El contracte és que no hi ha contracte.
Compartir experiències, potser s’aprope
més a allò que volem dir. Tretze hores de dijous donen per a molt. Encara com,
que som + de tres!:
* Diàleg entre
escriptors i els lectors joves a la Universitat de València” on trobàrem a faltar l’IES Èbols de l’Alcúdia,
encara que sí que participa al Mes de
les Lletres de l’Alcúdia, tot s’ha de dir.
* “Poseu-me les
ulleres” Basat en la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés. Un espectacle de Pep Tosar. Repartiment:
Pilar Almeria, Isabel Anyó Andrés,
Miquel Gil, Enric Juezas i Joan Peris. Del 3 al 28 de març. Teatre El Micalet.
...i un entremig "treballat"...
En primer lloc vam assistir al “Diàleg
entre l’escriptor i els joves lectors a
la Universitat de València” on Maria Barbal ens va parlar de la seua obra “Pedra de tartera” i després va
respondre a les moltes preguntes que el
públic li va formular. Carme
Gregori es va fer càrrec de la presentació, on va explicar-nos que enguany fa
25 anys de la seua publicació, que era
la seua primera novel·la
i que ja han arribat a fer-se 60
edicions. També ha estat traduïda a moltes llengües. La clau de l’èxit de la novel·la: en un món envoltats de TIC, és
innegable que vivim desorientats, tenim
un present sense consciència del passat. La seua lectura és una orientació per a entendre el
món, d’arrelar la identitat a la memòria.
Maria Barbal, a la seua introducció,
ens va parlar del treball de l’escriptora com un treball solitari, però la
presència del lector es fa imprescindible per a poder seguir escrivint. Escrivim,
llegim, per a que els textos causen
algun efecte en nosaltres. Llegim des del que som, rellegim per redescobrir nous sentits. Hui dia tenim
l’avantatge de poder llegir, no així a
l’època que descriu la novel·la. La llengua
del personatge la va haver de
seleccionar amb cura per no fer-la excessivament estàndard, cosa que
no el faria creïble, ni farcida de
dialectalismes que dificultaria la seua lectura i
comprensió.
“Pedra de tartera” no és una novel·la
històrica, va dir contestant a la primera pregunta, els noms dels pobles no va
voler localitzar-los físicament, i es va inventar una toponímia
molt semblant a la del Pallars (Pallarés, Montsent-Montsant...) . Quant a la
realitat dels personatges, va contestar que en part. El caràcter del
personatge la va obligar a no forçar l’estàndard o el pallarés, així que va
intentar identificar-se amb la protagonista i explica una mica d’experiència
pròpia i un molt d’experiències que li
han contat. Ens va recordar que ella va estudiar en castellà i que l’aprenentatge del català el va
fer de manera autònoma.
La pregunta que no podia fallar: referències/referents literaris. Maria Barbal va respondre dient que tota la
literatura. La lectura és un país interior que nosaltres dibuixem amb la
capacitat retentiva del llenguatge i que
fem servir a l’hora de comunicar-nos, d’escriure. Finalment va dir que les seues primeres lectures van ser en
castellà, llegir en català era difícil i tal vegada perillós. Quan la situació es va
normalitzar, ja vingueren les lectures en català i traduccions d’autors
estrangers.
A sa casa es
parlava molt de la guerra civil, massa i tot. A la seua família els havia afectat de manera negativa,
abans, i sobretot, després. Escriure la
novel·la li va servir per descarregar tots els comentaris escoltats durant tant anys. Aquest és el motiu de
l’elecció del temps de la novel·la.
Se li va preguntar també per la passivitat de la Conxa, en
part, va dir, respon al seu caràcter
(“suau de caràcter”). La família en aquella època tenia molta força
sobre els seus membres. I havia una autoritat que exigia obediència. Les dones
hui dia poden decidir.
El llibre va adreçat, abans que a ningú, a ella mateixa, no
pensava en cap lector a qui dirigir-se.
Finalment el presentà al premi Joaquim Ruyra. Quan escrius no ho pots saber, per a qui
escrius, i les circumstàncies no depenen
de l’escriptora.
S’han intentat fer algunes adaptacions cinematogràfiques,
però han fracassat totes. El guió està escrit, falta el convenciment. L’espai,
els personatges, m’és necessari visualitzar-los, per exemple la descripció de
la casa del padrí. Sí que s’han fet representacions teatrals amb èxit, amb
adaptació de Joaquim Vidal-Folc a llocs menuts, però al gener de 2011 s’està
preparant-ne una al TNC, que estarà 7 setmanes en cartell i després girarà per
ciutats i pobles. El 23 d’abril s’estrena a Alemanya.
Va acabar donant 2 consells (perquè els
hi demanaren) als escriptors novells
1.- Escriure, repassar, escriure,
repassar... insistir, les idees són molt volàtils.
2.- Creu-t’ho, creu en tu mateix.
