a la teva germana major, la Catalunya pairal, que no vol conquistar-te: vol alliberar-te i recobrar-te!» Finalment Bayo va rebre ordres del govern de Madrid d’abandonar l’operació. Alguns historiadors conclouen que l’hipotètic anticatalanisme de Mallorca, fins a la dictadura de Franco (8) pràcticament residual, va ser promogut pel capità general García Ruíz i, molt especialment, pels germans Miquel i Llorenç Villalonga que acusaren «el govern separatista català» d’haver intentat, amb el frustrat desembarcament de Manacor, passar a sang i foc els pobles de Mallorca i d’Eivissa (Menorca va ser lleial a la República). El cert és que després el franquisme i la noblesa botiflera i reaccionària (a Mallorca, «botifarres»), varen adobar l’anticatalanisme durant els quaranta anys següents i, des del diari ABC, El Mundo, la COPE, Intereconomía i d’altres mitjans de comunicació, reconeguts com la caverna de la Brunete mediàtica, encara ara ho fan amb l’ús de la mentida i de la manipulació barroera.

Deia Guillem d’Efak: “Avui no cantaria la cançó tal com la vaig fer. No hi va haver cap guerra entre germans; no érem germans. Però també els germans es barallen. Quant a parlar que no hi hagi guerres és una utopia i si es barallen les persones, com no ho han de fer els pobles? Ara substituiria el darrer vers i cantaria: I que, si hi torna a haver guerres, les guanyem els catalans!”

El mes de maig del 1967, a La Cova del Drac, es va fer la presentació del nou disc amb La cançó de Son Coletes, acompanyada de Mai de mais i Inventari de Tardor. i d’una nova edició, il·lustrada per Pere Pavia, del llibre El poeta i la mina de Guillem d’Efak. El Noticiero Universal publicà un reportatge, il·lustrat amb fotografies, de la presentació. A la crònica del Tele-Exprés, l’autor dóna les pistes sobre la data històrica veradera i el significat autèntic de la cançó: «Un cementiri és un lloc per enterrar els morts, però també, per desgràcia, per fabricar-ne. Si fos barceloní, aquesta cançó s’hauria titulat el Fossar de les Moreres, cançó del Camp de la Bota o Cançó de la Rabassada.» Josep M. Llompart (Diario de Mallorca, 8-6-67) fa un article sobre el llibre: «Los textos reunidos en El poeta i la mina se deben a Guillem Fullana Hada d’Efak, el Guillem d’Efak aupado por la «nova cançó» a la más alta cima del éxito popular. Debemos descartar la casi obligada sospecha de que estos poemas hayan sido publicados al amparo de tal popularidad. La poesía de Guillem d’Efak, de nuevo en circulación tras el largo paréntesis que siguió a El poeta i la mar, difícilmente puede encasillarse dentro de las corrientes al uso en nuestra inmediata circunstancia. El poeta i la mina parte de una anécdota muy concreta; pero viene a desarrollarse en un doble plano: el esfuerzo del minero en su mina, el esfuerzo del hombre en su noche. Y, espiando en lo más hondo, la constante obsesión de la muerte. Martínez Pavía, coprotagonista con Guillem d’Efak de El poeta i la mina, aporta a la obra once aguafuertes sencillamente sensacionales, admirables en su poder expresivo, en la honda sabiduría de su trabajo y en la nítida seguridad de su técnica.» L’escriptor Guillem Vidal Oliver (Perlas y Cuevas, 10-6-67) comenta el nou disc: “Guillem d’Efak canta Sa Cançó de Son Coletes davant un públic embadalit i electritzat. A mi, per què negar-ho?, m’ha pegat un calfred en sentir una cosa tan nostra, tan meva, dita amb paraules que tenen el gust de lo autèntic i amb notes que canten uns herois també nostres com són en Simó Tort Ballester i la seva comparsa. La gent està emocionada.” El Correo Catalán publica: «El recital corrió a cargo del conocido y popular cantante Guillem d’Efak el cual ofreció una selección de bellas canciones catalanas de su nutrido repertorio. «Sa cançó de son Coletes» resultó de un efecto magnífico y fue premiado con una gran ovación. Sobran los elogios para Guillem pues su sola presencia es recibida con calurosos aplausos de sincera simpatía.».

La cançó de Son Coletes obtingué un èxit extraordinari. Figura a l’antologia elaborada per Maria Aurèlia Capmany, Dies i hores de la Nova Cançó, en què és destacada per la denúncia de la injustícia i clam per la veritat. També és destacada per Jordi Garcia-Soler en el llibre La nova cançó, juntament amb la Balada d’en Jordi Roca, entre les més interessants de la nova cançó. De part meva, al llibre Balada de Guillem d’Efak li vaig dedicar tot un capítol. El 1999 la revista Enderrock publicà la llista de les 100 millors cançons catalanes. Encapçalada per Paraules d’amor de Serrat i Al vent! de Raimon, La cançó de Son Coletes ocupava un honorable 12è lloc. Aquesta cançó ha estat versionada i enregistrada per molts de cantants i grups: Òscar Mas, Agustí Baró, Gom Teatre, Projecte d’Efak i Biel Majoral amb la Banda de Música de Manacor, entre els més destacats. Al final (*) podreu escoltar-la en la versió original.

