Etziba Balutxo...

Nascut l’any 1945, va començar a tocar la guitarra, durant els èpics i mitificats anys de “les sueques” a Mallorca, amb diversos conjunts, entre els quals destaquen Els pops i Els Talaiots. Ja dins dels anys 70 va emprendre una carrera en solitari que, l’aïllament lingüístic i geogràfic, limità injustament, tot i les seves dots i la seva veu arrelada a la terra. L’any 1977 edita Amb sos peus en terra, on inclou la cançó Coses des camp (*) que va constituir un gran èxit popular i que va ser recollida i cantada per altres intèrprets com Llorenç Santamaria. Aquell disc va incorporar a la Cançó Catalana, des de Mallorca, un públic nou que hi vivia d’esquena. El 1981, valent i atrevit, va editar un llarga durada amb les primeres cançons de Miquel Costa i LLobera, musicades i cantades per ell. A banda d’altres col·laboracions musicals, l’any 1983 edita Idò, un disc, amb nostàlgia reivindicativa, per on fa desfilar tot un món de paisatges (Cementiri de molins és tot el pla de Mallorca, Cala Deià…), de sentiments (Mumare, Quatre estacions…) i, sobretot, de personatges senzills, a qui mostrava la seva personal veneració: N’Alfons, un popular venedor de loteria, El tio Toni, amb el retrat d’un emigrant, Vimet, un menorquí que feia pipes artesanals, o Macià, un comerciant de joguines del casc vell de Palma que assistia i proveïa els carretó ambulants i els venedors de fira.

Alguns grups gonelles, tal com ja havien fet amb el seu amic Bonet de Sant Pere i tornarien provar uns anys després amb el també amic Tomeu Penya, l’intentaren utilitzar com a icona anticatalanista amb un fracàs gegantí, perquè Toni Morlà tenia consciència, clara i plena, de la seva pertinença lingüística i cultural. En puc donar fe amb molts de detalls, converses i fets. Durant els anys de més èxit, va actuar arreu del Principat (fins i tot en el Palau de la Música de Barcelona), a Perpinyà, a l’Alguer i, pràcticament, a tots els pobles de Mallorca. Tot i col·laborar amb altres cantants que ell promocionava (el nin Toni Fuster o Salvador López i Marita Hanse), a finals dels anys 80 es va decantar de la música per iniciar l’aventura de la ràdio i la televisió, on destacà en un programa, Nit de bauxa, d’alta audiència. L’any 1995, per iniciativa del músic Miquel Brunet, va publicar, en CD, el recull Cançons per a tu, amb una selecció antològica dels seus temes més coneguts.

Va tenir diverses col·laboracions teatrals amb les companyies de Xesc Forteza i Zanoguera-Alfaro. Amb el primer va fer la música de l’obra Téntol! Inquiet sempre, l’any 2001 s’endinsà a la literatura publicant un llibre de records de joventut, Memòries d’un brusquer, amb un sac d’anècdotes divertides sobre els seductors-seduïts. El relat, orientat a somiar amb un somriure, va transformar-se, l’any 2004, en l’obra de teatre Memòries d’un picador. A la presentació de la comèdia publicà: “La fórmula que convertia un jove normal i corrent en un picador no és gaire complicada, tot i que no obrava la mateixa reacció en tots els afectats: quatre paraules d’anglès, molt de coratge, una balada italiana de fons, dues cullerades soperes d’hormones, moral a bastament per rebre més d’un “no” per resposta i, sobretot, sobretot, moltes ganes de bravejar davant els amics.”

L’any 1981, per promocionar i presentar Idò (a la plaça Gomila de Palma), Toni Morlà va tenir l’esma d’arreplegar i lliurar als amics una capsa de cartró que contenia austeres joguines de la postguerra: un xiulet, un antifaç, figures retallables (vestidets de nina o soldats), indis de goma, qualque joc metàl·lic… tot un món d’evocacions! Ara mateix, he obert la meva capsa com un petit tresor d’emocions. Ni que sigui dormit, hi viu aquell amic de conversa amable i de simpatia aplegadissa. És un reconeixement de gratitud a qui no va rebre un tracte equitatiu a la seva contribució. Potser algú ara, post mortem, voldrà reparar l’oblit. Coses de la mala consciència!

Tota la premsa de Mallorca, s’ha fet ressò del fet luctuós i alguns dels seus amics (Tomeu Penya, Tomàs Graves, Joan Bibiloni, Miquel Brunet, Damià Timoner, Miquel Àngel Sancho i Ramon Ferran, entre d’altres) li han dedicat belles paraules. Tanmateix, Toni Morlà for ever!

(*) http://www.youtube.com/watch?v=tq6_rF2cC3k

PS.- En el darrer apunt del seu seu perfil de feisbuc (de maig de 2012) va compartir un article de Jaume Santandreu, Cant desesperat dels marginats, publicat en el web d’ERC. Només això ja diu moltes de coses.

S’acaba d’editar el doble CD que recull l’enregistrament en directe de Raimon al Gran Teatre del Liceu, el 30 de novembre de 2012, amb motiu del 50è aniversari de la primera actuació a Barcelona del cantant de Xàtiva. Resulta una obvietat recordar que si les seves cançons commouen i emocionen, en els directes agafen una dimensió molt més corprenedora. No vaig ser a temps de fer-me amb una entrada per assistir al recital, però ara l’edició d’aquell enregistrament m’ha permès fer-m’hi present, No cal tancar els ulls per fer-vos presents al Liceu. Vull recomanar-vos que l’escolteu tal com solíem fer amb els discs fa quaranta anys, amb una audició clàssica: a casa (mai en el cotxe!), amb el llibretó de les lletres a les mans, sols o amb els amics, però amb atenció i deteniment.

