Som fills del nostre temps i de tots els temps. Som un cúmul de vells prejudicis, de pors antigues, de plaers insubstancials, d’amor intens, de desig i dolor, de joie de vivre. Som un buit etern, infinit, sembrat d’impulsos, d’angúnia i (a vegades) esperança. Som un record del futur, un símbol del passat. La saviesa i el coneixement no poden ser limitats (sense greus conseqüències) a una simple disecció del cadàver putrefacte de la realitat aparent. El conjunt de pulsions indefugibles, de tensió entre el jo i el no-jo, de complementarietat entre la passió i la repugnància, ens constitueixen en autovíctima propiciatòria en l’altar maleït del vell temple del ser. Qui sap si, amb l’anuència del tot, tindrem mai resposta a la pregunta que el batec de la sang eternament formula. L’ésser infinit que es mostra i s’oculta a través del vel de mitges mentides que ens és, ens compadeix infinitament (ho sabem) tot abandonant-nos al naufragi impossible d’evitar. Cal, doncs, acotar el cap i caure de genollons simbòlicament, tot sabent del cert que no sabem res del cert. El carreró sense sortida del materialisme, tot acumulant coneixement útil i pràctic (qui ho nega?) descuida la comprensió del sentit del no-sentit, és a dir, la comprensió intuïtiva de (continua)
la identitat profunda del jo i el buit. Perquè, cal reconèixer sense embuts, deixant de banda els prejudicis, que el sortós allunyament del temor del perill immediat (que heretem de remots ancestres) no ens priva de la corresponent dosi de por aparentment immotivada, que ens pot assaltar en un entorn tranquil. Sí, amics. Els vells fantasmes sempre tornen, si és que se n’havien anat mai, i ens retornen a casa, o sigui, al redòs de la realitat profunda que, en el fons, mai hem deixat de ser. Car el somni material s’esvaeix així que t’adorms i encetes la navegació per l’oceà infinit de la indiferenciació. Saps, aleshores, que les rígides categories espaciotemporals són com un gelat al sol i, per un temps sense temps, comprens lúcidament tot allò que, de retorn a la realitat aparent, ja no comprens sinó en forma de records reprimits, de perplexitat davant l’estranyesa de la teva pròpia presència, tot fent l’ingent esforç que cal per a no sucumbir, cada minut de l’enganyós temps, a crides a l’acció absurda, que et sorprèn a tu mateix. Saps que formes part d’un col·lectiu extern a tu, però, profundament, saps que el col·lectiu ets tu, és a dir, que et pots intercanviar perfectament amb el sant i l’assassí, amb el xitxarel·lo sense substància i el geni, perquè tot és una aparença i tot apunta i respon directament a una xarxa virtual de no-res amb pretensions de quelcom. És necessari, en aquestes condicions, fer un paradoxal exercici de relaxació de la tensió material i assumir el propi no-res i el propi buit com a simples representacions de l’ésser total, en funcions involuntàries de suport d’un univers virtual i incomprensiblement mancat de sentit acceptable per a les nostres pobres ments. Tot i l’esforç titànic del jo per a mantenir la seva suposada essència, és inevitable la sensació d’esfilagarsament que acompanya els moments rememoratius, amb el sentiment dolorós i profund que anem deixant esquinçalls nostres per allà on passem. Trossos de nosaltres que mai recuperarem s’erigeixen com paorosos fantasmes davant nostre, car el temps és una ficció i tant és el passat com el problemàtic esdevenidor. La “programació” que ens impulsa a construir un futur hipotètic en el buit etern, és la mateixa que ens ha fet esdevenir manobres especialitzats en l’ensamblatge dels impulsos irracionals i inconsistents que ens constitueixen. A la insabuda, amb una estranyíssima consciència profunda, seguim “inconscientment” les ordres del llunyà arquitecte, que, en definitiva, resulta ser tan a prop que ens travessa com una espasa esmolada. Car, el buit que som, en tant que correlat del buit immaterial que és a la base de tot, necessàriament ha d’ubicar-se en un altre buit (aquest sí, material) que ens “allotja” tot inscrivint-nos en coordenades espaciotemporals no menys misterioses. El lloable esforç racional que som obligats a fer topa, doncs, amb un flexible però impenetrable mur d’incomprensió quan volem aprofundir de debò el coneixement, com si no hi hagués límits. Perquè, amics, n’hi ha, de límits.