Amb gran satisfacció del mal govern de les Illes Balears, ha brollat com un bolet una Fundación Jaime III,  encapçalada per vells anticatalanistes, amb l’aparent intenció de defensar les modalitats illenques i els particularismes de la llengua catalana a Mallorca. Tot plegat, és una nova maniobra de la dreta monàrquica espanyolista.

*     *     *

Il·lustració: foto de la inauguració del I Congrés Internacional de la LLengua Catalana, presidit l’any 1906 per Antoni Maria Alcover
*     *     *

Segons la tradició, el fet que Moisès no aparegui als llibres d’història es deu a la imposició del faraó d’ordenar que el seu nom fos esborrat de totes les inscripcions on era esmentat, com si això servís per a exterminar el símbol d’alliberament del poble jueu. Malgrat el desert documental, si els vestigis permeten ressuscitar la cronologia d’un home proscrit o, si realment no ha existit, del que significa, sembla bo de deduir que cap talibauzán (Bauzá + talibán = talibauzán), cap faraó amb tota la seva cort, no pot sembrar de sal els símbols que defineixen una cultura mil·lenària.

*     *     *

Il·lustració: composició elaborada sobre fotografies de Gabriel Bibiloni

*     *     *

Contra la veritat i la història, arreu de la nació, però de manera més intensa a les Illes Balears i Pitiüses, el 2013 hem vist una exhibició suprema de mentida, de falsificació, d’estultícia, d’ignorància supina i de mala fe manifesta, certificades per (atenció!) totes les persones que militen en el Partit Popular, les quals, amb un carnet, són còmplices de l’estafa i legitimen des de l’autoodi un sabotatge contra la llengua, la cultura, la identitat i (de nou atenció!) la ciència! El problema és que tot el seu atac contra la llengua de Ramon Llull (a qui volen deixar sense sou), contra l’educació, contra els símbols històrics, contra l’escola, contra la nació catalana (de la qual més d’un, malgrée lui/elle, fa part), contra la intel·ligència i contra l’evidència, s’oposa a la veu acreditada dels fills il·lustres d’aquesta terra que han defensat allò que ara uns altres fills gens il·lustres volen exterminar.

Antoni Maria Alcover, Gabriel Alomar, Miquel Bauçà, Emili Darder, Guillem d’Efak, Miquel Ferrà, Guillem Forteza, Alexandre Jaume, Joan Marí Cardona, Lluís Martí, Francesc de B. Moll, Pere Oliver i Domenge, Joan Pons i Marquès… (per esmentar només persones del segle XX ja desaparegudes) eren ben conscients de quines egües venim. Els qui ara neguen allò que aquestes persones formades i cultes defensaren, haurien d’eliminar els noms dels carrers que ocupen, dels instituts que retolen, de les distincions oficials que els hi varen retre les institucions públiques… però, ni que així fos, no podrien eliminar la memòria! Hi ha massa paraules escrites. Transcric un fragment que he extractat: “La noció dels Països Catalans, és a dir el concepte d’una catalanitat bàsica que s’estén més enllà dels límits estrictes del Principat de Catalunya té arrels llunyanes al llarg de la història. Cultura és tot allò que dóna fesomia a un poble, a un grup humà; tot allò que fa que aquest grup sigui ell mateix i no un altre. La cultura és el seu document d’identitat, la targeta on figuren el seu nom i llinatges. La cultura d’un país no es construeix a base d’imposicions. Això potser ho creuen avui els hereus dels jacobins i els feixistes, però no és cert. El concepte de nació és identificable amb el de cultura. El concepte d’Estat és estrictament jurídic; el de Nació és, en canvi, històric, antropològic, cultural en el sentit més ampli. Encara que un determinat poder legislatiu dictàs una disposició declarant que la cultura catalana no existeix la cultura catalana seguiria existint.” (Països Catalans? Josep Maria Llompart, Palma 1983).

Més enllà de les paraules, les pedres parlen i canten santa clara! N’hi ha prou de fer una passejada per la pàgina de Gabriel Bibiloni (*) per veure com l’actual llei de símbols del mediocre faraó de torn (amb la complicitat activa dels seus coreligionaris) no podrà mai esvair la catalanitat que viu arrelada del poble i que, cisellada en pedra, s’escampa arreu per deixar-ne testimoni. El símbol que vol proscriure Talibauzán és a les claus de volta centrals de la Seu, de la Llotja, a les portes de les murades i dels principals edificis civils, institucionals i religiosos de les illes Balears i Pitiüses. Si aquesta guarda d’ignorants de mala fe, en comptes de mirar-se les sabates i la desvergonya, aixequen un poc el cap podran albirar, fins i tot dins del mateix Consolat del Mar on ara habiten com a transeünts efímers, qui som i d’on venim. Si no reconeixen les paraules dels grans pensadors, perquè no volen ni saben llegir, tenim les pedres!

(*) http://bibiloni.cat/simbols/documentacio.htm

Article publicat dia 30-XII-2013 a

http://dbalears.cat/actualitat/opinio/tenim-les-pedres-talibauzan.html

*     *     *
He volgut il·lustrar el comentari amb el cartell que, a Sa Calatrava de Palma, varen fer Joan Mas i Toni Rotger l’any 1977, mentre l’extrema dreta matava i condicionava una Constitució que esquivaria aspectes fonamentals com l’opció entre República i Monarquia o el Dret a l’Autodeterminació. Avui, com ahir, talment el Diguem no! de Raimon, el vers de Lluís Llach del cartell convida a la insubmissió!

*     *     *

Dia 10 de desembre de 2013, per obra del Partit Popular les Balears seran declarades no pertanyents als Països Catalans, amb l’afegit que aquests no existeixen. El ridícul d’aquests guerracivilistes puja de grau cada dia. Si hi ha qualque just a la ciutat podrida, si hi ha qualque estadista, roman ben amagat.

*     *     *

Per la independència de les Illes Balears?

La portaveu del Grup Popular al Parlament de les illes Balears, Mabel Cabrer, en una de les seves habituals i extravagants remenades de cul, va anunciar que el seu partit presentarà a la cambra una proposició no de llei encaminada a definir que les Balears constitueixen un ens jurídic amb autonomia pròpia. Com que això, d’ençà de l’aprovació de l’Estatut, ja està establert, cal demanar-se on rau la novetat? Ah! Clar! La pretensió no és un acte d’afirmació en positiu, sinó que amaga un nou acte negatiu i eixelebrat. Amb un calçador de pua de ferrer, la proposició incorpora una declaració que afirma que “les Illes no fan part dels Països Catalans”. És bo d’endevinar que la proposició trobarà la indigència mental i moral, arrebossada amb la ignorància, la incultura i la mala fe manifesta, de 34 panxacontentes especialitzats en dir amén i tot m’ho bec a qualsevol desbarat cultural!

Na Cabrer s’ha cobert de glòria, per no dir d’aquella altra cosa que ara importen de Sabadell per cremar. S’ha desemmascarat tota soleta quan ha explicat el sentit de la proposta: “Rebutjam que s’atempti contra la nostra independència, així com que un Parlament que no sigui el de les Balears defensi els drets dels ciutadans d’aquesta terra”. Ostres! Ben analitzat, això podria anar contra el parlament espanyol, el gran espoliador de la nostra economia, destructor del territori, anorreador de la nostra cultura… Doncs, no! Això va, únicament i exclusiva, contra Catalunya! Amb aquesta desconsideració permanent dels espanyols (qui dubta del patriotisme abrandat de la diputada?) no s’ha adonat que, implícitament, certifica que Catalunya no és Espanya. Ho confirma el fet que, arran de la imposició del TIL, hi ha hagut protestes i actes solidaris amb els mestres illencs arreu de l’estat (Màlaga, Granada, Sevilla, València, Bilbao…), però cap d’aquestes no mereix la condemna del PP ni la declaració “institucional” que les Balears no són espanyoles. Coherència? El PP?

El PP i l’estratègia dels calamars

El rerefons de la creuada racista contra la llengua i la cultura de les illes Balears i Pitiüses, que practica el Partit Popular, és amagar la realitat política i distreure el personal activant els instints més baixos i primaris. On són els llocs de feina que va prometre? On és la voluntat de consens i de diàleg? On és el creixement econòmic en el millor any d’ocupació turística en dècades? On és la protecció a l’empresa autònoma? El fracàs és tan gegantí en tots els ordres que s’han d’aferrar com una pegellida a manipular la gent amb demagògia, entabanar-la, estimular el visceralisme i atiar l’odi ètnic, perquè creuen que això els hi serà rendible i la ciutadania els perdonarà la gran estafa electoral de governar sense eficàcia i a cops de decret.

Dins d’aquesta creuada, però, ja compten amb fracassos estrepitosos. El de Rafel Bosch, en l’intent fratricida d’esqueixar i dividir en dues comunitats la cohesió social a les escoles, ha continuat amb la imposició del TIL, desoint la veu dels experts, l’experiència dels mestres, els oferiments de consens, les crides a la negociació i les crides de la Universitat, l’Església i, sobretot, la societat civil. Per embullar la troca i mirar d’aixecar una cortina de fum, ara l’agressió anirà contra una comunitat cultural, la dels Països Catalans que, curiosament, el PP havia dit sempre que no existia. Té gràcia veure les seves contradiccions de cató de primària en voler sotmetre ara a votació que les Balears no fan part d’un ens que, segons ells, no existeix. Estan ben trabucats i enfilen ridículs històrics sense aturall. Ho saben i se’n foten, perquè l’objectiu és doble. D’una banda, amb la tàctica del calamar, volen tirar tinta negra per amagar el verd viu i llampant que, ara mateix i de manera transversal, entinta el mapa de la ciutadania. De l’altra, criminalitzar Catalunya, perquè ja veuen com l’independentisme creix a les totes a Mallorca i, en tocar soletes el Principat, fins i tot els hotelers (com feren els mercaders de Bergen a Noruega), s’escalivaran de ser patrocinadors a la força de la barbàrie i la mala gestió.

Països Catalans? Parlem-ne!

La primera vegada que apareix el terme que tan molesta al Partit Popular (a mi no m’agrada gaire per altres raons), és en castellà (“Paises catalanes”) a l’obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, publicada a Madrid l’any 1873 i escrita per Benvingut Oliver i Esteller, un jurista i historiador que no era de Barcelona, sinó de Catarroja, a la comarca de l’Horta Sud de València. El felanitxer Joan Estelrich va recollir i usar el terme que, a poc a poc, va quallar fins a substituir o complementar la denominació Catalunya Gran, emprada amb normalitat a Mallorca per Miquel Ferrà o Pere Oliver i Domenge, per designar les terres que conformen, agradi o no, la nació catalana o, culturalment si més no, les terres de parla catalana. Ja ho sabeu: aquelles per on quan a un li diuen “bon dia!” respon “bon dia!”.

Els Països Catalans, amb aquest nom o amb qualsevol altre, són una realitat lingüística, cultural i històrica d’una comunitat que va ser (i és) esquarterada a partir de la caiguda de Mallorca, sotmesa l’any 1715 (encara no fa tres segles) per la força de les armes i objecte, amb la resta de terres catalanes, a la tasca depredadora i a les imposicions uniformitzadores de la dinastia borbònica. Negar l’existència d’aquesta realitat, és renegar de la llengua i dels avantpassats. Els espanyols sempre han tingut plena consciència d’aquest fet. El mapa polític que il·lustra aquest escrit és de 1854 i el podeu veure a la Biblioteca Nacional de Madrid. Mostra les quatre espanyes: la “foral”, integrada per les comunitats basques, la “colonial”, amb les províncies africanes, Filipines i Cuba (de les que només romanen Ceuta i Melilla), la “uniforme” i la… “incorporada o asimilada” (el nom ho diu tot), integrada per l’antiga Corona d’Aragó. Més clar?

I dels Países Hispanos, què?

Una altra de les contradiccions que precipita na Cabrer i tots quants votin l’extravagància en el pou del ridícul, que els delata com a manipuladors i que els fa mostrar el llautó és que, el mateix partit que combat els Països Catalans s’embolica amb la bandera dels Países Hispanos. Cada dos anys es fa la Cumbre de los Paises Hispanos. Quins són aquests països? Doncs, tant el govern espanyol com el Partit Popular ho tenen definit i publicat: Argentina, Bolívia, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, República Dominicana, Equador, El Salvador, Espanya, Guinea Equatorial, Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Paraguai, Perú, Veneçuela i Xile. Fins i tot deixen clara la diferència amb els Países Iberoamericanos, on inclouen Brasil i Portugal i exclouen la Guinea. Com poden existir i enaltir els países hispanos i, simultàniament, negar i renegar dels Països Catalans si no és des d’una clara i irracional animadversió racista?

Té gràcia que l’origen dels países hispanos se situï a finals del segle XV, gairebé tres segles després de les incorporacions de Mallorca i València al conjunt de la corona aragonesa. O potser l’antiguitat prescriu i esvaeix la pertinença? Tot el contrari. Els agradi o no, la nostra pertinença a la Cultura Catalana és molt més antiga i molt més arrelada. Necessiten més elements de contrast per tocar amb els dits el ridícul del seu negacionisme? Doncs, potser els ajudarà un fragment del discurs a Washington davant Georges Bush del seu líder polític, José María Aznar, quan va donar el vist-i-plau a una guerra que encara perdura gràcies a una mentida: “Hoy Estados Unidos es uno de los principales países hispanos del mundo y mañana será, probablemente, el primero”. Quanta hipocresia la seva i quanta, quanta, paciència, la nostra!

I si na Cabrer i en Bauzá fossin sud-americans?

Algú, a banda d’ell mateix, s’imagina l’argentí Bauzá diguent coses com: “Nosotros queremos hablar la lengua de nuestros abuelos y no la lengua de España”? Algú, a banda d’ella mateixa, s’imagina la colombiana Cabrer proclamant que la seva nació no fa part dels países hispanos? Doncs, mutatis mutandis, això és el que fan. És més, com s’emocionen i engreixen quan senten que qualque sud-americà parla de “la madre pátria”. Què diria el PP si qualque país castellanoparlant renegàs de parlar el mateix idioma i imposassin el nom de LAPAO?

Tot plegat, s’emmarca en la creuada irracional i guerracivilista dels seus referents ideològics. L’ínclit Carlos de Meer, governador franquista, ja va declarar que Espanya no era Europa i va afegir: “¡Que se metan el Mercado Común donde les quepa!”. Res de nou, doncs. Si varen dir que no eren Europa, com no han de dir ara que Mallorca no fa part dels Països Catalans? També poden dir, com els seus antecessors franquistes, que tampoc no som al món i repetir la consigna de l’anterior Cap d’Estat: “Todo obedece a una conspiración roja y a una confabulación judeo-masónica del contubernio internacional que, si a nosotros nos honra, a ellos les envilece. Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos DOS!”. Na Cabrer i en Bauzá passaran a la història de les bajanades al costat de Franco. Com ell disposen d’un NO-DO exemplar, PP3, amb faristols barroers i telenotícies pamfletaris vergonyants que desqualifiquen la deontologia professional dels periodistes.

Eppur si muove!

