Des de la finestra de casa, vam observar primer com una crisi financera que havia esclatat als EE.UU, ens arribava a casa nostra i a tot Europa; després, aquí hi hagué la crisi immobiliària, que va desmuntar el sistema de treball de centenars de milers de persones, enduent-se pel davant, empreses, empresaris, treballadors, famílies...i que va acabar amb la major part del sistema de caixes catalanes –i amb la pèrdua de centenars de milions d’ euros destinats a les seves obres socials-; i amb la disminució d ‘ingressos el sector públic i un incipient estat del benestar se’n va i se’n està anant a prendre pel sac.
Des de la finestra de casa, una generació que ens havíem acostumat a viure, saben que Catalunya era un dels motors d’ Europa, i que quan ens colpejaven fort, però ens alçàvem de bon matí i ens posàvem a treballar sense mirar enrere ens en sortíem..., però ara tenim tot el país de panxa enlaire i ara mateix ningú veu solucions a curt termini.
Els nous temps, però han portat a que una manca de competitivitat de les empreses i la gran quantitat d’ aturats existents, fa que per tornar a treballar, els pocs que ho aconsegueixen, tinguin que acceptar unes condicions draconianes de feina i amb uns sous esquifits –joves cobrant un salari mínim 641 euros- i les hores extres a preu d’ hores normals....; poc a veure amb els sistemes de treball dels països de “nord enllà, / on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!”
Però a l’ igual que va fer el poeta i la societat catalana dels anys 50, la major part de nosaltres, hem de seguir el seu missatge: “i em quedaré aquí fins a la mort./ Car sóc també molt covard i salvatge/ i estimo a més amb un/ desesperat dolor/ aquesta meva pobra,/ bruta, trista, dissortada pàtria”
2012. Catalunya s’ esta dessagnant...., els anys 50 quedaren enrere i d’ aquesta crisi, hem après que si treballem tots plegats, com un poble, potser no serà demà, ni demà passat...., però si, que en un futur proper –ai, la fe-, la solució a la crisi ens durà a una Catalunya independent, rica, plena i socialment justa.
Un dels meus primers actes com alcalde va ser el diumenge 23 de gener quan vaig anar a visitar a la senyora Paquita Vilaró per felicitar-la el dia que complia 100 anys. En aquella entranyable visita que mai oblidaré, vam conversar, ens va deixar compartir els seus records i juntament amb la seva família vam gaudir d’una estona agradable i carregada d’emotivitat.
Veure tot un segle de vida comprés en aquella senyora, amb tant lucidesa, em feia venir pensaments de com la senyora Paquita havia estat una espectadora de tots els canvis i transformacions que havia fet el món i, en especial , la seva Mollerussa. Tanta vivència recollida amb discreció i elegància van convertir aquella visita en un dia diferent, únic i d’agradable record.
Dies després, el 28 d’abril, juntament amb les seves amigues i persones que l’estimaven van fer una visita al Museu de Vestits de Paper, un museu i uns vestits que si existeixen són gràcies a persones com la senyora Paquita que des dels inicis va prestar-se a col·laborar-hi. L’emoció que descrivien els seus ulls aquell dia en el museu era màxima. Dies com aquell t’ensenyen la cara més agradable de la nostra feina com a representants municipals, que és també la de ser privilegiats per poder compartir emocions i sensacions properes de la nostra gent que han fet tant perquè avui nosaltres, en certa manera, siguem com som com a ciutadans i com a persones.
Visc
en una població d’uns 2.700 habitants. La meva edat em permet
observar els canvis que s'hi ha introduït des de l'arribada de la
democràcia als pobles amb les primeres eleccions democràtiques als
ajuntaments (1979). La creació de les AMPA als col·legis amb
l'organització de l'horari extraescolar, d'una revista de caire
local, d'un Cau, d'una escola municipal de música, d'una associació
de dones, d'un gimnàs, d'un club de futbol base, clubs esportius
–ciclisme, futbol sala, futbol veterans, tennis-, Pessebre Vivent,
d'un centre excursionista, d'una agrupació de jovent...i les
comissions organitzadores de les populars trobades de quintes any
darrera any...
