El nostre Alí Bei (Domènec Badia) primer occidental en arribar a La Meca (prohibida als infidels) va ser testimoni presencial, el 26 de febrer de 1807, de l’entrada dels wahhabi del soldà Saüd a la ciutat, procedents del desert entorn, que ja controlaven. El resultat immediat de la invasió va ser la destitució del xerif i dels funcionaris que dirigien i administraven la ciutat i els llocs de peregrinació per compte de l’imperi turc, aleshores amo nominal del territori. L’efecte “secundari” en fou la implantació de la radical, estricta i intransigent visió de la religió que encara hi perdura, tot permeant espai i temps fins avui. La narració (en primera persona) del duríssim viatge des de Fes fins a La Meca, a través del desert, illes del Mediterrani i el Mar Roig, impressiona per la força i l’enteresa amb la qual Alí Bei i els seus afronten la llarguíssima sèrie de calamitats amb que són obsequiats per Al·là, així com també per la naturalitat i senzillesa amb la qual tot ens és narrat. En resum, un viatge autènticament homèric, digne del propi Odisseu, suportat si no per la fe, almenys sí per la idea d’un destí que ells devien veure davant seu i al qual no podien renunciar així com així, (continua)
com si es tractés d’una cita a la qual cal arribar just a temps, ni abans ni després, sofrint els retards i dilacions corresponents, a fi de complimentar aquesta mena de “destí manifest”, com en diria algú. Alí Bei, greument malalt en ocasions, no va deixar en cap moment d’efectuar tota mena d’acurades observacions astronòmiques, geomagnètiques, botàniques i altres, tot anotant-ne sistemàticament els resultats, sense defallir. El viatge (plagat de naufragis i assalts de bandits i faccions en guerra) el va portar indesitjadament i inesperada al Peloponès i a Xipre. Com era d’esperar, el nostre intrèpid aventurer no va desaprofitar l’oportunitat i va visitar a fons l’illa d’Afrodita, abans de reprendre els imprevisibles camins d’escuma, tot relligant el seu fat, així, al dels antics herois. El mateix estrenu esforç i una intensa dedicació analítica i investigadora va esmerçar en tots els llocs, del principi al final, i en va deixar immortal constància en detallades anotacions, que avui podem llegir amb admiració (com faríem amb el millor Jules Verne). En aquest cas i també en el dels exploradors decimonònics del Pol Nord o del centre d’Àfrica, podríem preguntar-nos d’on surt la reserva d’energia i constància desplegada per semblants atletes i arriscar, potser, que és difícil trobar-les en una màquina de carn com el cervell. Hi ha d’haver, sembla, quelcom de més profund que sostè l’individu, com també en la no gens fàcil vida de les dones maltractades, la gent explotada i esclavitzada, etc.