*     *     *

COM UN PUNY AL VENT DEL MÓN

Estructurat d’una manera aparentment anàrquica, sense respectar temàtiques ni cronologies (només a l’inici amb les tres primeres cançons: Al vent, La pedra i Som), Raimon ens agafa de la mà de la memòria, del cor de la poesia i de l’ànima de la seva biografia per passejar-nos arreu. Ens porta a València, alà on hi ha gent que ens estima molt i gent que no ens estima gens, a La Villa per fer-nos sentit lliures (i qui ha sentit la Llibertat té més forces per viure), al País Basc, embolicats de tots els verds, per cridar Gora Euskadi, per Xàtiva, caminada de nit gràcies a les butxaques d’uns pantalons vells, per la badia de Palma o per Bagdad, des d’on ens mostren el que volen que siga vist. I sempre present la terra, aquesta terra que hem de mirar.

Al vent del món, ens pinta el panorama d’un roig encès, amb Joan Miró, o de ferro vell en torsimany de metalls, amb Andreu Alfaro, o de terra negra, blanca argila i llistons blancs, amb Antoni Tàpies. Els decora amb el seu particular dramatis personae d’amics i de mestres: Joan Fuster, Joan Pere Viladecans i, sempre present, Salvador Espriu, adobats amb qualque referència mítica (Ernesto Che Guevara) i fent el camí amb dos poetes, com ell, valencians, com ell: Ausiàs March (s.  XV) i Joan Timoneda (s. XVI). Dues dones l’acompanyen: sa mare, un rellotge d’emocions que no s’esborra, i Annalisa Corti, sempre al costat, fins i tot quan se’n va al seu país d’Itàlia, font i mar, terra i arbre.

LA VIGÈNCIA

Cíclicament, algú fa el joc al discurs dominant i afirma que la cançó vindicativa ja ha caducat i que no té cap sentit. Raimon i les seves cançons desbaraten aquestes afirmacions. En algun cas, velles cançons s’han vist rehabilitades i actualitzades per episodis recents. Qui diria que T’adones, amic (Ens amaguen la història, ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d’ells!) és de 1972 (fa més de 40 anys!), o que La muntanya es fa vella, que faria les delícies dels actuals moviments socials (“estudiant i no estudiants els hi la tenen jurada!”) és de 1968?

UNA LLUITA INDESINENTER

Per a mi i per a molta de gent de la meva generació, Raimon és un referent. Quantes de vegades no hem esmentat qualque frase de qualque cançó seva talment com si fos una dita popular? “De vegades la pau fa molt més mal”, “Som més dels que ells volen i diuen!”, “Tenim la cançó contra la por d’ara”, “Qui per els orígens, perd identitat!”, “Que llarga que és la nostra nit”… Fins i tot, a vegades només un títol ja defineix tot un món: “Venim d’un silenci!”, “Diguem no!”, “Al meu país la pluja no sap ploure”…

Raimon, per fer-nos aixecar el crit en defensa de les llibertats, ens enalteix la poesia (la seva i la dels altres) per destruir aquell qui ens ha desert, per proclamar que ens mantindrem fidels per a sempre més al servei d’aquest poble, per recordar-nos que nosaltres no som d’eixe món. Han passat anys, però no ha prescrit la caminada en defensa d’un món més just i solidari. Al contrari, avui, com ahir i com sempre, sense parar, amb tenacitat i constància, incansablement, indesinenter, es fa imprescindible continuar la lluita.

Aquest és el compromís que Raimon manté i ens convida a mantenir. L’única cosa que ha canviat significativament és la qualitat dels enregistraments d’ara. Aquest Raimon 50 és una mostra de pulcritud que l’oïda agraeix; un producte musical que assoleix l’excel·lència. Del tot recomanable. És una alenada de força, una bateria nova de coratge i, sobretot, una actualització del cant del tot satisfactòria. Tant és si fa quaranta anys la gent cridava Llibertat i ara crida Independència! El fet és que el públic, estableix una complicitat amb les cançons. La rosa dels vents i la roda del temps ens conviden a la conxorxa.

Per tot això, per ser-hi sempre, per haver estat un cronista d’un temps i d’un país, per haver-nos musicat la història, per haver-nos acompanyat la caminada… quan Raimon ens canta, mereix que l’escoltem.

Han passat més de 50 anys de l’article Ens calen cançons d’ara de Lluís Serrahima; més de quaranta que el mateix autor va escriure Què volen aquesta gent?; molts d’anys d’ençà que Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, UC i Toni Roig ens fessin cantar amb ells cançons de combat i de resistència. El seu llegat és un clam viu per continuar la lluita. Taverners han recollit la flama en el seu primer disc per recordar-nos que no hi ha temps que no torn.

*     *     *
Aquí podeu veure el videoclip:
https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=n7rmQ7GWYrU

*     *     *

Dia 23 de febrer de 2013, en els estudis de Miquel Brunet on s’ha enregistrat el disc, els Taverners em confiaren la presentació, entre amics, en format d’audició comentada. Transcric el text que vaig llegir aquell vespre.