En
aquest moment en que el món s'enfonsa, quan ens repeteixen que el
món mai serà com abans, que la crisi delma, mes a mes, la població
treballadora i vivim moments transcendentals..., en la vida
quotidiana del poble, on també s'hi viuen drames personals, totes
aquestes associacions continuen fent la seva tasca social,
augmentant si poden les activitats que porten a terme, el que fa que
un nen pugui jugar a futbol, un noi/a fer un curs de violí, una
mestressa de casa fer diferents cursets –gimnàstica, ioga,
pintura...- o un jubilat fer excursions o practicar tai-txi.
Centenars de persones –tothom qui vol i pot- participen en alguna
d'aquestes activitats socials que mantenen viu al poble.
I
fer coses, no és fàcil, només cal imaginar, lo difícil que deu
ser portar un club de futbol base, per la gran quantitat de persones
que hi intervenen: trobar entrenadors, organitzar un equip de pares
per transportar als equips dels seus fills, marcar el camp, tenir
l'aigua disponible pels equips, pagar els àrbitres... i fer-ho amb
un equip juvenil, un cadet, un infantil, un aleví, un benjamí, un
pre-benjamí i un baby, sabent de les alegries però també dels
disgustos que comporta passar al davant. I ningú tira la tovallola.
I els del Cau, organitzant excursió darrera excursió, o ara mateix,
els del Pessebre Vivent amb milers d'hores de treball dur i minuciós,
per endavant...
Aquest
és el dia a dia, arran de terra, del meu poble i dels de la Plana
d'Urgell, uns pobles que mai han viscut, ni viuran d' (ni a l')
esquena al món. Mentre, el foc del cel continua caient...
Escric aquestes ratlles des del sentiment d’un alcalde de 35 anys que ha vist com la pèrdua d’un mollerussenc, com el Joan Miró, l’ha fet reflexionar profundament sobre com una ciutat pot estar a l’alçada de grans homes, que en aquest cas, com ell, han fet, són i seran Mollerussa. Hem de reconèixer i verbalitzar en veu alta els goigs i virtuts de la nostra gent, gent normal, sensata, culta i discreta que han teixit ciutat pels quatre costats. Davant d’un gran record deixem escapar oportunitats de fer justícia popular a la gent que ha tingut la sort i la virtut d’assimilar la seva imatge a la nostra ciutat. Tots fem a la nostra manera Mollerussa i tots els moments tenen la seva importància, però la història dels pobles es fa, i en aquest cas en positiu, per despertar consciència col·lectiva de ciutat, i el Joan al voltant de l’esport de màxim nivell ens va situar en un mapa inaccessible fins aleshores. Orgull, prestigi, i la sensació popular que tot era possible, Mollerussa com una màquina ciutadana que treballava en la mateixa direcció, junts podíem!, i jo un noiet de 12 anys, que de la vida en coneixia ben poc, sabia que aquell senyor dels cabells blancs era el president del Club de Futbol Mollerussa. Després, amb els anys, les vivències d’històries explicades per ell mateix mentre s’elaborava el llibre de “La història gràfica de Mollerussa” o simplement la xerradeta a peu dret comprant en el supermercat, han anat construint un personatge dins la meva quotidianitat, proper, amable i cordial, que sempre tenia quelcom a dir o ha comentar. El comiat multitudinari va ser una manifestació pública de reconeixement i estima, un adéu ineludible i sincer al Sr.Miró, i un acompanyament sentit a la seva esposa, fills i família tota. Personalment sento un respecte molt profund vers la persona del Joan Miró i vull compartir-lo i expressar-lo públicament. Com a alcalde només puc dir gràcies, gràcies per la teva contribució a fer d’aquesta ciutat un bon lloc on viure, per saber il·lusionar-nos, i per deixar-nos compartir els teus records.
Anem
a celebrar la Diada Nacional de Catalunya i com sempre amb una nova
polèmica, aquest cop per l’ amenaça a l’ ensenyament en català
i és per recordar, rememorar les accions de dos herois de la guerra
de Successió: els germans Desvalls del Poal.
Tant
l’ Antoni Desvalls, (1666-1724) com a Manuel Desvalls (1674-1774),
havien nascut al Poal, eren militars –capitans els dos- i quan
Catalunya s'alçà contra els Borbons, l’ any 1705, els Desvalls
alçaren a tot els jovent de la Plana de Lleida, conqueriren Balaguer
i Lleida i arribaren fins a Montsó.
L’
any 1706, Felip V es va presentar al Principat amb un exèrcit de
30.000 homes, els Desvalls i els seus voluntaris de la Plana,
entraren a Barcelona i la defensaren fins a la seva victòria total
sobre l’ enemic.