És molt conegut l’episodi que, l’any 1936, va passar a l’Ateneo de Madrid, quan els seus membres varen tenir l’ocurrència de posar a votació l’existència de Déu i Déu va perdre per un vot. També és conegut que, en època dels reis caòtics (a l’escola els defineixen catòlics), d’haver-ho sotmès a referèndum, hauria resultat que el món era pla i que, a un punt indeterminat, s’acabava en sec i els vaixells es precipitaven. Dos segles després, la majoria hauria votat que el món era el centre de l’univers, a l’entorn del qual girava el sol i els planetes. Galileo Galilei va haver d’adjurar de la certesa que la terra es belluga. Els tres exemples il·lustren l’estultícia de sotmetre a votació qüestions que no són susceptibles de ser decidides per gent poc informada o, molt pitjor encara, intencionadament desinformada per la manipulació de qui fa la consulta.

Tanmateix, és poc probable i, sobretot, no és provable que Déu existeixi o no per la voluntat d’uns il·lustrats ateneistes. En canvi, que el món no és pla i que la terra es mou, s’ha pogut provar científicament. Com ben provada està la indiscutible unitat de la llengua catalana o la realitat de l’existència d’un àmbit lingüístic, cultural i històric que, en una denominació general prou estesa, configura el que s’anomena Països Catalans. Negar-ho és tal com dir que el món es pla i que la terra no es mou… eppur si mouve!

Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol!

No sé quina serà la següent acció del club agressor dels Jinetes de Alcalá. Són imprevisibles i les fan com la Seu! Potser prohibiran la premsa i els llibres en català? Potser declararan espanyol Jaume I (ai, “el infante don Jaime”)? Potser barataran la seva escultura per una d’en Franco? Potser votaran que Déu existeix i és del seu partit, com en Bárcenas o com el President del Tribunal Constitucional que retalla l’ús del català. Ens podem esperar qualsevol cosa, perquè no només són uns ignorants, uns mentiders i uns manipuladors. Són una cosa més repugnant: anticatalans, és a dir racistes!

Poden adoptar tots els acords que vulguin. A mi aquesta tropa d’ignorants no m’usurparà la meva identitat, perquè pertany a la meva consciència i no al seu afany d’imposicions. El problema que té el PP (i, amb ell, tot l’espanyolisme) és que a les illes Balears i Pitiüses, cada vegada hi ha més persones que sabem d’on venim, qui som i cap a on volem anar amb un gran orgull de pertinença a la Cultura Catalana. La majoria no som ni nacionalistes (almenys agressius com ells), ni catalanistes (almenys com ells espanyolistes), sinó simplement catalans. Jo mateix, nascut a Felanitx, sóc català. Tan català com Pere Oliver i Domenge, com Nadal Batle, com Miquel Bauçà o com Miquel Barceló. Ho som, talment l’algaidí Pere Capellà, en Mingo Revulgo, quan l’any 1935 escrivia: “Jo sóc mallorquí i és la meva glòria/ esser català per la meva història!”. Sóc català, perquè faig part de l’àmbit lingüístic, cultural i geogràfic que abasta la nació catalana (digueu-li el nom que vulgueu). El més divertit és que aquest govern baralladís i cerca-raons del PP està integrat per una gran quantitat de catalans que no ho saben, perquè com aquell home que no sabia que parlava en prosa no tenen consciència ni identitat. S’han estimat més perdre els orígens. No els coneixen o els coneixen i en reneguen, però Biel Company o na Carraixeta són tan catalans com jo i en Ramon Llull.

Dels dallons dels uns poden penjar els altres!

La glosa popular és categòrica:

Na Cirerota ho va dir:

tu que me vols tocar els ous?
Tant són els regidors nous
com els que varen sortir!

Potser no tots pensen igual i potser, segurament, no tots són iguals d’ignorants. En tot cas, estic en contra dels qui fan parts i quarts. Per a mi, tots quants avui militen en el PP mereixen el major dels menyspreus. Tant els qui manen i dicten abusos com els qui no abandonen la secta. Estic cansat d’escoltar que si el PP està dividit, que si tenen greus problemes, que si els batles de la Part Forana, que si en Segura o en Roig o en Soler o n’Huguet… No alimentaré aquest discurs. Les ànimes-mees que aguanten, beneeixen la política del partit. Qui es manté en el Partit Popular, fa part d’un col·lectiu que s’ha negat a condemnar els crims del franquisme, que no permet exercitar el dret a decidir, que tolera en el seu si les exaltacions feixistes i neonazis, que vol dinamitar dècades de pacífica convivència lingüística a les escoles, que ara vol negar allò que, fa dos dies, deia que no existia… Jaume Font i Antoni Pastor varen haver de partir i no veig que hagin perdut gens de crèdit ni prestigi social. Qui vol alliberar-se de la ignomínia ho té fàcil.

Els qui es mantenen en el partit, mantenen el partit. Els qui es mantenen en el partit, sostenen i legitimen les actuacions dels qui ens mal governen. No hi valen excuses, perquè estalonen la irracionalitat i fan una cosa més greu: permeten que els seus enfollits dirigents racistes compixin els pits de les seves mares, des d’on els varen nodrir i alletar entre rondalles i vou-veri-vous! Si algú d’aquests “dissidents interns” del PP arriba a casa seva i es troba un familiar que s’arrossega, miula i diu que és un moixet, farà que s’incorpori i que recobri la dignitat humana per explicar-li que no és cap moixet; és una persona! Doncs, mentre els qui comanden el partit es defineixen com allò que no són i, per extensió, decreten que tots som uns moixets, tots els corifeus que els hi fan la cort i viuen amb ells tenen dues opcions: redreçar el trastorn esquizofrènic dels dirigents, cosa difícil ferm, o sortir del frenopàtic on conviuen. Al cap i a la fi, tothom sap el nom que mereix qui renega de la seva mare. Na Cabrer, en Delgado, en Bauzá i tots quants vulguin apostatar de la seva cultura i de la seva nissaga són ben lliures de fer-ho. La ignorància es pot curar amb l’estudi, però l’estultícia no té remei. Poden decretar tots els desbarats que vulguin i persistir en els ridículs que encadenen. Els seus néts (qui sap si abans ja els seus fills), davant l’evidència de la història, s’avergonyiran dels seus renecs. Tanmateix, bram d’ase no arriba ni als Països Catalans ni al cel! Sobretot en aquell cel del Déu que no existeix, perquè va perdre per un vot!

Des de Numància ençà, excepte Espanya i les seves interminables derrotes (incloses les encadenades no obtencions de capital olímpica a Madrid), arreu del món i de les guerres tots els setges han estat i són un xoc d’interessos antagònics entre els assetjats, que desitgen sortir del castell, i els assetjadors, que hi volen entrar. Aquí, a les illes Balears i Pitiüses, no és així. El Talibauzá (taliba + uzá = talibauzá) major de la contrada, més caparrut que un porcellet de llet, més boig que un esclat i més baix que un clot, gemega i fa potadetes amb aquella divertida expressió de Pere Capellà quan retratava l’opció alternativa d’un petit i efímer dictador davant del poble revoltat: “Abans morir que perdre la vida!”. El seu TIL també és un castell d’insensatesa inútil. Més que un castell, és un búnquer com el d’Adolf Hitler a Berlin i amb un final idèntic cantat.

Talibauzá, mal assessorat sempre per quatre enterradors disfressats d’aduladors, no només confiava en la desmobilització social, sinó que estava segur que enfrontaria la societat i ell es reforçaria més. Per això, els seus “prims” autors del “cercle quadrat i fracàs assegurat” no feien comptes negociar com cal, a partir de zero i sense condicions prèvies inacceptables. La revolta els ha sorprès. Ara, encastellats i assetjats com els casos de frenopàtic descrits, podran imitar els seus mites i persistir en la sàdica complicitat de matar els seus fills que els abocarà al suïcidi.

Front a les apel·lacions a la raó, la seva única, pobre i grollera argumentació és aferrar-se a una hipotètica majoria absoluta i embolicar-se en la falsa bandera de la democràcia. Majoria i Democràcia són dues paraules massa llargues i potents per ser usades a la babalà. Majoria? Democràcia? Parlem-ne!

Una de les lliçons magistrals de Nadal Batle consistia en negar a la Democràcia la definició de govern “de la majoria”. Ho feia, ocurrent i divertit, amb el conte xinès dels tres nàufrags que arriben a una illa deserta i fan una llista de les feines: anar a pescar i a caçar, cuinar, aixecar un habitatge, tenir cura de les feines domèstiques… Dos dels tres es posen d’acord i voten que el tercer ho faci tot! Seria això democràtic? La conclusió d’aquella paràbola era clara: Democràcia és, més que el govern de la majoria, un sistema que exigeix respectar i garantir els drets de la minoria. Òbviament, aquests drets inclouen els valors enaltits per la Revolució francesa d’Igualtat, Germanor i Llibertat! La Democràcia, en sentit estricte i rigor etimològic, estableix que el poder d’un col·lectiu rau “en la totalitat” dels seus membres. Considerar l’accepció perversa “d’uns sobre uns altres” és fer un ús interessat, sectari i patrimonialista d’un bé comú.

Tot això ve a tomb de la coincidència argumental, entre els presidents temporals dels governs d’Espanya i de les Balears, quant a la manipulació del concepte de majoria. Aixecar, com a arma, la bandera de disposar de la “majoria absoluta” té un perill faraònic: creure que és sinònim de comptar amb el suport majoritari de la societat. Res més fals que això. A la llengua, tothom li pot fer dir allò que troba, però les matemàtiques són caparrudes en qualsevol idioma! Pareu un poc d’esment i veureu la manipulació. A les eleccions autonòmiques a les illes Balears i Pitiüses de dia 22 de maig del 2011, sobre les 425.000 persones que votaren 194.680 ho feren a favor del PP. Això vol dir que “la majoria”, el 54%, no va votar PP. Aquesta xifra, en relació als electors possibles (711.000), davalla fins al 27% (és a dir, un 73% no PP), un percentatge que cau fins al 24’7% si s’inclou la franja d’edat dels joves entre els 16 i els 18 anys (que incomprensiblement poden ser jutjats però no poden votar) i que deixa clar que una majoria abrumadora (més del 75% de la població) no avala el PP. La xifra cau a plom, fins al 16% si tenim en compte la població censada i menys del 15% la real, amb els sense papers o residents comunitaris no censats. De quina majoria parlen si representen una minoria gairebé ridícula? Parlen, és clar, de la “majoria absoluta política”, absolutament fictícia, que els proporciona la norma d’Hondt, un sistema discriminatori i injust, que incrementa exponencialment els partits més votats, afavoreix el bipartidisme i sanciona les minories fins a impedir que les seves veus arribin a les institucions per abocar-les cap a l’extinció i a l’exclusió. És aquest els sentit democràtic dels transeünts presidents d’Espanya i de les Balears? La majoria absoluta de Felipe González i el GAL? La d’Aznar i la guerra d’Iraq?  La de Jaume Matas i Undargarín?  No seran ara Rajoy i Talibauzá els dos nàufrags que repugnaven Nadal Batle?

Va bé concloure que la majoria amb la qual s’omplen la boca no és res; una bufa de femeter. Evidentment, no és una majoria política, però allò que no és de cap de les maneres és una “majoria democràtica”, considerant l’accepció correcte de “govern del poble” o, com deia Plató, de “tothom” o, com aclaria Aristòtil, de “la gent”. Majoria? Democràcia? Ja n’hem dit quatre coses bàsiques a l’abast de l’enteniment de qualsevol persona de ment oberta, d’actitud positiva i amb capacitat d’aprendre. A les apotecaries, en canvi, no venen prou fòsfor per fer-ho entendre al petit, efímer, prepotent i ignorant reietó de cervell clos que es creu una àguila i no arriba a l’alçada del vol d’un annerot de bassa. Ell, el seu general Prim, na Camps (amb les Estrelles estrellades que enlluernen però no il·luminen) i en Campos-Lerroux estan més entotsolats que la una. Possiblement no voldran rectificar, perquè fer-ho és cosa de savis. Com a bons numantins, se’n foten de les possibles morts innocents. Ai, las! S’estimaran més immolar-se?

Sic transit gloria mundi!

TV3 va començar a emetre de manera regular i amb normalitat dia 16 de gener de 1984. Ho va fer de manera al·legal, atesa la manca de regulació de les ones i, sobretot, de l’oposició aferrissada del govern del PSOE presidit per Felipe González i Alfonso Guerra; el mateix govern que després afavoriria la venda de concessions de freqüències privades sense condicionar la deontologia de les empreses beneficiades. El PSOE es negà a en rodó a permetre l’entrada de Catalunya a la Unió Europea de Radiodifusió. Malgrat tot, TV3 esdevindria líder d’audiència i els seus informatius, especialment en l’apartat cultural i internacional, serien d’una objectivitat i d’una qualitat mai vista fins aleshores.

*     *     *

Un article premonitori

Abans d’emetre amb normalitat, dia 10 de setembre de 1983 amb motiu de la revetlla de la Diada de Catalunya, es va fer una programació experimental i es va retransmetre un partit de futbol. Moltes de persones creuen haver vist aquells primers programes, però la realitat és que allò que recorden són alguns dels documentals sobre aquelles emissions pioneres, perquè només abastaren la zona de Barcelona i, a més, requerien una modificació a les instal·lacions de les antenes. Ben poca gent, per tant, va viure les emissions en proves. Aquell mateix dia, des de Mallorca estant i impotent de sintonitzar i veure aquella emissió experimental d’una cadena en català i amb un nom, TV3, encara provisional, vaig escriure un article, “El Tercer Canal”, que marca una fita per haver estat el primer escrit públic que reclamava veure la televisió de Catalunya fora del territori del Principat.

Vaig enviar l’article a tots els diaris de Palma i, amb gran sorpresa, vaig veure com dia 12 de setembre apareixia a El Día, molt destacat a la pàgina d’opinió (1). La resta de diaris no el varen publicar ni tan sols com a carta al director, però S’Arenal de Mallorca i moltes de les revistes de la Part Forana el varen reproduir i, arreu de Mallorca, va generar un estat d’opinió favorable. Bastit com una “Carta oberta al President de la Comunitat Autònoma” (feia pocs mesos que ocupava el càrrec Gabriel Cañellas), l’escrit informava de l’impuls a favor de la normalització lingüística d’un canal de televisió en català i apel·lava a permetre’n la visió a les Illes. Sortia a camí de la més que previsible acusació, quant als registres lingüístics, de les diferències dialectals, amb l’exemple comparatiu de les emissions en castellà (TVE emetia aleshores la sèrie Perry Mason doblada a l’Argentina). Per tapar la boca als qui no volien la televisió en català, l’article proposava que el repetidor fos patrocinat mitjançant una subscripció popular.

No hi ha temps que no torn!

L’endemà mateix de sortir l’article a la premsa, ja es va veure que aquella aparentment generosa publicació que m’havia semblat un miratge, era una excusa. El Día va aprofitar la proposta per iniciar una campanya contra la hipotètica recepció futura del canal. Antonio Alemany, emboscat rere els seus múltiples pseudònims llatins mal interpretats, va començar amb un atac directe contra “el mensajero” amb una allau d’insults i desqualificacions que res tenien a veure amb el meu escrit. Em relacionava amb Herri Batasuna i afirmava que “los nacionalistas peligrosos a desarmar no son los catalanes sino los mallorquines catalanistas”. No demanava, sinó que exigia taxativament al govern que, fos com fos, impedís que es pogués veure a les Balears una televisió catalana.