TAVERNERS DEL MÓN, UNIU-VOS!

Beguem per la santa tassa,
de pàmpols ben coronats,
procurem sempre anar gats
i refermar si mos espassa.
Mirem de no menjar massa,
perquè hi càpiga més suc.
I en anar mes gats que un ruc,
quan no puguem dir ni pruna,
encara n’hem de beure una,
perquè es ventrell no s’eixuc!

Bon vespre tothom a aquesta presentació que procurarem il·lustrar amb algunes notes sobre cada una de les cançons. No deixeu de fer preguntes que si sabem les respostes les satisfarem o, si no les sabem, les inventarem. Preguntes o protestes, que a les nostres tavernes necessitam més que mai de gent insolent i imprudent per moure el món.

Heu duit els apunts? Bé, parau esment, ulls oberts i orelles badades que, en acabar, hi haurà un examen i un premi als més aplicats. Així que, podem començar amb aquest recital-fòrum. Feis el favor d’apagar les xigarretes i fermau-vos els cinturons. Abans d’arrancar el vol, una pregunta: poble que canta…? Poble que canta no morirà!

– I – L’espoliació fiscal que patim, intensament d’ençà de 1714 (ei, de 1715 els mallorquins), és percentualment la més alta del món civilitzat. Mentre que la nostra cultura havia parlat sempre de contribucions, és a dir, d’aportacions solidàries al bé comú, els espanyols ens balden d’imposts, és a dir una confiscació econòmica abusiva en línia als tributs que l’imperi romà aplicava sobre els pobles colonitzats. La valenta veu dels glosadors, des fa més de cent anys, aixecà el crit per denunciar l’abús fiscal. A Mallorca ho cantaven així:

Si tu vessis dins Madrid,

que és sa nostra capital,

allò és s’essència des mal

i d’astúcia refinada,

allà veus que creu alçada

se passegen polissons

i pillastres amb galons.

I los hem de mantenir

si volem i no volem.

No té remei. I què vols?,

ben arreglats estarem

si ens fan ser sempre espanyols!

I a Eivissa, ho cantaven com ho va fer UC, tal com ara ens recorden els TAVERNERS.

En aquesta illa tan pobra
es que la van governant
tallen per allí on volen
i es queden sa mellor part;
i a Madrid fan festes grosses
amb lo que es va recaudant:
tot són cotxes i carrosses,
diputats i generals,
i es que neix pobre, que es morga
sense un dia de descans.

– II – Joan Salvat Papasseit (Barcelona, maig de 1894 – agost de 1924), va ser un poeta autodidacte, de família humil i esperit rebel que, de ben jove, va saber escoltar Salvador Seguí, Andreu Nin, Gabriel Alomar, Lluís Companys, Francesc Layret… De tots aprenia. Va morir, amb només 30 anys, malalt de tuberculosi, una malaltia que el va obligar a fer estades al Conflent, a Vernet, als peus del Canigó. Allà va escriure un poema de referència:

Les gorges

A Sant Martí del Canigó

la veu ressona que us esglaia.

Diu: Catalunya!

i la remor

sempre contesta:

Esclava a Espanya!

Si prens coratge

els ulls al cel

i alces el braç – gest de venjança,

a Sant Martí sents una veu

i a cau d’orella:

També a França!

Més de 40 anys després de la mort del poeta, Martí Llaurador, Manuel Assensi, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Rafel Subirachs, Ramon Muntaner, Feliu Ventura i molts d’altres, posaren les notes sobre la música que ja tenien els seus poemes. D’entre tots, brolla el disc que li dedicà Ovidi Montllor (Alcoi, febrer de 1942 – Barcelona, març de 1995). Ara, manllevada per TAVERNERS, recobram la seva Sageta de foc.

Sageta de foc

Hi ha un home a la presó
dels que avançaven.
JUNTEU-VOS.
Traieu-li l’embaraç, que li oprimeix les mans.
Perquè faci camí.

– III – Aquest 2013 és el centenari del naixement de Salvador Espriu, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i de Marià Villangómez, el poeta eivissenc de més projecció. Un dels poemes, entre els molts que li va musicar UC, conclou amb un pensament revolucionari que ens commina a no defallir mai en la lluita; a perseverar amb tenacitat i constància. Una de les consignes que va difondre la fracassada revolta del maig de 1968 deia: “siguem realistes, cerquem l’impossible”. Talment aquella reflexió d’Eduardo Galeano que diu:

Ella está en el horizonte.

Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos.

Camino diez pasos y el horizonte se aleja diez pasos más allá.

Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré.

¿Para qué sirve la utopía entonces?…Para eso sirve, para caminar.

Assaboriu aquesta imatge i mirau i admirau com ho diu Villangómez, en els dos darrers versos:

Cançó de Vesprada

Tres grans pins, vora el camí,
alcen llurs ombrívols fronts.
El vent, que no vol dormir,
els omple el cor de cançons.
Camp i camp. Es vessa al mig
una campana vespral…
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.
S’ha despertat tot l’amor
sota la volta d’estels.
Déu no es mostra al nostre enyor
en el seu món, sense vels?
S’escolta com el trepig
d’una bellesa immortal.
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.