El
1709 a Manel Desvalls l’ anomenaven cap de Cardona i el 1713, quan
els catalans es quedaren sols davant uns exèrcits –espanyols i
francesos- que no podien vèncer, decidiren resistir i s’ anomenà
a Antoni Desvalls i de Vergós, general en cap de les tropes del
Principat de Catalunya. Des de juliol de 1713 fins a setembre de
1714, es va moure per tot el Principat, essent la persona més
buscada i perseguida per tots els regiments enemics a qui va causar
nombroses pèrdues, però també li tocà veure com els pobles que l’
acollien eren cremats, i molts dels seus habitants passats a ganivet
i penjats, i familiars dels seus soldats, presos o executats, en la
política de “terra cremada” que practicaren els enemics de
Catalunya. Quan va caure Barcelona l’ 11 de setembre, l’Antoni es
va refugiar a Cardona, l’ única fortalesa que havia resistit a l’
enemic i que es va rendir el 18 de setembre de 1714. Tots dos germans
–a qui es va segrestar tots els seus béns- marxaren a l’ exili
on hi moririen.
Es
fa estrany que en els nomenclàtors dels pobles de la Plana de
Lleida, no tinguin dedicats algun dels seus carrers a un dels
defensors de les llibertats catalanes més insignes que mai hem
tingut: Antoni Desvalls i de Vergós. Per cert, en una carta seva
–escrita en castellà- del 19 de maig de 1714, deia: D. Antonio
Desvalls y de Vergòs, marquès del Poal, coronel de cavalleria,
comandant de les fronteres de Catalunya i President de la Junta de
Guerra del Principat...”Siendo
la presente guerra empezada en la defensa de nuestros privilegios y
costumbres, que por la emulación castellana, ira y rancor que
conservan desde antiguo a la Corona de Aragón y con particularidad a
este Principado...”
Parlem de 1714, però al 2011, no us/ens sona encara la cançó? Fins
quan?
A
la fi dels anys 70 a Catalunya va sorgir de forma espontània un
fenomen que es va donar en moltes de les seves poblacions: el
ressorgir de la premsa local.
En
molts pobles es començaren a fer revistes ciclostilades –mitjançant
les vietnamites que feren els seus darrers serveis- o fotocopiant els
textos. Es feien amb tota la millor voluntat del món: el picament de
textos i un cop es tenien els fulls, posar-los al voltant d'una taula
i apa! Es començaven a donar tombs, i els fulls es convertien en una
revista i la grapàvem i després la repartíem... Quins temps!
Amb
el pas dels anys, moltes d'aquestes revistes, tal com havien nascut,
desapareixerien. Les que sobrevisqueren, passaren del ciclostil a l’
impressió, ajudades per les ajudes que es reberen de les
institucions...., i amb la publicació de número darrera número es
convertiren en fonts i fons d'informació -un treball extraordinari i
gratuït fet per milers de persones-, que han creat un nou ADN
territorial, -comarcal o local- que estan canviant la història i la
configuració de Catalunya.
Doncs
tota aquesta premsa local, ara mateix, està a la picota, degut a que
les retallades que afecten a institucions com la Diputació i la
Generalitat també ens han arribat i com que les subvencions que
rebíem eren ja considerades des de fa anys, uns ingressos fixos, ens
influiran negativament en l'exercici econòmic de l'any 2011 (i
posteriors) i si no maniobrem –rebaixant la qualitat de la
publicació- potser algunes revistes plegaran o potser tinguin de
morir per tornar a renéixer amb un nou format i nous preus...
P.D.
En el moment d'escriure aquesta nota, m'arriba el nº 211 de Ressó
de Ponent, la revista de l'Ateneu Popular de Ponent de Lleida, en la
que s'informa que degut a “circumstàncies laborals i personals
dels membres de redacció (...) (fa que) temporalment, la revista
deixarà de publicar-se en paper”. Una veu, un tresor, una font
estroncada. El meu homenatge per tots els qui hi treballaren al Ressó
des de l’ any 1979, una de les veus més dignes de les Terres de
Ponent.