Res de nou sota el sol! Cinquanta anys abans, el diputat mallorquí Luis Zaforteza (militar retirat que destacaria com a repressor durant la guerra incivil) va reclamar a les Corts espanyoles que les ones hertzianes de Ràdio Barcelona no poguessin arribar a Mallorca. L’actitud d’Alemany i de Zaforteza són idèntiques i delaten el seu caràcter d’anticatalanisme visceral. A ningú no s’obliga a veure cap canal de televisió, a escoltar una emissora de ràdio o a comprar un diari determinat. Els feixistes no es conformen en rebutjar allò que a ells no els hi agrada, sinó que volen impedir-ho als altres. Alemany i Zaforteza són el paradigma de l’estultícia de voler posar portes al camp i de paralitzar i impedir la llibertat d’expressió, d’opinió i d’informació. Un despropòsit gegantí. Sobretot si tenim en compte que a les Balears, per pura ubicació geogràfica, en temps de la República ja arribaven altres emissores de ràdio estrangeres. No cal dir que, a finals del segle XX a moltes zones de les Illes es podien veure televisions franceses, italianes i algerines. No parlem ja, més recentment, amb les emissions per satèl·lit. L’objectiu era tallar les ones pel gran delicte de parlar en català!

Passat, present i futur de la televisió en català

Abans de TV3 és just i necessari recordar i reconèixer el paper del segon canal de televisió espanyola que emetia, en l’anomenat “circuit per a Catalunya i Balears”, en català. Destacaven els programes culturals com Giravolt i, amb un gran èxit d’audiència, els infantils com Terra d’Escudella(2) que s’emetia els dissabtes al matí. Després, des de Madrid, TVE va emetre un informatiu regional (Panorama) de mitja hora de durada que, amb alguns canvis, encara s’emet.

TV3 no es va poder veure a Mallorca fins l’any 1985, gràcies a la constitució de Voltor que gestionà la recollida popular d’aportacions de 10.000 pessetes que possibilità la instal·lació d’un repetidor a la Serra d’Alfàbia, al costat dels de TVE. L’apologia ideològica atiada des de la premsa d’extrema dreta de Mallorca, amb l’aquiescència i manca de resposta dels altres mitjans de comunicació, va culminar amb un atemptat de Jaime Martorell contra el repetidor. L’anàlisi dels escrits que animaren l’acte terrorista va ser recollit en un llibre, Un puput de cresta molla (en al·lusió directa a l’avui imputat i condemnat Antonio Alemany), una publicació imprescindible per a estudiar i entendre el fenomen de l’anticatalanisme a Mallorca, perfectament dissenyat i executat per Espanya (3).

De tots és sabut el rebuig i les prohibicions que TV3 (i no cap altra emissió exterior) ha patit al País Valencià de part de l’extrema dreta que, des de Zaplana ençà, governa les institucions de la Catalunya Sud. A Mallorca el cas és més curiós i paradoxal. Amb una aparent tolerància dels anteriors governs del PP, l’estocada de mort a TV3 la va donar el segon pacte de progrés (PSOE-PSM 2007-2011). Dia 29 de maig de 2009 va provocar la desaparició de TV3 que va ser substituïda per un succedani (TV3.Cat) que ens impedeix veure el esports i les pel·lícules en català. Darrera aquella desconnexió, de la qual no foren gens aliens de responsabilitat el director d’IB3, Antoni Martorell, i la directora de TV3, Mònica Terribes, destacà la complicitat dels partits polítics, la desídia de les entitats cíviques i els silencis dels creadors d’opinió. Les raons explicades no s’aguantaven i eren simples excuses de mal pagador. La realitat que amagava la desconnexió era afavorir l’audiència d’IB3, però sobretot els interessos privats especulatius de les promotores d’audiovisuals, en bona part en mans de persones que, fins aleshores, havien defensat la comunicació en català i decidiren passar a  aprofitar-se’n econòmicament. Un tema que mereixerà un futur treball per desemmascarar el doble rostre de determinats soidisants nacionalistes que no passen de ser uns caragirades. Els noms dels aprofitats i dels seus paraigües protectors són ben coneguts.

La creació d’IB3 havia esdevingut una arma ideològica barroera i, amb petites i honroses excepcions, de pèssima qualitat, gairebé idèntica al Canal 9 de València. D’ençà del 2011, amb la irrupció desvergonyida contra la llengua de Ramon Llull de l’actual govern del PP, fins i tot les pel·lícules ja s’emeten només en castellà i els programes d’atenció local, disfressats de potenciar al cultura popular, són d’un marcat caràcter regionalista i folklòric d’una baixesa ignominiosa, amb un nivell de qualitat paupèrrim i un objectiu vexatori que accentua el caràcter “vernacle” en el sentit primigeni del terme: la llengua dels esclaus! Em fa oi la nòmina de quintacolumnistes que fan el joc a la submissió, juguen a enllaçar les matances amb la identitat, es passegen per les fires com un europeu a un safari i ens demanen: uep, com anam? Doncs, amb col·laboracionistes com vosaltres, malament anam; molt malament!

A Mallorca, de manera concreta entre el 2007 i el 2011, es va viure un oasi de qualitat gràcies a [M], la Televisió de Mallorca, que centrava l’atenció en les notícies de la Part Forana i en els aspectes culturals (amb esment a la música de creació) i els geogràfics de l’illa. Com era d’esperar, el canvi de color en el Consell de Mallorca, titular de la cadena, entre les protestes d’una bona part de la societat illenca va extingir aquella emissora que era de molt més alta qualitat i molt més baix cost d’IB3, coneguda arreu ja com a PP3.  

La història de la televisió en català mereix moltes més pàgines. Avui però avui, quan fa trenta anys en clau de la publicació, he volgut rememorar aquell article arraconat de la història oficial. Quan Voltor i l’Obra Cultural Balear editaren una cronologia del procés de recepció de TV3 a Mallorca (amb reproducció d’articles molt posteriors), no varen recordar aquella primera reivindicació a veure TV3. Ho vaig reclamar fa 30 anys i, amb més motiu, ho faig ara i no faig comptes oblidar-me’n mai!

(1) Podeu llegir l’article a l’arxiu adjunt TERCER CANAL

(2) Vg. arxiu TERRA D’ESCUDELLA. Fotografia del grup S’Estornell, amb Lautaro Rosas i Maria del Mar Bonet, el gener de 1978 interpretant El comte de Trobiguera. A la foto: Miquel Gelabert, Gavaldà, Lali, Berto, Jacki Sckalehamp, Miquel Fuster Pava, Bàrbara Nadal, Joan Armengol, Anna, Bartomeu Mestre i d’altres.

(3) Vg. a l’arxiu PUPUT la caràtula del llibre

Dia 19 d’agost de 1936, la Junta de Defensa Nacional obligava les escoles a ?españolizar la enseñanza?. Màxima prioritat! Havia transcorregut just un mes des de l’inici de la insurrecció feixista que provocaria més de mig milió de morts, altres tants exiliats, la supressió de la constitució republicana, la imposició d’una dictadura militar i, de relleu, l’actual restauració borbònica. 76 anys després, l’octubre de 2012, el ministre espanyol José Ignacio Wert, en el congrés dels diputats de Madrid, reivindicà l’objectiu franquista. Brollava de nou l’esperit dels ?conquistadores?, el jacobinisme, l’imperialisme i, per dir-ho sense eufemismes, el feixisme en estat pur i destil·lat. Entre Franco i Wert la diferència és de mètode; l’etnocidi és el mateix. La llengua, la cultura i la identitat de les nacions han de ser subjugades i supeditades a Castella, amb un genocidi encobert, fins a l’extermini.

Els escolanets sucursalistes que aspiren a fer mèrits davant dels seus amos de Madrid, iniciaren accions per obeir el mandat. En un exercici de cinisme, en el seu afany adoctrinador, acusaren els mestres d’adoctrinar els infants. Tot perquè defensen la llengua i la cultura del país; una obligació legal i estatutària, però sobretot un deure cívic i ètic. Els hi prohibiren els símbols, els multaren, els amenaçaren, els perseguiren… En una carrera embogida i frenètica, amb la col·laboració de més d’un estúpid sortit del bosc i de la caverna, s’apressaren a dictar normes restrictives. La cirera del pastís seria la maniobra del TIL, una disfressa per embullar la troca amb idèntic objectiu: jibaritzar la nostra identitat fins anorrear-la. La dignitat de la resposta ha volgut tallar-se d’arrel, amb l’execució a la plaça pública de tres honorables directors de centres escolars menorquins. Volien (volen) fer por amb una caça de bruixes i el foc depurador. Creuen que tenen prou addictes al règim que els faran costat i podran esclafar la revolta popular.

Arrodoneixen la política dels fets consumats, impositiva, dictatorial i abusiva, amb l’exercici dels eixos bàsics de la cultura patriarcal espanyola que, tanmateix, aquí no qualla. Practiquen les tres dites que sintetitzen la conducta hispànica del darrer mil·lenni: ?Matar al mensajero?, ?Aquí te pillo, aquí te mato? i ?La maté porque era mía?. Ja se sap que el Partit Popular no sap qui era Montesquieu. El govern balear, en una pràctica innoble, ha profanat la separació de poders i ha ordenat, jutjat i executat a tres directors. Els enemics dels Drets Humans fan de legisladors, de jutges, de policies, de botxins… tots els papers de l’auca. És evident que això vulnera principis bàsics del Dret internacional i no es pot tolerar. Ho repetiré de nou clar i català: feixisme pur i destil·lat!

A tot això, a l’altra banda de la trinxera, uns sindicalistes domesticats i porucs han perdut l’essència i la raó de ser de la representativitat laboral. Darrerament, els mals dels sindicats s’han accentuat. Hipotecats a l’erari públic, han malbaratat la reivindicació per un diàleg mal entès que els aboca a un pactisme que provoca una reculada permanent. La majoria dels representants laborals del magisteri, alliberats anys i panys (alguns fa més de vuit anys), han perdut de vista el color de les pissarres i, palplantats a torres d’ivori, s’han allunyat de la gent que representen. S’han encadirat; una perversa manera de corrompre la seva funció social. Aquesta conducta, immersa dins de la coneguda cultura de la derrota, els ha portat a cometre un acte ignominiós: negociar amb els inquisidors. Com es pot arribar a perdre la dignitat fins a aquest punt? Si els sindicats volen arrossegar-se va seu, però no poden embrutar la imatge dels seus representats acudint a parlar amb qui no amolla les pistoles.

Al cap i a la fi, aquest intent d’espanyolitzar els infants que, a les ordres del ministre Wert (que és blau), ha posat en pràctica l’obedient i doblegat govern de les illes Balears, està condemnat al fracàs. Això, sempre i quan els representants laborals no caiguin en la condescendència. Fa gairebé tres-cents anys que l’Espanya jacobina intenta sense èxit espanyolitzar-nos. Dels Decrets de Nova Planta ençà, ho proven una vegada i una altra a veure si qualque dia trobaran blan. Cerquen quatre venuts o entabanats que els hi parin taula i els escoltin, perquè saben que la guerra que ens han declarat és perduda. Felip V no va poder; Franco tampoc, ni tan sols amb una ?cruzada nacional contra el separatismo?. No podran tampoc ara.

Què cal fer? Abans de parlar amb els maltractadors, cal exigir una condició prèvia: la suspensió immediata (ni que sigui cautelar) de les sancions i la paralització de qualsevol expedient en curs. Han de retirar les pistoles. Dialogar sense exigir prèviament aquesta condició ?sine qua non? ja és claudicar. Negociar amb els enemics del territori, amb els assassins de la llengua de Ramon Llull, és fer-se còmplices de l’endemesa. De fet, ho veu tothom i no només els professors. També els pares i les mares. Fins i tot els nins i les nines. Tothom… excepte els cappares sindicals que encadenen propostes a la baixa ?wertgonyants?. Els mestres i els professors han agafat avantatge als qui, teòricament, els han de defensar. De moment, ja els hi han tret la son de les orelles i els han forçat a baratar urgentment d’actitud. Així i tot, els treballadors encara els arrosseguen a remolc. Si els sindicats tornen a perdre pistonada, si fan figa, si no es posen les piles, caldrà rompre amarres i prescindir d’ells. La reivindicació i la revolta en curs no va, només, contra els autors de l’etnocidi, sinó contra la ineficàcia dels qui no han sabut correspondre, contra els qui han fet la puta i la ramoneta, i no han sabut planta cara en la justa mesura i reciprocitat a l’atac rebut. Les assemblees de docents han deixat a la rereguarda, endarrerits i embambats, als qui s’aferren a les banderes de les sigles i unten les cadires amb cola de fuster. Ara només hi ha una sortida digna. Si els incompetents i guerracivilistes governs balear i espanyol s’encastellen en el quart gran vici hispànic del ?Sostenella i no emmendalla?, davant d’una vexació de tal magnitud caldrà una resposta contundent i clara per impedir l’abús. Com va escriure el poeta: ?Un buf d’aire esfondrarà el castell de la mentida/ i la nua veritat brillarà de llum vestida?. Ras i curt? Vaga indefinida!

Un any més, en trànsit cap a les cinquanta edicions, aquests dies se celebra la Universitat Catalana d’Estiu, una experiència que es repeteix d’ençà de 1968 a Prada del Conflent. El lloc no s’escollí a l’atzar.

*     *     *

La il·lustració és un cartell del temps de la guerra incivil de Carles Fontseré (1916-2007), específicament adaptat per l’autor com a imatge de l’edició de l’UCE de 1996.

*     *     *

El mes de maig de l’any 1968, coincidint amb el Maig Francès, el franquisme, ben viu, actiu i repressiu, decretà dos estats d’excepció. Joan Manuel Serrat es negà a representar Espanya a Eurovisió si no podia cantar en català i Fraga Iribarne, el ministre que alguns creien demòcrata, declarà: “Hay que decir español y no castellano. El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España. Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar”.

I tant que ho sabíem a què ens havíem d’atendre: fugir a la correguda d’aquesta gent que ens brinda tant d’amor! Allò que no esperàvem és que, amb els anys, les ànsies de fuga fossin cada vegada més intenses. El cas és que l’agost de 1968, sense sortir de terra catalana, el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans va organitzar al monestir de Cuixà unes “Diades de Cultura Catalana” que, l’any següent, amb la participació entre d’altres de Francesc de B. Moll, adoptaren el nom d’Universitat Catalana d’Estiu. Al llarg del temps, especialment els darrers trenta anys amb l’impuls brindat per qui va ser rector de la Universitat de les Illes Balears, Nadal Batle, i la dedicació i implicació del professor Joan Mir, la participació de les illes Balears i Pitiüses va ser més que notable per avalar i garantir la concepció nacional. Enguany, per raons pressupostàries i, per això mateix esperem que temporals, la presència illenca ha minvat. Tot i això, Prada és un far de referència que manté il·luminada la convocatòria de totes les persones d’arreu de la nació catalana.