– IV – Guillem d’Efak va escriure un romanç que transportava en el temps la brutalitat de la guerra incivil espanyola. Va transvestir aquella “cruzada contra el separatismo” i la va disfressar amb la revolta forana de Simó “lo Tort” Ballester, prèvia a les Germanies. La va presentar a la censura com un “Anónimo mallorquín del s. XV”. Va passar incomprensiblement, perquè en els dos primers versos delata l’autoria. En els dos darrers, l’autor pregava perquè “no hi torni a haver guerres ni lluites entre germans”. A una de les darreres visites a la clínica, va confessar això a un grup d’amics: “Ara no l’escriuria així. Si es barallen els germans, com no ho han de fer els pobles! Ara diria…”. Fins ara, tots els enregistraments (Agustí Baró, Gom Teatre, Projecte d’Efak, Banda de Música de Manacor…) s’havien fet amb la primera versió. Com ho haurà fet ara aquesta colla de veure dels TAVERNERS?

Cançó de Son Coletes

La cançó que escoltareu l’ha feta Guillem d’Efak,
més de mig manacorí i fill d’Antoni cremat,
la va fer a Son Coletes una horabaixa de març
déu vulga que durant molts anys pugui anar-hi caminant.
L’any 1450 pitjor fou que el de sa fam;
els rics mengen pa de xeixa diuen ses dones plorant;
i els rics mengen pa de xeixa i per noltros sols no hi ha mestall;
Lo tort Ballester ho escolta i li envest cap a ciutat.
I era una colla de veure, tots eren manacorins,
fent-se costat un amb l’altre anaven arreplegant amics:
si coratge té en Mates, més en Fullana i en Gil,
en Nadal i en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.
Lo tort Ballester els comanda, perquè era el més decidit.
(…)

Després d’aquesta endemesa tot romangué com abans:
els pobres, més bocaclosa i més vídues plorant plorant;
i no ploraven per elles, ploraven pels seus infants.
Sa cançó que heu escoltat l’ha feta Guillem d’Efak,
qui demana a déu que el poble no tingui mai més tirans,
i que si ho torna a haver guerres, la guanyem els catalans!

– V – Parlar d’Antoni Roig és capficar-me dins d’un món d’evocacions i d’emocions. Feia anys, d’ençà de les Festes de Sa Calatrava de 1976, que ens coneixíem. D’immediat ens havíem fet amics. Record que quan jo feia feina a l’Obra Social de Sa Nostra em venia a veure molt sovint. Un dia, la darreria de 1979, parlant parlant, li vaig comentar que Lluís Companys abans de ser afusellat es va treure les sabates, perquè volia morir trepitjant terra catalana. Bona la vaig fer! Allà mateix, en Toni es descalçà, ficà les sabates dins d’una bossa i partí, camina, caminaràs. Va anar així, com a mínim, dos anys bons (crec que més). Descalç sempre, trepitjant la terra, com els nostres lluitadors.

Lluitadors

Quan la tramuntana brama

i el foc ens crema ben fort,

quan plou i ens ofega l’aigua,

la terra és cavalcada per la mort.

A tots els companys que lluitàreu,

deixàreu la vida per un món millor,

als marginats per la història

sempre mal contada pels guanyadors.

Crit perquè el cel

sigui més just,

vull cridar:

més memòria històrica per a tots els lluitadors.

L’aigua s’enduu l’esperança

i el foc fa cendres l’amor,

l’aire fa volar la història,

la terra maridatge amb la mort.

A tots els companys que lluitàreu,

deixàreu la vida per una il·lusió

als marginats per la història

sempre mal contada pels opressors.

Crit perquè el cel

sigui més just,

vull cridar:

més memòria històrica per a tots els lluitadors.

– VI – Fa poca gràcia saber que una de les cançons més censurades del franquisme és una que paradoxalment divulga una notícia amb la versió oficial del franquisme. L’estudiant nomia Enrique Ruano Casanova, tenia 20 anys, estudiava Dret i militava en el Frente de Liberación Popular. Va ser detingut dia 17 de gener de 1969 per repartir propaganda contra Franco i, després de tres dies de tortures, els policies Francisco Luis Colino, Jesús Simón Cristóbal i Celso Galván el varen dur a ca seva, a un setè pis del carrer General Mola, per forçar un registre a la seva cambra. La mare va escoltar un tret de pistola i, just després, crits de la gent que passava pel carrer. L’any 1996, s’aconseguí admetre a tràmit la denúncia del cas. El judici va acabar amb l’absolució dels policies, tot i el vot condemnatori d’un dels membres del tribunal. Els tres policies foren condecorats reiteradament. Celso Galván designat membre de l’escolta personal del rei d’Espanya, Colino incorporat a la delegació del govern a Madrid i Simón nomenat comissari. Tot això amb José Barrionuevo com a ministre de l’Interior d’un govern socialista. Cap dels tres policies no va mostrar cap gest de dolor per la mort d’aquell jove estudiant que va morir no per un truc a la porta, ni per llançar-se pel finestral a l’asfalt d’una volada, sinó per un tret al pit i el seu llançament per la finestra. No, no va ser com diu la cançó un suïcidi, sinó un crim d’estat! L’any 2009, la Universidad Complutense de Madrid presentà el llibre Enrique Ruano. Memoria viva de la impunidad del franquismo. No cal afegir que la pregunta de la cançó és purament retòrica. Tothom sap massa bé què volen aquesta gent!

Què volen aquesta gent?

