No tenim forma de saber si el que “perceben” els sentits és realment allí a “fora”. L’únic que percebem és la nostra pròpia sensació. Si hi ha alguna cosa que és “real” (amb totes les reserves i prevencions) és la sensació en si, perquè, a “fora”, no podem assegurar que hi hagi res. És més, no podem ni assegurar que nosaltres mateixos hi som. Què vol dir “cogito ergo sum”? És que “pensem” com un acte voluntari? Potser que baixem una mica del cadafal. La sensació no és res més que la “sensació” de tenir sensacions. Creiem “sentir” quelcom i immediatament aprovem com a fet ineluctable que hi ha algú que sent, un jo que experimenta i, a més, es dóna el cas que aquest algú, aquest jo, sóc “jo”, precisament. La manca de crítica, la despreocupació amb què admetem tals apriorismes apresos, ens hauria de preocupar, sinó que es tracta, òbviament, d’un “automatisme” imprescindible per a moure’s amb cert èxit pel món, en la pràctica. Perquè, esclar, l’aplom amb que afirmem convençuts ser un “subjecte” que sempre es troba davant d’un o altre “objecte”, sigui aquest un element qualsevol (la veïna, un cotxe, un àtom) o, directament, el “món”, caldria que el posèssim en quarantena, si més no. (continua)
Aturem-nos un moment a pensar, si us plau. El whirlpool quotidià ho posa difícil, ho sabem, però fem un petit esforç, que no costa tant. A veure: Si, diguem, vós i jo contemplem un verd paisatge amb una posta de sol, podem estar d’acord en que la vista és bonica, però, com sabem que coïncidim en el “significat” que cada un dóna a “bonica”? Sembla que ens podríem posar d’acord en que “bonic” seria allò que plau de contemplar, però és que ni tan sols podem assegurar que entenem el mateix per “plaure”. En puritat, està per demostrar no ja si l’acte de contemplar significa el mateix per a tots dos, sinó si hi ha “objectivament” res a contemplar. De fet, com més s’aprofundeix en el tema més es posa de manifest que la “realitat” és una pura convenció i, a damunt (si s’examina ben de prop) no hi ha ni raons objectives per a creure que qui estableix la convenció és un “subjecte” plural o una pluralitat de subjectes. A primera vista, pot semblar inútil i ociós tot intent de sortir del camí trillat de la “sòlida” realitat material, però, qui sap? De més verdes en maduren. En teoria, doncs, hauríem d’establir unes bases mínimes, a partir de les quals establir una mútua comprensió, a fi d’organitzar la convivència i, de fet, això és el que succeeix, també en la pràctica. Però com que resulta que sabem (per experiència i també per deducció) que solem fer-nos trampes al solitari i que “la vista enganya”, mai no fa nosa una mica d’esperit crític, entenent per “esperit”, en aquest cas, quelcom diferent de la interpretació dels dogmes religiosos. Si gratem una mica en la qüestió, observarem que no hi ha res ni ningú que ens pugui resultar fefaent, que el dubte sistemàtic n’ha de ser de debò, de sistemàtic, i que és impossible arribar a un punt en què pugui aturar-se la investigació. Els vells mites es revelen, així, vertaders (en un sentit profund) i podem arribar a entendre per què Sísif ha d’aixecar eternament la pedra i per què Tàntal mai satisfarà la gana i la set. En efecte, sembla que portem “incorporada” la noció d’eternitat i no es veu per què (en cas contrari) tal noció se’ns hauria d’haver acudit un bon dia qualsevol, com si tots plegats fóssim uns Newton d’estar per casa i descobríssim l’equivalent de la llei de la gravetat. Sembla, nogensmenys, que el malestar i el sofriment són inseparables del fet existencial (en un sentit immediat) i també companys indefugibles del cercador que tots plegats som, en “conjunt”, de manera que tota precaució és poca a l’hora de determinar què entenem per “real”, no prenguéssim més mal de l’estrictament necessari, encara que el tot sap “el perquè de tot plegat”. No hi ha res més fàcil que caure en tautologies i incongruències i és segur que en trobarem a dojo (de totes dues) en aquest mateix text, però és clar que l’ésser infinit que “no ens treu l’ull de damunt”, tot romanent (sense contradicció) com a part, ja ho ha “previst” tot i en sap més.