¡A GARZÓN QUITADO! El vertader rostre d’un egòlatra “auto”-aspirant al Nobel de la Pau

Si la ignorància és atrevida, la manipulació és un escàndol. La inhabilitació al jutge Baltasar Garzón no va ser per investigar els crims del franquisme (com algunes associacions incautes han volgut fer creure), sinó per espiar i enregistrar (contra les legítimes garanties processals de qualsevol acusat) als advocats que parlaven amb els seus detinguts, provocant una desassistència intolerable arreu del món civilitzat, fent de policia i jutge. La sentència és, en comparança amb altres països democràtics, curta, amable i arriba amb retard, atenent les greus malifetes del personatge.
Passa hora d’explicar qui és aquest el·let, d’imatge prefabricada i protegida com a part molt activa de la (in)justícia espanyola. Ara, quan ha deixat de ser útil per a la feina bruta, ha estat foragitat sense les conseqüències que mereixeria.
***

En primer lloc, com a declaració prèvia de principis, vull deixar constància que abans de català, republicà i d’esquerres som una persona. Això vol dir que he viscut i viuré tota la vida compromès en la defensa de les causes justes i nobles, a favor dels drets de totes les persones i de tots i cada un dels seus pobles i ho faré, sempre com a demòcrata, pel camí de la llibertat i de la veritat. Sé que la història té extravagàncies. Que, per exemple, els judicis de Nuremberg contra els criminals de guerra nazi els presidien els representants dels estats que havien bombardejat Japó amb bombes atòmiques i ningú no els ha jutjat mai. Així són les coses. Però, per a mi, sobresurt i té molt més pes a l’hora de processar Garzón, els nazis alemanys, els criminals de la guerra de Bòsnia, els feixistes espanyols o qui sigui el seu delicte. No m’interessa, com a demòcrata, la ideologia de qui acusa, perquè la denúncia és un dret de tothom. La pregunta que ens hem de fer sobre Garzón és si és cert o no que va espiar i enregistrar les converses entre els seus detinguts i els seus advocats? Doncs, si és cert, com s’ha provat, és reu no d’inhabilitació de per vida, sinó de presó i de sancions econòmiques que, si se n’exonera, és per culpa del corporativisme judicial espanyol. A cap altre país del mapa europeu n’hauria sortit tan ben parat. Tothom que he vist, almenys fins ara, que ho considera “desmesurat” és perquè ho vol veure des d’una òptica sectària originada per una empatia incomprensible amb l’autor de tan depravada pràctica.

Arran de la sentència a Garzón, vista la manipulació informativa d’alguns falsos progressistes espanyols (ep! i algunes idiotitzades comparses de majorettes regionalistes, quan no quintacolumnistes de l’espanyolisme esquerrà nociu com el dretà), d’esqueixar-se la camisa i de lligar amb escarni el motiu de la minsa inhabilitació al jutge-pallasso amb la investigació per recobrar les fosses comunes dels assassinats del franquisme (a la qual em referiré més endavant com una estafa a les esperances de les víctimes), vaig expressar en el feisbuc personal el meu menfotisme per la sentència, adoptada per unanimitat amb jutges espanyols de tota condició ideològica, però també amb la meva satisfacció de veure que es tupen entre ells. Com podrà entendre i admetre la gent que té el bon gust de pensar, passava d’hora d’eradicar aquest individu i el seu bagatge d’actes racistes contra Catalunya i el País Basc. Que els qui l’hagin foragitat hagin estat “els seus” m’importa ben poc. Que s’ho confitin ells amb ells!

Arran dels meus comentaris, el feisbuc i el correu personal es col·lapsaren amb un agraïment entusiasta generalitzat, provenint sobretot (però no exclusivament) del País Basc i de Catalunya. Historiadors de prestigi, polítics, economistes, persones vinculades amb moviments ciutadans, sindicalistes, persones torturades i empresonades injustament, em feren arribar les felicitacions que s’han escampat arreu per webs i blogs. De Mallorca, només dues excepcions, des d’una hipotètica esquerra no espanyolista s’han afegit a la festa amb consideracions que es retraten en els seus respectius feisbucs (malgrat haver esborrat alguns missatges, la qual cosa vull interpretar com a discreta rectificació) i en línia amb el discurs dominant. Tot i haver intentat palesar el desconeixement que delaten les dues discrepants del personatge, pretenien obviar la carrera luctuosa del jutge i s’aferraren, fort i no et moguis, a la imatge exhibicionista, d’oripell i més falsa que un duro sevillà, del líder de la maniobra contra els crims de guerra del franquisme (perquè, per raons evidents, els del postfranquisme no li interessaven gens com veurem). Tant una replicant com l’altra defugiren les reflexions i es mantingueren amb les seves frívoles declaracions en calent, a remolc de la torrentada i l’huracà de la manipulació d’una esquerra esquerranxada espanyola amb qualque argument de museu: els ignorants mereixen el mateix respecte que els qui coneixen la veritat. Com en el temps de Galileo?