En un moment en que es pretén que les humanitats siguin ignorades arreu, es constata que aquest problema no ha existit a la Plana, encara que en els darrers anys, En un moment en que es pretén que les humanitats siguin ignorades arreu, es constata que aquest problema no ha existit a la Plana, encara que en els darrers anys, en aquest camp sembla que ens hagi arribat una mica d'aire nou en tots els àmbits i en el cultural també..., així ho ratifiquen que els noms de relleu del Cànon Cultural de la Plana d'Urgell, són tinguts en compte en els edificis culturals que es van creant. Així tenim el Fòrum Maria Mercè Marçal d'Ivars, la Biblioteca MMM de Torregrossa, la Biblioteca Joan Solà de Bell-lloc d'Urgell, la Biblioteca Comarcal Jaume Vila de Mollerussa, la Biblioteca Isidor Cònsul de Bellpuig, el Casal Josep M. Solé Sabaté de Miralcamp, el Casal Cultural Sebastià Serrano de Bellvís, l'edifici cultural de Cal Formiguera de Linyola i d'altres.... Recentment es comença a notar la mà de l'activista cultural Josep Camps que mitjançant el Club de Lectura de Miralcamp va fer venir a l’ escriptor Jaume Cabré i a Màrius Serra a l'Amistat de Mollerussa, o el Grup de Recerques del Pla d’Urgell Mascançà, fundat per Jordi Soldevila, que amb el número 1 de la seva revista Mascançà s'ha presentat a gairebé tots els pobles de la comarca, o l'Institut d'Estudis Comarcals del Pla d'Urgell (IECPU), que després de treure el llibre de Ton Solé i Esteve Mestre “Escrits del Pla d'Urgell”, està a punt de publicar un segon llibre, o les activitats que porten a terme els arxivers Daniel Vilarúbias i Josep M. Cabau de l'Arxiu Comarcal del Pla d'Urgell. Però aquí també hi tenim incloure i amb lletres d'or les activitats literàries de Francesc Pascual, Joan F. Dalmau, Josep Borrell, Montserrat Germà..., o els activistes Sebastià Garralon, Joan Yeguas..., i als qui treuen revistes als pobles de la Plana –el Pregoner d'Urgell, La Font, el Barret Picat, L'Esclat, Carrilet...-i d’ altres com els grups que han publicat un llibre sobre cuina a Bell-lloc d'Urgell o sobre sardanes a Torregrossa que em dec deixar al calaix i que poden tenir la categoria de Miquel Galitó..., Ara bé tots aquests humanistes de la Plana, tenen una cosa en comú: En aquesta terra, santa, sagrada, Mai els han pagat un euro -de fet, no crec, que a les autoritats ni als organitzadors culturals s'ho hagin plantejat mai- per les seves activitats: consultes, xerrades, presentacions... A aquest mateixos caps, si fan una consulta a un arquitecte, paisatgista, advocat, metge, empreses de serveis..., els pagaran la seva minuta, però a un humanista del país, repeteixo, mai. Per què?. –Mascançà- Fins quan...?
vwmollerussa |
divendres, 1 de juliol de 2011 | 16:31h
Sr director, les
infermeres i infermers del CAP de Mollerussa li fem arribar aquesta
carta perquè volem mostrar el nostre desacord amb les retallades
sanitàries que estant previstes fer pròximament al nostre centre de
treball, alhora que volem demanar perdó a la població per les
molèsties que els hi puguin ocasionar.
L’àrea Bàsica de
Salut (ABS) del Pla d’Urgell amb el seu CAP a Mollerussa és l’ABS
rural més gran de Catalunya en quan a població. Està formada per
16 pobles. Té un alt índex d’envelliment i una gran activitat
assistencial .
Estem d’acord que en
temps de crisi ens hem d’estrènyer el cinturó. Les infermeres i
infermers de l’ABS del Pla d’Urgell ja fa temps que així ho
estem fent, per ex: s’han tancat molts consultoris locals als caps
de setmana (abans s’obrien tots) fent traslladar als usuaris al
poble veí, ens han baixat un 5% el sou (aquest any encara ens el
volen baixar més), no es contracten substituts per cobrir les
nostres vacances fent-nos cobrir els uns als altres o simplement
tancant agendes i per tant allargant les llistes d’espera..
Però aquí no s’acaba
tot, per si no aguantem prou les retallades, ara ens volen treure una
infermera de guàrdia durant la nit i quedar-nos solament en dues.
