Oblidem-nos de ser “la mesura de totes les coses”, ho digui el respectabilíssim autor que ho digui. La il·lusió que experimentem d’un immens univers “extern” (angoixant, acollidor o fascinant, depèn) no és més que la mesura del nostre naufragi etern, car, l’univers (fins i tot si admetem que consisteixi en una sèrie de “universos” paral·lels o encaixats com nines russes) és únic i, per tant, no comparable a res, de manera que no és ni gran ni petit. En conjunt, si fem l’exercici teòric d’ignorar-nos a nosaltres mateixos, no li és aplicable ni tan sols el concepte de “mesura”, doncs, i a més tant la idea d’un univers que no té fi, com la contrària, xoquen violentament amb el nostre “sentit comú”, de manera que (inevitablement) entrem o bé en un terreny de pura abstracció matemàtica, o en un de (aparentment) més relliscós, com la mística. En el fons, potser, no hi ha tanta diferència i resultaria que l’ésser absolut ens deixa jugar com nens amb conceptes que ens superen absolutament, malgrat els nostres vans esforços per aprehendre’ls. L’arbre de la vida i l’arbre de la ciència, com a elements fundacionals del mite judeocristià, són en la base de la dualitat que imprimim (continua)
involuntàriament a tot i, així, parells com Déu i el dimoni, el bé i el mal, el jo i l’ombra; adquireixen “vida pròpia”, per dir-ho així, i ens distreuen de l’examen autènticament profund de nosaltres mateixos que (en un sentit temporal corrent) encara tenim pendent. L’infinit feix d’impulsos que, tot constituïnt-nos, es disfressa d’un problemàtic “inconscient”, esdevé una llum fosquíssima, en definitiva, i ens guia per camins ignorats, mentre, com morts ambulants, creiem caminar sense rumb.