Per entrar en olivetes sobre Garzón, cal acudir a les fonts i llegir la biografia del personatge. D’entrada, sabeu d’on ve el títol del llibre que li dedicà Pilar Urbano: Garzón el hombre que veía amanecer. Sopes? Doncs, és tracta de la darrera proclama del Cara al Sol, l’himne dels feixistes: “Arriba escuadras a vencer que en España empieza a amanecer”. Ve d’aquí per marcar bé la procedència. Després de destacar la seva principal afecció d’infant, com a repicador de les campanes del poble, amb una pedra, un pal o com fos i a l’hora que fos, per tal de cridar l’atenció de tothom, Garzón va entrar al seminari. S’ha parlat dels sis anys de fonamentalisme de l’època (quan tot era una confabulació jueva i maçònica) que va beure i practicar amb la idea d’anar a missions a Àfrica o a Amèrica a colonitzar i evangelitzar. Finalment, va descobrir que li agradaven molt les dones i abandonà el seminari amb gran dolor de sa mare. Va dir a son pare que seria jutge i aquest, un modest encarregat d’una benzinera, li va respondre textualment segons el llibre: “Baltasar, estás delirando, eso no es para nosotros… Es un coto cerrado y tú un engreído que aspiras demasiado alto.” Una definició que, amb els anys, faria fortuna.

Retreure la ignorància a la gent que pretén opinar d’un tema, em sembla terapèutic i molt just. Al capdavall, ignorant no és cap insult; és la constatació d’una realitat que té cura, amb el temps i l’estudi… si hi ha voluntat de corregir, evidentment. En el cas concret de Garzón, m’estim més que hi hagi gent que defensa aquest bergant per desconeixement que no a plena consciència. En definitiva, la ignorància és un atenuant, sobretot quan ens l’han ficada amb calçador des de fa anys i panys i a sang i a foc, perquè aquest jutge inquisidor els hi ha anat molt bé als espanyols pel seu demostrat racisme antibasc i anticatalà (i que no em digui ningú que és del Barça, perquè també ho és Rodríguez Ibarra). Els ignorants, naturalment, no poden pensar com jo, perquè els hi manca coneixement i elements de judici. Perdonau-me la pretensió i la insistència, però si en el temps de Galileo s’hagués fet un referèndum hauria resultat que el món era el centre de l’univers i no rodó. Quan l’acusat va dir als seus jutges que eren uns ignorants, també botaren dels coixins endomassats vermells i grocs sobre els quals tenien el cul aferrat! Talment, com ara!

I això de les associacions de Memòria Històrica de considerar aquesta sentència desmesurada? Amb quins criteris? Quin coneixement tenen de la legislació? Desmesurats 11 anys d’inhabilitació per espiar les converses dels advocats amb els imputats que tu mateix has de jutjar? Maquiavel o Montesquieu? I forçar la desassistència jurídica dels acusats (per indesitjables que puguin ser? I l’Estat de Dret? Cal informar-se un poc més abans d’emetre consideracions tan frívoles. A Alemanya, França, Holanda, Anglaterra, Estats Units… (com es va dir al judici i com ha escampat la premsa) l’haurien inhabilitat a perpetuïtat i amb sancions econòmiques i penals afegides. Cal recomanar la recent i excel·lent pel·lícula Das Leben der Anderen (2006), traduïda aquí com La vida de los otros, on relata el paper de l’Stasi, la tristament famosa policia secreta d’Alemanya oriental que destacà per espiar i enregistrar els sospitosos. Doncs, Garzon ha anat encara molt més enllà i ha burlat la separació de poders, ha assassinat Montesquieu i ha cregut que la fi justifica els mitjans. A mi, amb la lectura dels codis penals d’altres països democràtics, la inhabilitació d’11 anys és més aviat pusil·lànime però justa i clara, molt possiblement curta i sense presó ni multa afegida en comparança al que li hauria passat a altres països i, per descomptat, arriba més de 16 anys tard. A mi allò que em sembla extravagant és que hi hagi gent que troba desmesurat inhabilitar temporalment un individu amb pràctiques totalitàries que ha fet, simultàniament, de policia i de jutge.

