Per Francesc Foguet i Boreu

Divendres passat, 17 de maig, va tenir lloc a Vilanova i la Geltrú la I Conferència de l’Aula Molas dedicada a debatre sobre el passat, el present i el futur de la catalanística (entesa com l’estudi científic de la llengua i la literatura catalanes) en el marc de l’“acadèmia global”. Sens dubte, aquesta trobada va evidenciar la necessitat que la catalanística emprengui un nou impuls per situar-se en un lloc visible en el context d’un món de globalitzacions imposades.

El professor Joaquim Molas, puntal de l’Aula, hi va abordar les diverses tradicions de la catalanística (sobretot l’alemanya, la francesa, el lul·lisme i els estudis rodoredians), els grans noms de la filologia, els investigadors de la literatura, els historiadors, els estudiosos de l’art o de l’arquitectura, etcètera, i les iniciatives catalanes més remarcables per projectar internacionalment la llengua i la cultura indígenes. 

En el marc del declivi de les humanitats, i també de la tendència cap a un món globalitzat, la cultura catalana en marxa, amb voluntat de futur, té moltes dificultats, segons Molas, per trobar un espai per atènyer la internacionalització. A més a més, Molas va apuntar que, en un moment de grans transformacions, fóra necessari almenys que, d’una banda, els estudis de llengua i literatura catalanes o de cultura en general s’incloguessin en els plans d’estudis de cada país i que, de l’altra, la literatura catalana pogués accedir als grans públics de les cultures més importants, a través de la traducció a l’anglès i, més secundàriament, al francès. 

Des d’una perspectiva històrica, és evident, com va explicar August Bover, que la catalanística ha gaudit i gaudeix encara, malgrat no disposar de cap ajut estatal, d’una xarxa d’associacions, entitats i catalanistes, especialment als continents europeu i americà, molt activa. Andreu Bosch, de l’Institut Ramon Llull, va exposar una panoràmica triomfalista de l’actuació d’aquesta institució que, segons la seva opinió, fa una tasca ingent de “diplomàcia cultural”, tot i que també va comentar les dificultats pressupostàries amb què han de treballar i la urgència de buscar nous marcs de promoció (europeus, mediterranis, feministes, etcètera). El professor Patrizio Rigobon va defensar la necessitat d’introduir la llengua i la literatura catalanes en els plans d’estudis de les universitats com a llengua viva, va constatar el canvi positiu que hi ha a Itàlia en l’àmbit de les traduccions del català a l’italià i, finalment, va reclamar un eixamplament dels conceptes i les idees en relació amb la catalanística per poder guanyar més espais d’influència per a la llengua, la literatura i la cultura catalanes. 

Una de les qüestions que es va tractar inevitablement en la I Conferència fou l’efecte que tindria un hipotètic nou estat en la catalanística. Les respostes dels diversos especialistes van ser concloents i unànimes. En primer lloc, el fet de disposar d’un estat per a la projecció de la llengua i la cultura catalanes a l’exterior seria d’una gran ajuda, perquè el món funciona, ens agradi o no, a partir dels estats: de cara enfora, per més trist que sigui, no s’entén que els catalans vulguin una llengua, una literatura, unes arts, una cultura reconeguts internacionalment sense disposar d’un estat. A Europa i al món no s’és res, si no s’és un estat. Si volem un reconeixement internacional, els europeus es pregunten per què no som un estat amb tots els ets i uts. En segon lloc, el marc estatal espanyol no hi ha ajudat gaire o gens, perquè ha negligit per sistema o ha actuat amb manifesta hostilitat pel que fa a la promoció de la llengua, la literatura i la cultura catalanes, tot i que hi té l’obligació per mandat constitucional. En tercer lloc, la possibilitat de disposar d’un estat permetria d’ampliar la “diplomàcia cultural” que duu a terme l’Institut Ramon Llull –com a suplència pel fet que, insistim-hi, les institucions espanyoles no ho fan– a una altra “diplomàcia institucional” en rang d’igualtat amb les altres i amb molts més recursos a l’abast. Un nou estat, ben administrat, podria ser una eina molt potent per a la projecció a l’exterior.

La I Conferència es va cloure amb la magnífica intervenció de José María Murià, una autèntica “institució” a Mèxic que ha treballat intensament per afermar els lligams catalanomexicans. A més d’evocar l’exili dels catalans a Mèxic, Murià va denunciar, amb coneixement de causa, el menyspreu i l’animadversió de la diplomàcia espanyola (si això no és un oxímoron) envers la cultura catalana, va recordar que les amenaces espanyoles són les mateixes que va patir Mèxic al segle dinou quan va aconseguir la independència i va reivindicar la necessitat d’anar “a l’atac” (no pas “a la defensiva”, com en els anys de l’exili) per projectar-nos millor al món. Al seu albir, als catalans ens ha faltat una activitat col·lectiva més coherent, audaç i generosa que permeti de coordinar millor les entitats, les persones i els projectes, aprofitar molt més les relacions i els contactes particulars i institucionals i, amb amplitud de mires, donar més suport a les iniciatives que es duen a terme a l’exterior, favorables a la internacionalització de la catalanitat.