De matinada han trucat, són al replà de l’escala;
la mare quan surt a obrir porta la bata posada.
Què volen aquesta gent que truquen de matinada?
“El seu fill, que no és aquí?” “N’és adormit a la cambra.
Què li volen al meu fill?” El fill mig es desvetllava.
La mare ben poc en sap, de totes les esperances
del seu fill estudiant, que ben compromès n’estava.
Dies fa que parla poc i cada nit s’agitava.
Li venia un tremolor tement un truc a trenc d’alba.
Encara no ben despert ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral, a l’asfalt d’una volada.
Els que truquen resten muts, menys un d’ells, potser el que mana,
que s’inclina pel finestral. Darrere xiscla la mare.
De matinada han trucat, la llei una hora assenyala.
Ara l’estudiant és mort, n’és mort d’un truc a trenc d’alba.

– VII –

Eivissa petit Eivissa, petit bocí
de la terra catalana
que arrancà la tramuntana
i enmig de la mar florí

(Felip Curtoys, advocat i periodista eivissenc, 1908)

Eivissa ens ha brindat una excel·lent poesia popular, principalment coneguda gràcies a la feina del grup UC, format per uns romancers moderns. De fet, amb la Cançó de Son Coletes, ja hem vist abans un exemple de romanç, la composició poètica clàssica dels trobadors i de moltes de les codolades utilitzades per fer denúncia social. L’estructura del romanç és molt senzilla: versos heptasíl·labs que només rimen, en assonant, els parells. Aquests poemes tenen la característica de potenciar moltes de versions. Aquí, gracies a TAVERNERS, en tenim un bon exemple:

N’ha vengut un barquet nou
tot carregat de tisores,
per escapçar-los sa llengua
a ses iaies xerradores.

N’ha vengut un barquet nou
tot carregat de pastilles,
perquè dormiguem tranquils
mentre mos desfan ses illes.

Vénen tants de barquets nous
que no queda cap amarra,
però fan ports esportius
perquè queda molta barra.

Ara fan un monument
que li diuen son Espases
per tots ets incompetents
que governen com pirates.

N’ha vengut un barquet nou
tot carregat de pantalles:
tu t’hi quedes amorrat
i així t’enreden i calles.

N’ha vengut un barquet nou
que diuen que arriba d’Espanya
i just en desembarcar
ja mos pega sa migranya.

Tots aquells que avui hissau
sa bandera regionalista
quan veis que no mamau
de sa vaca centralista

Hi ha un barquet que no és pas nou
no en tenguéssiu mai cap dubte
que per molt ben engalanat
segueix sent ben corrupte

Van i vénen barquets nous
i dormim com ses marmotes,
i en obrir ets ulls estarem
plens de merda i en pilotes.

– VIII – Jaume Vidal Alcover explicava moltes històries secretes de les cançons. Per exemple, que la tornada de L’Estaca l’havia fet ell quan Lluís Llach els hi va mostrar La columna. La darreria dels anys 60 els principatins tombaven els anys i els caps-de-cantó, però no tenien l’accepció de tombar en el sentit de tirar en terra una cosa com els mallorquins. Ara ja s’ha fet popular. Un altre cas curiós és la tornada de Lluís Llach a La Gallineta, teixida igualment per Jaume Vidal sobre una glosa popular mallorquina de la postguerra:

Ses Gallines de Mallorca estan en revolució.

Diuen que no volen pondre, fartes de tanta pressió,

perquè diuen que ha de pondre qui es menja es pa i es segó.

La gallina diu que no, estan en revolució… N’Ovidi Montllor no va tenir una mà destre per refer les lletres, però mirau la curiositat!, Jaume Vidal Alcover té un llibre que es titula: Visca la Revolució!

LA REVOLUCIÓ
Si em permeteu l’expressió: visca la revolució!
Després d’aquestes paraules, molta gent s’esverarà.
D’altra potser no s’esveri, d’altra no em coneixerà.
I qui no hi estigui d’acord no li don pas la raó,
perquè és tan necessària com per la terra la saó.

Fixeu-vos que no la cant a crit sec ni amb passió,
la pronunciï amb respecte, amb tendresa i devoció.
No us penseu que vol dir guerres, ni destrosses, ni rancors.
Vol dir coses estimades: llibertat, justícia i raó.

No és pas aquest crit de pobres que amb ella volen ser rics.
Volem un món al dia i just, almenys per als nostres fills.
Encara que jo i d’altres la cridem amb impaciència,
ella vendrà el dia just, quan maduri la consciència.

Tots volem que vengui amb bones, sense sang, amb comprensió,
i si els burgesos no ho volen, llavors serà per collons.
Que la pau que entenem no es diu pas Constitució,
que volem un país lliure, foragitar tots els colons.

Si em permeteu com si no,
Visca la revolució!

– IX – Siau qui sou! És un vers de Miquel Costa i Llobera que constitueix un eslògan de referència. Quan parlam de cançó, parlam de la combinatòria entre dues arts, la literatura i la música. Bé és cert que hi ha cançons que no tenen lletra i emocionen com la millor de les poesies. És el cas de La Muixeranga, només per posar un exemple. A contrario sensu també hi ha poemes que tenen música sense notes. Seria el cas de Les Gorges que heu escoltat abans, però també ho és el poema d’en Guillem d’Efak bastit sobre el vers de Costa. I com que els versos que tenen música són lliures d’interpretar, igual que els va enramellar de notes Antoni Parera Fons, ara ho han fet els TAVERNERS amb senzillesa i bon to.

