Antonio Cebrian Pallares

Pot doldre, però no hi ha res que s’assembli més al creacionisme que creure que tot s’origina amb el big bang. Els extrems es toquen, amics. Si hi va haver un big bang és perquè hi havia matèria comprimida en un punt infinitesimal. Però això no explica d’on va sortir aquesta matèria, ni per què estava comprimida. Dir que no es pot parlar d’abans del big bang perquè el temps no existia és fugir d’estudi. De tota manera, ja hi ha qui n’ha començat a parlar, amb risc, hipotetitzant un univers que “rebota” (eternament?) com en sístole/diàstole. A més, pot ser casual la consistència de la matèria? Tenim la resistència a separar-se dels protons, electrons i altres partícules de nom impronunciable; la constatació de la identitat matèria/energia; la dualitat ona/partícula; la estranyíssima bilocació de la partícula que passa per dos forats separats; etc. Sembla inevitable que caiguem en una eterna petició de principi, altrament dita “el peix que es mossega la cua”. Tot plegat ens parla del profund misteri que som, car, en definitiva, no hi ha res sense la nostra mirada, perquè és cert que som el demiürg del no-res, potser sense voler. Naturalment, cal entendre que la mirada és una mena de “sinècdoque” de la percepció, en general. (continua)     

La mirada “crea” el món, doncs (a partir de forces sense forma) no per a glorificar-nos, sinó per a constituir-nos en un etern nus d’angúnia que no pot ni tan sols recular esfereït de la seva pròpia obra. Com una mena de Dr. Frankenstein, construïm “visualment” un món monstruós que posseïm i ens posseeix.

Jacques Lacan ens assabenta que Èdip es destrossa els ulls perquè mirar és “posseir” i, per tant, els ulls representen els òrgans sexuals que han comès l’imperdonable mal de l’incest amb la pròpia mare, segons la norma establerta en aquella societat, tot conduint, doncs, l’heroi tràgic a una autocastració simbòlica.  

Jean-Paul Sartre ens informa que la mitològica mirada de la Medusa petrifica perquè simbolitza la cohibició que ens produeix ser “víctima” de la mirada de l’altre, que ens “posseeix”, tot posant-nos, d’alguna manera, a la seva mercè i convertint-nos de subjecte en objecte, metamorfosejant-nos en una “cosa”, doncs.

Fa por la idea (estranya per a nosaltres) que puguem ser una cosa, que és com dir no res, car, el que ens fa ser “alguna cosa” és no creure’ns una cosa, precisament. Però és que resulta que l’altre ets tu, és a dir (en un sentit pràctic) tu també mires i posseeixes/petrifiques i (en un sentit profund) no hi ha més que un jo aparentment múltiple que, metafòricament, “viu” el somni d’un món divers.

El somni, aquest misteriós i estrany exercici que efectuem (o patim?) durant el son, consisteix en una curiosa operació “alquímica”, mitjançant la qual ens comuniquem profundament amb nosaltres mateixos i ens fonem amb quelcom infinit que ens supera absolutament, fora de l’espai i del temps.

Incidentalment, si Freud aixequés el cap i veiés que, a un materialista com ell, l’ultramaterialisme posterior el considera un frau i un bufanúvols… Freud un frau? D’aquí a dir que tot el que no es veu ni es toca és un frau, només hi ha un pas. Compte amb això, perquè hi ha manta cosa que no es veu i és ben real, en el sentit corrent del terme. 

Jung lluitava internament per a conjuminar la comprensió/intuïció profunda de l’existència necessària d’algun tipus de “més enllà” (disfressat d’inconscient col·lectiu) i el seu honrat exercici de totes les cauteles científiques. Se’n va sortir? Ja en parlarem.

Jacob somia una “escala” que comunica el cel i la terra (l’esperit i la matèria, doncs, en termes senzills i tradicionals) que recorda, no gens casualment, l’escalinata del ziggurat, de la piràmide maia, etc.

Segismundo, el protagonista de “La vida es sueño”, considera que el nostre major delicte és haver nascut i no ens diu per què, però se sobreentén que l’individu triaria (involuntàriament?) el seu fat en l’eternitat. Calderón elabora, intel·ligentíssimament, una metàfora mitjançant la qual ens fa rumiar sobre la possibilitat de capgirar un destí que sembla riure’s de nosaltres. A propòsit, no és tampoc gens casual que el rei astròleg, pare de Segismundo, es digui Basilio, tot recordant-nos (com qui no vol la cosa) el primitiu rei-sacerdot que, d’alguna manera, s’allarga fins al basileos grec.