Per Francesc Foguet i Boreu


L’ofensiva de l’Estat espanyol contra la democràcia catalana obliga a no perdre més el temps en gesticulacions ni marrades. Cal concretar ja, amb claredat, una data per al referèndum independentista. Nombroses veus solvents han denunciat, amb arguments i bagatges, que l’Estat espanyol actua amb procediments deslleials, antidemocràtics, grollers, per aturar –com sigui– el consens cada vegada més unànime d’una majoria molt àmplia de catalans i catalanes a favor de poder decidir democràcticament el futur en un referèndum d’autodeterminació. Malgrat que apel·li al “diàleg”, l’Estat espanyol es comporta com una piconadora que trinxa qualsevol iniciativa democràtica per avançar en els drets humans més elementals, siguin de caràcter social o nacional. Imposa a tort i, tot seguit, convida l’altra part a avenir-s’hi, sense deixar marge per al pacte. És una manera curiosa (cínica!) d’entendre el “diàleg”. Amb Madrid, la interlocució és, per tant, impossible. Perquè l’Estat espanyol reposa sobre una estructura profundament antidemocràtica i perquè està podrit de delictes, corrupció i nepotisme. No s’hi respecta la divisió bàsica dels tres poders d’un estat modern, ni tampoc no s’hi ha superat encara el llast de la nefasta herència dictatorial, els màxims representants de la qual són la monarquia i la ultradreta del PP. “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”, asseverava Joan Fuster a ‘Diccionari per a ociosos’ (1964). I tenia tota la raó del món. El gran fracàs d’Espanya és la seva incapacitat, a despit d’intentar-ho reiteradament, de construir un estat modern unitari i d’eliminar la tensió enervant entre el centre i la perifèria. De manera provisional, el centre ha estat impotent a l’hora d’assimilar o uniformar la perifèria, que, al seu torn, ha resistit les hostilitats centralistes a costa de sacrificis humans, polítics, econòmics, culturals, morals, etcètera. Davant de l’estat absolutista, dictatorial o jacobí, la perifèria s’ha mostrat històricament anticentralista i insurgent. La seva aposta per modernitzar Espanya, d’altra banda, també ha estat un desastre estrepitós. L’escèptic i lúcid Fuster, declaradament independentista als anys setanta del segle passat, no podia preveure que la “independència” deixés de ser, uns quantes dècades més tard, una “ficció jurídica” i, en ple segle XXI, esdevingués una imperiosa, palmària necessitat. Així i tot, l’homenot de Sueca ja va adonar-se, amb la seva clarividència perseverant, que els partits espanyols, de dretes o –sobretot– d’esquerres, no eren ni volien ser “federalistes”. En aquells moments, el “federalisme” era tan utòpic com l’“independentisme”; ara, ja no és ben bé així. Avui, l’autonomisme i el federalisme són vies mortes i enterrades en la política espanyola, mentre que l’independentisme ha deixat de ser una “utopia” per convertir-se en el clam unànime de bona part de la societat catalana. A una majoria de catalans i de catalanes els ha passat allò que Fuster escrivia a ‘Un país sense política’ (1976): els han obligat, a contracor i tot, a ser “nacionalistes”, atès que “ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió”. L’independentisme, de fet, va molt més enllà encara, molt i molt més enllà: dir-se avui “independentista”, exercir-ne activament com a tal, a Catalunya, als Països Catalans, és la manera més diàfana i directa de defensar la democràcia i la llibertat. La societat catalana ha fet “examen de consciència nacional” des des fa molt de temps i ara ja està preparada per decidir quin futur vol com a poble. Podem deixar de ser, finalment, “una simple hipòtesi” i passar a ser, finalment, una digna realitat: ser i exercir de catalans amb tots els ets i uts. Com qualsevol ciutadà europeu, sense submissions ni claudicacions. Ara, el pas següent és concretar una data precisa per al referèndum. Necessitem com el pa que mengem una fita molt propera que reactivi la societat civil i que, juntament amb les forces polítiques, prepari el terreny per al referèndum d’autodeterminació. No és natural que tinguem pressa, si ja estem a punt? No és comprensible, sobretot, si tenim present l’ofensiva antidemocràtica de l’Estat espanyol, que utilitza tots els aparells i mecanismes per a ofegar-nos? Com podem acceptar que ens buidin les butxaques i l’ànima fins a deixar-nos exhaustos? No van totes les lleis contra Catalunya i els Països Catalans? Quines possibilitats tenim de resistir gaire temps aquesta confrontació desigual i inacceptable? L’Estat espanyol ha laminat sistemàticament les competències polítiques de la Generalitat de Catalunya, l’ha deixada sense poder polític i sense pressupost, fins a gairebé convertir-la en un espectre, si no fos que té la legitimitat de les urnes i continua disposant de la representativitat democràtica. Ha arribat el moment, comptat i debatut, de saltar el mur de la sempre parcial legalitat espanyola, desobeir-la a consciència amb la insubmissió per mor de la justícia i acollir-se al marc legislatiu internacional per crear un nou Estat inequívocament democràtic.

Fa uns quants anys que l’escriptor Jesús Moncada ens va deixar, però és precisament en aquests moments que vivim quan la seva creació literària se’ns fa més vigent que mai. Sóc incapaç d’imaginar-me què diria l’autor de Camí de Sirga, una de les novel·les més importants de la literatura catalana actual, sobre la greu situació de la llengua catalana a la Franja de Ponent; o què pensaria, un dels escriptors més traduïts, en veure que la seva llengua ha estat humiliada a la seva pròpia terra i abocada a una desaparició tràgica.

Amb l’aprovació del Projecte de llei d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó i l’esperpèntica decisió del govern aragonès de convertir la llengua catalana en LAPAO i l’aragonès en LAPAPYP (per cert, acrònims que causen la rialla general, des de la comunitat científica i acadèmica fins a la canalla de P3) assistim a una mena de creacionisme lingüístic, encaminat a imposar la supremacia de la llengua espanyola i el trencament de la unitat lingüística, històrica i cultural dels Països Catalans. 

Al món civilitzat la llibertat dels pobles i les persones s’accepta com a un magnífic principi universal. A Espanya evidentment que també, però a condició que els catalans no el posem en pràctica. Així ho corroboren les interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè el castellà sigui llengua vehicular en el sistema educatiu, les reiterades  sentències del Tribunal Suprem contra el model d’immersió lingüística de l’escola catalana, les impugnacions dels reglaments d’ús del català i l’occità a les diputacions catalanes, la croada contra el català a València i les Illes i la famosa llei Wert.  

La persecució del català practicada per tots els governs espanyols democràtics –amb major o menor visualització, però tots– és una agressió a la convivència i contra els drets dels ciutadans que en aquest estat tenen el català com a llengua pròpia, va contra la realitat social del país i busca la confrontació permanent per desestabilitzar Catalunya i esborrar el que tothom sap i és profecia: que de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer s’hi estén un mateix poble amb una mateixa llengua i una mateixa cultura. 

En aquestes alçades de segle XXI és inconcebible, reprovable i intolerable el grau de persecució al que està arribant una llengua minoritzada com la nostra en una Europa que es presenta com a paradigma de la defensa dels drets de les persones i dels pobles, i que l’any 1992 va crear la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries. Europa no pot  mirar cap a un altre costat mentre un dels seus estats membres ataca impunement i des de posicionaments histriònics una llengua romànica parlada per deu milions de persones i amb més de mil anys d’antiguitat. 

El Govern aragonès valdria més que es preocupés d’allò que realment interessa als seus ciutadans (frase de moda entre els contraris al dret a decidir), enlloc de difondre mites i dogmes lingüístics basats en l’absurditat del no-res, i que protegeixi el ric i variat patrimoni lingüístic de la seva comunitat autònoma. Altrament, s’estan creant problemes allí on no n’hi ha i on la pervivència de la llengua catalana és un fet natural i una constant que es perd en els segles. 

Seria exigible, també, que Espanya s’acostumés a complir els seus compromisos internacionals sense els artificis i tripijocs de costum, com ara la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries que l’Estat espanyol signà l’any 2001, justament per salvaguardar les llengües minoritzades. I caldria que els catalans despleguéssim tots els mecanismes nacionals i internacionals disponibles per aturar els atacs reiterats de l’Estat espanyol contra la nostra llengua. 

Si convé, sol·licitant la intervenció del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, perquè els drets lingüístics són una part indissociable dels drets humans. Des de la Diputació de Lleida, a través de la fundació Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) continuarem col·laborant com sempre amb les entitats culturals de la Franja de Ponent i, si cap, intensificarem les línies d’actuació que portem a terme a favor de la cultura i la llengua que ens són comunes per tal de garantir les relacions que, després de segles, hem tingut, tenim i volem continuar tenint a raó del sentiment de pertinença que ens uneix. 