Què ha de témer: el desànim.
i dient-nos que
“Pedra de tartera” és el llibre que més ha fet per a que ella continue
escrivint.
Per veure com ha anat, també han anat
confeccionant un bloc amb aportacions dels joves lectors i els seus professors.
Ací el teniu.
Per acabar de arrodonir-ho, un parell
de paràgrafs de la novel·la que són significatius:
1.- M’agradava anar a estudi. Era diferent
de sempre, donava la sensació que ser nen era una mica bo. A les cases
semblaves una nosa. Si jugaves al paller, la canalla tot ho remenàvem; si t’acostaves
al foc i removies entre les cassoles amb els esmolls, posaven el crit al cel
parlant de no sé quina desgràcia; i, si arreplegaves alguna pedra o fusta per
jugar, només feies batudes. Tan sols si ajudaves a munyir, a pelar trumfes, a
portar llenya, estaves en lloc segur. Però això era ser gran i després no et
tocava ni el porró ni la rosta, que tu ets massa xic.
2.- Els de ciutat són fets diferents, són una
mica melindros en això del menjar i de seguida els sembla que són els grans
senyorassos. Només que treballin darrere d’un taulell, ja se’ls puja la fumeta
al nas. Això ho explicaven els oncles i jo pla que m’ho creia de cap a cap,
però m’agradava que els cosins de Barcelona pugessin cada any, perquè era una
alegria veure com omplien la casa i s’abraçaven als oncles tot eixugant alguna
llàgrima i repetien: aquesta noia cada cop se us fa més maca; i quins cabells més ondulats i bonics
que té! A Pallarés no es diu “noia” ni “maca”; aquestes paraules que jo entenia
sense fer-les servir em feien gràcia, i pensava que una llengua és com una eina
que cadascú l’agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa
cosa.
3.- I els
dies corrien de pressa. Encara no havia comprés que era ser mare amb l’Elvira d’un
any i ja se’m tornava a notar una panxa que anunciava un segon fill. Potser ara
seria un nen. No sé per què era aquesta una la preocupació més gran de tothom. Un
hereu. No sabia si jo també volia un nen, perquè era a l’ambient que era millor
minyó que minyona, o el volia perquè sí. Per tenir filla i fill, la parella.
Un nen seria un home. I l’home té força
per a la terra, per al bestiar, per construir. Però jo no ho acabava de veure
clar. Quan pensava en les cases que coneixia bé, hi veia la dona com el puntal
més gran. Si pensava en casa meva, era mare qui feia o acoblava totes les
feines. No diguem tia. La dona tenia els fills, els criava, segava, tenia cura de
la cort, del galliner, dels conills. Feia la feina de casa i tantes coses més:
l’hort, les conserves, els embotits... Què feia l’home? Passar al davant en les
coses de fora. Quan s’havia de vendre una vaca. Quan s’havia de llogar a algú
per a la sega. No era palpable que l’home fes o fos més, però tothom repetia:
què és una casa de pagés sense un home) I jo penso: què és una casa sense dona?
Però allò que tothom deia des de sempre pesava molt. Jo només sé que volia un minyó.
Cal dir que
el desplaçament fins a València ha estat el trenet/metro, línia 1. En tornar
vam dinar, una mitja hora de descans i amb la bicicleta cap a cremar el final
de la llenya de la neteja d’arbres. Tot traient-la i cremant-la, vam pensar en
la gran sort que podem de gaudir del passat i del present atenent als treballs
que exigeix el conreu de la taronja (o de qualsevol altre). Va ser el nostre
petit homenatge a les dones i homes, que com Conxa a la novel·la de “Pedra de tartera”, que deixen la seua suor als horts de la
nostra terra. No havíem agafat rellotge, així que calcularem malament i
tornàrem a casa a les 18:10, i havíem quedat estar a les 18:15 a punt per anar
a València a veure
“Poseu-me les ulleres” obra basada
en la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés, una telefonada demanant una
estona per dutxar-nos ho arreglà tot.
“Poseu-me
les ulleres” no és espectacle de teatre
convencional. En cap sentit; no és un espectacle modern, ni antic, ni de
repertori. És un espectacle autobiogràfic que fa un ús d’un llenguatge basat en
la narrativa documental i en la narrativa dramàtica. En aquest cas es narra la
vida del poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. L’espectacle proposa una
recerca dels episodis més rellevants de la seua existència i buscar les
connexions que existeixen entre la seva vida la seva obra per tal d’oferir a l’espectador
un conjunt de sensacions emocionals, catàrtiques que el vinculen d’una manera íntima
al cosmos del poeta valencià. L’espectacle està concebut i estructurat com un
concert de música popular per guitarra,
veu, orador, contertulià, cantinera, ballarina i vídeo. Un sextet peculiar per recórrer l’existència d’un poeta irrepetible.
Pep Tosar.
Afegir
que fins el dia 28 del present mes encara podeu anar a veure-la, al Teatre El
Micalet de València.
