Dr. Jekyll i Mr. Hyde : Aquest famós personatge de Stevenson (o caldria dir que en són dos?) ens il·lustra sobre una certa incomunicació interna que patim (i potser gaudim, segons com) o bé sobre allò que Jean-Paul Sartre en diria la “mala fe”, en tant que hem de reconéixer que solem arraconar a zones fosques elements de nosaltres mateixos que no ens acaben d’agradar o que, directament, ens avergonyeixen. Al cap i a la fi, la mateixa lluita per la supervivència a què ens veiem obligats implica (més enllà de la satisfacció de necessitats peremptòries d’ordre alimentari, etc.) l’oblit aparent i superficial de pensaments i actituds pròpies que poden, fins i tot, arribar a ser adjudicats a l’altre, el qual intentem vanament, doncs, convertir en boc expiatori, car, en el fons, sabem el que fem (ja et conec, herbeta…) tant com ho ignorem. En efecte, la pràctica ens demostra que el “tallafoc” que bastim a fi d’aïllar l’element pertorbador de la nostra bona digestió funciona perfectament, a condició que no en fem cabal i passem immediatament a “adormir” el possible record a base d’expedients tals com dedicació absoluta a la “santa fatiga del treball” que deia Ramón y Cajal, o bé a diversions (continua)
hipnòtiques (incloses drogues) e tutti quanti. Fa por de debò gratar la bonica i tersa superfície que ens mostrem a nosaltres mateixos, però potser és pitjor viure en un etern estat d’inconsciència, infantilment disfressat de “realisme”.
El caballero de Olmedo : Lope de Vega ens mostra aquí un individu que es troba a si mateix projectat externament. En una primera aproximació, una “Ombra” estranya es presenta davant de Don Alonso, l’heroi, i (preguntada) manifesta ser el propi Don Alonso, abans de desaparéixer ràpidament. Se sobreentén que aquesta “Ombra” li és enviada per Fabia, fetillera còmplice dels amors del protagonista, sobre el qual els espectadors ja sabem que plana la conspiració assassina del seu vil i envejós rival. El cavaller d’Olmedo rep un altre avís (per mitjà d’un misteriós llaurador que apareix en el seu camí) del tràgic destí que l’espera, però l’Ombra és la clau de tot plegat, en tant que aparent duplicat del propi personatge que, així, patiria una evident bilocació, sobre la qual el genial Lope no ens dóna més detalls, tot deixant a la nostra discreció l’eventual interpretació. Ara: l’autor, ambíguament, és prou hàbil com per a fer-nos dubtar si els personatges avisadors són de carn i ossos, o són producte de la imaginació de Don Alonso, o bé són una mena de “espectres”, però ens obliga a pensar-hi, exercici mai sobrer i molt sà.
Aquests personatges “banana split”, pròxims (si no idèntics) a la “esquizofrènia” de la ciència oficial, no presenten més que una aproximació inicial a la fragmentació infinita que som.