 Per Francesc Foguet i Boreu

A començament del segle vint, el poeta Joan Maragall apel·lava al diàleg entre el catalanisme d’ampli espectre i l’Espanya inepta, bufada, ineficient, funesta. El 2013, ja podem verificar que els ponts de diàleg i d’entesa s’han dinamitat completament. Com sempre, la pólvora l’ha posada l’Estat espanyol. A Catalunya, als Països Catalans, només ens queda refer-nos, de nou, talment l’au fènix, de les cendres. Com? Saltant el mur de la precària legalitat espanyola, mancada de credibilitat i legitimitat democràtiques, i acollint-nos a la internacional, que regula perfectament el dret a l’autodeterminació. És una via democràtica que l’Estat espanyol s’entesta a negar obcecadament i, com a resposta, es parapeta en l’escleròtica i desfasada Constitució, com si fos sagrada i intocable. En rigor, la via autodeterminista esdevé la ruptura democràtica més nítida respecte a l’herència franquista. A començament del segle vint, el poeta Joan Maragall ja es lamentava de la dèria centralitzadora de l’Espanya absolutista o despòtica (“al absolutismo de los reyes ha sucedido el despotismo de los parlamentos y de sus ministros”), mentre donava munició dialèctica al catalanisme més conservador. Portaveu incòmode de la burgesia catalana, Maragall es planyia de la incomprensible desproporció entre la gran força econòmica de Catalunya i la minsa força política dintre d’Espanya. L’aposta maragalliana es basava, tanmateix, a orientar el catalanisme cap a la intervenció en la “política general espanyola” a partir de “l’ideal federal”. Catalunya s’erigiria així en redemptora èpica d’Espanya, en motor d’un canvi d’arrel de la vida pública espanyola. Cambó n’era l’home providencial, però el fracàs va ser absolut. Pujol també hi va naufragar estrepitosament. El 2013, aquesta ruta ha topat amb el mur de la crua realitat: Catalunya no pot erigir-se en redemptora d’una Espanya que no té cap interès a redimir-se, ni a ser redimida per ningú. Malauradament, la ruptura democràtica que suposa la via autodeterminista té, si més no, entre molts d’altres d’externs, dos esculls interns considerables, encara que del tot superables a les urnes. D’una banda, l’eterna confusió de CiU entre els interessos del país i els del partit, massa deutor dels oligopolis economicofinancers que han fet i fan molt bon negoci amb la dependència política, a costa de les classes treballadores i mitjanes. De l’altra, la submissió del PSC a la política espanyola i al sucursalisme del PSOE, i també la seva incapacitat d’adonar-se que, ara més que mai, la qüestió social i la nacional van de bracet. CiU i PSC són dues forces polítiques importants, necessàries, que haurien d’escoltar més el clam de la ciutadania i deixar de defensar exclusivament interessos partidistes o espuris. No poden continuar amb una pirotècnia verbal ja decalada, extemporània que frena els anhels de futur. La inèrcia d’aquestes darreres dècades ha estat superada per bona part de la societat catalana, que exigeix un canvi en profunditat de polítiques, un canvi de model socioeconòmic. Sense un nou estat, sense una República catalana, autènticament democràtica, això és impossible. Ara i aquí, una majoria molt àmplia de la societat catalana ja ha atès la “independència intel·lectual” d’Espanya que detectava el Maragall més lúcid: “el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d’Europa”. Així i tot, no és trivial, en el context europeu, “lo demés”: cal oficialitzar, a dreta llei, aquesta independència intel·lectual. I cal fer-ho d’acord amb la legalitat internacional en matèria d’autodeterminació dels pobles, seguint uns paràmetres impecablement democràtics, per tal que, ben aviat, puguem ser un estat més del món.

Per Esteve Mestre i Roigé

Aquest diumenge passat convidat per Linyola per la Independència, vaig fer un breu parlament sobre l’ independentisme, en l’ acte de la penjada de l’ estelada,  en que vaig començar dient que a punt de fer els 60 anys, allí hi representava als assistents “grans”, però que tots els presents a l’ acte,  tenim una història personal de com vam arribar a l’ independentisme.

La meva, vaig dir, fou adonar-me als voltants dels 18 anys, que era un analfabet en la meva llengua –com la major part de la població- i buscant els motius de com era possible, vaig trobar el remei a aquesta disbauxa...; la idea de l’ independentisme s’ hauria pogut convertir en romàntica, però des de que tenim aquesta pseudo-democràcia,-inicis dels 80’s- la nació catalana, la nostra llengua, els nostres signes d’ identitat, s’ han vist dia a dia, mes a mes, any darrera any, atacades, sense descans, i si afegim una espoliació econòmica esfereïdora, que cap país lliure permetria, fa, que la única via que tenim, per sortir-nos-en d’ aquest cul de sac, sigui la independència. El què també sé, és que l’ estat espanyol mai ens  deixarà anar voluntàriament, ja que és lògic que vulgui conservar els seus privilegis i la seva xocolata del lloro, i de fet, ja ens està fent una guerra -en secret- i mou tots els fils al seu abast..., per desestabilitzar el govern i el país, amb velles fórmules com el lerrouxisme i econòmiques..., però, per molts de la meva generació, ja no hi ha tornada enrere i volem viure en un nou estat sobirà.

A Linyola, també les generacions joves, en els darrers decennis s’ han incorporat a aquest moviment del poble català; alguns d’ ells, començaren en grups com els Maulets o L’ Espenta, però per mi, la visualització d’ aquesta nova generació es va fer realitat, quan l’ 11 de setembre de 2004, es va pintar a l’ entrada del poble el CAT, que tant de nom i renom donà a la nostra vila, i quan per obres fou destruït el primer, fou substituït en un altre indret del poble, a la fi de l’ any 2007, per un nou Cat i una nova estelada.

El mateix moviment vital que vivia Linyola, el vivia la societat catalana, i l’ espurna del referèndum d’ Arenys de Munt (setembre 2009) es va traslladar a gairebé tots els pobles de la geografia catalana. I des d’ aleshores l’ onada s’ ha convertit en imparable;  la formació de l’ANC i la manifestació de l’ 11 de setembre de 2012, ha fet visualitzar a tot el món, la voluntat dels catalans d’ independitzar-nos; un procés, que institucionalment, havia començat amb la creació el desembre de 2011 de l’ Associació de Municipis Independentistes, integrada avui, per 663 municipis, 36 consells comarcals, diputacions i ens, i dels quals, 196 municipis, han donat un pas endavant i s’ han declarat sobiranistes.

I en aquestes, estem, empenyent el carro i treballant per a què, el dia que es faci el referèndum, el poble català guanyi. He dit.

