Etziba Balutxo...

Els vergonyants fets ocorreguts el dia de Pasqua de 2009 a l’església de Santa Eulàlia, arran de la processó de l’Encontrada, no representaren cap novetat, sinó la certificació de conductes ràncies del feixistum que, encara ara o, fins i tot ara més que mai, va més inflat que un gínjol i ens fa recular en el temps a la foscor de la caverna franquista.

Fa anys que el Mercadal i Felanitx, entre d’altres pobles, varen patir idèntica reacció d’una gent que volia impedir, amb la seva histèria, redreçar la nostra història. On s’ha vist mai mantenir privilegis rancis a un acte litúrgic? On s’ha vist mai anomenar costum allò que és una imposició? Com queda allò del Cèsar el que és del Cèsar? Repassem la història! La processó de l’Encontrada, documentada a la Seu de Palma fa cinc-cents anys, es feia la nit del dissabte sant i era coneguda com la de “les tres reverències” o la “dels enamorats”, perquè ja es podia tornar a festejar després de la quaresma. Quan el dia de Glòria va passar del dissabte al diumenge, la processó de l’Encontrada va ser ben matinera. Solia ser curta i precedia “l’ofici d’al·leluia”, anomenat així pel càntic entonat en el moment culminant. A Perpinyà, la capital del Regne de Mallorca, el dia de Pasqua es treia el vel del dol amb el cant del Resurrexit mentre les campanes repicaven l’al·leluia. A la Fundació Cosme Bauçà hi ha una consueta de 1759 que descriu com era la processó de Felanitx. En el Convent es cantava un Te Deum i partien en processó amb el pas del Crist ressuscitat. En arribar a la Parròquia, es trobava amb la imatge de la Marededéu i, en el moment de l’encontre, es cantava el Regina caeli, el cant habitual a la totalitat de la terra catalana: Regina caeli, laetare, Alleluia. Quia quem meruisti portare, Allelluia. Resurrexit sicut dixit, Alleluia. Si això és així (i vetu a Déu que ho és!) qui, quan, com i per què va introduir a un acte litúrgic un himne militar que hauria de ser proscrit d’aquesta terra per a sempre més amb tots quants li fan la cort? És ben bo d’aclarir!

La tasca uniformitzadora dels borbons va començar amb Felip V, el francès que amb el suport de Castella va ser rei d’Espanya per la força de les armes, esclafant la nostra terra i la nostra noble gent que defensava el rei Carles III d’Aragó, rei de València (1706-1707), de Mallorca (1706-1715), de Sardenya (1706-1720), de Sicília (1706-1738), de Nàpols (1706-1738) i comte de Barcelona (1706-1714) al qual Felip V faria esborrar de la història. El seu nét Carles (reconegut com a Carles III d’Espanya per ocultar el nostre), era conscient que, com diria Àngel Guimerà, la llengua i la memòria són els botins més preuats per sotmetre un poble. Per això, va atacar els nostres símbols: la bandera, l’idioma i l’himne. L’any 1770 va inventar una bandera espanyola (copiant-la de la nostra amb la idea de substituir-nos-la), va imposar el castellà i va decretar, com a himne, una marxa militar prussiana que, 10 anys abans, li havia regalat Frederic el Gran, com a present de noces, i que ja havien adoptat els soldats “granaders”. Aquell Carles III ordenà que la marxa sonàs a les processons quan ell se situava davall pal·li al costat de la custòdia. Aquest abús i intromissió extravagant dels reis d’Espanya també seria copiat per Franco. Així, s’obligava la gent que mirava la processó a agenollar-se al seu pas i, de manera gens innocent, la vertadera tradició, la dels cants primigenis de la processó de l’Encontrada, l’Al·leluia i el Regina caeli, se’n varen anar a n’orris. Això no obstant, el canvi imposat no va assolir l’èxit general perquè la processó existeix a molts d’altres indrets. A la majoria de pobles italians, per exemple, l’Encontrada es fa amb l’Himne Marià. Això aclareix encara més el rerafons de la protesta de Santa Eulàlia: una bastarda intromissió de l’estat sobre la litúrgia catòlica! La pregunta és clara: quin grau de claudicació o d’acceptació voluntària tenia l’Església?

L’estiu de 1715, les tropes borbòniques capitanejades pel Cavaller d’Aspheld desembarcaren a Cala Llonga i la sang dels defensors felanitxers va regar l’Horta. Quan arribà a Palma l’exèrcit invasor alguns nobles innobles traïren juraments i lleialtats a l’austríac Carles III. Serien coneguts com a botiflers, denominació que prové de l’expressió beauté fleur, la flor de lis que era i és l’emblema dels Borbó, i que, a Mallorca, solem dir amb major menyspreu: botifarres! Els qui, el dia de Pasqua del 2009, plantaren l’ofici varen fer un ridícul majestuós que els hi confereix el dret d’estampar una carabassa o un rave el bell mig dels seus emblemes heràldics. Cap d’ells no aixecava el cul quan, no fa gaire, els capellans feien resar “por nuestro invicto caudillo Francisco Franco y su ejército”. Això, que també devia ser una tradició, ja els hi anava bé. En canvi, ara no podien suportar foragitar la imposició borbònica i franquista.

El rector de Santa Eulàlia, Antoni Alzamora, va tenir la saviesa i la dignitat de desempallegar-se d’un empelt extemporani i extravagant inserit dins de les esglésies. Actualment, la música que sona és la de l’escena triomfal del segon acte de l’opera Aída de Verdi. Anys abans, el 2004, Felanitx, amb l’aleshores rector de la parròquia, Mn. Llorenç Lladó, ja havia fet bugada i reparat la infàmia en substituir, enmig d’una gran polèmica atiada des del Partido Popular, la marxa reial per l’Al·leluia de Haendel. Aquella acció valenta de discernir entre la política i la religió li va suposar una persecució política del guerracivilista PP felanitxer.

La dreta no respecta res que no sigui mantenir el control i reduir les llibertats. Fins i tot, infringeixen principis bàsics de les seves lleis. Defensen interferir en la litúrgia i després tenen la santa barra de parlar d’independència entre el poder civil i el religiós. Podeu tenir l’absoluta seguretat que els descendents dels col·laboracionistes de 1715 no han perdut la memòria. Saben bé què es pesquen quan aixequen el cul per evidenciar una protesta grollera i quan abandonen la cerimònia religiosa que pretenien manyuclar al seu gust. La ignorància i la bandera la deixen passejar a una beata folklòrica exhibicionista, la qual (perdonau-me la frivolitat de la gracieta) hi va posar la cirera: “La nostra mallorquinitat no entra en conflicte amb un himne que ens uneix a tots” – va dir i va quedar tan ampla –. Doncs no, no m’uneix res amb ella, ni amb aquesta marxa militar, ni, molt menys, amb els seus defensors botifarres que un dia d’aquests aniran a donar murga a Murgui, el bisbe condescendent que mai no ha pogut fer ombra al seu predecessor, Teodor Úbeda. Amb una almoina pietosa aniran a queixar-se al bisbat (com feren contra Llorenç Lladó de Felanitx). Li diran que el capellà de Santa Eulàlia ha profanat una tradició, però l’expressió correcta és que ells han revalidat una traïció. Clar que això de confondre paraules i capgirar-ne els significats sí que és una tradició dels botifarres!