Siau qui sou!

Gimnèsies i Pitiüses,
mordales d’un mateix cranc.
Pitiüses i Gimnèsies
que les Mallorques formau.
Rajoles d’una fornada,
poncelles d’un sol ramell;
Gimnèsies i Pitiüses,
ales d’un mateix ocell.
Hem passat molta sendera
fins arribar aquí on som,
però la història convida:
Mallorquins siau qui sou!
El vell regne de Mallorques
el voldríen fer bocins,
per això la Història crida:
Siau qui sou, mallorquins!

Mentre resti una petxina
aferrada a un marès,
Pitiüses i Gimnèsies
no han de menar por a res. 
En la nostra llengua, un dia 
dictàvem la nostra llei 
i la nostra llengua sempre 
dictarà la seva llei. 

Tot quant un dia ens prengueren 
contra pau i amistat, 
contra honor i per la força… 
Ara ens ho han de tornar. 
No necessitem cappares 
que ens duguin de la mà. 
No som nins de mel i sucre 
i ens sabem governar. 

El vell regne de Mallorques 
mai no ens el faran bocins, 
per això la Història crida: 
Siau qui sou, mallorquins!

– X – Abans jo us he dit que la quantitat de vivències compartides amb Toni Roig em permetria fer-ne una conferència, només a base d’anècdotes. Una de molt personal, però que es pot explicar, és que jo anava a aprendre a ballar amb na Maria Ramis quan ella ja sortia amb en Toni, però encara no vivien plegats. Un dia, que ens topàrem tots tres, vaig fer saber a Toni Roig que na Maria era la meva al·lota. Ell va dir que li semblava bé, però a canvi la seva seria la meva filla Llibertat que aleshores tenia devers 4 anys. Passaren els anys i, periòdicament, la meva filla, amiga del ball, m’explicava que Toni Roig la feia empegueir, perquè sempre que la destriava enmig d’una rotlada li dedicava una cançó. Podeu entendre que per a mi Toni Roig, és molt més que compartir un compromís ideològic o unes cançons de combat, hi ha un component emocional que, en definitiva, és l’aspecte més important de la vida. He dit això en l’esperança que em perdonareu la confessió, la confiança, la indecència i la llicència.

Llicència

Llicència vull demanar

a voltros, bons balladors,

si em voleu deixar cantar

tres o quatre cançons.

Cantaré per no plorar,

ja som perdut l’alegria

què li fan a aquesta illa mia,

en dues la volen xapar!

Inútil és protestar,

diuen que són majoria,

els manca sensibilitat,

ens roben qualitat de vida.

Són grans especuladors

per omplir-se ses butxaques

de doblers que són de tots,

nissaga de pirates.

Hereus de Castella són,

lo que digui es ministeri,

recorden temps anteriors,

ens venen pa per misèria.

Tenen por a la llibertat

que fa les persones cultes,

creuen que som un ramat

pel pensament únic guiat.

Aquestes 10 cançons conformen el corpus d’un nou disc. Cançons populars i cançons d’autor (Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Toni Roig, Salvat-Papasseit, Lluís Serrahima, Marià Villangómez…), vestides amb les músiques d’alguns dels autors (D’Efak, Montllor, Roig) i d’altres (Maria del Mar Bonet, Uc…), però tot plegat, amb retocs a les lletres, músiques i versions amb el segell personal d’aquests joveníssims Càndid T., Marcel P., Pau M., i Pere L., quatre TAVERNERS que ens han volgut recordar, amb velles i vigents cançons de combat, que poble que canta…

Doncs això mateix: poble que canta no morirà!

Visca la Música! Visca la Poesia! Visca la Llibertat!

Gràcies a la impagable feina de Josep Massot i Muntaner, l’any 2011 es publicà el darrer volum (el XXI) de Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1), Fins a la guerra civil, n’havien aparegut tres (el primer en dos fascicles) i, fins a l’any 1993 i 1994 (també en dos fascicles) no es publicà el volum IV. Des d’aleshores, la publicació s’ha enllestit ininterrompudament fins al reeixit desenllaç que brinda una aportació cultural de primer ordre.

En el volum VII de Materials s’inclou la Memòria de la missió de recerca a Mallorca, realitzada per Baltasar Samper i Ramon Morey entre el 4 d’agost i el 8 d’octubre de 1926. La recerca aporta músiques, gloses, cançons, danses i fotografies (2), recollides a Bunyola, Orient, Sineu, Petra, Manacor, Binissalem, Inca, Campanet, Llorito, Pina, Alaró… Tot el treball és d’un alt interès cultural, però vull referir-me a l’èmfasi dels investigadors sobre Felanitx i contrada.

***

“Els dies passats a Felanitx i la seva comarca foren per nosaltres dies de benedicció. Trobàrem a la simpàtica vila un bell estol d’amics devotíssims, persones per tots conceptes excel·lents, dels quals servem i servarem sempre els millors records.” Així comença l’elogiosa descripció del suport rebut, expressat al document escrit per Baltasar Samper, al llarg de la feinada de recollir, transcriure i enregistrar en un fonògraf les músiques populars i les cançons de Felanitx, Cas Concos, s’Horta i Calonge. De la Vila, els autors destaquen dues persones claus que els facilitaren la feina: l’apotecari Pere Oliver i Domenge i mossèn Joan Pou del Convent, els quals “treballaren per nosaltres amb un zel i una activitat que els honoren i que els fan ben mereixedors del nostre íntim agraïment”.

