Adam, tot posant noms als animals, els “crea” també, en certa manera. On no hi ha res clarament distingible, sinó una natura “salvatge” i caòtica, passa a haver-hi quelcom que podem copsar detalladament. El nom “fa la cosa”, doncs. O dit d’una altra manera: Adam, tot actuant de petit demiürg, organitza el caos en petita escala (a nivell zoològic) perquè la nomenclatura estableix distincions. Els grans artistes, els que deixen petjada, organitzen també l’entorn, exercint, així, de demiürgs en funcions. Què seria de nosaltres sense els punts de referència (en tots els sentits) que ells estableixen? Tots nosaltres, és a dir, cada ocurrència de l’individu, és en general un pou de sorpreses, també per a un mateix, car disposa d’una infinitat de registres, que no ens són coneguts conscientment, tot i formar part dels nostres replecs íntims. Al contrari, precisament els “replecs de l’ànima”, que deia aquell, són els que no gosem exhibir, ni al nostre propi jo aparent. Imaginem, per exemple, que el més refinat gourmet de París es disposa a casser la croûte, quan és sobresaltat vivament per algú i s’ennuega amb el pinard. (continua)
Com a conseqüència, perd els estreps i enceta una sèrie de renecs que guardava al pap per a les ocasions. Oh là là! Podríem considerar que està “fora de si”? O, potser, caldria millor creure que era abans, quan hi estava? El feix d’impulsos que ens informa, no només és inestable i làbil: pot efectuar “conversions” (sí, és el que esteu pensant, també de religioses) en el que tendiríem a percebre com fraccions de segon, però que en una observació més detinguda n’hauríem de dir fragments discrets d’un continu virtual anomenat temps. En efecte, més enllà de la capacitat quantificativa dels aparells mecànics que fem servir per a “mesurar-lo”, el temps és tan inaprehensible com l’aigua que s’escorre entre els dits; no només perquè, en un sentit material, és relatiu (d’acord amb la física teòrica) sinó perquè, en un sentit profund, el temps és una il·lusió de transcurs. Examinem-ho: no es tracta, simplement, de que (quan somiem) el temps sembla elàstic i els “esdeveniments” onírics s’acumulen i sobreposen o, al revés, s’allarguen indefinidament. És que, durant el son, “viatgem” (ni més ni menys que ho fem afectats per drogues) per un oceà sense límits, identificable perfectament amb les “aigües de dalt del cel” del mite bíblic de la creació. Però cal “tocar de peus a terra”, és a dir, cal tornar a ser Adam i limitar-se a l’entorn animal, doncs. El temps, així (sense deixar de ser pràcticament indefinible i incomprensible) vindria a esdevenir la “concreció” física d’una mena d’oceà místic d’indiferenciació i no-transcurs. La concepció ingènua de l’eternitat com un transcurs infinit, “sense principi ni final”, es revela, doncs, d’un espantós infantilisme, que fa caure de cul. L’eternitat, és a dir, el no-temps, és (perquè és, sense ombra de dubte) el “teatre d’operacions” on el temps desenvolupa les seves arts de seducció, a fi d’induir-nos a creure en la realitat d’una seqüència d’instants, durant la qual seríem “a temps” de fer alguna cosa de profit amb les nostres vides. Podem? Vet aquí la gran pregunta. Com que “només sabem que no sabem res”, en el fons, en un context de no-transcurs els esdeveniments se’ns presenten com “aparicions” de fets, o sigui com esclats de materialització de possibilitats abstractes. Subirachs, artista, demiürg, materialitza possibilitats ell mateix, en persona, i ens llega una obra immortal.