Desmesurat? Però qui pot dir tal animalada quan és públic i notori que no era la primera vegada? Aquest mateix fet ja l’havia practicat arran de l’operació Nécora. Les escoltes il·legals a 99 línies telefòniques efectuades per Garzón no varen tenir validesa com a prova i tot i que, aleshores, ningú no el va denunciar, el Tribunal va emetre un comunicat de 40 pàgines acusant Garzón d’incompliment “de los requisitos jurisprudencialmente exigibles internacionalmente.” Es veu que li va entrar per una orella i li va sortir per l’altra, arran de la recent repetició d’escoltes il·legals, les quals, i cal insistir-hi per esquivar la manipulació de la falsa esquerra espanyola i els seus escolanets, són ara per ara, el motiu de la inhabilitació del jutge.

Com he avançat, he rebut comentaris d’agraïment a rompre per haver esbaldregat una estafa més d’Espanya; una altra història amagada. La nostra cultura, a diferència de la dels veïns de ponent, no practica el sostenella i no emmendalla. Quan et demostren que t’han mentit i manipulat, reflexiones i si ets intel·ligent rectifiques. La nostra és la cultura de l’entesa i quan algú et fa veure una cosa que desconeixies, ho valores perquè aprens. M’agrada quan em corregeixen un barbarisme o una expressió maldestre i no em pos a acusar ningú d’haver-me faltat al respecte per fer-me sentir ignorant. En aquest tema, he experimentat amb molt de gust en el feisbuc aquests comentaris de sorpresa per l’engany que tenien de l’estereotip fabricat per Espanya de Garzón. Si feis una volta veureu com la gent ho agraeix i rectifica en veure com s’ha manipulat l’opinió pública. Garzón és una peça més de l’engranatge de la (in)justícia espanyola (que és com dir “intel·ligència militar”). Fets i no paraules o opinions!

És un fet demostrat públicament, previ als jocs olímpics de 1992, la tortura de 18 catalans innocents. Quan aquests denunciaren la brutalitat al jutge que havia instat les detencions, Baltasar Garzón, aquest els va negar assistència, no els va voler mirar les nafres i es va permetre insults. Quan els torturats denunciaren la malifeta (amb seqüeles físiques i psíquiques, algunes de per vida), l’Audiència Nacional, el Suprem i el Constitucional (és a dir, el conjunt de la (in)justicia espanyola) donaren suport a Garzón i arxivaren les demandes. Va haver de ser el Tribunal dels Drets Humans que l’any 2004, a la fi va condemnar Espanya a indemnitzar les persones torturades i acusà els tres imputats: Roldán, cap de la Guàrdia Civil, anà a la presó, Corcuera, ministre d’interior, també, però Garzón (principal instigador i autor de les detencions i còmplice i encobridor de les tortures) en va sortir “de rositas”. Com així no el varen inhabilitat aleshores a perpetuïtat com ha passat arreu d’Europa amb altres jutges condemnats per profanar Drets Humans? Senzillament, perquè era una peça clau del sistema judicial espanyol.

Més fets? També és un fet que el 1993 Felipe González el va incorporar com a número dos, just després d’ell, a la llista de diputats per Madrid. Com a bocamolla incontinent va córrer al bar on havia quedat amb Iñaki Gabilondo, tot i fer-li avinent que havia compromès l’exclusiva amb el seu amic Luis del Olmo. Ben aviat, això de ser el n. 2 ja ho trobava poc i començà a escampar crítiques contra González. A les tertúlies del Lhardi, de les quals Garzón era habitual, era un “garganta profunda”: “Felipe González me acusó de soberbio, en lugar de ingenuo, porque yo creía que podría acabar solo con la corrupción” i presumia que “si de mi dependiera ya habría metido en la cárcel a las tres G: González, Guerra y Galeote”. Potser oblidava qualque G més? Garcia Damborenea? Qui sap si ell mateix? I la X? Qui era la connexió? Qui tenia el posat interior i exterior? Segur que no va ser Garzón qui va dibuixar una corona sobre la X, perquè al seu despatx, juntament a la foto familiar, en té una ben visible amb Joan Carles I.

