Etziba Balutxo...

El llibre, un encàrrec del Govern de les Illes Balears, s’emmarcava en una nova col·lecció, La qüestió nacional, que inclouria obres de Jaume Armengol, Bernat Joan, Andreu Murillo, Josep Melià, Andreu Ramis, Josep Amengual, Damià Pons i Fina Salord. L’origen de La identitat reeixida era la conferència que vaig fer l’any 1993 a Ses Tarragones per presentar l’edició de l’opuscle La Catalanitat de les Mallorques de Pere Oliver i Domenge, una obra de 1916 del qui seria batle de Felanitx per Esquerra Republicana Balear durant la Segona República espanyola. El meu treball posava l’èmfasi en la cultura popular, en les tradicions i ampliava les dades i els arguments de l’obra d’Oliver amb una mirada actual.

L’endemà de publicada l’entrevista, com cada dilluns, vaig assistir al Comitè de Direcció de l’entitat on feia feina que, aleshores, integràvem set persones Tot i que vaig endevinar certa tensió, es va desenvolupar de manera normal. L’horabaixa, però, vaig ser convocat d’urgència a una sessió extraordinària. L’aleshores President, Miquel Pocoví, i el Director General, Pere Batle, juntament amb els altres membres de l’staff directiu, em notificaren les pressions que rebien des de “les més altes instàncies”. Entre d’altres, desfilaren els noms de Jaume Matas, aleshores Ministre espanyol de Medi Ambient, i de José Francisco Conrado de Villalonga (1), vinculat a la Casa Reial i delegat del Patrimonio Nacional, el qual va passar de director de Bankunion a Palma a director territorial de “la Caixa” (principal competència de “Sa Nostra”), amb el suport de Samaranch.

Amb la discrepància dels sotsdirectors Miquel Alenyà (2) i Rafel Oliver, altres directius em comminaven a dimitir el càrrec. En el fons, se sentiren desbordats i no resistiren la pressió. Fins i tot, incorporaren a la reunió a la persona que ocuparia el meu lloc: Elena Medina. Com que ja era tard, es va concloure que l’endemà al matí tornaríem a parlar del tema. Era evident que es produïa una profanació molt greu dels drets fonamentals de la persona, quant al discrim per raons d’ideologia, perquè em volien forçar a abandonar un lloc de feina que havia obtingut dos anys abans en una oposició realitzada per dues empreses de prestigi en matèria de selecció (Tea-Cegos i Human Tech Consulting) i que, ben aviat, m’havia guanyat la valoració majoritària de la plantilla, de la direcció i dels òrgans de govern de l’entitat, després de pactar solucions satisfactòries als principals conflictes socials.

L’endemà al matí, Elena Medina va fer una intervenció que mai no he oblidat. Va explicar que havia consultat l’acceptació de la nova feina al seu home, Mariano Sacristan (3). Aquest, ben allunyat de la meva ideologia, només li va fer una pregunta: “¿Lo quieren forzar a dimitir por no hacer bien su trabajo o por ser un republicano independentista?”. La pregunta definia les intencions. Els qui varen sentir l’expressiva i intel·ligent companya rebutjant l’oferiment varen recular d’immediat i, amb una única excepció, els membres del Comitè de Direcció recobraren la racionalitat en veure que, efectivament, interessos exteriors a l’entitat, tant si provenien des de les “més altes instàncies” com si brollaven de les clavegueres, no havien de condicionar l’estabilitat institucional. La cosa ja s’havia escampat arreu (n’hi havia que ja havien anunciat la meva decapitació) i vaig rebre centenars de mostres de suport. A nivell intern, la cosa acabaria aquí i em mantindria en el càrrec fins que el vaig abandonar voluntàriament poc abans de la meva desvinculació laboral amb l’entitat.

A l’exterior, en canvi, el bombardeig contra la meva persona va durar mesos; anys en el cas d’Antonio Alemany que va disparar des de El Mundo un llarg article, Por que Bartolomé Mestre debe irse (b), on no només no em respectava el nom, sinó que entre d’altres desqualificatius em deia nazi. Feia gràcia que empràs aquesta expressió el fill d’un militar que abandonà la família per anar a la División Azul a les ordres d’Adolf Hitler. L’article, tant com presumeix l’autor d’independència, feia el joc a les pretensions de la monarquia i de la dreta més estantissa: m’havien de despatxar de la feina! Les poderoses raons? Es veu que no ser monàrquic i no agradar-me la Constitució. (4)

Un altre personatge que entrà en joc va ser Joaquín Rabasco, antic guàrdia civil i dirigent del partit lerrouxista ASI. Aquest no es limità a escampar un article (c) a la premsa, sinó que també va remetre un fax (d) a moltes dependències de la Caixa de les Balears. L’objectiu coincidia amb les pressions rebudes “des de les més altes instàncies” i amb l’escrit d’Alemany: m’havien de foragitar de Sa Nostra.