La llarga desfilada de noms de persones que col·laboraren a la recollida de material donen la dimensió de la magnitud de l’obra. A risc d’algun oblit, crec oportú relacionar els noms (3) de felanitxers esmentats: Miquel Rigo, metge, Jaume Gayà, administrador de correus, Joan Grimalt, mestre, i son pare, Francesc, Catalina Veny Felia, mestressa d’un dels tallers de brodadores del poble (a les fotografies també apareix el de na Maria Vicens Molinera). Entre les persones que enregistraren cançons, les dones són majoria: Maria Obrador Gerrer, Maria Montsserrat Llevadora, Àngela Rosselló Noia, Maria Gomila Pinya, Francisca Vidal Xima, Margalida Ramon Soberà, Maria Valens Percola, Maria Gomila Carretona, Damiana Riera Llodrà, Francisca Obrador Quadrada, Margalida Adrover Quelles, Margalida Julià Caseta. Entre els cantadors, fan un encès elogi de Bartomeu Maura Pereta “de veu esplèndida i condicions excepcionals”. També s’agraeix la bona memòria de Miquel Vaquer Panerer, mestre de ball dels Cavallets, i l’amabilitat i paciència dels sonadors Guillem Oliver Lluc, Miquel Sastre Bosch i Rafel Sunyer Manresa.

De Cas Concos, apareixen els noms de Bàrbara Artigues Gorrió, Francisca Adrover i el seu germà Guillem, vicari del poble, Sebastià Vidal Sostre i el seu fill Toni, Joan Simonet Barraxeta, Sebastià Barceló Panxeta i Andreu Bennàssar Galerí.

De S’Horta, els investigadors donen els noms de Magdalena Roig de Can Pep Josep, Llucia Dalmau Rabeu, Jaume Manresa Palma, Francesc Grimalt Alacant, Sebastià Capó, Andreu Binimelis Vetla, Miquel Binimelis Devertit, i les germanes Maria i Tonina Manresa Sabateres.

De Calonge, els cantaires distingits són: Apol·lònia Adrover Vellana, Miquel Adrover Roca, Maria Vadell Simó, Aina Maria Oliver Tanca, Catalina Vadell Ganxo, Bartomeu Roig de sa Torre, Miquel Adrover Verro, Antoni Adrover Gelat, Cristòfol Bennàssar Roca i Andreu Maimó Teixidor.

Capítol especial mereix la valoració que es fa de la generosa aportació del reverend Cosme Bauçà i Adrover (“home afabilíssim i senzill”), el qual lliurà quatre volums amb mil cançons cada un, amb el títol genèric de Flors semprevives. El primer d’aquells volums ja s’havia estampat a Amèrica l’any 1908.

Les cançons seleccionades, entre les recollides a Felanitx i comarca, que es reprodueixen són: El comte i la pastora (amb el títol Hi havia un gran senyor), Sa Ximbomba, Sant Antoni, Ses ninetes, Tonada de batre, Tonada de llaurar, Tonada de segar, Sant Marçal, Sa cançó des vots (un fragment de la codolada d’en Serral, sota el títol Quants ne dus), Ses Sales, Setmana Santa, Copeo i cinc danses dels Cavallets, amb els títols: Es Rotlo, Sa Dansa, Ses tres potadetes, Sa Porfessó (sic) i Ses Esses.

En el Volum V de la magna obra referenciada, s’informa dels obsequis i les cartes d’agraïment enviades a quantes persones col·laboraren en la recollida de material. S’esmenta igualment que dia 4 d’abril de 1927: “Visita l’oficina de l’Obra Na Caterina Veny (a) Felia, de Felanitx, que ajudà força la missió de recerca que en l’estiu passat trameté a Mallorca el Cançoner. S’assabenta personalment de la importància de l’Obra i admira les fotografies de cançonaires de Felanitx.”

L’aportació felanitxera és, en tot moment, agraïda amb grans valoracions: “Tindríem tasca llarga si volguéssim recordar ara – com seria just – totes les atencions rebudes d’aquests benemèrits col·laboradors nostres. I tot ens ho oferiren amb una naturalitat i una gentilesa encisadores. Res més encoratjador que aquests exemples de les persones que saben servir ideals amb el cor.”

Com hi pot haver gent que ens critiqui, als felanitxers, que siguem bravejadors? Pitjor encara. com hi pot haver gent felanitxera que s’avergonyeixi de ser-ho?

(1) Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
(2) En trobareu una petita mostra en els arxius adjunts al final.
(3) Per economia d’escriptura, he aplicat el criteri de posar en cursiva el malnom que a l’obra apareix entre cometes i dins d’un parèntesi. L’abundosa presència dels malnoms certifica la importància que tenien i delata, per comparança, com avui s’esvaeixen.

 

El dia de Pasqua de 2009 un grup de botifarres mallorquins abandonaren l’ofici de la parròquia de Santa Eulàlia de Palma quan el rector, Mn. Antoni Alzamora, després d’un escarni imposat d’ençà de feia més de dos segles, va impedir que sonàs la Marxa Reial (avui himne nacional d’Espanya) a la processó de l’Encontrada.Els botiflers de Santa Eulàlia, de manera ostentosa les famílies Truyols i Delgado, amb alguns mossonots de la dreta més barroera, exhibiren la ideologia que atempta contra la separació de l’Església i l’Estat.En el rerafons, la nostàlgia del temps que els cardenals aixecaven el braç per fer la salutació romana d’Adolf Hitler, passejaven l’assassí dictador Francisco Franco sota pal·li i feien desfilar l’exèrcit a les processons.