Per Francesc Foguet i Boreu

La creació del Procés Constituent a Catalunya, impulsat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, és una molt bona nova. La iniciativa fa confluir els dos grans eixos que expliquen allò que som com a poble: la qüestió social i la qüestió nacional. Forcades i Oliveres, dues persones d’una gran autoritat moral, d’una gran dignitat intel·lectual, formulen un programa raonable i valent de transformació sociopolítica, basat en la definició d’un Estat català que agermani una democràcia més completa i un estat del benestar molt més ple.
    En el camí sinuós cap a la independència política, sovint s’ha trobat a faltar, més enllà de les declaracions retòriques, la importància de l’eix social que per força caldrà abordar quan es defineixi la nova Constitució de l’Estat català. Procés Constituent a Catalunya ha tingut l’encert de posar sobre la taula, ni que sigui de manera modesta, la necessitat de no oblidar que, en la futura República catalana, serà imprescindible de trencar amb unes inèrcies que han beneficiat a determinats oligopolis de poder i que han anat en contra de les classes mitjanes i populars.
    L’efervescència que viu, en aquests moments extrems, la societat catalana és, malgrat tot, malgrat tot, admirable. La greu crisi que patim no és únicament economicofinancera, sinó sobretot sistèmica. Forcades i Oliveres són molt clars i contundents en aquest punt: cal canviar de cap i de nou, davant de l’evidència del seu fracàs, “l’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític”. Quan es modifica el “marc” i es tracta allò essencial, canvia la perspectiva i es pot començar a pensar en llibertat i a oferir alternatives viables.
    Les propostes que suggereixen Forcades i Oliveres –resumides en dues pàgines– són democràticament revolucionàries. Parteixen de dues persones amb un cap molt ben moblat, que saben perfectament de què parlen i que no es mouen per interessos personals ni partidistes, sinó perquè la seva consciència social, molt esmolada, els empeny a prendre partit. Com? Fent una crida a la ciutadania perquè s’uneixi, des de la base, per convocar “un procés constituent a Catalunya que permeti que el poble català decideixi de forma democràtica i pacífica quin model d’estat i de país és el que desitja”.
    Procés Constituent a Catalunya s’afegeix a les nombroses iniciatives que, en aquests darrers temps, aspiren a un canvi polític i social de gran abast a Catalunya. Cada vegada el consens sobre això és més gran, més unànime, encara que hi hagi posicions diverses sobre com dur-ho a terme. Ara bé, Forcades i Oliveres adverteixen que no ens podem acollir a “les fórmules del passat”, sinó que s’imposen formes noves d’“autoorganització” i de “mobilització social”, atès que “només amb una ciutadania activa, participativa i al carrer serà possible garantir un procés de canvi social profund”.
    En coherència amb aquests plantejaments, tots dos promotors volen impulsar la confluència de diversos col·lectius en una plataforma unitària que “cristal·litzi el malestar social creixent en una majoria política organitzada a favor d’un canvi de model”. Defensen, en aquest aspecte, una Constitució per a la República catalana que impedeixi que “els interessos d’uns pocs passin per davant de les necessitats de la majoria”. Les mesures d’urgència que enumeren per tal de promoure la ruptura política i el canvi social que propugnen –sintetitzades en deu punts molt breus i diàfans– són d’una radicalitat democràtica exemplar.
    És difícil de saber quin impacte real tindrà la crida del tàndem Forcades Oliveres, perquè la ciutadania catalana conscient de la cruïlla en què ens trobem està molt cansada de lluitar contra tantes adversitats i tantes giragonses, i també perquè els moviments socials i els partits polítics de l’esquerra nacional estan molt, massa atomitzats. Impertorbable, l’Estat espanyol continua la seva política d’assetjament en tots els fronts contra Catalunya i n’accentua com més va més la virulència, tractant-la adés i ara com una colònia, com una terra ocupada. No hi plany esforços ni mitjans. En contrapartida, la reacció de les forces polítiques catalanes és sovint lenta i, segons com, massa vacil·lant.
    Des de l’Onze de Setembre del 2012, d’altra banda, fa la sensació que ens trobem immersos en una frenètica i incerta espiral de fets que són d’assimilació complicada. Costa de fer-se’n una idea clara davant de tant de soroll mediàtic, de tanta cerimònia de la confusió. Ara, si bé és l’hora de la política, la societat civil, sigui com sigui, és bo que vetlli de prop el procés. Els partits polítics implicats no tan sols en necessiten el suport majoritari per garantir la legitimitat democràtica, sinó que aquest és imprescindible i cal que sigui condicional. Si més no, per quatre raons: tibar encara més la gosadia política, impedir de caure en errors ja comesos, accentuar la dimensió social del nou Estat i assegurar que el desenllaç s’ajusti a les expectatives creades. No badem: és el model allò que cal canviar.

Per Francesc Foguet i Boreu

Jaume Vicens i Vives en el pròleg a ‘Notícia de Catalunya’ (1954) manifestava la necessitat de “conèixer-nos nosaltres mateixos abans de passar a projectes definits, a realitzacions concretes”. I hi afegia: “en traspassar el llindar de l’esdeveniment hem d’estar segurs de la nostra personalitat, del bagatge de fets i idees que portem damunt, i de les articulacions històriques i actuals que ens lliguen amb els veïns del barri europeu on ens ha tocat de viure”. Han passat gairebé seixanta anys i, d’ençà d’aleshores, ha plogut molt. És l’hora, efectivament, de les realitzacions concretes. I el projecte més tangible, més clar i més apassionant que tenim en l’horitzó és el de la independència.

Armats de metodologia científica, d’argumentari racional o de pura invenció, els historiadors, els sociòlegs, els polítics, els economistes, els filòsofs, els poetes, els novel·listes, els dramaturgs, els assagistes, els crítics literaris, els detectius, tots han contribuït a conèixer-nos millor. Hi deu haver molts pocs pobles –si exceptuem potser el francès, l’alemany o el rus– que hagin arribat a extrems tan pregons d’instrospecció col·lectiva. Ens coneixem tots els topants, tant les virtuts com els defectes. I, tanmateix, tenim la propensió a ensopegar amb la mateixa pedra. Sembla que no n’aprenem. 

Per això, és bo de rellegir l’assaig de Vicens –ara  reeditat– ‘Notícia de Catalunya’, en el qual s’articula un pensament teòric al voltant d’allò que, amb el temps, seran els llocs comuns del catalanisme conservador: Catalunya com a terra de pas, d’acollida, d’hibridació, amb “voluntat d’ésser”; una societat històrica domèstica i pagesa; uns catalans bon feiners, pragmàtics i d’horitzons limitats, individualistes en els afers, col·lectivistes socialment, gent de bé, enduts per l’excés de seny o de rauxa; una burgesia emprenedora i dinàmica, etcètera. Tot aquest repertori de trets temperamentals, convenientment edulcorat, ha lubrificat el nacionalisme hegemònic d’aquest tombant de segle. Només cal repassar els lemes electorals de CiU. 

Les tesis de Vicens tenen el seu punt més àlgid en la idea força del pactisme, que entén com el comú denominador de l’espectre polític català. El mateix Vicens es guardava prou de considerar el pactisme “una fórmula moderna”, però és evident que hi simpatitzava. No obstant això, també apuntava en el seu assaig el paper reiteradament hostil de l’Estat en relació amb les necessitats, els interessos o l’embranzida dels catalans. Ha estat i és una constant històrica, endèmica. No fóra gens greu que Catalunya no disposés d’Estat, fet i fet, però és insuportable que en formi part d’un que actua, de manera obstinada, en contra seva.

Vist amb els ulls d’avui, el “pacte de bona fe”, tal com el proposava Vicens, s’ha trencat en mil bocins, perquè l’Estat espanyol postfranquista, en el supòsit que sigui una “autoritat legítimament constituïda”, no accepta les normes del joc social, econòmic i polític comunament establertes, fins i tot en l’àmbit europeu, sinó que se les salta quan vol, se les fa a mida i empra tots els ressorts estatals per actuar sistemàticament en contra de Catalunya. A Madrid, conceben el “diàleg” com a sinònim de “subordinació a l’Estat cesarista” i, impunement, amb la connivència d’alguns partits dits catalans i de determinats cercles de poder d’ací i d’allà, practiquen una política d’espoli colonial i de laminació competencial.

En l’actualitat, el millor pacte que poden fer els catalans és amb ells mateixos per obtenir un mandat democràtic –una majoria àmplia– que permeti de proclamar la independència, a fi de dotar-se d’unes noves regles polítiques i socials més ajustades a la democràcia real. És la posició més assenyada, més madura i compromesa, si els catalans volen establir, en paraules de Vicens, “la més estreta responsabilitat col·lectiva i individual en el tractament de la cosa pública”. O això, o continuar sent vassalls, com en el 1714, de la decrèpita monarquia espanyola dels Borbons i continuar integrant un Estat advers, deslleial, corrupte i ineficaç, profundament antidemocràtic, que té com a finalitat ofegar-nos econòmicament i anul·lar-nos políticament.

