Des de fa uns dies tinc un
disc que m’ha deixat un amic, de pròpia elaboració (
això sí, pagant, que així es descansa), una
gravació que porta un nom ple de records: Aixopluc.
L’Aixo, així li deiem
i el recordem, fou la primera discoteca de Mollerussa i del Pla
d’Urgell.
Al primer pis del complex de
L’Amistat, hi acabaves d’arribar tot pujant unes escales interiors,
que deixava a la vista tota la sala on hi havia dues pistes de ball
només separades per uns elements decoratius i envoltades pels
sofas. Al darrera et quedava, en un altell, la cabina del discjoquei
i el reservat.
L’Aixo, sobretot pels dels
pobles, era descobrir el món dels adults… amb catorze anys.
No us penseu, no era tant perillós com, per exemple, ara certs
instituts, tot i que va durar un temps que, al sortir i en un
descampat, hi havia batussa general, i els de Palau sempre hi
erem,… ni que fos a mirar. La majoria dels “grans” de setze
anys anaven al MusicLand, l’altra discoteca de Mollerussa. I els
“gairebé vells” de divuit anaven al, aleshores, recent
estrenat BigBen, que, per cert, ara ha celebrat els trenta anys.
Perdoneu que masculinitzi les discoteques, però és un
costum, si més no, dels de la meva generació, i mai he
sabut perquè.
Tornant a l’Aixo, que va
obrir al canvi dels seixanta als setanta, va durar aquesta decada i
principis dels vuitanta, compartint espai, els darres anys, amb un
bingo, que obria tot just quan la discoteca tancava. I del que veiem
els estris propis, com el marcador dels números, instal·lat
al final de la sala, actuant de singular decoració.
Ara, l’espai que ocupava
l’Aixo, és la Sala Social de L’Amistat, on es fa ball de saló
els dies festius. Tot i que reformada, manté l’estructura
original i cada cop que hi accedeixo per la porta original (ara n’hi
ha dues) em recorre un no se què per tot el cos.
Al disc del meu amic hi sona
Lou Reed a la vora dels dos Bobs, Dylan i Marley, la Janis i la
Patti, i molts més, fins i tot els que no hi son gravats i em
venen al cap al escoltar-lo.
Fa tres anys em van
preguntar quina cançó identificava amb aquella època,
la de l’Aixo. Vaig dir el “My Sharona” de The Knack. Perquè
m’agrada, i perquè va coincidir la seva aparició amb
aquell temps. Amb tot, la meva cançó preferida
d’aquella època es troba en aquest disc i l’ havien creat, a
finals dels seixanta, els Credence, tot i que, el record, és
per la versió que van fer una parella musical i, durant un
temps, sentimental.
Serà pel canvi de
ritme, l’alegria perquè significava el final del “lent” i
l’inici del “ràpid”, especialment, i la majoria, els dies
que no trobaves parella per ballar “agafat”.
Serà perquè
m’obliga a moure i cantar de tant interioritzada que la tinc.
Serà… perquè
és “Proud Mary” amb la veu de la Tina Turner,
acompanyada de l’Ike.
I no em canso mai
d’escoltar-la… Molts records en cinc minuts … rollin’, rollin’
on the river….