Antonio Cebrian Pallares

A més de tot el que es refereix a la pèrdua (en part ja efectiva o imminent) del poder tradicional masculí en el terreny social i extern, cal no deixar de banda altres menes de pèrdua que afecten globalment l’individu humà, sense distinció de sexes (excepte potser per la violència de la reacció, i no sempre). Cal entendre també en aquest apartat les relacions homosexuals, que no es diferencien essencialment de les “hetero”, doncs.

En efecte, el tan lloat i esperat amor consisteix bàsicament en la incorporació que fem de l’altre al nostre impermanent i inestable feix d’impulsos. Més enllà de l’aparença que mostrem als sentits (que sabem perfectament enganyosos) el que som profundament és un conjunt malgirbat de pulsions, a partir de les quals ens veiem constrets a construir una “personalitat” diferenciada de la multitud d’altres ocurrències del jo, que ens fan ser com un exèrcit d’espectres en un món fantasmal, però dur i dolorós. (continua)

El problema essencial arriba quan una de les dues parts que es “fagociten” mútuament cau en l’anomenat “desamor”, és a dir, en la cessació del “encant” i la “màgia” que sostenien precàriament la il·lusió de l’amor. La sensació intensíssimament dolorosa d’esquinçament i desmembrament del feix d’impulsos, construït amb tanta dedicació, pot, doncs, derivar (en els casos de major immaduresa afectiva) en actes de violència desfermada, els quals, no per intel·lectualment comprensibles són més perdonables, puix que tot ésser humà ha d’enfrontar-se tard o d’hora a tot tipus de situacions de pèrdua que posen a prova el seu tremp moral.

Així, el penós i tràgicament ridícul infantilisme de qui es fa seu allò de: “la maté porque era mía”, com (per una altra banda) la resignació davant els fets consumats, esdevenen els extrems d’una sèrie de matisos possibles en quina actitud adoptar. Perquè, la inextricable trama de determinació/indeterminació que constitueix el nostre jo-món ens arrossega i, al mateix temps, ens permet triar misteriosament en un context on tot està ja “dat i beneït”.

Cal afegir que una concepció (religiosa o atea, no importa) de la societat en un sentit patriarcal i obsolet no priva que la dona (tot i la seva major maduresa i millor gestió de les emocions) no efectuï uns tipus de venjança més subtils i refinats, amb sonades i aparatoses excepcions.