***

Un any més, a la primavera en punt, a un estat que es proclama aconfessional, els carrers s’inunden de gent emmascarada, acompanyada per la jerarquia catòlica i l’exèrcit, en una exhibició fetitxista del poder de qui entén el cristianisme com a mortificació, penitència i dolor. Just el contrari del discurs vivencial que predicava el seu fundador i ideòleg: la ressurecció i la vida! Són temps d’esglais i de gemecs? És de rebut que aquesta parafernàlia ens ocupi les ciutats?

***

¡Oh, no eres tú mi cantar!
¡No puedo cantar, ni quiero,
a ese Jesús del madero,

El debat que es va obrir a Sevilla es va tancar malament. La decisió salomònica va ser concedir una processó perhom: una als cridaners i l’altre als reposats. Cal esmentar que aleshores només n’hi havia dues: la del dijous i la del divendres sant. L’acord, com era previsible, no va ser respectat i els saeteros no varen esperar gaire per envestir també la processó del divendres, coneguda com la del silenci, per esbravar-se de lamentacions carregades de superstició i d’hipocresia. Tampoc no es varen limitar a Andalusia, sinó que iniciaren l’expansió cap a altres territoris. A més de les manolas, mudades amb peinetas i mantillas, i dels nazarenos, arrossegant cadenes amb els turmells regant de sang el serradís encerat, les saetas adobaven un exhibicionisme fetitxista que va ser acollit a altres indrets, com Madrid o Múrcia, però més enllà de la seva nació, molt concretament a les diòcesis catalanes, toparen amb una decidida oposició. Les processons no eren un desfile, sinó un espai de penitència i de reflexió.

El març de 1928 (fa més de 80 anys), l’editorial de LA NOSTRA TERRA, al qual he usurpat el títol de l’article, deia en la síntesi que he extractat: “Ara que els actes commemoratius de la passió de Jesucrist omplen l’ambient d’austeritat i recolliment, hem cregut oportú dir qualque cosa sobre la innovació de cantar “saetas” al pas de la imatge del Crist de la Sang. Tan malhaurat costum no pot menys de produir vera extranyesa pels qui tenen de la pietat un concepte distint que els flamencs del barri de Triana. El nostre temperament rebutja aquestes coses, per tant la Diputació provincial que té medis per evitar tals “saetas” deu obrar conforme a la nostra tradició i no a la d’altres ambients.”

La cosa, a Mallorca, va prendre per bé i no va fer falta cap disposició oficial. La gent es va rebotar contra aquell empelt. Quan algú intentava aturar la processó amb els seus remeulos, les mostres de protesta l’obligaven a desistir i, en tot cas, la processó l’ignorava. Una demostració del fracàs de les saetas a Mallorca, la trobam en un fragment del Llunari Pagès. L’autor, Jaume Oliver d’Albocàsser (1919-2004), descriu un incident ocorregut a Felanitx quan ell era infant i, per tant, coincideix en el temps amb l’esmentat article editorial de LA NOSTRA TERRA. El transcric literalment, perquè a més del deliciós llenguatge, és un exemple alliçonador: “Es primers forasters que arribaren a la vila es deixaren guanyar per s’enyorament de sa Setmana Santa de Múrcia, de tanta tradició. I heu de creure que un vespre de Dijous Sant, quan passava es tabernacle de la Mare de Déu dels Dolors, d’un cap de cantó va esclatar es galeig foraster d’una “saeta”. Dins es silenci amarat de pena de sa nostra Setmana Santa mallorquina, es to esglaiador de sa “saeta” va esmussar sa nit com si esqueixassin draps de llista. Sa processó es va deturar, vacil·lant, mentre es foraster feia es seu safanat. Sols es Vicari Costella tingué prou serenitat per resoldre el desconcert, dient: Caminau, caminau! Ves si ara per una “sardana” mos aturaríem!”. Així que, mentre hi hagi processons, si algú té un atac de cantera… caminau, caminau!

Com a colofó per reforçar la tesi de fer part de cultures clarament diferenciades, cal advertir que la processó més celebrada de totes al meu poble, Felanitx, i a altres pobles de Mallorca, és la de l’Encontrada, on s’escenifica la trobada de Jesús ressuscitat amb sa mare, la Marededéu, mentre la banda de música enalteix el moment que desembocarà en l’anomenat “pasdoble de la freixura” (*). Pasqua, a la nostra cultura posa més èmfasi en altres coses. Per exemple, en estrenar roba i mudar-se (“anar fet unes pasques” o “més content que una pasqua”) o, molt més encara, en la rica gastronomia. Les panades, els robiols, les orellanes… Param més esment a la festa que a la quaresma. El crit de Deixem lo dol! és el que ens convida a ser més optimistes i allunyar-nos dels ploramiques.

Deixem lo dol!
Cantem amb alegria!

(*) De l’antic cant de l’Al·leluia, com assenyalen les cròniques antigues, es va passar (per imposició borbònica, ratificada pel franquisme) a la Marxa Reial, sortosament retirada ja fa anys per iniciativa de Llorenç Lladó i substituïda actualment per una composició felanitxera.