Prada, la capital del Conflent, és el cor de la Catalunya Nord o, en paraules de Guillem d’Efak, de la Mallorca Continental. Al peu del Canigó i a 44 km al ponent de Perpinyà, és a tocar de Rià, el poble nadiu de Guifré el Pilós, el de la llegenda de les ditades de sang, considerat l’artífex dels comtats catalans i, en essència, dels orígens de Catalunya. Prada era, indiscutiblement, el lloc adequat, per geografia, història i tradició. La prova és que, després del franquisme, quan algunes veus plantejaren traslladar la UCE al sud o, fins i tot, fer-la itinerant, el seny va imposar-se i s’ha mantingut en el lloc on es va crear. La vila de Prada és una espira potent que il·lumina i assenyala el nostre bres i les nostres arrels. Fins i tot després de l’avorrible Tractat dels Pirineus, quan Felip IV, rei d’Espanya, d’amagatotis de les Corts Catalanes cedí els territoris a França, no es varen interrompre els lligams de pertinença nacional.

Malgrat els intents espanyols i francesos de forçar la desconnexió, els habitants d’aquelles contrades sempre s’han dit catalans i les quatre barres presideixen les institucions amb normalitat. La vinculació amb la catalanitat és molt alta i hi ha molts d’exemples que ho validen. El 1885, Jacint Verdaguer publicà el poema “Canigó”, fruit de les seves estades al Conflent quan va promoure la restauració de l’abadia de Sant Martí. El 1923, Joan Salvat Papasseit, malalt de tuberculosi fa estades a un sanatori de Vernet, just al peu del camí de l’abadia, i descriu l’oprobi que sent en el poema “Les Gorges”:

A Sant Martí del Canigó

la veu ressona que us esglaia.

Diu: Catalunya! i la remor

sempre contesta: Esclava a Espanya!

Si prens coratge, els ulls al cel,

i alces el braç – gest de venjança -,

a Sant Martí sents una veu

i a cau d’orella: També a França!

Amb precedents similars, Prada va ser una de les destinacions preferides dels exiliats durant la Dictadura de Primo de Rivera i, amb major presència, dels vençuts després de la Guerra dels Tres Anys. El poeta Carles Riba, el President del Parlament Antoni Rovira i Virgili, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, el poeta Ventura Gassol, el geògraf Gonçal de Reparaz (cartògraf de les Balears), l’escriptor Josep Maria de Segarra, el físic Heribert Barrera i d’altres exiliats feren estada a Prada. Alguns s’hi establiren com el poeta Joan Alavedra, el fabricant de paper Lluís Guarro, el periodista Julià Gual, el músic Pau Casals i el filòleg Pompeu Fabra. La mort d’aquest, el Nadal de 1948, va esdevenir una impressionant manifestació de dol. El febrer anterior, l’Ajuntament de Prada li havia retut homenatge amb motiu del 80è aniversari i, encara ara, més de seixanta anys després, la tomba de Fabra està guarnida amb ofrenes florals que recorden el seu vigent clam a la unitat d’acció: “Entre tots ho farem tot!”. L’any abans de morir, l’estiu de 1947, amb l’ajut dels exiliats residents, Fabra,Casals, Gual i altres refugiats varen tenir esma d’organitzar unes “Jornades Catalanes” (1), per aprendre i gaudir de la nostra història. Aquelles jornades varen ser l’antecedent i el referent de la UCE: llengua, literatura, ciència, esplai… i llibertat! D’aquelles diades pioneres brollaren més iniciatives, com els Jocs Florals de Perpinyà o el Festival Casals que, d’ençà de 1950, se celebra cada juliol a les esglésies de l’entorn de Prada.

L’escriptora Aurora Bertrana va escriure: “Prada és casa nostra”. Hi estic d’acord. Fa anys que, en partir cap allà, en acomiadar-me de la gent de Mallorca dic: “vaig cap a ca nostra”. Per a mi i per a la gent que més estim, anar a Prada permet carregar piles. Enguany no he pogut assistir a l’UCE, però no acabaré l’any sense fer passada pel Rosselló i estada al Conflent. D’ençà de fa més de quaranta anys, no he fallat a una cita anual amb les arrels que m’he imposat voluntàriament, perquè m’omple d’energia i de vitalitat. Anar a Prada és tocar mare!

La cosa va – com solem dir a Mallorca – de bon de veres i a les totes! Malgrat la intensa creuada dels colonitzadors, els sermons dels missioners de la derrota i els cants apocalíptics dels unionistes (i que cadascú s’ho agafi com millor li plagui), el nostre poble és viu! Aquest diumenge és la revetlla de Sant Joan i, mai com fins ara, no s’havien vist tantes i tant bones iniciatives per commemorar una festa que, al marge de les institucions, ha quallat i es consolida. Fa molts i molts d’anys que la societat civil ha convertit el solstici d’estiu en la festa popular d’agermanament nacional. La cosa no ve d’ara, però avui és una bella avinentesa que convida a fruir-ne i a enllepolir-nos-hi.

AGERMANATS, ENFILATS I IL·LUMINATS!

(ENLLAÇATS PER UNA DIADA NACIONAL)

Aquests versos enllacen la defensa de la Llengua amb el Dret a Decidir. Com a aportació, atenent la invitació de la Fundació Emili Darder a col·laborar en el llibre El nacionalisme progressista a les Illes Balears, vaig formular el conjunt de reflexions i propostes d’actuació que trascric.
*   *   *

LLENGUA I FET NACIONAL; DELS CONFLICTES A LES SOLUCIONS

Arran de l’anomenat “cas Saïda Saddouik”, una traductora marroquina vexada l’agost de 2007 per parlar català a les dependències de la Guàrdia Civil de Palma (segons el titular de l’ABC de dia 5 de setembre “Una mora enviada por ERC a una comisaria miente y manipula”), vaig publicar quinze cartes al Diari de Balears. Hi vaig exposar el meu pensament i les pautes que entenia imprescindibles per aixecar el cap de la dignitat. Desafiava els partits polítics i les entitats culturals, en la seguretat que corresponia als partits polítics i a les entitats culturals assumir el lideratge. Què ha passat? Doncs el que havia de passar. Els abusos han continuat fins al límit, l’agost de 2009, d’una agressió física a l’aeroport de Palma al ciutadà Ivan Cortès per part de la Guàrdia Civil. Curiosament, quan vaig acabar de publicar les cartes, el Congrés de Diputats espanyol va aprovar, dia 22 d’octubre, la Llei 12/2007 de Règim Disciplinari de la Guàrdia Civil, a la qual ja feia esment a la primera reflexió. Tanmateix no ha servit de res, perquè no hi ha voluntat política de resoldre el conflicte. Així les coses, he repassat els pensaments i les propostes de fa anys i, dissortadament, n’he constatat la vigència. No he volgut eliminar una coma. En tot cas, requeririen ampliació. Les transcric, doncs, tal qual.

PRIMERA REFLEXIÓ I PRIMERA PROPOSTA: Entre el cas Antoni Mestre (que no va ser el primer, però sí un de referència) i el de Saïda Saddouki, han passat tres anys. Entre un i l’altre, s’han fet públics altres nou casos (8 a Palma i 1 a Sineu) protagonitzats per gent armada que té l’obligació de respectar les lleis, d’oferir-nos seguretat i que està a sou de la ciutadania. Un abús (conegut) per trimestre sense cap mesura disciplinària als autors, certifica que, en aquesta matèria, Ramon Socias, el delegat del Govern espanyol, és un incompetent. Fa tres anys ja va utilitzar allò que vaig qualificar de “sil·logisme pervers”. Socias va dir (i ara ha repetit) la frase màgica: “si es demostra que la denúncia (d’Antoni o de Saïda) és certa, expedientaré els autors”. Com que no es demostra (els autors ho neguen) no es fa res. El resultat? En comptes de crear una vacuna, Socias estimula la repressió i fomenta nous “herois” a les casernes contra els súbdits indígenes! I això que el mes de juny passat es va iniciar el tràmit de la Llei Orgànica de Règim Disciplinari de la Guàrdia Civil, la qual considera (ho transcric): “falta molt greu amb suspensió de servei i feina entre tres mesos i sis anys, i pèrdua de graduació, la desatenció o desconsideració a les persones que s’expressin en català” (o gallec, o euskera). Això ens ho fan cada dia, amb la impunitat absoluta dels infractors i la desídia dels seus responsables polítics. Les promeses de Ramon Socias, després de tres anys i 11 persones vexades, han resultat més falses que un duro sevillano: “Ramón Socias investigarà si se produjo una acción contra él (Antoni Mestre) por hablar mallorquín, caso en el que la Delegación del Gobierno adoptará las acciones disciplinarias oportunas” (UH 23-6-2004), “Ramón Socias tomará medidas para acabar con la discriminación” (DM, 1-7-2004), “Socias sancionarà els funcionaris que no deixin parlar en català” (portada DdB, 6-7-2004). Davant de tot això, vull demanar on són tots els que demanaren la dimissió de Miquel Melià Caules per les seves estúpides declaracions contra els qui exigim els nostres drets civils (lingüístics inclosos)? O no són més genocides els fets que les paraules? Vertaderament, Xirinacs tenia raó quan assenyalava que el mal major no era l’atac dels enemics, sinó la complicitat passiva dels nostres líders! On és SOS RACISME? Inclourà aquests fets Amnistia Internacional en el seu informe 2007? Què esperen tots els partits democràtics a exigir la dimissió de Socias? No fer-ho en raó del color polític és un acte menyspreable de sectarisme, d’incoherència, de genuflexió i de falta d’ètica. En tot això, almenys fins ara, els partits “progressistes” han demostrat la mateixa credibilitat democràtica que el PP: gens! Per això, entenc que l’OCB ja hauria d’haver demanat la dimissió de Socias no ara, arran del cas Saïda, sinó de l’immediat després d’Antoni Mestre, molt especialment del cas paradigmàtic de Joana Estarelles Dolç el desembre de 2005. Socias no defensa ni protegeix els drets civils dels ciutadans. Almenys no ho fa amb encert. El fracàs és evident.

SEGONA REFLEXIÓ I MÉS PROPOSTES: L’única fórmula per deixar de ser maltractats és exigir ser respectats! La por no és, simultàniament, a dues parts en conflicte i fa massa temps que els agressors no en tenen gens. La seva prepotència ho certifica. Doncs bé, Nemo me impune lacessit (ningú no m’ofèn impunement) el lema d’Escòcia que pot traduir-se com “cap atac sense resposta!” ens mostra el camí. Ja n’hi ha prou de limitar-nos a la defensa! Hem de passar al contraatac de manera proactiva. La història ofereix exemples a rompre de situacions d’opressió que s’han capgirat. Hi ha accions que s’han de fer i n’hi ha que no s’han de fer mai. Pensem-hi i parlem-ne!

A) Hem de dignificar la llengua i dignificar-nos! El vicepresident de la renovada OCB ja es va comprometre a donar resposta a les agressions. Ben segur que la nombrosa assistència a l’acte públic on ho va anunciar, aquell mateix dia hauria pogut protagonitzar una acció de protesta de manual davant del virrei responsable. Talment com varen patentar les mares argentines i xilenes, talment com fa el Lobby de Dones davant de les agressions, s’ha de sortir al carrer cada vegada que hi hagi un abús! Que no passi pena ningú de si serem molts o pocs! De si els enemics en faran lectures reductives. La dignitat no és una condició quantitativa i, si serveix de referent, les “madres de Mayo” només eren quatre els primers mesos! A Alabama (en parlaré un altre dia) no gosava protestar ni un sol negre i, precisament, va ser el lloc que va permetre assolir els drets civils dels afroamericans.

B) Hem d’anar més enllà de l’àmbit de la defensa de la llengua! L’OCB ha de pactar aliances a altres sectors socials. Primer, s’ha de comprometre la solidaritat efectiva de les entitats més properes d’arreu dels Països Catalans. A tall d’exemple: el Lobby de Dones (els abusos a les dones, hi afegeixen un plus de misogínia); l’Arqueològica Lul·liana per evitar que ens hagin d’estudiar com a fòssils; el GOB si no ens vol haver de declarar espècie en vies d’extinció; els sindicats (el cas de Saïda també és un conflicte laboral flagrant!); les associacions de periodistes, perquè afecta la llibertat d’expressió i tants d’altres! L’Il·lustre Col·legi d’Advocats de les Illes Balears, altre temps mostrava cara i ara hauria de dir la seva, oficialment, sobre la situació que estam patint a la nostra i seva Comunitat, perquè afecta, de manera col·lectiva, drets civils bàsics.

C) És imprescindible traslladar el conflicte a escala internacional. És evident que, a l’empara de les lleis, hem d’exigir Justícia a totes les finestres on sigui pertinent, però ho hem de fer com un tràmit per demostrar la indefensió que patim i justificar altres vies, perquè reclamar els nostres drets davant de qui només ens exigeix “deures” és tudar el temps i no hem de ser pobres i beneits. Com deia Nadal Batle (més enyorat que mai), referint-se a la Constitució Espanyola, la llei és una pistola: el poder és de qui la té a la mà. L’article 2 de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) estableix que ningú no pot ser discriminat per raó de llengua. Això és el que ens fan, entre moltes altres endemeses! També és reconeguda internacionalment la Declaració Universal dels Drets Lingüístics (1996), on es defineixen els drets dels idiomes i els dels seus parlants. Hem de botar les barreres colonials i acudir als tribunals internacionals. De fet, hi ha dues reflexions importants que confereixen legitimitat a aquesta via jurídica: a cap altre estat plurilingüe civilitzat no hi ha agressions (a Suïssa, Bèlgica, Canadà… cauria el govern!) i aquí, on els abusos campen a l’ampla, no n’hi ha a parlants de llengües estrangeres, sinó als catalanoparlants! D’altra banda, existeixen experiències positives com la condemna del Tribunal Europeu dels Drets Humans a l’estat espanyol (novembre de 2004) per les detencions abusives ordenades per Baltasar Garzón, arran dels jocs olímpics de 1992. L’Estat ha hagut d’indemnitzar amb 120.000 € als 15 denunciants i assumir les altes costes. Els noms dels advocats que tramitaren i guanyaren la reclamació són a disposició.

TERCERA REFLEXIÓ: Hem d’assenyalar els noms dels autors de qualsevol abús. Si es tracta d’entitats privades o de botigues que incompleixen la llei (sigui la de Comerç, sigui la de Normalització Lingüística, siguin les més revolucionàries de totes: la del sentit comú i la de la bona educació) és important denunciar-ho i divulgar-ho. Els consumidors tenim una arma que tothom coneix: compram allà on som ben tractats. Si es tracta d’institucions públiques, s’han d’identificar sempre els autors, però amb més motiu si són persones que ocupen càrrecs públics rellevants. I, a més dels autors directes, s’han d’assenyalar els silencis còmplices dels qui tenen responsabilitats polítiques. Quan es produeix una agressió a un ciutadà, els seus governants han de mostrar cara. Encara no he escoltat ni el President del Govern, Francesc Antich, ni la del Parlament, Maria Antònia Munar, ni la del Consell de Mallorca, Francina Armengol, ni la batlessa de Palma, Aina Calvo i tants d’altres (sí, tampoc el Director General de la Guàrdia Civil, Joan Mesquida). Tots ells no només han de lamentar aquests fets, els han de condemnar i exigir-ne reparació pública.