Encara avui, d’ençà de 1976, cada 14 d’abril, té lloc a Son Coletes un senzill acte de record per a les víctimes de la brutal repressió i, sovint, es recita o es canta la cançó poema de Guillem d’Efak. Aquest acte, fins ara, no ha rebut reconeixement oficial. Al contrari, repetidament i per majories a vegades molt ajustades, l’Ajuntament de Manacor ha negat la col·locació d’una imatge commemorativa com reclamen sectors del món de la cultura. L’escultura, de ferro, sobre el disseny original de Jaume Ramis Sureda, és obra d’Andreu Frau, l’amic a qui Guillem d’Efak va dedicar la cançó Adéu, Andreu quan abandonà el poble. La polèmica, any rere any, s’adreça al greuge de veure com Barcelona o Palma han sabut retre reconeixement públic a Lluís Companys o a Emili Darder, afusellats per haver exercit càrrecs democràtics, acusats de «auxilio a la rebelión». Última Hora (15-6-67), arran de l’edició del disc amb La cançó de Son Coletes, amb un gran titular («La cançó catalana no es simplemente cantar en catalán.»), publicà una entrevista a Guillem d’Efak i conclou: «La personalidad del cantante es más advertida fuera de nuestras islas que aquí. Es una lástima tener que constatar este hecho pero la evidencia es clara. Nuestro país es una constante invitación al éxodo».

Aquesta conclusió es manté vigent i és la de sempre: Catalunya reconeixia allò que el Manacor oficial amaga. Mentre el Manacor popular l’estima, el Manacor dels poderosos fa tot quant pot per enterrar, com els republicans a Son Coletes, la cançó i tot quan faci esment al seu autor. Així el volen: ben mort i ben enterrat! I per això qualsevol cosa que es faci que enalteixi el seu record és proscrita, encara ara, des del Manacor dels afuselladors. Però, precisament també per això, la gent condreta, la que lluita a favor de les llibertats, la que reivindica reparar les ignomínies, ha d’aprofitar les oportunitats que brinda aquesta cançó per reparar la marginació i el silenci. Ara mateix, per exemple, assistir a les representacions de Tots aquests dois d’aquesta setmana és una excel·lent oportunitat. Així, a més de gaudir de valent amb l’espectacle, es contribueix al record de Guillem d’Efak i la Cançó de Son Coletes.

LA LLETRA, AMB INDICACIÓ NUMERADA DE L’ANÀLISI ANTERIOR:

Sa cançó que escoltareu l’ha feta Guillem d’Efak, (1)
més de mig manacorí i fill d’en Toni «cremat».
La va fer a Son Coletes (2) un horabaixa de març.
Déu vulgui que, per molts d’anys, pugui anar-hi caminant. (3)

L’any mil quatre-cents cinquanta pitjor fou que el de sa fam.
Els rics mengen pa de xeixa, diuen ses dones plorant.
els rics mengen pa de xeixa i per noltros sols no hi ha mestall.
«Lo tort» Ballester ho escolta i li envest cap a Ciutat.

I era una colla de veure, tots eren manacorins
fent-se costat un amb l’altre anaven replegant amics.
Primer s’hi ajuntava en Mates, llavors en Fullana i en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit. (4)
«Lo tort» Ballester els comanda perquè és el més decidit.

Per donar compte an el rei a Nàpols varen anar
i el rei els dóna penyora que tot, tot, s’arranjarà.
Però els senyors de casa bona ni el rei volen escoltar.
Tres anys «lo tort» Ballester (5) els tingué acorralats.

I era una colla de veure, tots eren manacorins,
si coratge té en Mates, més en Fullana i en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.
«Lo tort» Ballester els comanda per lliurar els mallorquins.

Set mil cinc-cents sous donaven els nobles a qui els matàs.
Feren venir mercenaris (6) moros i napolitans.
Calaren foc a les cases i es fartaren de robar.
Després ‘ribà la venjança (7) color de vi i de sang.

I era una colla de veure, tots eren manacorins,
si ho eren els condemnats, també ho eren els botxins.
Primer mataren en Mates, llavors en Fullana, en Gil,
en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.

I a «lo tort» Ballester el penjaren escorxat de viu en viu
i escamparen els seus trossos pels entreforcs dels camins.
Després d’aquesta endemesa tot romangué com abans:
els pobres més boca closa més viudes plorant, plorant.
I no ploraven per elles, ploraven pels seus infants.

La cançó que heu escoltat l’ha feta Guillem d’Efak (1)
que demana a Déu que el poble no tingui mai més tirans (8)
i que mai més no hi hagi guerres ni lluites entre germans.

(*) PER ESCOLTAR LA VERSIÓ ORIGINAL DE GUILLEM D’EFAK:

http://www.goear.com/listen/3912bbc/sa-canco-de-son-coletes-g-defak