L’any 1990 el cens poblacional era de 28675 persones, en aquell
moment érem 4 infermeres de guàrdia. L’any 2010 el cens
poblacional era de 37,371 amb 3 infermeres de guàrdia. Davant
aquest fet, podem dir que com més població (ha augmentat un 30% ),
menys personal sanitari (abans érem 4 infermeres de guàrdia per
tota la comarca, ara som tres i en un futur pròxim serem 2). Sembla
contradictori, oi ? doncs, així està funcionant la Sanitat Pública,
la qual està repetint contínuament que amb qüestió de salut no hi
haurà retallades. Creiem que els que manen s’haurien de plantejar
d’estalviar per una altra banda i no jugant amb la salut.
Finalment, us demanem
disculpes públicament per les llargues esperes i demores del nostre
servei, (no sempre els podrem atendre com vostès desitjarien), però
com poden veure no depèn dels professionals que treballem a peu de
canyó.
Per acabar us demanem,
si us plau, que no s’enfadin amb nosaltres , al cap i a la fi som
unes víctimes com tots vosaltres. Enfadeu-vos i demostreu-ho fent
cartes de reclamació als nostres caps.
Aquest
any, la Diada de Sant Jordi, s’ enfronta a molts papus: la crisi,
però que també la jornada hagi acabat en el dissabte de la Setmana
Santa, fet que ha desanimat als nostres llibreters, i per acabar de
complicar-ho, tot sembla indicar que durant la Diada, plourà.
Però
és que a més vivim en una època de retallades, que portaran la
cultura a una crisi sense parangó, i no cal ser cap expert per
creure-ho, quan albires les retallades apuntades a les
universitats..., sí, sembla que en aquest Sant Jordi 2011, s’ han
ajuntat tots els “mals” i que tindran la seva visualització
–diuen els apocalíptics- en les parades de llibres i de roses,
sense públic, al bell mig de ciutats i pobles despoblats...
Veure’m
com anirà, però aquest any, apart de les grans novetats, -el
fenomen Pastor a l’ igual que fa anys el de Sánchez Piñol-, podem
gaudir de la lectura dels darrers llibres publicats per gent de casa
com Francesc Pascual Greoles (La raó trobada), de Llorenç Bonet
(Astaré), Norbert Niubó (Erase una vez la família Niubó) i Ton
Solé i Esteve Mestre (Escrits del Pla d’Urgell)...
Que
tingueu una bona jornada de Sant Jordi, amb llibres i roses...
Cinc
anys que es va crear aquest fòrum. Cinc anys vivint, sobre el paper,
sempre el mateix temps, sis mesos - d’ octubre a març- de fred,
dos mesos –abril i maig- tebis i quatre mesos -de juny a setembre-
de calor. Això, repeteixo, sobre el paper, perquè després el
temps, fa el que li dóna la gana....
Cinc
anys marcats pel nostre entorn familiar, naixements, bodes o viure en
parella, separacions, malalties i morts que ens atordeixen (i més
en una edat com la meva -57 anys- que, fet i dit, fa, que coneguis
gairebé a tots els qui marxen), però darrerament vivim una situació
nova: la massiva pèrdua de llocs de treball que ha esquitxat a tota
la societat i en un temps en què molts pobles de la plana han vist
com centenars de persones vingudes de terres llunyanes s’han quedat
a viure junt amb nosaltres. Res de nou a la Plana que hem estat país
emigrant o receptor d’ emigrants.
Està
clar que si repassem els cinc anys d’ enrere a endavant en la vida
social, cultural i política hi trobarem de tots: canvis d’alcaldes,
de govern al país, guerres, tsunamis, sequeres..., o que el nom de
Mascançà, el compartim, ara, també, amb un grup de recerques i una
revista...
Però
potser on es reflexa el pas del temps és en les nostres vides
personals..., en els darrers cinc anys, podria ser que lo que heu
viscut, fos de la magnitud del meu primer article que vaig escriure
en aquest fòrum, que parlava de les curses de braus i ja no se’n
fan..., potser ja no feu la vida que fèieu fa cinc anys com és el
cas del vostre escrivà.
D’
aquí cinc anys, en tornem a parlar, però espero fer-ho des d’ un
país independent. I és que la il·lusió mai es perd.
vwmollerussa |
dimecres, 23 de març de 2011 | 00:34h
Avui us he de demanar el vostre suport
Benvolguts amics,
El dia 29 de març propvinent VilaWeb serà portat a judici per l'Ajuntament de Barcelona, que ens acusa d'injúries pels esforços informatius que vam fer per aclarir què va passar en el 'cas Vilaró'. És una actitud inaudita, especialment després de totes les coses que s'han anat sabent d'aquells incidents, principalment l'informe dels Mossos d'Esquadra que desqualifica completament la tesi del cap de la Guàrdia Urbana.