Un altre dels personatges que va sortir a atacar-me, des del mateix diari Ultima Hora on s’havia publicat l’entrevista va ser Manuel Pérez Ramos (e), polític de dretes i advocat especialitzat en dret canònic, reconegut mediador de sonades anul·lacions matrimonials i amb molt bones relacions amb la Cúria (el seu germà Antoni era el vicari judicial de la diòcesi). A banda dels desqualificatius (alborotador, gamberro, escandaloso, malhablado…), fa esclafir de rialles llegir el principal argument de la seva rèplica: “Es público y notorio que Jaime I ha sido tenido siempre por un monarca español”. Al final, naturalment xuclant roda de ministres i monàrquics, conclou que “resulta inconcebible que Mestre sea Director de Recursos Humanos de Sa Nostra”. (5)

Enmig de l’huracà, dia 18 de juliol es va fer la presentació pública (f) a una sala de cultura estibada. L’escriptor Llorenç Capellà va fer de padrí del llibre. Jo vaig optar per fer un petit homenatge als glosadors de Mallorca, personificant-ho en la persona de Llorenç Antich, Móra. L’acte va merèixer comentaris de rellevants i valents periodistes (g, h, i) que no defugiren la polèmica desfermada. Ferran Aguiló feia referència als “coronats cops de telèfon”, Kika Rodríguez al risc de “repetir la història que s’oblida” i Jacint Planas i Santmartí capgirava els atacs i qualificava de feixistes els qui pretenien deixar-me sense feina per fer ús de la llibertat d’expressió i d’opinió.

Malgrat tot, l’envestida continuà amb cartes al director. El Mundo s’hi recreà especialment amb diverses signatures d’una mateixa autoria i amb una consideració comuna que delata un dèficit democràtic de primer ordre: un republicà no pot ocupar llocs de feina rellevants; és a dir, el discurs dominant ha d’imperar socialment arreu. Entre tanta d’immundícia, també vaig escoltar el silenci dels anyells de les entitats cíviques, culturals i associacions a les quals jo pertanyia que contemplaren la feta amb fredor insolidària. És ben cert que no fa tant de mal l’atac de l’enemic com el silenci de l’amic, però així es coneixen les persones, sobretot aquelles amb qui tu t’has mostrat solidari. No obstant, em va agradar molt l’escrit del periodista Bartomeu Picornell que no em veia gens desvalgut: “Bartomeu Mestre, la rotunditad contra vent i marea feta carn, ha vist aquests dies com els seus enemics l’intenten desprestigiar. Coneixent-lo seria ofendre’l sortir en defensa seva com si es tractàs d’una indefensa damisel·la davant les feres a l’espera que Tarzan vengui a salvar-la. Ha demostrat prou bé que se’n desfà de paraula, d’obra i de pensament.”

Els correus i les cartes que vaig rebre, sovint de persones desconegudes o no identificades, eren un conhort per a resistir els atacs. Així, l’advocat Gabriel Lladó escrivia: “Gràcies a la lectura del llibre he après qüestions de la nostra història com a poble que desconeixia. M’ha agradat molt i et vull donar la més sincera felicitació”. L’escriptor Josep Palou em deia: “M’ha aixecat la moral, feia estona que no llegia res tan fresc i tan valent. És un llibre únic, no en sé de cap que se li assembli. L’has encertada amb les gloses. N’hi ha que posen la pell de gallina”. La lingüista Caterina Janer m’enviava aquesta nota: “Llegint aquesta meravella que has sabut fer m’he indignat per l’estafa que és Espanya i per la meva ignorància. Gràcies per aquest llibre. El recomanaré, el regalaré, el citaré i el consultaré.” L’hoteler Pedro Ventayol m’escrivia: “Gràcies per escriure pels mallorquins, ja que molta de gent com jo a vegades pensam que està tot perdut respecte a la nostra identitat i, de cop i volta, apareix una persona com vostè per recobrar-nos l’esperança.” Un comandant de l’exèrcit em va remetre una llarga carta que acabava: “Enhorabona per la lliçó dictada en el seu llibre. Un home que somia, pensa i parla en veu alta i clara és un valent que ens assenyala quin és el camí de la llibertat.”