‘Notícia de Catalunya’ és un text viu, llegidor, intel·ligent, que convida a la reflexió sobre les transformacions que ha viscut la societat catalana i sobre els seus reptes de futur. Els plantejaments que hi defensa Vicens, contrapuntats amb els d’altres ideòlegs del catalanisme (Francesc Pi i Margall, Francesc Macià, Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba, Joan Maragall, Antoni Rovira i Virgili, Pierre Vilar, Joan Fuster...), haurien d’esperonar el catalanisme d’esquerres –l’únic que disposa de potencial per acarar amb garanties el gran repte que tenim al davant– a repensar el seu ideari en profunditat per tal de bastir, democràticament, els fonaments sòlids de la República Catalana –“lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”– somniada per Francesc Macià. 

per Francesc Foguet i Boreu

CiU no està a l’altura de les circumstàncies històriques. La seva obstinació a barrejar la política amb els negocis l’ha dut al marasme actual. Domènec Guansé, en un article publicat a la revista “Germanor” de Santiago de Xile el març de 1944, considerava que els dirigents de la Lliga havien instituït “la figura doble del polític i home d’afers” i que “hom volia dirigir alhora un banc i la nació. Hom confonia sovint els interessos de l’un i de l’altra”. Al seu entendre, en la política, “l’home d’afers posat a polític o a l’inrevés és una de les grans plagues del nostre temps”. Alguns dirigents de CiU, com els de la Lliga, han confós la política amb els afers, han embolcallat els negocis amb la senyera, i ho han fet en detriment de la nació.

En uns moments en què el procés cap a la independència hauria de ser net i clar, tant en les paraules com en els fets, CiU es troba esquitxada de nombrosos casos de corrupció, que els aparells de l’Estat espanyol –és clar– tenen molt d’interès a fer relluir més que mai, sobretot perquè eclipsen altres casos que afecten el Partido Popular i la Monarquia espanyola. La situació és gravíssima. CiU ha de fer net, si vol continuar tenint un pes en el panorama polític de la futura República Catalana. Ha d’expulsar del partit tots els aprofitats, els corruptes i els oportunistes que s’han lucrat amb diners públics, que han usat o usen el càrrec en benefici personal o que promouen polítiques de privatització demolidores per a la societat catalana. I fa l’efecte que té molta feina per fer, perquè, com a partit d’al·luvió, hi ha anat a parar de tot, i no sempre del millor.

Un cop feta aquesta neteja a fons, ha de parlar més clar: en una situació tan extrema com la que vivim –amb tot un Estat hostilitzant Catalunya– no pot continuar amb les ambigüitats o el confusionisme dels seus discursos. És hora de parlar amb la màxima nitidesa i contundència possibles. Tantes giragonses i mitges tintes durant tants anys, tant de miratges i bufanúvols, tantes anades i tornades, ens han dut a l’atzucac actual. Ara ja no ens ho podem permetre. Arribats fins aquí, CiU no pot alimentar discursos tan divergents com els que presenten alguns dels seus líders, com ara l’inefable Duran i Lleida, que semblen més preocupats per defensar la poltrona o els seus interessos particulars que no pas per treballar pel futur de la nació. Si tinguessin una mica de decència democràtica, fa dies que haurien d’haver dimitit.

L’opció de la “ruta espanyola” que planteja el barrut de Duran i Lleida pot ser molt beneficiosa a determinats cercles de poder que hi han fet i hi fan negoci, però continuarà empobrint molt més, no tan sols econòmicament, el conjunt de la nació catalana. Com sempre, CiU torna a fer la puta i la ramoneta: negociant misèries, engrunes, amb Madrid per aconseguir beneficis per a uns pocs, però en detriment de la majoria dels catalans. Com sempre, CiU està disposada a vendre’s per un plat de llenties, a tornar a la política del peix al cove, quan ja no hi ha ni peix ni cove. Com pot ser que Catalunya, un país ric, es vegi ofegat d’aquesta manera per l’Estat, que la tracta com una colònia, i per unes elits, que en treuen benefici? La via del suposat “diàleg” és morta i enterrada, perquè Madrid, fent ostentació del seu autoritarisme, no està disposada a cedir en el més important: el dret a l’autodeterminació.

La neteja democràtica, la urgència en la claredat d’expressió i la definició d’un full de ruta diàfan cap a la independència són extensibles, no cal dir-ho, a la resta de forces polítiques catalanes partidàries d’exercir aquest dret democràtic. CiU ho ha d’encapçalar com a partit més votat a Catalunya. En té l’obligació moral, perquè estem en una cruïlla històrica que ens ha de dur a la màxima plenitud com a poble amb l’exercici de l’autodeterminació, i també perquè hem de començar una nova etapa política amb la màxima dignitat i transparència democràtiques. No podem viure en un nou estat amb aquestes rèmores del passat. 

per Marc Solsona, alcalde de Mollerussa i president de la Fira de Mollerussa
La 141a Fira de Sant Josep va tancar portes ahir assolint un altre cop, tot i que la climatologia ens va jugar en contra, un gran poder de convocatòria i alhora generant també confiança en el sector. La fira és per Mollerussa la seva carta de presentació al món i és una de les activitats que ens defineixen millor com a ciutat perquè demostren la nostra capacitat d'organització i  el lideratge, un lideratge que volem continuar mantenint i, per això, seguirem apostant en les properes edicions per l’especialització i la sectorització que tan bons resultats han tingut enguany, com bona prova n’és el Saló del Tractor.
Un certamen professional en un entorn urbà, aquest és un dels nostres trets distintius i això el fa especial i únic. I ha estat gràcies a la gent de Mollerussa, veïns i comerciants, que han acceptat sempre amb actitud còmplice i col·laboradora els inconvenients d'organitzar una fira d'aquestes característiques que hem assolit la fita d’arribar als 141 anys d’història, una extensa trajectòria al llarg de la qual la fira ha canviat cinc cops d'ubicació.
141 anys resumeixen en ells mateixos la història de Mollerussa i la història del sector agrari. Mollerussa ha vist en primera persona la evolució i transformació del món agrari, ha vist els canvis socials, econòmics i polítics en el marc d'una fira referent e imprescindible per al país.
La vocació de Fira de Mollerussa per ser útil i millorar l’oferta al sector que hi confia ens porten any rere any a imaginar, crear i dissenyar nous espais i noves fites per fidelitzar encara més l'expositor i aconseguir un recinte firal còmode i agradable al passeig, més sectoritzat, amb més oferta, amb més seguretat, amb tot allò necessari per continuar sent una fira de referència.
Una fira, la de St. Josep , que té garantida pels propers anys la presència dels fabricants de la maquinària agrícola i del sector de l'automoció, a través del conveni signat amb FEMEL, tant amb la secció de Fabricants de Maquinària Agrícola, APRICMA,  com amb el Gremi de Marquistes i Tallers de Reparació i Venda de Vehicles Automòbils de Lleida i Província, fet que ens permetrà donar i tenir tranquil·litat així com també  afavorirà la capacitat per poder planificar més i millor les properes edicions comptant amb l’estreta col·laboració dels mateixos expositors que saben què volen i dels quals ens hem convertit en gestors de les seves expectatives.
Mollerussa i la seva fira més emblemàtica han tornat a deixar el llistó molt alt i treballarem incansablement perquè any rere any puguem seguir mantenint el lideratge i el posicionament que ens hem guanyat amb la feina ben feta, una feina que mai seria possible sense la comprensió i la cooperació de tots els mollerussencs i les mollerussenques que saben del valor afegit que aporta la Fira de Sant Josep a Mollerussa. Gràcies a tothom per aquest nou èxit de  Fira de Mollerussa, de la ciutat de Mollerussa.