La gravetat de l'acció de l'Ajuntament està en la presentació d'una querella, però també en el fet de demanar, com fan el consistori i Xavier Vilaró, 180.000 euros de multa i haver demanat abans pena de presó contra meu. Vist des de qualsevol punt de vista, i comparant-la amb qualsevol altra situació, la demanda és absolutament desproporcionada i és, a parer nostre, també un intent de coartar VilaWeb ofegant-la econòmicament.
No es pot oblidar, a més a més, que VilaWeb va fer el paper que correspon als mitjans en una democràcia. Perquè l'Ajuntament ocultava fets políticament importants i nosaltres vam treballar per aclarir-los. Sense l'esforç periodístic de VilaWeb i d'alguns mitjans més, avui encara no sabríem res de què va passar. Allò que fa extraordinari el 'cas Vilaró' no és que una pilota de goma colpege un policia; el fet extraordinari és que, en una democràcia, una institució pública considere que ni els ciutadans, ni tan sols els representants electes del poble dels altres partits, no tenen el dret de saber què ha passat i ho oculte durant setmanes i mesos. Fins i tot faltant en públic a la veritat.
El Col·legi de Periodistes i les institucions periodístiques europees ens fan costat. També ens en fan els grups polítics de l'ajuntament (PP, CiU, ERC i ICV), amb la sola excepció del PSC.
Necessitem, tot i amb això, el vostre suport.
Amb aquest correu, doncs, us demanem que signeu un manifest de suport a VilaWeb, però també us demanem que, en la mesura de les vostres possibilitats, feu difusió del cas i en parleu on us sigui possible de fer-ho. El manifest diu:
'Amb VilaWeb, per la llibertat de premsa' 'Els sotasignats que l'Ajuntament de Barcelona es querelli contra el diari VilaWeb. Pensem que VilaWeb va fer la feina d'aclariment i d'investigació que correspon als mitjans en un cas en què l'opacitat i l'ocultació de dades per l'alcaldia són demostrables, com en el 'cas Vilaró'. En conseqüència, demanem que el consistori retiri la querella i no pagui, amb diners dels ciutadans, els advocats del senyor Vilaró en la seva querella particular. Alhora, reafirmem la nostra confiança en el rigor professional i ètic que VilaWeb ha demostrat des del principi i donem el nostre suport al seu director, Vicent Partal'.
El dimecres 23 de març a les 19h hi haurà un acte al Col·legi de Periodistes de Catalunya, que presentarem el degà, Josep Maria Martí, i jo mateix. Us convidem a participar-hi per fer visible públicament el vostre suport. Ens podeu confirmar l'assistència a vilaweb@vilaweb.cat
Per a qualsevol dubte o qüestió, podeu trucar al 93 442 64 39. Gràcies per la vostra atenció,
Vicent Partal Director VilaWeb Ferlandina 43 baixos 08001 Barcelona 934 426 439 www.vilaweb.cat
per Miquel Martín Martín, regidor d‘ERC a
l’Ajuntament de Mollerussa
En el Ple de 25
de febrer de 2010, els regidors d’ERC van presentar una moció de
reprovació a l’alcaldessa per la incoació d’un expedient
disciplinari a l’arquitecte municipal.
Aquesta moció va ser aprovada per
majoria amb els vots dels regidors d’ERC i dels regidors de CIU.
La moció
recollia, entre altres, les consideracions següents sobre l’actuació
dels responsables polítics i el procediment executat: •
“Han danyat innecessàriament la dignitat personal i
professional del Sr. Martínez, qui sempre
ha actuat amb rigor i amb respecte a la legalitat…”
•
“Menysté les garanties i els drets laborals dels treballadors i
treballadores de l’Ajuntament i
supedita la seva professionalitat a interessos polítics i al
sotmetiment a càrrecs electes.”
•
“Comportarà unes despeses jurídiques importants per defensar un
procediment improcedent i unes
indemnitzacions a càrrec de les arques municipals i per tant delsciutadans de Mollerussa.”