QUARTA REFLEXIÓ: Hem d’evitar les hagiografies! Està bé generar referents positius i, fins i tot, destacar les actituds exemplars, dignes i nítides. És de justícia agrair les conductes cíviques a imitar. Però s’ha de fer amb una especial discreció, sense fer-ne un elogi excessiu i sempre des de la normalitat, perquè resulta perillós transferir el missatge que, una cosa tan senzilla com parlar la nostra llengua, representa un acte d’heroïcitat! Antoni Mestre i Saïda són dos exemples importants i no els hi hem de treure el seu mèrit, perquè varen ser prou valents per denunciar els insults patits en exercici dels seus drets, però no hem de permetre que siguin referents per haver practicat allò que ha de fer qualsevol catalanoparlant: parlar català als servidors públics a qui pagam el sou amb els nostres imposts. Això no és cosa d’herois ni de sants, sinó de persones normals i corrents.

CINQUENA REFLEXIÓ: No hem de tolerar que ens carreguin el mort! Hem vist massa vegades com els agressors intenten fer-nos víctimes per partida doble. Primer ens agredeixen, després ens diuen mentiders. És intolerable, perquè ningú no es pot creure que hi hagi ciutadans que s’inventin històries que només els poden perjudicar. En el cas concret de Saïda, a les casernes (ep, i als aeroports!) hi ha filmadores. Com així han d’aportar “testimonis” per desmentir la denúncia? Han perdut la filmació? Aquell dia es varen fondre els ploms? Però no només ens traspassen la responsabilitat i les culpes els autors de les agressions, també ho fan (i això ja és delirant!), els “nostres” governants. La frase de Telesforo Monzón (una llengua només mor si els usuaris l’abandonen) està caducada, perquè el context històric actual fa que la impetuosa força de la globalització hagi de ser frenada amb mesures de protecció per qui no vulgui sucumbir davant l’allau. França (titular d’un dels idiomes més parlats al món) ha decretat mesures que aquí són impensables! Per exemple, garanteix per llei (fins i tot assumida pel Canadà al Quebec) que almenys el 65% de les cançons emeses sigui en francès, tant a emissores públiques com privades! La Corporació de Radiotelevisió de Catalunya (que només afecta a les públiques) redueix el percentatge de cançó en català al 25%! IB3 deu rondar el 0%! Qui no recorda la famosa campanya de “no et mosseguis la llengua!”? L’eslògan ens atribuïa la responsabilitat quan qui ens mossega la llengua és un altre idioma i els seus caníbals, incultes i monolingües practicants! De cap manera, hem d’acceptar que matin la llengua catalana i que, en fer-li l’autòpsia, diagnostiquin suïcidi! Si morís (que no ho permetrem) seria un assassinat d’Espanya! Un més a la seva negra llista de genocidis al llarg de més de cinc-cents anys!

SISENA REFLEXIÓ: Espanya “democratitza”, amb lleis, el Decret de Nova Planta! Les lleis són normes de convivència per regular les conductes cíviques. De la pròpia naturalesa, se’n desprèn que solen ser mesures restrictives que paren fites a les llibertats. Però no només estableixen deures, també garanteixen drets. La igualtat davant de la llei és una premissa fonamental de les regles de joc. Espanya no ho practica i ens tolera uns drets virtuals que, a l’hora de la veritat, ens són adversos. En definitiva, Espanya només ens confereix deures, perquè ens vol súbdits sotmesos! El maig de 1900, el diari El Globo, precursor de la premsa espanyola d’ara, atacà la Lletra de Convit (per fer el diccionari de la llengua catalana) d’Antoni Maria. Alcover. Com que l’idioma és un factor d’identitat, repicaren alarmes contra el separatisme: «No olviden los poderes que el pueblo sólo de oídas conoce la Península y en Baleares son más graves los movimientos autonómicos». La Veu de Mallorca replicà: «No té raó El Globo quan diu que no coneixem a la península més que de oídas. Demanau-li al rentabutxaques del «recaudador» en nom de qui ve i, amb tota seguretat, sentireu entre aquella glopada de paraulotes forasteres, la península. On fan aqueixes lleis tan injustes que sols serveixen per baldar-nos? A Madrid, a la península. On se declara la guerra qui s’endú els nostres jovençans per tornar-los convertits en calaveres? D’on vénen aquests senyors que difícilment entenem i que sempre demanen cèntims? D’on vénen tants de nombraments de ses persones més ineptes i gandules? D’on vénen aqueixes sentències que sempre donen raó als qui governen? D’on ve tot això que pertorba sa nostra vida? De Madrid, de la península. I diu El Globo que sols la coneixem de oídas? Tant de bo mai tenguéssim contacte amb els seus representants!». L’article, passats més de 100 anys!, manté tota la vigència i fa evidents els problemes que ara patim: el conflicte lingüístic, l’espoli fiscal, les lleis injustes, els càrrecs ineptes, els jutges racistes antimallorquins…

SETENA REFLEXIÓ: Cal exigir justícia i no caritat; drets i no almoines! La glosa té 125 anys: No captem lo dret de viure,/ dret que no es compra ni es ven,/ poble que mereix ser lliure/ si no l’hi donen, se’l pren! Els pobles tenen dos drets fonamentals: el de conèixer el passat i el de decidir el futur. Espanya ens els furta ambdós. Ens amaga la història (ens vol fer creure que la nostra és la d’ells) i ens prohibeix l’autodeterminació, fins al punt de legislar per convertir en delicte que un govern autonòmic pugui convocar un referèndum! És a dir, prohibeixen l’expressió lliure i sobirana del nostre poble. La ignomínia certifica que ens volen espanyols per força, però també retrata la por que tenen de perdre les darreres colònies. Impedir que la ciutadania opini, burla la carta de les Nacions Unides i profana els Drets Humans. Algun dubte? Els qui vulguin almoines que vagin a Madrid; els qui vulguin drets, a Washington i a Estrasburg!

VUITENA REFLEXIÓ: Cal no defugir el conflicte! Fer l’estruç, amagar el cap sota l’ala, intentar fer la viu-viu per guanyar temps és un acte de covardia o de traïció, però sobretot és un error que ens va a la contra, perquè tapa la realitat: patim un tracte colonial abusiu! Els debats clarifiquen, perquè destrien les posicions que obeeixen a interessos i les que obeeixen a la raó. Tan sols la veritat ens farà lliures! Els mallorquins som socràtics, ben al contrari dels dogmàtics que ens dominen! Som de la terra i no de la guerra. Som de la cultura de l’entesa i no de la imposició. El nostre poble és el que generà el primer parlament de la història, perquè la nostra arma és la paraula. El nostre combat per excel·lència, el dels glosadors, utilitza com a úniques armes les paraules i les idees! Amb ambdues ens hem de defensar, davant de qualsevol agressió, i plantar cara (qui cara veu, cara honora) contra el domini fosc del colonialisme.

NOVENA REFLEXIÓ: La llengua és, sobretot, un model de vida. La identitat d’un poble és la seva personalitat. És el conjunt que defineix la seva cultura i constitueix el factor més important per establir diferències amb altres nacions. La identitat catalana sobreviu, tot i les endemeses de França i Espanya (més depredadora que mai), perquè té una gran personalitat i marcades diferències amb qualsevol altra. Molt més profundes, gairebé antagòniques, amb la cultura patriarcal espanyola, la qual representa el mite del caçador. La cultura matriarcal catalana representa el mite del llaurador. Ells són soldats (“conquistadores”), nosaltres gent de jardí. Ells tenen capitans i místics. Nosaltres, poetes i mariners. Les diferències són tantes i els conceptes tan clarificadors que, amb pocs exemples, es fàcil demostrar que no pertanyem a la mateixa cultura ni a la mateixa nació. Tenir idiomes distints estableix un mecanisme diferent de comunicació, però, sobretot, d’expressió; de manera d’entendre el món i la vida. Quan són sincers, ells parlen “en plata” (una metàfora materialista) o “en cristiano” (un concepte de guerra santa procedent de les creuades). Nosaltres parlam clar i català. En cas de dificultat, ells toquen fusta (fent al·lusió al fetitxisme de tocar la creu a l’espera del miracle). Nosaltres tocam ferro per barrar el forrellat de la porta de ca nostra. Ells “adiestran”: domestiquen amb la mà dreta de la força. Nosaltres, ensinistram: educam amb mà esquerre. Ells es posen l’anell de casats a la dreta. Nosaltres a l’esquerra, perquè és la del cor. Ells tenen “sinverguenzas”, gent sense gens de vergonya. Nosaltres, pocavergonyes. Ells fan les coses “de los pies a la cabeza”. Nosaltres, de cap a peus (primer pensam). Ells diuen “al fin y al cabo”; és a dir, conclouen les coses a l’inrevés del final al principi. Nosaltres, al cap i a la fi, som ordenats. Davant d’un desastre, ells van de “cráneo”. Nosaltres, de cul! Ells exigeixen “impuestos” (d’imposició). Nosaltres preferim contribucions (d’aportació solidària). Ells tenen “vírgenes”. Nosaltres, marededéus. Ells converteixen l’home en el centre i supediten la dona al llinatge del marit. Nosaltres tenim segones festes, perquè la dona té els mateixos drets que l’home i és senyora dels seus béns. Ells prediquen allò de “la maté porque era mia”. Els nostres conflictes domèstics es resolen amb el suïcidi, perquè en cas extrem estam disposats a morir, però mai a matar! El seu “sábado, sabadete” significa dia d’oci i de festa. Per a nosaltres, fer dissabte és fer feina (per fer festa i anar mudats ens “endiumenjam”). Per descriure els elegants, ells diuen “armados de punta en blanco” (fent esment a les espases tretes de la beina), nosaltres anem “de 21 botons” (com els antics serenos). Ells diuen “¡oiga!” (un acte passiu). Nosaltres demanam que ens escoltin. Ells usen imperatius (“calla!”). Nosaltres convidam (vols callar?) i, si hem d’insistir, introduïm un factor més d’imprecació (vols fer el favor de callar?). Ell beuen “tinto” i nosaltres vi negre. Ells tenen “estómagos agradecidos”, nosaltres panxacontents! Ells tenen “el gordo de Navidad” i nosaltres la grossa. A un astut li diuen “perro viejo”. Nosaltres, un bon tord. Els seus folls estan “como una regadera” (fent aigua de per tot). Els nostres, talment Ramon Llull (el mestre il·luminat), estan com un llum! Ells anomenen els genitals amb elements monocromàtics i morts (“pito” “concha”…). Nosaltres, amb elements coloristes i vius de la flora i la fauna del país (figa, perdiu…). Ells tenen “vinagreras” (fent esment al contingut, encara que hi hagi oli). Nosaltres, setrilleres (fent esment al continent). Ells, despullats, van “en cueros”, nosaltres en pèl. Ells, despistats, “no tienen ojos en la cara”, nosaltres tenim els ulls al clatell. Ells, a l’hora de repartir el patrimoni dels pares, en fan trossos i “los echan a suertes”. A la nostra cultura, més racional, el fill gran fa les parts i el petit tria. Ells diuen “¡te quiero!”(amb ànim posessiu), nosaltres “t’estim! Ells utilitzen el cinisme, nosaltres la ironia. Etcètera, etcètera, etcètera…

DESENA REFLEXIÓ: Hem d’eradicar l’ambigüitat en el llenguatge! És necessari parlar sense eufemismes ni complexos. Dissimular nomenclatures ens fa caure a la trampa. A la darrera restauració borbònica, li diuen transició; al creixement urbanístic, ordenació del territori; a la guerra, missions de pau; a les invasions, ajuda humanitària; a les morts civils, efectes col·laterals; als grans ideals, utopies; als efectes de la destrucció ambiental, canvi climàtic; al recobrament de la memòria històrica, esperit de venjança; a l’explotació laboral, recursos humans; als frenopàtics, clíniques de salut; a la pressió fiscal, solidaritat; a la rebaixa de les aspiracions, pragmatisme; a la covardia dels líders, estratègia. No ens hem de justificar per dir les coses pel seu nom ni voler convèncer qui no vol escoltar (quan no ens entendran ens voldran entendre). Fa 30 anys intentaren esbocinar-nos l’idioma. Ells tenen clar que el castellà és espanyol i no haurien tolerat que Andalusia designàs andalús al seu idioma, però a València, ens endossaren un nom restrictiu. Aquí vàrem tenir l’assignatura “lengua de las Baleares”, mentre els polítics, fent jocs malabars, parlaven de mallorquí, de llengua materna o de vernacle. Els qui empraren el darrer terme feren honor al significat, perquè vernacle vol dir esclau domèstic. A banda dels secessionistes lingüístics (blaveros, gonelles o principutins), els seus ideòlegs cridaven “no hablamos catalán porque no somos catalanes”, i no queien en l’evidència que, sense ser castellans, empraven el castellà per proclamar-se mallorquins. També ridiculitzaven el terme Països Catalans mentre defensaven els “paises hispanos”. Pitjor era la recomanació molla (allunyada d’Alcover) dels normalitzadors: “tant és si li voleu dir mallorquí com català!”. És cert que el nom no fa la cosa, però ajuda molt! Les mitges veritats són mitges mentides. Si no es fa allò que no es diu, no es diu allò que no es pensa i no es pensa allò que no se sap, és obvi que hem de combatre, amb la veritat, la ignorància que ens han empeltat, a sang i a foc, d’ençà d’Almansa, Barcelona i Cala Llonga. D’aquesta ignorància, no n’hem de demanar perdó, sinó exigir responsabilitats a qui ens l’ha inculcada! La nostra llengua és la catalana, la nostra nació (en termes federals, d’acord a la nostra tradició històrica) és Catalunya. Atribuir condició nacional a Mallorca o a les Balears és validar l’esquarterament polític; és traslladar el gonellisme lingüístic al territori, a la cultura i a la nació. És jugar amb l’ambigüitat dels vernacles!

ONZENA REFLEXIÓ: S’han de combatre els complexos d’inferioritat. L’autoodi és el discurs de l’enemic en boca de la víctima. Si un negre diu que el pitjor enemic dels negres són els negres, fa el discurs del Ku-Klux-Klan! És cert que hi ha conciutadans errats de comptes que són més papistes que el Papa i diuen dois a rompre. La ignorància és atrevida i hi ha analfabets amb carrera que diuen que el mallorquí no és català i que no tenim res a veure amb els catalans. Altres individus, sense autoestima ni orgull, es fan perdonar la pertinença i, arrossegats, proclamen que el seu “defecte” és ser catalans. Aquest acte mesell s’estudia en psicologia. És un recurs de persones acomplexades per la seva marginació social (homosexuals, negres, jueus…). Les han atupat tant que no veuen que els complexos són una creació imposada des del poder. Per defensar la seva condició, han de reaccionar amb dignitat i combatre sense manies el discurs dominant. La nostra llengua i cultura són tan respectables com la que més. Ramon Llull, considerat un dels pensadors més importants de la història de la humanitat, escrivia en llatí, àrab i català (no en les actuals llengües caníbals). Els idiomes no es mesuren per la seva demografia, perquè no són propietat exclusiva dels seus parlants, sinó que són patrimoni de tota la humanitat. Això no obstant, entre les moltes causes justes i nobles que hi ha, defensar el català és, fonamentalment, responsabilitat dels catalanoparlants!