Per Marc Solsona Aixalà, alcalde de Mollerussa i diputat de CiU al Congrés esapnyol

10 raons del perquè estic en contra de la reforma del món local que proposa el Ministre Montoro: 

1. Perquè la Generalitat de Catalunya té competències plenes en el món local i, per tant, aquest avantprojecte de llei NO pot ser d’aplicació a Catalunya ja que vulnera el marc competencial català. Aquesta competència no va ser ni retallada ni  amputada pel Tribunal constitucional caduc en la seva sentència del 2009.

2. Assenyala culpables ja que apunta  tots els  ajuntaments com a principals responsables del dèficit públic de l’Estat i només són alguns els que s’han passat en la despesa.  Només una dada:  l’Ajuntament de Madrid  té més deute que tots els 947 municipis de Catalunya junts, inclòs el de Barcelona. Si el món local és un problema, que parlin amb Madrid i que no ens hi posin a nosaltres.

3. Ataca la democràcia ja que anul·la la capacitat de decisió dels  ajuntaments i, per tant, la capacitat de decisió dels ciutadans i ciutadanes de cada municipi. És l’antítesi del  camí cap a una democràcia més participativa. Cal fer esment al fet que l’únic que voten de manera directa els ciutadans són, precisament, els seus representants municipals. 

4. Mostra desconeixença del territori Volen sacrificar els petits municipis de  menys de 5.000 habitants, ja que es fixa, per llei, la possibilitat d’eliminar-los (perdre el nom i la realitat jurídica) si no compleixen uns paràmetres exclusivament de costos.  A Catalunya, el 77’8% dels municipis tenen de menys de 5.000 habitants, és a dir , dels 947 municipis catalans, 737 tenen aquestes característiques.

5. Retalla la capacitat de decidir al voler imposar un nou marc competencial per als municipis de menys de 20.000 habitants. Aquests representen el 93’34% del nostre país i és que només 63 dels 947 municipis catalans  tenen més de 20.000 habitants. A les terres de Lleida, tant sols la capital supera aquesta xifra. Això vol dir que 230 municipis lleidatans corren el perill que se’ls modifiqui el marc competencial i es converteixin en simples oficines administratives sense autonomia de decisió ni cap responsabilitat o, en el pitjor dels casos, de desaparèixer. 

6. Amenaça serveis i identitat municipal perquè, al modificar el marc competencial, posa en risc la inversió i el foment de la cultura pròpia, l’educació, l’esport, el lleure, l’ajut social, les polítiques de serveis a les persones... També posa en qüestió la supervivència de serveis públics com escoles bressol, escoles de música, piscines cobertes, programes de foment de l’ocupació, formació, promoció econòmica... El que s’hauria de fer és reformar el model de finançament de les corporacions locals amb la finalitat de tenir suficient autonomia financera per a exercir les seves competències.

7. Oculta intencions  ja que és una cortina de fum populista, perillosa i demagoga. Sota l’excusa de la crisi, les duplicitats i els sous dels càrrecs electes locals, s’amaga una voluntat recentralitzadora de recuperació competencial per enfortir l’Estat i debilitar els municipis i les CCAA.

8. Anem enrere al reforçar el paper de les diputacions, carregant-se el principi de “proximitat” que exercim els municipis. No es té en compte la realitat territorial catalana ni el paper dels consells comarcals.

9. Esdevé una intervenció pura i dura ja que es dóna major protagonisme als secretaris i interventors municipals. Aquests hauran de fer complir un centre de cost municipal sense tenir en compte cap altra funció ni finalitat. Ciutats grises, sense valor afegit, adormides, sense poder ajudar a la societat civil, entitats,  clubs esportius... Control sí, intervenció i fiscalització No. 

10. La gestió municipal equival a gestió de persones i, per això, cal mostrar un rebuig frontal i sense matisos a aquest avantprojecte de llei. Racionalitzar, revisar, replantejar i reinventar són conceptes que fa temps que des del món local de Catalunya ja estem aplicant. No neguem que tot és pot fer millor, que tot pot ser més eficient i sostenible, però tampoc no podem oblidar que la gestió municipal és, sobretot, una gestió de ciutadania, de persones. No podem desnaturalitzar i deshumanitzar la funció social que exerceix dia rere dia el món local. Si perdem humanitat no serem millors ni segurament, tampoc, els quadraran sempre el números. 

Fermesa i convicció: defensar el món local és defensar la nostra gent.

Per Joan Reñé, president de la Diputació de Lleida


Sense encomanar-se a ningú i desoint el món local, el Govern espanyol ha començat els tràmits per la reforma de l'administració municipal. Una proposta recentralitzadora i agressiva amb l’autonomia local que planteja clarament treure competències als ajuntaments per gestionar-les mitjançant les diputacions des del més absolut desconeixement de la realitat territorial i amenaçant la competència estatutària que el Parlament i el Govern català tenen en relació amb el model d’organització territorial propi de Catalunya.

Aquesta mesura, que s’argumenta com a necessària per a la distribució de competències i la prestació de serveis, és un atac frontal al sistema municipalista i serà el primer pas per eliminar serveis als ciutadans, sense tenir en compte que els que es presten des de la proximitat són els més eficients.

És una absoluta manca de respecte a l’autonomia municipal i a la convivència dels ciutadans i trasllada una imatge distorsionada i injusta del món local, fent-lo responsable dels deutes de les administracions públiques quan, en realitat, els ajuntaments són responsables del 5% del conjunt d’aquest dèficit, mentre que l’Estat ho és del 75%.

Aquest informe vol donar la imatge que l’administració local es gestiona malament quan en realitat és la més eficient i la més pròxima al ciutadà.  Aquesta afirmació la corrobora l’estudi objectiu que disposa la Diputació de Lleida, una anàlisi exhaustiva feta pels professors Ignasi Aldomà i Ramon Morell de la Universitat de Lleida.  Entre altres, el treball conclou que si realment es vol millorar l’eficiència en la prestació de serveis bàsics a la població, el que cal és aprofitar els aspectes positius de l’organització actual de l’administració local, abans que buscar noves fórmules.

És evident que la clau per a la supervivència dels municipis petits són els equipaments i els serveis. Són aquests els que garanteixen la mateixa qualitat de vida a tots els ciutadans i, molt especialment, mantenen "vius" els pobles amb una demografia més baixa; alhora, són aquests també els que contribueixen al manteniment de la sociabilitat local i a l’assentament de la població al territori.

Aquest municipalisme social que hem vingut aplicant amb èxit durant els darrers 30 anys té uns protagonistes que el fan possible amb el seu esforç i la seva dedicació desinteressada. Aquests actors de la gestió pública són regidors i regidores, alcaldes i alcaldesses, voluntaris municipals, que, manllevant atenció a la seva activitat professional i a la seva família,  dediquen també el seu temps a millorar el benestar social i a enfortir  la convivència dins de la seva comunitat.

