|
|
|
Número 13
Cactus, per Tomàs Bosch
Cita per a sopar, per Pere Màrtir Anton
El mal el fan ells: els altres, per Limon & Juli Vert
Fora de cartellera: Tres colors: Blau, per Anna M. Villalonga
La terra que el temps oblidà, per E. R. Burroughs
L’altra cara de la lluna: Els simiots dels Pirineus: llegenda o realitat?
L’espera, per Josep Payà
Àlbums de família i altres colps amagats, per Josep Sanchis
Matí d’hivern, per A. S. Puixkin
Dolça amargor, Rocío Abelenda
Format: 14 x 21 cm. / Enquadernació rústega amb solapes / Tapa flexible plastificada
110 pàgines
PVP: 8 Euros |
|
Detalls del contingut:
Cactus. Tomàs Bosch – La dona surt del bany, travessa
el passadís i entra desimbolta dins l`habitació. Va completament en
pèl. Roba: zero. L`home, mig al.lucinat, se la mira de dalt a baix,
sense pestanyejar. “Vols dir que t`ha agafat son?”, pregunta na Maria
mentre, amb una suau empenta, tomba la presa sobre el matalàs. “Son?”,
s`estranya en Joan, més despert que mai…
Cita per a sopar, Pere Màrtir Anton – “El forn en
marxa, les espelmes, la llum una mica suau… Perfecte! Les dues copes
de vi al mig de la taula, una ampolla de vi oberta i a esperar”. Un
relat que parla sobre les relacions de parella, sobre la soledat, sobre
la frustració, i sobre la por de fer el ridícul. Amb un gran mestratge
i un domini absolut del relat curt (només són dues pagines), l’autor
aconsegueix presentar-nos una història que ens sorprendrà. És un
d’aquells casos en què allò que no es diu en el relat, és més important
que el que es diu; de fet, la història es troba fora del relat, i el
lector haurà d’imaginar-la pel seu compte. Un intressant exercici
literari, que presenta una realitat viva, actual, del món de les
relacions afectives.
El mal el fan ells: els altres. Limon & Juli Vert
– Relat en vinyetes. “En el món només hi ha dolenteria. Els polítics
són uns corruptes, els banquers uns usurers, els capellans uns
hipòcrites i uns farsants. La joventut està perduda, els empresaris són
uns explotadors, i els ciclistes uns ionquis…”
Fora de cartellera: Una visió particular sobre algunes pel.lícules
que susciten interès més enllà del seu moment en cartellera. En aquest
número: Tres colors: Blau. Anna M. Villalonga
La terra que el temps oblidà, cap. 4. E. R. Burroughs
– Quarta part d’aquesta novel.la de ciència-ficció que arranca de
l’escenari bèl.lic de la Primera Guerra Mundial. L’obra ha estat
objecte de diverses adaptacions cinematogràfiques. En aquest capítol,
la tripulació del submarí U-33 arriba a un misteriós i desconegut
continent dels mars del sud.
L’altra cara de la lluna: una secció que t’esborronarà, de la mà d’Emili Gil. En aquest número: Els simiots dels Pirineus: ¿llegenda o realitat?
– Els simiots eren uns éssers amb aspecte de simis, mig animals mig
humans, banyuts, peluts i dolents que rondaven per boscos i muntanyes i
de vegades baixaven a les valls per a destrossar collites i ramats.
Podien entrar fins i tot en les poblacions, on espantaven la gent i
robaven la mainada. Alguns veuen en ells una reminiscència de la lluita
ancestral que enfrontava els pobles primitius del bosc amb les noves
comunitats agrícoles sedentàries. ¿Potser són una raça perduda,
oblidada? ¿Una baula ignorada de la cadena evolutiva de l`home? ¿És el
simiot un parent dels Gigantopithecus trobats a la Xina i a l`Índia? ¿Un cosí del bigfoot (Estats Units), hibagon (Japó), yowie (Austràlia), sasquatch (Canadà), alma (Pamir), metch-kangmi
(Tibet)? En tot cas, forma part de les criatures l`existència de les
quals nega rotundament la ciència oficial, i que entrarien de ple en el
camp de la criptozoologia, com el mític drac o monstre del Loch Ness,
entre molts d`altres.
Dolça amargor, Rocío Abelenda – Em vaig col.locar en
un racó per a intentar passar desapercebuda. Però l`Albert em va veure.
Segurament em va buscar amb la mirada fins a trobar-me. Es va acostar
cap a mi. No tenia ganes de veure`l, però no podia fer-li un lleig.