La crítica (j, k) va ser generosa, el llibre (l, m) va figurar entre els més venuts de l’any i va ser objecte de més entrevistes (n, o). El mes d’agost es va presentar a la Universitat Catalana d’Estiu i, a finals d’any va ser proposat per rebre el Premi Prat de la Riba (p, q).

D’aquella peripècia encara no han passat 10 anys. Un temps relativament curt si tenim en compte les moltes coses que han passat amb els detractors. Tots ells han resultat ser caçadors caçats! De M. Pérez Ramos no calia esperar, perquè quan va ser condemnat, des dels diaris feia potadetes perquè la premsa havia reproduït la sentència condemnatòria i això (la publicació, no la sentència) afectava greument el seu honor i la intimitat familiar. Els altres perseguidors del llibre han fet el mateix camí i s’han precipitat cap als jutjats en fila índia. El primer va ser Joaquín Rabasco, després, de la maneta un de l’altre, Antonio Alemany i Jaume Matas. Aquests dies espera torn Undargarín, un membre de la Casa Reial que posa en entredit les finances de l’eufemísticament anomenada “corona”, tal com ha posat en evidència prou documentada Iñaki Anasagasti.

Al cap i a la fi, per aquestes contrades sabem prou bé que a cada porc li arriba el seu sant martí.

NOTES.-

(1) Cal recordar que Conrado va ser l’impulsor de recollir aportacions per a regalar un iot de TRES MIL MILIONS DE PESSETES a la família reial espanyola. Es va fer públic i notori que, a banda d’una abstenció, el meu va ser l’únic vot en contra en el Consell d’Administració de Sa Nostra que aprovà destinar CENT MILIONS a fons perdut d’aportació al Bribón. (r)

(2) Miquel Alenyà em va fer arribar aquesta nota: “Vaig llegir les teves declaracions al Dominical d’UH. No hi dius res que jo no compartesqui del tot o en gran part. Comptes amb la meva simpatia personal, amb la meva admiració professional i amb el meu suport ideològic. Pens que no hi ha cap motiu perquè renunciïs al teu càrrec, en el qual has fet molta i molt bona feina. Una abraçada”

(3) Nascut l’any 1960 a Segovia, vivia a Mallorca des de 1982. Llicenciat en Ciències Exactes, havia estat director a Balears de Nixforf. Reconegut com a un excel·lent emprenedor, presidia Turistec quan, dia 23 de març de 2011, va patir un atac de cor fulminant. Amb caràcter pòstum va ser objecte d’importants reconeixements per la seva feina.

(4) Unió Obrera Balear, l’històric sindicat, va respondre amb una carta, Com així Antonio Alemany ha de quedar: “Ens agradaria que explicàs des de quan els nazis, xenófobos i fundamentalistas tenen en la més alta consideració la persona i l’obra d’un escriptor de pell negra com Guillem d’Efak a qui Mestre va dedicar una biografia reivindicativa. (…) Però el que ha motivat aquest escrit és el desig de fer arribar el nostre reconeixement. Alemany, amb tots els pseudònims amb què omple el suplement La Economía Balear, és el millor per pontificar d’economia, quan tot Mallorca sap que, com a gestor, ha acumulat la major col·lecció d’iniciatives editorials que han fet fallida, començant pel diari més antic d’Europa, Diari de Barcelona, continuant amb Opinión, Sovint i acabant -de moment- amb Illespress. Amb aquest Currículum, us hem de demanar, Sr. Alemany, que quedeu per sempre. Sou el millor reducte del passat franquista i el millor fòssil de l’antic règim senyorial.”

(5) L’escriptor i creador d’opinió Jaume Sastre replicà: “Manuel Pérez Ramos (Granada, 13 de setembre de 1936) és un nou Torquemada que acabarà reclamant la reinstauració dels tribunals de la Inquisición Española que dictaminaran qui pot optar i qui no als llocs de treball, no amb criteris de competència, sinó en funció de si ets o no addicte al seu règim. (…) És patètic que tot un senyor ministre, descendent de republicans mallorquins represaliats pel franquisme, es dediqui davall, davall, a perseguir els nous republicans.”