Des de la Diputació de Lleida sempre ens hem manifestat partidaris que cada competència ha de ser gestionada per una sola administració. El Govern central faria un gran exercici de responsabilitat si actués evitant duplicitats en ministeris que tenen les competències transferides com és el cas del de Sanitat, el de Cultura o el d’Educació. Com també faria bé si atengués definitivament la demanda no resolta durant tot el període democràtic i que no és altra que la de dotar d’un finançament just els ajuntaments. 

És deslleial que es vulgui derivar l’atenció i la tensió de la ciutadania cap a aquells que no generen els problemes. Els ajuntaments, i menys els petits, no són els causants ni els responsables del dèficit i del deute de les administracions públiques.

Per Joan Reñé i Huguet, president de la Diputació de Lleida

La tradició europeista i cosmopolita de Catalunya arrenca de lluny, molt abans que Espanya ingressés a la UE, i des de tots els camps i matèries de la societat: mercantil, econòmic, cultural, etc. Bon exemple en són els catalans del nou-cents, que s’emmirallaven i aprenien dels grans pobles i corrents culturals europeus, que eren referents en aquell moment.

Amb la recuperació de les llibertats democràtiques i la creació de la Unió Europea, la lliure circulació de persones pel continent –catalans inclosos– i de mercaderies es va convertir en un dret fonamental i connatural dels països democràtics.  Ara,  però, amb la futura llei d'acció i servei exterior que prepara el Govern espanyol aquest dret està a punt de conculcar-se. En vies de consolidar l’atur més elevat del món occidental i de liderar Europa en termes de fracàs escolar, no s’entén com els principals objectius es concentrin a aprofundir en la premeditada asfíxia financera de la Generalitat de Catalunya, a interferir en les atribucions i competències estatutàries i ara, a voler limitar l’acció de Catalunya

L’objectiu final d’aquesta nova llei d'acció i servei exterior en què treballa el govern espanyol és ben clar: tutelar i controlar l'agenda internacional del president Mas, la del govern de la Generalitat i barrar qualsevol acord entre institucions catalanes i estrangeres. Per tant, de prosperar, la mesura també esdevindrà un fre per a la resta d’administracions catalanes, com la Diputació de Lleida i, en conseqüència, un fre per al desenvolupament i el progrés dels nostres pobles.

Cal tenir present que nombroses iniciatives a favor del teixit industrial i empresarial del nostre territori on participa la Diputació de Lleida s’han plantejat, justament, a partir de l’acció i la coordinació amb Europa. Des dels seus inicis, conjuntament amb la Cambra de Comerç, la Diputació fou el motor a Lleida del Patronat Català Pro Europa, una iniciativa creada per afavorir una interlocució directa amb els estaments econòmics europeus. El Centre Europeu d’Empreses i Innovació (CEEI-Lleida), és un altre exemple d’aquesta col·laboració. A través del CEEI hem contribuït a vincular les comarques de Lleida amb propostes d’innovació i transferència tecnològica, donant suport a projectes emprenedors, que s’han consolidat gràcies a la seva ubicació en aquest viver.

En aquest marc de col·laboració amb Europa, la Diputació de Lleida s’ha integrant també en iniciatives de promoció industrial i econòmica de zones interiors, com és el cas d’Arc Llatí –participat per altres administracions de França, Portugal i Itàlia- i, més recentment, ens hem compromès amb el Pacte dels Alcaldes, una iniciativa en favor de l’estalvi energètic que a Lleida coordina la Diputació i amb un primer balanç d’ajuntaments adherits que ja supera la cinquantena. Així mateix, en els darrers 15 anys hem promogut multiplicitat d’accions de promoció internacional, ja sigui en missions comercials directes i inverses, o participant en els certàmens firals més potents del continent. Aquestes accions han contribuït a la internacionalització de la nostra economia gràcies a les nostres empreses que, amb el suport de les institucions catalanes, han assolit nivells d’exportació com mai vistos, garantint l’eficiència i la rendibilitat de la producció.

En la nostra història hi trobem bons exemples de què cal fer. Després de 1714, Catalunya no es creuà de braços i s’endinsà en les grans rutes del comerç internacional, exportant i important als països del nord d’Europa, d’Amèrica i d’Orient. Si haguessin hagut de demanar permís, ja sabem com hauria acabat tot plegat. Obrir-se al món fou la resposta catalana a la derrota i una actitud que ens portaria, un segle més tard, a enfilar la revolució industrial més exitosa del sud d’Europa.

Per tant, en aquest intent de frenar la projecció internacional de Catalunya i de restringir-nos l’accés al món s’hi entreveu una dubtosa moral democràtica contra un poble i el seu legítim dret a decidir. Res, més raons per continuar el camí cap a la plena sobirania nacional.

La “Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya”, aprovada el proppassat 23 de gener al Parlament de Catalunya, és un pas endavant d’un gran valor democràtic. A despit dels obstacles que hi han posat el PP, Ciudadanos i el PSC, una majoria àmplia dels diputats hi ha votat que “sí”. La resolució reconeix que el poble de Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà per raons de legitimitat democràtica. Implícitament, apel·lant a l’europeisme i al diàleg amb Europa i el món, també s’acull a la legislació internacional, que està per sobre de l’espanyola. No fa res més, en realitat, que posar els pilars bàsics perquè el poble de Catalunya pugui decidir democràticament el futur. Ni més ni menys.
    De fet, els partits polítics que s’atrinxeren en el “dogma constitucional” o en allò que en diuen “la legalitat vigent” o, fins i tot, en el “espíritu de la Constitución” –revifat potser per l’espectre de Franco?– no tenen cap interès en la qualitat democràtica d’allò que tan defensen. Perquè, ben mirat, alguns dels articles de la Constitució espanyola haurien de ser impugnats per les altes instàncies de la Unió Europea per la seva profunda condició antidemocràtica.
    En tot cas, si la declaració garanteix limpídament tant el “sí” com el “no”, què molesta al PSC? Ja s’entén que al PP i a Ciudadanos els repugni que els catalans i les catalanes tinguin el dret democràtic a exercir –si volen– l’autodeterminació. Preferirien que aquest dret es prohibís, i punt. Però al PSC, que té un electorat dividit –una part potser votaria “sí”, mentre que una altra part potser votaria “no”–, per què no accepta una declaració que admet, com és de raó democràtica, totes dues opcions? És que pressuposa que tot el seu electorat seria contrari a la independència?
    Encastellar-se en la legalitat espanyola és voler avortar de base el procés, atès que ni la Constitució espanyola ni els que la defensen aferrissadament accepten un dret democràtic tan fonamental com el de l’autodeterminació. I, d’altra banda, els governs espanyols han ofegat i menystingut –i continuen fent-ho–, de manera sistemàtica, metòdica i deliberada, el poble català en tots els sectors amb la lectura restrictiva, tendenciosa i interessada de la seva “carta magna”. Aquesta evidència, en una crisi econòmica i social gravíssima com la que vivim, encara s’ha fet i es fa més flagrant. Com podem deixar el futur col·lectiu en mans d’una “legalitat” injusta i discrecional que precisament ens ha dut a aquest present de misèries? Com hem de lliurar el futur a les mans de qui ofega el potencial de la societat catalana? Quina víctima es posaria a les mans del seu botxí?
    Les reserves del PSC per al pacte eren tan maximalistes que el feien impossible. No es pot demanar com a “conditio sine qua non” que l’exercici del dret a decidir hagi d’ajustar-se a la legalitat espanyola, perquè això és fer-lo impossible. L’Estat, mani qui mani a la Moncloa, mai no ho ha acceptat, ni ho acceptarà mai. Seria abocar el procés a un atzucac. Com ho és el federalisme; no hi ha cap partit polític espanyol que reculli el guant d’un PSC en caiguda lliure.
    Deixant a banda l’enrenou que s’ha creat i les dificultats extremes de consensuar un text tan explícit, cal reconèixer que la declaració és impecable i exemplar en termes democràtics i que, si es pot fer realitat, serà un gran guany per a la vida política catalana. Diguin el que diguin les oligarquies economicofinanceres dirigents, que es beneficien de la situació actual, i els partits nacionalistes espanyols i les seves sucursals, que tampoc no volen entendre res, amb una intransigència vuitcentista aclaparadora.
    Un cop aclarit el panorama polític al Parlament de Catalunya, malgrat les turbulències i les pressions que hi ha hagut, la propera fita és la convocatòria del referèndum el 2014. O, si no és possible, perquè l’Estat ho impedeix, la declaració unilateral de la independència des del Parlament. La data no pot ser més simbòlica. I el temps, més adequat. Tal com encoratja la declaració, tothom –les forces polítiques, l’Assemblea Nacional Catalana, l’Associació de Municipis per la Independència, la societat civil en general– ha de treballar de valent per exposar, amb la màxima claredat possible, els arguments favorables al “sí” a la independència. Queda molta feina per fer, però és l’única manera d’avançar. Tant de bo que, l’any vinent, els catalans i les catalanes decidim, per una majoria àmplia i rotunda, ser un nou estat a Europa.