Ha gaudit del suport del poder mediàtic, encara que de manera diversa i erràtica. La majoria de retrats literaris coincideixen que allò que més li agrada és repicar les campanes com feia de nin per cridar l’atenció i esdevenir una estrella de l’espectacle mediàtic ben endinsat en la política espanyola, però amb aires de projecció internacional a la percaça de contactes que li proporcionin major promoció, amb dos objectius: protagonisme i fortuna, molt més com a polític que com a jutge. Sol Alameda del diari El País (una de les fonts que el va protegir a qualque moment, abans que ho fes El Mundo, amb les seves habituals reculades) el definia: “Es progresivamente narcisista, un hombre repleto de vanidad”. Altres fonts diuen: “Baltasar es tan inculto como tozudo. Pobre del que se cruce en su camino.” o “Garzon es un personaje siniestro, uno de los mayores enemigos de la libertad (Pepe Rey, avui tancat a l’Espanya “democràtica” per delictes d’opinió com Arnaldo Otegi).

L’any 1993, per a la que seria la darrera legislatura de González (el 1996 ja guanyaria Aznar), Garzón va poder anar al Ministeri de l’Interior a remenar papers i material reservat. En acabar la legislatura, què va passar? Se reincorporà a la judicatura i amb els coneixements privilegiats obtinguts va entrar a la guerra de les clavegueres amb el tema ETA i el tema GAL, amb resultats de morts i, en evident pràctica del que s’anomena terrorisme d’estat. Tenia vocació d’heroi nacional… però fent guerra bruta. Més fets? Un altre és que va fer tancar el diari EGIN i, sobretot, va amollar la seva famosa frase racista: “todos son ETA”, que propiciaria la tristament famosa llei de partits. Són conegudes les “visites de matinada” de Baltasar Garzón a entitats basques per requisar ordinadors i procedir a empresonaments de bascos. Fets, propis de corruptes, són també la parafernàlia d’actes de possible prevaricació, amb conferències ben retribuïdes per entitats bancàries a les quals tenia en investigació. Seria massa llarg afegir les seves “capeas”, “tablaos de baile” i “jornades de caça” amb empresaris i polítics.

Però el fet més abominable de tots (i el que ha induït a caure de quatre potes en l’error a molta de gent de bona fe), ha estat l’estafa cívica immoral contra les esperances de milers de persones víctimes del franquisme a les quals, per satisfer la seva egolatria, va embarcar en una aventura impossible. Davant dels retrets d’haver cercat protagonisme mediàtic (i conferències sucoses) amb el cas Pinochet (aprofitant avançar-se a l’anunci i als intents d’altres jutges), va ser quan va decidir entrar en el tema de cercar els familiars dels desapareguts. Una campanya purament d’imatge sense cap viabilitat possible si no és en el marc del Dret Internacional, perquè, i d’això Garzón n’havia de ser prou coneixedor, tant la Constitució espanyola com la llei d’Amnistia constitueixen una llei de punt i final contra els torturadors i criminals de guerra i de postguerra. La immunitat i la impunitat contra el franquisme no té solució a Espanya. O és que volem ser pobres i beneits? No recorda la gent que el partit que ara governa l’estat jacobí es nega a condemnar els crims del franquisme? O hem caigut tots de la figuera com amb el tema de l’Estatut o el de la llengua catalana? Garzón s’ha volgut erigir en un heroi a costa de les llàgrimes de la gent que reclama inútilment justícia i reparació i que, enganyada del tot, el considera com el seu únic possible talismà salvador. És ben possible que, a la recent sentència d’inhabilitació per espiar converses, s’afegeixi aviat una nova condemna per prevaricació, en haver ignorat els avisos d’extralimitar-se amb les lleis espanyoles vigents. En aquest cas, tendran tota la raó les associacions de Memòria Històrica i de Drets Humans per escainar de valent, però no per defensar Garzón, sinó per blasmar davant del món la (in)justícia espanyola, el vertader mal que genera aquesta amnèsia forçada i protecció als criminals, del qual tots (també Garzón) han fet de comparses.