DOTZENA REFLEXIÓ: Patim un etnocidi constant. Coincidint amb la Diada de Catalunya d’enguany, es va presentar el Cercle d’Estudis Sobiranistes. Un dels seus impulsors, Alfons López Tena, fill d’andalús, nascut a Sagunt i membre del Consell General del Poder Judicial, va utilitzar el terme genocidi, referint-se a l’anorreament cultural i lingüístic que patim. Les seves paraules varen indignar als jutges espanyols que legitimen l’opressió; és a dir, els que legislen per sotmetre el nostre poble! És cert que genocidi, en rigor, s’aplica a l’extermini d’un poble i que Espanya no ens vol morts, sinó esclaus (qui li proporcionaria els recursos?). Però és ben acceptable l’ús metafòric de l’expressió. En tot cas, no és pot discutir gens el terme etnocidi: la substitució deliberada d’una cultura per una altra! Varen començar els francesos. Dia 2 d’abril de 1700. Lluís XIV va signar l’edicte Interdiction oficielle de la langue catalane, és a dir: la prohibició de l’ús del català a l’estat francès. Al sud dels Pirineus, Felip V va dictar, a sang i a foc, els Decrets de Nova Planta a València i Aragó (1707), Mallorca i les Pitiüses (1715) i Catalunya Principat (1716), abolint les nostres institucions i prohibint la llengua catalana. Des d’aleshores ençà, l’etnocidi d’Espanya no s’ha aturat mai, ni durant les nefastes monarquies ni durant les esquifides repúbliques.

TRETZENA REFLEXIÓ: El governadors; una figura clau! Seria fàcil personificar la figura que valida el colonialisme en Carlos de Meer, el repressor governador franquista, però defugiré la temptació i ho il·lustraré amb altres exemples. L’any 1837 el Governador de Balears signà un edicte que obligava els mestres a practicar un sàdic sistema: «Considerando que el ejercicio de las lenguas es el primer instrumento para adquirir las ciencias, que la castellana, además de ser la nacional, está mandada observar en las escuelas (…) Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola no podrá negarse a recibirla; pero con el bien entendido que oyendo que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción de pasarle el anillo, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena que, en los primeros ensayos, será leve, pero que se irá aumentando, así como se irá ampliando el local de la prohibición». L’any 1923, el Governador de Balears remet una circular a tots els ajuntaments per recordar que no poden penjar als balcons cap altra bandera que no sigui l’espanyola i exigint que el castellà sigui l’única llengua permesa, tant per a les sessions municipals com per redactar les actes. L’any 1940, una nova circular (aquesta del Governador Civil de Barcelona) estableix: «A partir del 1º de agosto, todos los funcionarios municipales y provinciales cualesquiera que sea su categoría, que en el acto de servicio, dentro o fuera de los edificios oficiales, se expresen en otro idioma que no sea el del Estado, quedarán ‘ipso facto’ destituidos, sin ulterior recurso. Los mismos criterios se aplicarán con respecto a los funcionarios de cualquier otro servicio público, especialmente los que sean maestros y profesores del Estado». De tot això, Espanya mai no ens n’ha demanat perdó, perquè aquesta és la funció dels governadors! Arran de la Restauració Borbònica de Franco, canviaren el nom del càrrec, cercaren cares amables i de bones paraules, però la sinistra figura és idèntica. S’ha fet veure la incoherència del personatge en un estat autonòmic, però no ha servit de res, perquè la finalitat real no és gens innocent. Els governadors són agents colonials. Quan alguns dels seus subordinats (servidors públics) burlen drets civils a la ciutadania, els governadors protegeixen els abusos desmentint les denúncies a plena consciència. Els governadors saben que la gent (una vegada i una altra?) no s’inventa vexacions i que una part dels pistolers, amb l’aval dels seus superiors, tenen el català com una nosa.

CATORZENA REFLEXIÓ: Espanya incompleix la seva Constitució! L’article 3.3 de la Constitució Espanyola estableix: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.” Especial respecte i protecció m’has dit? Espanya no només no respecta, sinó que maltracta, i no només no protegeix, sinó que reprimeix! Els idiomes que no siguin el castellà tenen molts menys drets que qualsevol llengua d’un altre estat. Espanya, lluny d’imitar models democràtics d’estats plurilingües, adopta un paper uniformitzador i etnocida. Aquest paper no és cosa només dels unionistes d’Érmua i altres col·lectius feixistes, sinó que és atiat des del PP i el PSOE. Tant és Acebes com Blanco; Zaplana com Ibarra. Al cap i a la fi, allò que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Al Congrés de Diputats espanyol els catalans estan obligats a parlar castellà, però Bush pot parlar anglès! Es dóna la paradoxa que, en la hipòtesi d’una visita del govern andorrà, es parlaria al Congrés el mateix idioma que l’estat prohibeix als “seus” ciutadans! Una conducta, antagònica a la dels estats plurilingües. A Suïssa, el romanx només és parlat per un 0,5% de la població (devers 375.000 persones), però els suïssos se senten especialment orgullosos de contribuir a la supervivència i a la protecció d’un idioma que és llengua oficial (com l’alemany, el francès i l’italià). Els casos de Bèlgica (amb tres idiomes oficials) o del Quebec al Canadà, delaten situacions de respecte democràtic a col·lectius demogràficament molt menors que el dels catalanoparlants a l’estat espanyol. Espanya no vol fomentar el coneixement de les llengües de l’estat enaltint la riquesa cultural que representa cada idioma. Podria fer un bon servei a la cultura de tots els seus súbdits i fer cursets de cada un dels idiomes des de les emissores i televisions públiques, establir la vertadera igualtat lingüística en els premis literaris que convoquin organismes públics (en comptes de parlar de “dictadura lingüística” i exigir que ho facin només els ajuntaments dels països no castellans), divulgar els noms i l’obra dels pensadors i escriptors en cada idioma… Per higiene mental ni que sigui, a la majoria d’espanyols els hi faria més profit conèixer Ramon Llull (no Raimundo Lulio) i Jaume I (no el infante Jaime) que Fernando Savater o “el Sidi” (ells en diuen Cid), per esmentar alguns dels seus nocius mites. Tampoc no els hi faria nosa estudiar Ausiàs March, Rosalia de Castro o Mistral com ens fan estudiar Espronceda. No fan ni faran res d’això, perquè, com diu Raimon, no només ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim, sinó que ens volen fer creure que la nostra és la d’ells! Per això Espanya no es limita a no reconèixer les “seves” llengües en el “seu” estat, sinó tampoc en el territori de cada una d’elles (excepte el castellà). Les interpretacions del Tribunal Constitucional en cas de conflicte lingüístic, afavoreixen els hipotètics drets dels espanyols (pobres víctimes de la immersió!) i denigren els drets dels catalanoparlants. Un dels punts més negres (a banda dels col·lectius armats) és l’àmbit de la Justícia. Una ironia macabra tractant-se d’un espai on els jutges han de defensar la igualtat i, en canvi, fomenten els discrims. On rau el quid de la qüestió? Molt fàcil: els espanyols no consideren seu (ni volen!) cap altra idioma que no sigui el castellà. Fins i tot, és habitual escoltar espanyols que s’han volgut fer creure que els catalans parlam català “només per molestar”. Dos dels joves maltractats en els darrers tres anys (un per la guàrdia civil a Barcelona, l’altre per la policia espanyola a Palma) varen explicar una coincidència sospitosa. En ambdós casos, representants de les “forces (això sí!) de seguretat (això no!)”, els hi varen entimar: “¡Es que lo haceis por cojones. Hablais catalán por cojones!”. I clar, per dallons els seus! Així que tothom a parlar la seva llengua i a aprendre a dir “baja la jaula, Juan” a veure si agafam càncer de gargamella! És obvi concloure que si la Constitució d’Espanya no ens empara (i no ho fa), no hauríem de perdre més temps i procurar enllestir la nostra.

QUINZENA REFLEXIÓ: L’Estatut d’Autonomia no resoldrà mai el conflicte. Destacar les (in)competències de l’actual estatut és fer el joc a la submissió, fer el ploramiques i, el pitjor de tot, fomentar una moral de fracàs i no de combat. No ens arreglaran la subjugació colonial uns estatuts que multipliquen les desigualtats entre súbdits d’un mateix estat. Els estatuts d’autonomia són contractes que estableixen l’estat i la regió (la “nacionalitat”, si ho preferiu), però qui té la competència d’aprovació (retallats i “cepillados”) és l’estat. Per tant, el nostre pobre estatut no és altra cosa que una llei espanyola, on, perdonant-nos la vida, ens fan una “concessió de miques”, temporal i condicionada, i anomenen solidaritat al que arreu del món és espoli. L’estatut no és altra cosa que una hipoteca, un nexe d’unió, una cadena que ens ferma a àmbits “superiors” i legitima i renova la dependència sense alternatives. Per això, resulta patètic, ridícul i, sobretot, inútil, que els partits polítics o els col·lectius que volen deixar de ser ciutadans de segona i reclamen igualtat de drets, demanin un pam més de cadena. Pitjor és que facin el joc sobiranistes que volen estructures d’estat. Un pam més de cadena no esvaeix l’esclavatge! Espanya ho sap. No oblidem que, per intentar impedir la independència de Cuba, Antonio Maura (a finals del s. XIX!) proposà concedir-li autonomia! Som, com Cuba abans, una colònia i ho saben prou. Quan les injustícies són massa evidents i brollen crits de llibertat, Espanya maniobra a la correguda propostes eixelebrades per perpetuar el colonialisme. El 1931, es parlava de les repúbliques dels pobles ibèrics. El 1976, l’estat de les autonomies (que encara patim). Més recentment, algunes veus aposten per un estat federal i el president espanyol parla de l’Espanya plural, una cortina de fum per emmascarar que som una nació etnocidada, espoliada econòmicament, discriminada lingüísticament, genocidada culturalment, anorreada socialment, maltractada judicialment… Qualsevol nació ha de poder establir els vincles amb altres pobles (un estat federal, per exemple) amb un requisit imprescindible: fer-ho en llibertat, perquè les aliances s’han de pactar sense condicions prèvies. No és el nostre cas i això ens transporta a la conclusió: o igualtat o independència! Com tots els pobles, tenim dret a decidir, senzillament i pacíficament, si volem un estatut o preferim un estat.

SETZENA REFLEXIÓ: Cal desmuntar les seves mentides! La premsa espanyola actual ha esdevingut premsa de combat i manté, sense massa canvis estructurals, la línia de l’antiga premsa falangista. No hi ha diferències de contingut (únicament de suavitat en la forma) entre els nacional-catolicistes de la COPE (amb tot el bloc de la “Brunete” mediàtica) i EL PAÍS, pel que fa a l’exercici del discurs anticatalà. La llengua i la cultura catalanes són atacades amb mentides ignominioses de part dels mitjans de comunicació espanyols i els seus polítics. La tècnica és vella. Des dels mecanismes de poder, capgiren la realitat i acusen la terra espoliada d’insolidària, de genocidar el castellà a Catalunya, de practicar l’exclusió i no la convivència, fins i tot de racisme… Mesclen identitat amb ètnia i no troben la resposta política que es mereixen, perquè existeix una connivència tàcita entre els poder de l’estat i els autonòmics, tant si governa el PP com si governa el PSOE. El psiquiatre Franz Fannon, ideòleg i artífex de la independència d’Argèlia, va definir (ell l’anomenava “punt sense retorn”) el moment que el colonitzador acusa d’insolidari el colonitzat. És important respondre i no callar. Els nostres intel·lectuals no han de minimitzar els efectes de les barroeres falsedats. Els nostres mitjans de comunicació han de desemmascarar les mentides: som la mamella d’Espanya. Les illes Balears i Pitiüses són el territori que pateix l’espoli major d’Europa. És per això que Espanya es nega a publicar la diferència entre els tributs i les inversions i detallar les balances fiscals corresponents a cada Comunitat Autònoma.

DISSETENA REFLEXIÓ: el dret a l’Autodeterminació és com la llei del divorci. La derrota d’Almansa (1707) va fer espanyols, per la força de les armes, els aragonesos i els valencians. El refranyer n’ha guardat memòria: “mal d’Almansa a tots alcança”, “tots els mals vénen d’Almansa”… Les tropes dels borbons no cremaren fotografies, sinó pobles sencers com Vila-Real o Xàtiva, on els habitants són anomenats socarrats, perquè l’exèrcit va cremar les dones i els infants que s’havien refugiat a l’església de Sant Francesc. Per això, Xàtiva manté un retrat de Felip V amb el cap per avall. Després de València, la caiguda de Barcelona (1714) i el desembarcament a Cala Llonga (1715), esclafant la defensa felanitxera, completaren la submissió de la nostra nació, arrodonida amb els Decrets de Nova Planta. Han passat 300 anys i es manté la dominació en tots els ordres: militar, econòmic, social, lingüístic, cultural i judicial. El símil és bo d’establir. En línia amb la seva tradició (“la mujer en casa con la pata quebrada”) Espanya ens manté tancats, ens obliga a transferir-li l’administració dels nostres recursos, ens agredeix amb impunitat sempre que vol i, si ho denunciam, ens acusa de mentir. Quan es tramità la Llei del Divorci, eren de preveure els crits hipòcrites de l’Església i de la dreta per tapar la realitat social. Després, els crítics se n’aprofitaren de valent. L’Església legitima, amb un negoci immoral, anul·lacions a cop de talonari. Els polítics que s’havien significat en contra no varen tenir manies en dissoldre el seu fracàs matrimonial. Si la llei del divorci regula el dret a la llibertat personal, el dret dels pobles a l’emancipació també està reconegut internacionalment, però, en aquest cas, l’oposició a l’exercici del dret no es limita a la dreta i a l’Església. Dit de manera simplista: el Dret a l’Autodeterminació és el dret del divorci dels pobles, constitueix un principi fonamental dels drets humans i esdevé el taló d’Aquil·les dels estats opressors. L’any 1976 va entrar en vigor el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que proclamaren les Nacions Unides. Espanya s’hi va adherir dia 28 de setembre d’aquell any a Nova York (vg. BOE 103 de 30-4-1977) i el va ratificar dia 27 de juliol de 1977. I què diu exactament el Pacte? L’article primer assenyala: “Tots els pobles tenen dret a la lliure determinació. Els Estats, incloent-hi els que tenen responsabilitat d’administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret a l’autodeterminació i el respectaran d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides”. La Constitució espanyola (a diferència de les d’Alemanya i Portugal, per posar dos exemples propers) no va incloure el dret en el redactat, però tant és, perquè els tractats internacionals són de rang superior i el dret plenament vigent. D’altra banda, algú s’imagina que un marit o una esposa prohibeixi al cònjuge plantejar el divorci? Espanya no només s’ho imagina, sinó que ho practica! La histèria d’Espanya davant de la proposta d’Ibarretxe, delata l’arrogant pretensió de supeditar el dret dels bascos a decidir el seu futur al “permís” dels espanyols. A escala local, algú s’imagina que els pollencins votin la independència d’Ariany? Han de votar els germans del marit la petició de divorci de l’esposa? La conducta d’Espanya fa tremolar els ciments de la democràcia, provoca vergonya política aliena i delata el concepte colonitzador! Dir que demanar l’opinió a la ciutadania és un xantatge, descriu el sentit imperialista! Amb la darrera restauració borbònica, hem reculat fins a extrems que ningú no hauria pensat mai. L’octubre de 1968 Guinea Equatorial, per voluntat exclusiva dels guineans, va assolir la independència. 40 anys després, la “corona” i els partits espanyols es neguen a escoltar la veu del nostre poble que volen seu per força. El pacte amistós amb Espanya no és possible i no s’ha perdut de part nostra (en tot cas, per un excés de paciència). No veure això és patir la síndrome d’Estocolm que afecta les persones segrestades!