Per Francesc Foguet i Boreu

Podríem acarnissar-nos amb el patetisme i el ridícul flagrants de la vida pública espanyola, encapçalada per una monarquia depriment i corrupta que ja no sap on amagar les vergonyes, per uns polítics grotescos que profereixen amenaces i insults en lloc d’atenir-se a raons i, per coronar la festa, per un exèrcit de fireta que vol recuperar les essències patrioteres i l’orgull ferit del passat. Podríem recordar les subvencions milionàries que reben fundacions feixistes que haurien de ser prohibides per llei o, fins i tot, denunciar els càrrecs amb què són premiats alguns dels responsables del gran daltabaix econòmic i financer, que, com sempre, paguen els més vulnerables.
    Podríem tornar a insistir en el fet que la “unitat espanyola” i l’obsessió per la “igualtat”, que tan pregonen els dirigents polítics espanyols amb insistència patològica, són una imposició derivada del dret de conquesta. Podríem plànyer-nos, de nou i encara, del dèficit secular d’infraestructures necessàries a causa de les inversions miserables de l’Estat espanyol a Catalunya, de l’espoli i l’ofec econòmics amb què maltracta porfidiosament la societat catalana, dels atacs continuats a la llengua i a les competències transferides, etcètera, etcètera. Podríem parlar-ne, amb nous arguments i noves queixes, però seria continuar, endebades, amb el cercle viciós de sempre.
    L’escriptor uruguaià Eduardo Galeano afirmava a Ser como ellos y otros artículos: “és l’oprimit el qui descobreix l’opressor”. Espanya ha actuat i actua amb Catalunya amb la incomprensió i el menyspreu de l’imperi envers les seves colònies. No podem, certament, ser com ells. Hauríem de ser capaços de pensar un Estat que no s’assembli gens ni mica a l’espanyol, que n’estigui ben bé als antípodes. No podem caure en els mateixos errors del passat, que ens han dut a aquest present de misèries. Ni tampoc podem continuar amb les ambigüitats, les mitges tintes o les confusions en les paraules, característiques de l’actitud massa poruga i prudent, o sovint excessivament interessada, d’alguns dels dirigents polítics indígenes.
    Ni hi valen tampoc, al segle xxi, els pedaços: el darrer Estatut és paper mullat i qualsevol “negociació” amb l’Estat espanyol està abocat al fracàs, perquè no hi ha cap voluntat d’arribar a acords. Espanya només entén el llenguatge de la imposició i de la claudicació de l’altre. És l’hora, en conseqüència, d’abandonar retòriques obsoletes i de parlar molt clar i ben alt, perquè, a Europa i al món, ens entenguin molt bé, ja que els espanyols s’obstinen a no voler comprendre res de res. Volem, ras i curt, ser europeus, de ple dret, no pas súbdits. 
    La nova Constitució catalana hauria de suposar una ruptura radical amb el passat i, alhora, hauria de permetre de situar-nos en uns paràmetres realment democràtics. Si més no, en dos sentits. 1. Caldria que garantís que els catalans i les catalanes puguin disposar, a més dels drets fonamentals, d’una estructura bàsica i universal de serveis públics (sanitat, educació, cultura, transports), ben dotats i de qualitat. 2. Al mateix temps, la futura Constitució catalana hauria de vetllar per dotar-se dels mecanismes de control democràtic imprescindibles a fi d’evitar al màxim els casos de corrupció, de depotisme o de mala gestió dels diners públics –que massa que n’hi ha hagut en les nostres latituds. De bones pràctiques, del ben obrar, en tenim exemples eloqüents en els països escandinaus, i fins podem millorar-los amb els retocs mediterranis manllevats de l’antigor clàssica o dels precedents medievals catalans més actualitzables.  
    No ens ha de fer por, d’altra banda, la impopularitat internacional de la independència que reclamem i que, si les urnes l’avalen, volem exercir a dreta llei. El poeta Josep Carner –també diplomàtic de reconegut prestigi– escrivia amb ironia a Tres estels i un ròssec: “un problema d’emancipació és, per natura, impopular a tot el món. I la tal impopularitat és tan persistent que, vulguis no vulguis, dura fins a l’hora abans del fet acomplert”. Enyorívola del passat imperial i deutora de l’ombra allargada del franquisme, Espanya és una baluerna a la deriva, desprestigiada en tots els fòrums internacionals, antimodel de la bona praxi democràtica, que ha utilitzat, utilitza i utilitzarà totes les armes, tan il·legítimes com calgui, per frenar com sigui l’exercici del dret a l’autodeterminació del poble català. Lluny d’atemorir-nos amb les seves bravates, hauríem de ser capaços, amb astúcia i intel·ligència, d’anar per feina i no perdre el temps en insults ni provocacions.
    Catalunya, els catalans i les catalanes, o almenys una àmplia majoria, pretenem viure universalment pel nostre compte, per dir-ho en paraules de Joan Fuster (Indagacions possibles). Si és així, el millor que podem fer és passar pàgina. Fer el salt endavant. En lloc de viure del passat, hem de començar a canviar de mentalitat, a modificar la nostra ànima de súbdits, a pensar en el futur, a construir-lo lliurement. Si canviem les paraules, comencem a canviar el món. Si definim nous marcs, obrim nous panorames. “No podrem mai ser / si no som lliures”, cantava Salvador Espriu a La pell de brau. O, si voleu tocar més de peus a terra, reportem les paraules que el poeta de Sinera escrivia a Joan Oliver en una carta datada el 2 de desembre de 1982, fa trenta anys: “No ens entendran mai, mai dels mais, i d’altra banda nosaltres, la pretesa ‘gent del seny’, som uns ximples, uns ximples amb xeix, com deia la mare del meu pare, si no ‘quelcom’ de molt pitjor. Això del ‘Estado de las Autonomías’ és un escàndol”.