Estabornit per les
imatges del tsunami al Japó. No és el decorat d’una peli del
Godzila de baix cost o d’una peli MGM a lo Cecil B. Mille. Són
cases que es pleguen com si fossin de paper. Sensació d’irrealitat.
DISSABTE, 12 DE MARÇ.
Plou i la terra ho
agraeix. Mentre, lluny, al Japó, milions de persones viuen amb la
por al cos, entre terratrèmols i perills nuclears i el deute de
Catalunya ha estat classificat com A3 –dolent-, els derivats del
petroli continuen pujant de preu i la taca d’oli de l’atur, i una
previsible impotència ciutadana segueix creixent. Vivim moments
dramàtics.
Plou, i la terra i els
pagesos estan contents i no perquè el món s’hagi encès, deixem
de celebrar el carnaval i no perquè els habitants d’aquest país
estiguem desorientats, el cicle de la terra deixarà de fer el seu
camí invariable: després de l’ hivern, arribarà la primavera.
Avui plou i la terra ho
agraeix. Avui és un dia per escoltar un Rèquiem de Mozart.
DIUMENGE, 13 DE MARÇ.
Les
cases japoneses, ben construïdes, aguantaren el terratrèmol, però
no havien estat fetes per suportar la fúria d’un tsunami, ni menys
l’agressió invisible de la radioactivitat. El món sencer espera
notícies del “desaparegut” poble de Migatyi de 9.500 habitants.
A Linyola, ahir al
vespre, celebrarem un lluït carnestoltes, que ha fet que una part de
la població hagi anat a dormir a les tantes. I avui diumenge poc a
poc, trasbalsats, pretenem tornar a una normalitat que passarà pel
Sevilla- Barça del vespre. Per continuar, necessitem del circ.
Escrits
al Pla d’Urgell, escrit per Ton Solé i Esteve Mestre, i publicat
per l’ IECPU i Arxiu del Pla d’Urgell, és un llibre fruit de la
recerca per les cases pairals del Pla d’ Urgell i dels arxius del
Pla d’Urgell i el de Tàrrega, durant més d’ un any, amb unes
troballes molt importants en el camp dels Dietaris, correspondència
i documents des de l’ any 1650 fins al tall que ens vam fixar que
fou de 1950.
Al
llibre s’ hi troben cinc apartats, el primer del qual, Canals
d’Urgell (1816-1832), parlen de varis intents de fer els Canals d’
Urgell, entre aquests anys, que tot i l’ esforç del territori
acabaren en clamorosos fracassos. L ‘informació d’ aquest títol
és inèdita.
El
segon apartat tracta de la Pagesia a la Plana (1800-1950), on es
donen dades sobre l’ evolució de l’ agricultura –introducció
de l’ alfals, remolatxa...- i acaba amb un estudi fet per Ramon
Salvia del Poal que examinant els llibres de comptes familiars ha
pogut fer un quadre de dades sobre la relació de preus agraris des
de 1924 a 2004. Fabulós. És pot fer un tractat de l’ agricultura
d’aquest segle al Pla d’ Urgell.
El
tercer apartat, el més agraït, és el de La Meteorologia al Pla
d’Urgell i on trobareu diferents desastres climatològics
–huracans, pedregades, nevades (la del 1944), gelades...- vistes a
través dels ulls dels seus coetanis, amb aportacions força
interessant.
El
quart apartat, és un calaix de sastre, Vida social: religió,
costums i tradicions, on es parla dels santuaris de la comarca, els
costums religiosos, la vida al poble –festes majors, el cafè...-
un incís d’ uns fets ocorreguts a l’Hostal de Mollerussa, i el
canvi social que es va viure a la Plana, quan els pobles intentaren
deixar de pagar als senyors de les viles..., i s’acaba amb dades
sobre la construcció de La Novella o Cal Jan de Miralcamp.
El
cinquè apartat va dedicat a Les Guerres al Pla (1640-1939), es fa un
repàs a les guerres que ha viscut el Pla a través de les vivències
i s’acaba amb una gran informació inèdita sobre la guerra civil
(1936-1939).
El
llibre pretén ser un esglaó més en les informacions que tenim del
passat de la Plana, amb els punts de vista de molts protagonistes i
que els autors han volgut que la valoració la fes el lector. Un
llibre que creiem imprescindible per qualsevol estudiós, erudit o
persones interessades en la vida de la Plana.