DIVUITENA REFLEXIÓ: La llengua és el darrer vestigi d’una identitat. Abans de perdre l’idioma es perden molts d’altres signes. El territori, per exemple (i sense territori no hi ha nació!). O la cançó del camp. O el més important: la consciència de poble. Som gent feinera, austera, imaginativa i de paraula. Som gent de la mar, però no de barques cremades; gent de jardí, de la terra i no de quarters ni de la guerra. Som un poble que no exhibeix el dolor, sinó que el sublima amb discreció. No ens excedim en verbalitzar els sentiments, perquè sabem que s’expressen millor amb la mirada o amb l’abraçada. Com així aquest poble nostre de bruixes, de pagesos i de brodadores veu malmenats els signes d’identitat? Ara i aquí ens empelten (patrocinada) una feria de abril quan podem anar a fira als nostres pobles per a veure el bestiar (el del mercat i el dels casinos), per menjar un bon frit i practicar l’art de la conversa i del debat. Ara i aquí ens agredeixen l’ànima amb música estrident a les totes a les nostres platges. La uniformització anorrea la personalitat. Ara i aquí ens volen salpar aquelles vetllades comunicatives, les cançons populars, el sortir a prendre la fresca a l’estiu, el regar la carrera, el tallar rama, el tenir el rebost a punt d’una visita imprevista amb una dolça per allepolir els infants mentre aprenen dels grans les dues grans virtuts catalanes: la del respecte i la de l’afecte. S’ha de ser molt curt de gambals per no aprofitar el brollador d’idees i d’emocions que ens regalen les cançons i romanços dels nostres pobles. Els qui no volen veure la seva pertinença nacional, ben diferenciada de la que ens adjudiquen, potser és per no haver-la de defensar. En tot cas, pot escollir entre les dues definicions que li brinda la cançó popularitzada pel grup eivissenc UC: “Que som terra catalana/ ja és ben fàcil d’advertir,/ llevat que un tengui lleganyes/ o cervell de ratolí.”

DINOVENA REFLEXIÓ: Espanya usurpa i assimila els nostres mites (si no els amaga). De tothom és coneguda la conducta antipedagògica d’alguns pares que, quan l’infant ha fet una gràcia, un dels cònjuges braveja a l’altre allò que ha fet “el meu fill”, però si ha estat una polissonada, aleshores retrau allò que ha fet “el teu fill”. Hi ha estudis documentats (Un puput de cresta molla o El País, la quinta columna) que desemmascaren l’anticatalanisme dels mitjans de comunicació assignant el gentilici en funció del mèrit de les persones. Joan Miró és un pintor espanyol; Ramon Mercader, l’assassí de Troski, català; s’amaga que Agustina d’Aragó era barcelonina… ABC, La Razón, la COPE, El Mundo… que es proclamen antinacionalistes, com totes les televisions públiques en espanyol (autonòmiques incloses) multipliquen l’exhibició del patriotisme més ultranacionalista. D’aquell “¡Arriba España!” franquista a l’actual “¡Aupa España!” no hi ha distància! Del “¡A por ellos!” de l’exèrcit franquista quan entrava a Madrid al mateix eslògan de “la roja”, hi ha diferències? On aquest pamflet nacional permanent es demostra més barroer és a l’àmbit esportiu. D’una banda, es promou i magnifica la competitivitat (guanyar és l’únic objectiu) i, evocant antigues glòries (amb permís de l’enfonsada “invencible”), es relaciona la victòria amb Espanya (mai no s’havien vist tantes de banderetes, tants de polítics, ni tanta de família reial). De l’altra, es creen referents per enlluernar la ciutadania, molt especialment els infants, i inundar-la d’espanyolitat. Siguin els tennistes, sigui l’equip de bàsquet, sigui el de futbol o el dels hoqueis, sigui el món de les motos o sigui qualsevol altre esport, Espanya fa seus els noms més rellevants (Gassol, Nadal, Pujol, Xavi, Moià…) i els segella amb la bandera. Naturalment que fan els numerets que calguin per impedir que les diverses nacions de l’estat puguin tenir seleccions pròpies. Naturalment que no volen ni sentir parlar de la Gran Bretanya, on les seleccions nacionals (Gal·les, Escòcia, Anglaterra i Irlanda) s’enfronten amb passió. Els mallorquins sabem bé el motiu: d’haver disposat d’equip nacional hauríem guanyat la Copa Davis abans que Espanya. Hi ha molts d’altres exemples. Per això, Espanya practica el lema franquista: ¡una grande y libre!

VINTENA REFLEXIÓ: Hem de voler comandar a ca nostra! L’any 1991 al Teatre Principal de Palma es reuniren representants d’entitats empresarials, sindicals, culturals, universitàries, socials, mediambientals i religioses per aixecar un clam a favor de la llengua i l’autogovern. Era un crit de protesta davant del tracte colonial. Les organitzacions tenien credibilitat, perquè hi havia persones amb cara i ulls. El President de la CAEB, Francesc Albertí, va patentar la frase “Espanya és un mal negoci!”. Alexandre Forcades, conseller d’Hisenda, desvetllà l’espoli que patíem, amb un dèficit de devers tres-cents mil milions de pessetes d’aleshores; un parell de pressuposts de la Comunitat! El robatori no s’ha aturat mai i ens converteix en la mamella d’Espanya. L’any 1932, l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de Mallorca i Eivissa reclamava el Concert Econòmic (com a les comunitats basques). És a dir, les competències fiscals per, després, passar comptes amb l’estat, però amb la bossa en el nostre calaix. Ara, 75 anys després, patim una extorsió al galop. La classe política n’és conscient, però ha reculat amb una actitud tan covarda que mereix ser qualificada de traïció; el terme que va utilitzar Xirinacs per definir l’abandó dels líders en les reivindicacions més bàsiques. A ca nostra comanda el veïnat i ningú no li atura els peus. Al contrari, esperam amb la boca badada al vent les propines; la torna dels nostres propis recursos! Vivim de les miques mentre del nostre blat els altres en fan coques! Quan dos expresidents de la Generalitat de Catalunya (Pujol i Maragall) parlen d’un nou tancament de caixes (un boicot fiscal contra l’extorsió) a les Balears i Pitiüses, on la cosa és molt més greu, els cinc darrers consellers d’Economia han fet de bones persones; de vernacles. Ells no convocarien mai la societat civil per omplir el Teatre Principal i vindicar una cosa tan senzilla com voler administrar els nostres recursos. Com a qualsevol casa normal!

VINT-I-UNENA REFLEXIÓ: La nostra solidaritat no té tornada! A les èpoques de major pobresa, quan els nostres avis es veien obligats a emigrar (Argèlia, França, Argentina…), Espanya no va equilibrar la nostra economia. Érem les illes oblidades; una roca tirada dins la mar com va dir Pere d’Alcàntara Penya. Ara, en canvi, cada dos per tres ens recorden el concepte de solidaritat… amb trampes! Per ser solidaris cal un principi fonamental: la voluntat de ser-ho! Tothom ha de poder decidir com i quant de solidari ha de ser i designar amb qui vol ser solidari i amb qui no fa cap falta! Ningú no ens ha de ficar la mà a la cartera i decidir quina ha de ser la nostra solidaritat i cap a on ha d’anar, perquè això és espoli. D’altra banda, ningú no ens ha de donar lliçons de solidaritat. L’hem practicat i no n’hem rebut! Diuen que les comparances són odioses? Perfecte! Quan l’any 1844 a Felanitx va esdevenir la catàstrofe que causà 414 víctimes mortals (moltes més que l’atemptat de l’estació de Madrid de fa tres anys), ningú no va acudir amb ajuts solidaris. Ni quan patírem la fil·loxera. Ni quan esclatà el polvorí de Sant Ferran. Al contrari, Espanya ens espoliava com ara: “El embargo de bienes en Mallorca va tomando ya un carácter muy serio. No basta la contribución directa, crecidísima, sino que le siguen el impuesto de la sal, los consumos, el recargo, la cédula personal, el impuesto del timbre y otros que hacen insostenible la situación del infeliz contribuyente”. Si les malifetes que hem vist a Barcelona (desgavell dels trens de rodalies, apagades de llum, caos de l’aeroport, l’esfondrament del Carmel…), o a Palma (un metro recentment inaugurat que s’inunda, un centre inaugurat sense llum ni mobles…), haguessin passat a Extremadura o a Castella, hauríem vist reaccions de suport solidari espontànies i immediates. Aquí no. Aquí només tenim una finestreta: la de pagar! La de ser solidaris per decisió aliena! I després els espanyols diuen que els mallorquins, i els catalans en general, “¡son muy suyos!”. Tant de bo ja ho fóssim!

VINT-I-DOSENA REFLEXIÓ: Espanya sap que no som espanyols! Dia a dia, certificam com Espanya tria l’àmbit d’aplicació de la llei als seus súbdits, en funció de la condició de si són o no espanyols. Els qui han de fer complir les lleis, discerneixen: els espanyols tenen tots els drets i els qui no ho són només tenen deures. És evident, per tant, que nosaltres no som espanyols. Però no perquè ho hàgim decidit, sinó perquè ells ho saben. Per això (democràtics?) no volen sentir parlar del dret d’autodeterminació i això que, igual que hi ha gent que creu ser Napoleó o un moix, trobarien mallorquins que creuen ser allò que els han dit que són els que no ens deixen ser qui som! No, les lleis espanyoles (la Constitució al capdavant) no són igualitàries. Aquesta afirmació es constata empíricament. Entestar-se en fer pedagogia per convèncer de la nostra realitat nacional és un acte de candidesa infinita! Santa innocència! La classe dirigent de la política espanyola sap molt bé que no som espanyols. Però hi ha una altra cosa que, per a ells, és molt més important: saben que sense nosaltres ells no són res! Per això ens volen espanyols a la força i anorrear la nostra identitat, principalment la llengua dels nostres pares i de Ramon Llull! Voler que ens deixin ser espanyols en terreny d’igualtat, és com creure que la guineu ens vigilarà les gallines. No hi ha miracles. Ara i sempre cal resistir i mantenir-nos lleials al “siau qui sou!”; siau qui sou i no foteu!

VINT-I-TRESENA REFLEXIÓ: Hem d’evidenciar els errors de la nostra gent! Evitar l’autoodi no ens ha de fer perdre l’autocrítica. El comportament pusil·lànime, quan no servil, de la nostra classe dirigent i l’entorn mediàtic que l’avala, no ens ha de fer còmplices de la seva actitud acomodatícia al poder. Els intel·lectuals han de mantenir una veu crítica i mordaç. És cert que els poetes compromesos fa temps que no canten! Hem perdut veus deixondidores (Salvat Papasseït, Foix, Salvador Espriu, Josep Maria Llompart, Blai Bonet, Guillem d’Efak, Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí Pol…) i la majoria de les veus novelles han desertat o, col·laboracionistes, s’han instal·lat contra natura en els llocs que haurien de vigilar. La democràcia es fonamenta en el control del poder. Si es perd la crítica, el poder s’ensenyoreix dels càrrecs públics, es perd la vocació de servei a la ciutadania i no es corregeixen els errors. És necessari denunciar les desviacions i exigir polítiques que garanteixin la protecció de la nostra llengua, que estimulin el prestigi cultural i que promoguin avenços en el camí de l’autogovern.

VINT-I-QUATRENA REFLEXIÓ: Hem d’aprendre dels altres! Ningú no neix ensenyat. Això fa que l’aprenentatge sigui un camí llarg que, per anar bé, ens ha d’acompanyar tota la vida. Si volem garantir la supervivència de la nostra llengua, de la nostra cultura i de la nostra nació, hem d’aprendre de totes les lluites per les llibertats que ens han precedit. És important estudiar els processos que han reeixit, analitzar el comportament dels seus líders (Bolívar, Martí, Lord Byron, Fannon, Ghandi…), valorar les etapes de cada procés d’alliberament. Cal efectuar el diagnòstic correcte i tenir en compte les circumstàncies de cada moment històric. Els mètodes de lluita prescriuen amb el temps, però la defensa de les llibertats no caduca mai. No vivim avui la situació que va fer que Argèlia s’alliberàs del colonialisme francès l’any 1960. Tampoc no vivim la situació que va permetre la independència de l’Índia (1947) o la creació de l’estat d’Israel (1948). No som part de l’alliberament generat en tomar el mur de Berlín ni de l’esqueix iugoeslau que, l’any 1991, permeteren l’alliberament de nacions sotmeses (Croàcia, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia…). Tampoc no podem plantejar un “divorci amistós” com el cas d’Eslovàquia i Txèquia (1993) o, el més recent, de Montenegro (2006) amb un simple referèndum d’autodeterminació. Això no obstant, es pot aprendre de totes aquestes lluites. Només hi podem guanyar!

VINT-I-CINQUENA REFLEXIÓ: El cas d’Alabama és un bon referent! Alabama és un referent en la lluita a favor dels drets civils. Una lluita carregada d’obstacles, però guanyada gràcies a la tenacitat i a la resistència incansable. Un símbol lligat, sobretot, a dues persones: Martin Luther King i Malcolm X, amb estils diferents, però qualificats igualment de radicals extremistes. Ambdós varen confluir en un objectiu comú: exigir el respecte dels drets humans i la igualtat entre les persones, sense consideracions de sexe, ètnia, religió, llengua… El seu èxit rau en haver esvaït la por dels negres, presos de la patologia dels esclaus, incapaços de revoltar-se contra els abusos i vindicar els drets humans més elementals. King encapçalà un moviment a Birmingham, Alabama (l’estat més racista del sud), que va permetre obtenir el cens pels votants negres, acabar amb la segregació i aconseguir l’accés a qualsevol escola i allotjament. Quan King va ser detingut (del 12 al 19 d’abril de 1963) va escriure la famosa “Carta des de la presó”, en resposta als jutges jueus i als eclesiàstics cristians que deien que s’havia de complir la llei vigent, la qual impedia la igualtat dels negres. King va respondre allò que ara diuen els bascos i que passa d’hora que diguem els catalans: els drets dels ciutadans no han d’esperar lleis i, molt menys encara, si aquestes lleis són discriminatòries, perquè les lleis injustes no s’han de respectar, sinó profanar! El conflicte estava cantat. King va cridar a la concentració pacífica. Les dues primeres setmanes només hi acudiren els seus íntims. Dia 7 de maig, prop de tres mil manifestants varen ser dispersats amb porres per la policia. Hi va haver detencions. King denuncià al món l’agressió que patien i la complicitat de l’FBI amb el Ku Klux Klan. Dia 28 d’agost va convocar una protesta a Washington, davant l’estàtua de Lincoln, on s’hi concentraren gairebé dues-centes mil persones, una xifra ridícula atenent la potencial assistència. Allà King va pronunciar un dels discursos més famosos del segle vint: “I have a dream”. El fort impacte del seu somni, va forçar el president Kennedy a negociar. Ja no hi hauria marxa enrere, malgrat les maniobres del director de l’FBI, J. Edgar Hoover, que seguia els moviments de King i enregistrava les converses. Encara l’any següent, King va ser detingut de nou en exigir ser atès a un restaurant exclusiu per blancs a Florida. Després de publicar “Why we can’t wait” (Perquè no podem esperar), li va ser concedit el Premi Nobel de la Pau, l’import del qual va anar tot a patrocinar noves accions. La seva família vivia a Atlanta, però King va decidir anar a Selma (Alabama), on l’actitud del governador era clarament permissiva amb els abusos policials (us sona, senyor Socias?) i on encara s’impedia el vot dels negres. El 7 de març de 1965, poc més de cinc-centes persones, encapçalades per King es manifestaren sense permís. La televisió de tot el món va mostrar l’actuació de la policia dispersant els concentrats amb gas lacrimogen. Aquell dia, conegut com el Bloody Sunday, va ser determinant. El governador va caure. D’aquells fets va néixer el lema que presidiria totes les accions reivindicatives dels negres: Black Power! Finalment, el president Lyndon Johnson signà l’acta del dret de vot dels afroamericans. Un discurs menys conegut de King, però que és un referent clarificador de la situació actual que patim, és The American Dream, pronunciat el juliol de 1965, on recorda que el primer somni americà, 180 anys abans, havia estat no dependre del Regne Unit, ni d’un rei, sinó ser una nació lliure, sense estar subordinats a unes terres situades més enllà del mar. Aquell somni s’havia fet realitat, però calia continuar somiant. Assolida la independència, el nou somni era que tots els homes havien de tenir els mateixos drets com a ciutadans d’aquella nació lliure. L’abril de 1967, un any abans de ser assassinat, va fer el discurs “Three dimensions of a complete life”, on explicava que els negres, per assolir les dimensions d’una vida completa, necessitaven ser lliures i respectats!