Potser, si hagués sabut el que em diria més endavant l`hagués evitat.
“Núria, com estàs?”. Em va fer dos petons i se`m va quedar mirant. Crec
que aquest tipus de personatges esperen al llarg d`una vida el moment
oportú de xuclar la sang. Són com vampirs moderns amb tàctiques ben
diferents als de les novel.les. Xucladors de penes, s`aprofiten de les
debilitats alienes, i gaudeixen del regust dolç que els deu deixar
l`amargor dels altres.
 |
L’espera, Josep Payà – El rellotge marcava quasi la
una de la matinada. El corredor estava en silenci; les portes,
tancades. Els llums havien disminuït i tot es trobava en penombra.
També el seu ànim i els seus pensaments; feia exactament huit hores que
havien arribat a l`hospital, i encara no tenia notícies de la seua
dona. Va reiniciar el seu passeig. Quantes vegades havia recorregut el
corredor? Mentalment contava els passos: un, dos, tres… I si el
xiquet ha tingut problemes?… dotze, tretze, catorze… Segur que han
hagut de fer-li la cesària… vint-i-tres, vint-i-quatre,
vint-i-cinc… Potser l`anestesista no estava… trenta-cinc,
trenta-sis, trenta-set… Per això han tardat tant, clar!…
quaranta-cinc, quaranta-sis, quaranta-set… Quan va arribar a
cinquanta passes es va detenir. Va pensar que potser estava just en la
meitat, però no va poder calcular-ho molt bé perquè el corredor traçava
una espècie d`U que li impedia veure el lloc d`on havia eixit. Va
continuar caminant i comptant i pensant i desitjant no estar allí. Cent
tretze passes. Bé, era un entreteniment com un altre…
|
Àlbums de família i altres colps amagats. Josep Sanchis
– Les fotos, com petits colps en blanc i negre i sépia que se`n diu que
et pugen per les venes com serps d`angúnia, et maten ara el present
d`alegria i de tristesa, tot barrejat com de salmaia, i amb un
punt agre de color. Viatges, a través de les imatges i del temps del
Gran. (sense voler ofendre les putes i les mares, Déu te`n guard
d`aquest oprobi!), per territoris i paisatges de la memòria, i cares
humanes, en aquelles efemèrides salvatges quan l`ogremonstre -el
tipet aquell que es velemava els sarments que no creixien segons el seu
gust, els torts, de tant de patir-, a qui li acaben d`arrancar la
penúltima estàtua eqüestre de Madrid, sí, quan l`ogremonstre no-nostre
es passejava pels carrers sota pal.li engreixat de casulla de rígid
bescoll i papada prominent, i anuències, mentre la resta dels humils
mortals sojornaven davall el trespol mínim d`algeps. I al celler, fosc
com la por. (…) Què has d`escriure sinó d`allò que et passa per fora
o per dins, bé exagerant-ho, bé no arribant-hi? Com contes allò que no
saps bé dir? Cada matí, cada nit, les mateixes històries del viure, les
mateixes però diferents, renovades i velles alhora com el pas
ineluctable dels dies i les hores. Poesia, prosa, malaprosa: ja no saps
com enfocar el món dels sentits mentre tants s`ofeguen en la set, en la
misèria de la guerra, els infants desplaçats sense sostre i un tros de
tela ni tendal, i orfes de pares morts sense rostre. “Fills de putes!”,
que en valencià això es pot dir sense malsonar. Qui ho siga de debò,
que ho sàpia, que l`improperi encara li ve gran.
Matí d’hivern. A. S. Puixkin – Un poema del genial
escriptor rus, amb traducció directa al català de Liudòvic Mikhaïl.
S’hi inclou l’original en rus, la transcripció fonètica i la traducció
al català.
Sobre els autors:
 |
Rocío Abelenda (Camós, 1973). Sóc llicenciada en periodisme. He treballat en mitjans de comunicació com el Diari de Girona o el setmanari La Garrotxa.
La meva afició a escriure relats tot just va arribar fa poc més d`un
any. Em vaig aficionar a escriure petits relats animada pel meu fill de
deu anys que va insistir en que m`apuntés a un taller d`escriptura
literària impartit per l`escriptora Maite Carranza a la Fundació
d`Estudis Superiors d`Olot. Aquest és el primer relat que em publiquen.
