Antonio Cebrian Pallares

Hi ha fils subtils que relliguen èpoques i situacions diverses. Per mitjà de referències creuades, és possible moure’s al llarg i ample d’una teranyina pràcticament infinita de relacions simbòliques, que pot resultar (segons com) més “sòlida” que l’enganyosa matèria, composta de forces i partícules que ara hi són, ara no hi són. Faríem força malament de negligir la importància del simbolisme en un món que sabem totalment fictici, doncs. En efecte, si ens apliquem una mica al petit esforç (no tan difícil) de posar en dubte els apriorismes que som convidats (o constrets, segons com) a interioritzar, podem adonar-nos amb relativa sorpresa, perquè ja ho “sabíem”,en certa forma i fins a un cert punt, que tot es relaciona amb tot i que no ens movem en un entorn d’objectes inconnexos, perduts per un espai incomprensible i improbable. Ara bé, cal no confondre la unitat bàsica dels objectes físics, que se’ns presenten immediatament a la percepció sensorial, amb la profunda unitat “metafísica” de tot plegat: objectes materials (i accions, forces) que provenen del ja popular “big bang”, però també determinat tipus de sentiments, pensaments, intuïcions i percepcions que, d’alguna manera inexplicable, (continua) 

tenyida de la inevitable incertesa de tot l’esdevenir humà, i que intuïm profundament certa en un altre sentit, sabem que no s’originen al cervell individual, sinó que són captades “al vol” a partir d’un fons etern. Cadascú de nosaltres (d’aquest “nosaltres” tan útil i tan làbil) percep contínuament certes estranyes relacions entre informacions diverses i “dades immediates de la consciència”, que diria Henri Bergson, relacions que tendim a descartar ràpidament per “absurdes” i indignes d’un ésser pensant, enmig de l’angoixa, l’excitació o el plaer dels fets i situacions materials i pràctics que ens assetgen quotidianament.

Un exemple:

Anselm Turmeda, franciscà mallorquí convertit a l’Islam i mort a Tunis  (on se’n venera la tomba) va escriure (els anys 1417-18) la divertidíssima Disputa de l’Ase, al final de la qual s’hi troba la famosa Profecia de l’Ase, que no fa riure. En concret, els versos de la dita Profecia que, ara per ara, ens interessen diuen:

E la blanqueta rosa
Al bras de la sposa,
Farà guerra e nosa
A la vermella

Com és sabut, en aquests versos Fra Anselm es refereix mig veladament a les trifulgues medievals entre l’Esglèsia de Roma (la “sposa”, la rosa blanca) i un enemic no gens clar (la rosa vermella). A primera vista, no sembla que els “representants” de Déu a la terra s’haguessin de ficar en tals embolics, però les coses que passen tenen, amb la permissió divina i dins el misteriós absurd general, algun sentit que, potser, el tot es dignarà fer-nos saber qui sap quan. En fi, a on anàvem. Dèiem, doncs, que el “renegat” Anselm Turmeda escrivia això en 1417-18.

Ricard III, rei d’Anglaterra (1483-85) mort en la guerra dinàstica que va enfrontar pel tron els hereus dels Plantagenet, és a dir, les cases de York i de Lancaster (la Guerra de les Dues Roses) és segurament més conegut per dues famoses frases que el seu personatge declama en l’obra homònima de Shakespeare (1594); a saber: “Now is the winter of our discontent, made glorious summer by this sun of York” i “A horse! a horse! my kingdom for a horse!” L’emblema dels York era una rosa blanca i els Lancaster n’ostentaven una de vermella.

Entre les enigmàtiques quartetes profètiques de Miquèl de Nòstra Dama n’hi ha una (Centúria VI, XCVII) :

Cinq & quarante degrez ciel bruslera,
Feu approcher de la grand’cité neuve,
Instant grand flamme esparse sautera
Quand on voudra des Normans faire preuve.

on semblen ressonar-hi nous i estranys ecos de York, sobretot (o també) per l’estil poètic adoptat pels “visionaris” nostrats.