VINT-I-SISENA REFLEXIÓ: No hi ha res més ultranacionalista que els espanyols que es proclamen antinacionalistes! Savater, Bono, Zaplana, Guerra… tots aquells que es defineixen com a antinacionalistes, són sempre d’un espanyolisme fonamentalista que els allunya del més mínim sentit democràtic. N’hi ha prou de comparar dos referents. Entre Ibarra i Ibarretxe hi va qualque cosa més que lletres. El segon és educat, demòcrata, no insulta, defensa les seves idees, en positiu, informant d’allò que vol i no d’allò que no vol que facin els altres. La histèria forassenyada de l’altre, dedicat a amenaçar catalans i bascos, el confirma militant de la cultura dels “conquistadores”.

VINT-I-SETENA REFLEXIÓ: Els repressors no són gent d’honor! Tot i que l’honor és un dels paradigmes de la milícia, els autors dels abusos, després de tirar la pedra, amaguen la mà. La veracitat no és el seu fort i, conscients que burlen la legalitat, neguen les actuacions. Són gent que practica l’abús d’autoritat, sovint amb una pistola a la cintura, però si són denunciats, s’acovardeixen i s’emboliquen en la mentida acusant de mentiders els qui els han posat en evidència. Ho fan, perquè se saben protegits per qui hauria defensar els drets dels ciutadans. Vaig tenir ocasió de parlar amb el governador Socias fa tres anys. Li vaig dir que coneixia els codis militars d’actuació. Hi ha una cosa que entenen bé: la disciplina. No hi valen discursos ni pedagogies. Si burlen les normes de convivència, cal una sanció exemplar. Qui no compleix les ordres ha de ser foragitat, com passaria a qualsevol empresa. Ramon Socias va fer un monòleg amb paraules tan dolces com eixorques. Estaria content, qualque dia, d’haver de rectificar, però ara per ara veig Socias com un col·laborador actiu de l’etnocidi. No esper res d’ell. No hi crec. Antoni Mestre, acompanyat de l’escriptor Llorenç Capellà, li va lliurar el juliol de 2004 un dossier titulat EN DEFENSA DELS DRETS CIVILS! A la darrera pàgina, es detallaven les propostes. Socias es va apressar a declarar que les assumia. Perfecte! La quarta i darrera petició deia: “Que, en el cas que es repetís qualque actuació similar als fets comentats en aquest document, es comprometi a la destitució fulminant dels responsables dels fets o a dimitir el càrrec.” Els casos s’han repetit. Socias no ha destituït els autors i no ha dimitit. Tots els partits polítics tenen còpia d’aquell dossier. La complicitat és evident. Amb aquesta condescendència, va morir l’anterior Pacte de Progrés per desencís col·lectiu. Ningú no ha demanat responsabilitats polítiques. Socias pot continuar sense por. El PP té la teulada de vidre per retreure res i els partits progressistes duen calçons amb elàstic. La qüestió és vacunar el poble del virus de les persones dignes! El resultat? Un poble mesell domesticat gràcies a legisladors, fiscals, governants, sindicats, entitats culturals, intel·lectuals, poetastres i creadors d’opinió més amagats que Sor Tomaseta! Cal una catarsi civil com la d’Alabama! Som davant d’una emergència nacional! És hora de recobrar els nostres crits de combat: “Pag qui deu!”, “Endarrera aquesta gent!”, “Via fora!”.

EPÍLEG. Som un poble sotmès, espoliat i maltractat. Ens amaguen la història i ens burlen el dret fonamental de saber qui som per decidir el futur, en pau i llibertat! Aquesta és la conclusió en cloure unes reflexions generades a l’entorn dels abusos contra els nostres drets civils. Reiter el sentit de dignitat que expressa el lema nacional d’Escòcia: Nemo me impune laccesit. No, ningú no ens ha de poder ofendre impunement, perquè el silenci ens fa còmplices. Tot plegat es podria resumir amb allò tan sabut de cap atac sense resposta o amb la popular dita mallorquina que afirma que de les herbes molles se’n torquen el cul. Si no som respectats, si continuam maltractats i acceptam el fatalisme, ens convertirem espectadors de l’agonia de la nostra llengua i del nostre poble. No ens podem resignar. Hem de deixar de plorar, com solem fer, i hem de reprendre la lluita. Com diu Martí i Pol: “Plor i lament, de què serveixen? Gent que lluiti és el que cal!”. He deixat de banda molts de punts. Podríem parlar més dels mitjans de comunicació públics, de les conductes gens exemplaritzadores de les institucions… En tot cas, com més prest millor, esper veure recobrar els nostres drets i, en comptes de dir “Això és Alabama!”, aviat pugui escriure aquella altra expressió mallorquina popular per expressar satisfacció: Això és l’Havana!

Aquestes setmanes hem vist com Justícia Espanyola equival a cercle quadrat. Un expresident del Govern de les Illes Balears, una expresidenta del Parlament i un exconseller de Turisme, s’han vist forçats a declarar en una llengua, que no és ni la pròpia ni l’habitual. Ningú no ha parat esment que això coerceix drets fonamentals.Fa més de 25 anys vaig ser protagonista involuntari d’un incident lingüístic greu. El meu gest va rebre prou atenció mediàtica per confiar que hauria servit per plantar cara a l’abús i un bon referent de cara al futur. Santa innocència! Anem com els crancs! La nostra llengua és un zero a l’esquerra i pinta menys que qualsevol altra llengua del món. Fins quan esperarem?

*   *   *

En el seu furor nacionalista no veuen res a un pam de nas i en fan tantes i de tan grosses que la gent ja no s’espanta de res. Són més curts que una màniga de guardapits i més cabotes que un esclat.

La retirada insensata dels llaços dels centres escolars, amb l’argument que reprodueixen un símbol que no és autonòmic ni nacional (volen dir espanyol), els posa en evidència i els obligarà, ja que no són intel·ligents ni racionals, a ser coherents, perquè allò que han retirat és el símbol internacional de la llengua catalana. Un símbol que s’empra arreu del món a totes les institucions que tenen un llibre d’estil fet amb rigor. L’han feta molt grossa!

La il·lustració adjunta només és una prova de la seva estultícia… o d’una mala fe canalla!

***

(3) Vg. com a exemple la part superior dreta de la pàgina d’una entitat tan emblemàtica i respectable com Caixa Colonya:
http://www.colonya.com/

(4) Vg. els arxius amb les senyeres d’Aragó, Menorca, Eivissa i Formentera.

(5) Vg. la documentada pàgina de Gabriel Bibiloni sobre la qüestió: http://bibiloni.cat/simbols/documentacio.htm

(6) L’any 1936, just quan els militars i els feixistes s’aixecaren en armes contra les urnes, convidaren l’escriptor i pensador Miquel Ferrà a afiliar-se a Falange Española per tal de salvar la vida. Ell rebutjà amb tota la dignitat del món la invitació i, acceptant la seva sort, va respondre amb un bellíssim i emblemàtic poema dedicat a l’estel de la senyera que, entre d’altres coses, diu:
Un buf d’aire esfondrarà el castell de la mentida
i la nua veritat brillarà de llum vestida! 
Jo no em moc del meu camí, companyó, jo no en sabria!
Vull seguir fidel a Déu i a la dama que he servida,
a l’amor posada en creu, i a l’estel, que fou ma guia,
me l’he ben clavat al cor; sols amb ell l’arrencarien!

(7) Vg. l’arxiu adjunt, LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ, amb un article de Jacint Planes i Santmartí de 1998 que recorda la història.

(8) ¡Perro sombrerito! per si encara els Bausán-Delgado-Bosqueinanimado no ho han volgut entendre. Clar que tampoc no han volgut veure què duen els vells mariners eivissencs al cap. I que tant és un gat com un moix, perquè tant és anar gat com anar moix! Almenys les ressaques, com les boires, espassen; l’estultícia no.

Per a saber més coses:

***

***

L’octubre de 1977 es va convocar, a Palma, una manifestació en defensa de l’Estatut d’Autonomia. Va ser un èxit que ningú no esperava. A una Plaça Major estibada de gent, Josep Maria Llompart, davant més de deu mil persones (segons la premsa més teba), va cridar amb tota l’ànima el nom de la seva llengua tants d’anys proscrita: català! català! català! Tots els partits polítics excepte Coalición Democrática, precedent d’Alianza Popular, els antecessors dels qui ara ens mal governen, defensaren l’autonomia que, finalment, es va veure reflectida en una caricatura d’estatut que no s’aprovà, i per la via més lenta, fins el 1982.

Ja fa 35 anys d’ençà d’aquella primera de les tres grans manifestacions viscudes a Mallorca al llarg de l’actual i encara vigent Restauració Borbònica. Les altres dues més assenyalades són la que es varen fer el gener de 2005 Contra la guerra d’Iraq (encara avui rajant sang i morts) i la del març de 2007, Salvem Mallorca, prou destrucció!, convocada pel GOB, sense oblidar de cap manera ni la de Salvem Es Trenc! del 1983, ni les grans concentracions en defensa de la llengua i l’autogovern, convocades gairebé cada any per l’OCB. De manera molt especial, la de 1996. En canvi, les manifestacions sindicals no reben la mateixa resposta i, excepte la de la vaga general del 14 de desembre de 1988, no han obtingut tanta de participació ni relleu, tot i que cal fer constar que un segle abans, concretament l’any 1890, Unió Obrera Balear i l’Ateneu Balear celebraren, per primera vegada a Mallorca, el Primer de Maig, com a dia universal del treball, amb la qual cosa es pot veure bé que les manifestacions no són cosa d’ara, ni de molt.

Circumscrits a Mallorca, cal destacar dues manifestacions històriques emblemàtiques. La primera, va fer-se dia 7 de febrer de 1870, commemoració de la Germania de Mallorca, contra les quintes i els imposts decretats pel govern espanyol provisional de Francisco Serrano. Aquell dia, a la plaça del Roser de Palma, els regidors de l’Ajuntament destaparen una placa d’homenatge, avui feliçment restaurada i en el seu lloc. El Iris del Pueblo afirma a la crònica que hi assistiren entre vint-mil i vint-i-dues mil persones, la qual cosa, fa gairebé un segle i mig i en comparança amb la demografia de l’illa, representa una xifra de participació molt mala de superar percentualment en el futur. La segona gran manifestació històrica de relleu va ser, durant la Segona República, el mes d’abril de 1934. La convocatòria es va fer En defensa del poble balear!, per revoltar-se contra l’intent del govern espanyol d’establir una colònia penitenciària a Mallorca. A la manifestació, encapçalada per Emili Darder, es va escoltar el crit popular de Barco amb l’afegit, sembla que per primera vegada, de rejilla! L’èxit de la marxa, segons destacava el diari Ultima Hora, va ser tan eloqüent que el govern espanyol desistí de la seva intenció i, finalment, feren la presó a la seva colònia africana de les illes Canàries.

EL SOMETENT, UN REFERENT CATALÀ A RECORDAR I RECOBRAR

La crida a sortir al carrer és, en el cas de la història de Catalunya, mil·lenària. Ja l’any 1068 es troben textos que esmenten una organització militar popular defensiva. Jaume I la institucionalitzaria formalment fa vuit segles: el sometent! Els que s’hi comprometien, establien sistemes de vigilància i, per comunicar-se, ho feien amb fogueres enceses a les muntanyes i, a les viles i als pobles, “so metent” (d’aquí ve el nom) amb corns o repicar de campanes. Hi havia distints sons, en funció del perill detectat (foc o inundacions, bandolers, hugonots, pirates…). En tots els casos, el primer senyal per convocar que la gent sortís al carrer era el via fora! Tenien obligació d’acudir immediatament a la crida tots els homes majors de 16 anys i menors de 60.

Són molts els referents documentals que avalen la transcendència dels sometents. Arran de la Guerra dels Segadors (1640-1652) s’aixecaren tots contra l’exèrcit hispànic i igual va passar amb la Guerra de Successió (1701-1715) contra Felip V. Durant la Guerra del Francès (1808-1814) els sometents combateren els francesos. Amb les Guerres Carlines els sometents adoptaren funcions d’ordre públic i el 1855 foren refets amb el nom de Sometent Armat de la Muntanya de Catalunya i adoptaren el lema de Pau, pau i sempre pau. A les Bases de Manresa (1892) es conferia als sometents una gran funció defensiva, però mai no s’arribà a posar en pràctica. Amb una funció radicalment contraria a la primigènia com a organització popular de defensa, la primeria del segle XX el sometent va ser utilitzat per Espanya (prou sabem que allò que no ens poden prendre, miren d’integrar-ho). Primo de Rivera va intentar estendre l’organització a tot l’estat, però va fracassar i, amb l’entrada de la Segona República, el sometent es va suspendre. L’any 1945, Franco el va reposar amb el nom de Somatén Armado per combatre els maquis. Pertanyien a la Guardia Civil i un d’ells, el falangista Abel Rochas, va matar Quico Sabaté dia 5 de gener de 1960 (en va fer ostentació tota la vida). Després de la Restauració Borbònica, l’any 1978 el Senat espanyol va dissoldre oficialment els sometents. 

La darrera etapa de la seva història no ens hauria de fer oblidar la seva funció original de cridar la gent a sortir al carrer per plantar cara a les agressions. És una funció necessària que no hauríem de perdre, perquè els ens civils ja tenen unes feines definides. Un romanç del XIX recorda aquella organització popular defensiva i convida a veure la necessitat de la seva vigència. Un fragment:  

Via fora i vagin fora,