Sempre m`ha agradat escriure però no m`havia atrevit fins fa poc amb
els relats de ficció. També m`agrada molt llegir i poder comentar
llibres en el club de lectura de l`AMPA del CEIP Pla de l`Ametller de
Banyoles.
|
 |
José Payá Beltrán va nàixer a Biar (Alacant) en 1970. És
professor de Llengua Castellana i Literatura a l`IES Professor Manuel
Broseta de Banyeres de Mariola (Alacant). Col.labora frequentment com a
crític literari en el suplement Arte y Letras del diari Información d`Alacant. Ha publicat dues novel.les: Castilla o Los veranos, i Destilando fantasmas, ambdues en l`editorial Agua Clara; i diverses edicions crítiques: Beltenebros de Antonio Muñoz Molina i La tragedia española de Thomas Kyd, ambdues en l`editorial Cátedra. El relat L`espera és la seua primera obra dins la literatura catalana.
|
 |
Sóc Josep Sanchis Carbonell. Vaig nàixer el dia de Santa
Llúcia de 1957, al carrer del Delme d`Ontinyent. Segons ma tia Maria,
més negre que una paella. Faig de filòleg i escric açò i allò. M`agrada
la llengua per dins. I la prosa poètica dels textos més ben escrits. I
el misteri sonor dels noms dels llocs. Em distrac pujant muntanyes i
barranquejant. És per a mi un delit escoltar i veure l`aigua regallant;
i el sabor dolç de les figues. Alguns dels títols i participacions
literàries que he publicat fins ara són: A poc a poc el goig (poesia, 1990; Pedravella (poesia, dins Viure Ontinyent 1994); Tast de solitud (poesia, 1995); Històries a la plaça (narració, dins Set amb set, 1996); Antologia Poètica. Cants d`Amor. Ausiàs March. (selecció i edició, 1997); Vocabulari del tèxtil de la Vall d`Albaida (estudi etnolingüístic, 1999); Amæratge (poesia, 2000); Quadern argentí (llibre de viatges, 2005); Bocaviu (recull de fraseologia, 2007); Ontinyent, de la dictadura a la democràcia, 1968-1982 (història, amb Guillem Llin, 2008).
|
 |
Aleksandr S. Puixkin (Moscou, 1799 – Peterburg, 1837).
Escriptor rus, autor d`una important obra poètica, de gran rellevància
dins de la literatura russa. Tingué també un paper important en la
fixació de la llengua russa moderna. Cantant de la llibertat, en el
temps de l`absolutisme totalitari dels tsars, va criticar el poder
obertament, la qual cosa li causà molts problemes i diversos exilis. A
més de poesia, va escriure també algunes obres en prosa: La filla del capità.
La mort li sobrevingué a conseqüència de la greu ferida que patí en un
duel, la qual cosa va contribuir a mitificar la seva figura.
|
 |
Pere Màrtir Anton. Nascut a Barcelona el 1973, sóc matemàtic
de carrera i informàtic de professió. D’afició: les matemàtiques i
l’escriptura; les dues coses, ara per ara, només quan les meves dues
filles, una de 3 anys i l’altra de gairebé 6 mesos, em deixen temps
lliure, que no és massa sovint (i no me’n queixo!). Escric des de fa un
munt d’anys, però és només recentment que m’he decidit a presentar
alguns dels meus escrits. Escric perquè és la manera de plasmar totes
les idees boges (i no tan boges) que em passen pel cap. M’agraden les
històries que em sorprenen. Vaig fer un curs d’escriptura creativa en
català a la Escuela de Escritores, i allà vaig poder publicar el meu primer relat: Vaixell resplendent (El sueño del gato,
maig de 2008). Divideixo el meu temps de lectura en llibres de
divulgació científica (principalment matemàtiques) i reculls de contes
de diversos autors, i, esporàdicament, alguna novel.la. En La Lluna en un Cove he publicat anteriorment Casa amb celler (núm. 12).
|
 |
Tomàs Bosch (Manacor, 1978). És llicenciat en Biologia per la
Universitat de les Illes Balears. El 2007 va rebre el Premi Vila de
Teulada de Narrativa Breu pel llibre de relats No subestimeu el poder dels karaokes, publicat per leditorial Bromera.
Ha participat en el volum de contes Mosaic de lletres i col.labora
regularment en la pàgina web de crítica literària de la llibreria Món
de llibres (http://fausto.balearweb.net). En La Lluna en un Cove ha col.laborat amb les obres Un pern i tal (núm. 4), Abocats al món-infern (núm. 5), La culpa és del temps, que tot ho compon (núm. 7) i Dormir al sofà (núm. 12).
|
LA ZONA FANTASMA