Elevar ara un torturador a la figura d’heroi popular i màrtir del feixistum és, senzillament, una mentida i una manipulació, però sobretot és posar-se al costat del botxí i no de les seves víctimes. N’anomenaré algunes directes: Josep Musté, Ferran Ruiz, Jordi Bardina, David Martínez, Esteve Comelles, Teresa Mas, Joan Rocamora, Jaume Oliveras, Vicent Conca, Ramon López, Josep Maria Granja, Francesc Xavier Tolosana, Marcel Dalmau, Carme Turró, Dolors Bellés, Antoni Infante, Eduard Lòpez, Francesc Puy, Ramon Piqué, Eduard Pomar, Artur Escútia, Vicent Coll, Josep Poveda, Oriol Martí, Carles Bonaventura, Xavier Ros, Xavier Puigdemont, Xavier Alemany, Oriol Malló, Joan Durà, Guillem de Pallejà, Andreu Cabot, Oriol Montserrat, Jordi Manyé, Marc Vila, Enric Cot, Geroni Salvador, Àngel Pitarch, Miquel Casals, Lluís Quintana, Antoni Capdevila, Jordi Vera, Salvador Soutullo, Agustí Cerdà i Gustau Navarro. N’han anomenat cap, d’aquestes persones, les defensores de Garzón , les associacions, els descendents de les víctimes de la Guerra Incivil espanyola? Ni una! Doncs totes aquestes persones són víctimes directes del seu adorat Garzón. Com ho son també, Koldo Alduntzin, Jon Altuna, Mertxe Aizpurua, Martin Garitano, Martin Anso, Idoia Arozena, Joxerra Bustillo, Martxelo Diaz, Carlos Dronda, Amaia Ereñaga, Javier Etayo, Iñaki Iriondo, Natxo Matxin, Sabino Ormazabal, Pablo Ruiz de Aretxabaleta, Ramón Sola, Jose Mari Uribarri, Iñaki Vigor y Teresa Zarco, extreballadors del depurat diari basc EGIN.

Aquestes són les persones que a mi em mereixen respecte i consideració i no el seu jutge, còmplice de tortures, de la guerra bruta, de terrorisme d’estat, de pràctiques feixistes contra la separació de poders, conferenciant beneficiat, tancador de diaris… La diferència que ara, per denúncies de grups d’extrema dreta espanyols s’hagi actuat i, en canvi, no es fes res quan els denunciants varen ser uns independentistes catalans i bascos innocents, no muda la culpabilitat. En tot cas, em certifica el que han escrit tants de creadors d’opinió que no s’han recreat en la ignorància i han deixat clar que la diferència actual és que ara Espanya ja no necessita Garzon. Però també roman clar com l’aigüa cristal·lina que és tan indesitjable ell com el conjunt de la (in)justícia espanyola. Una (in)justícia espanyola que, condemnada pel Tribunal dels Drets Humans, posa en evidència quina democràcia patim. Alabar Garzón és fer de maniqueus i prendre partit entre els uns i els altres, quan tots són part del mateix sistema de repressió. Qui defensa o empara Garzón només pot tenir per excusa la ignorància o la mala fe. En ambdos casos, de forma conscient o inconscient, és defensar un etnocida. Només hi ha dues trinxeres: la dels qui donen suport als opressors i la que defensen els oprimits. Ara per ara, els catalans i els espanyols no som dins del mateix solc. Vosaltres, podeu triar trinxera al costat dels qui ens declaren la guerra cada dia o al dels que defensam els drets humans i els dels pobles. Ja podeu començar a decidir quina és la vostra, perquè en aquest tema, no hi valen malentesos, ni migpensionistes, ni mitges tintes. O som o no som!

VISCA LA LLIBERTAT I MORIN LA TORTURA I L’OPROBI!

PER A SABER-NE MÉS:

EDITORIAL DE VILAWEB:

http://www.vilaweb.cat/editorial/3708435/jo-defensare-garzon.html

OPINIONS:

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/3982578/ramon-pique-marcel-dalmau-garzon-esta-tastant-medecina.html

http://blogs.ara.cat/cosesquevanpassant/2012/02/10/carta-a-la-filla-de-garzon/

SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DELS DRETS HUMANS:
http://www.proutortura.net/

GARZÓN ARA VOL EL NÓBEL DE LA PAU:

http://lahaine.org/espana/baltasar_paloma.htm

* La il·lustració del comentari és la caràtula del llibre de Pepe Rey, on desemmascara el doble rostre de la hipocresia.