LA ZONA FANTASMA

Lliures segons

JAVIER MARÍAS
20/12/2009

            Una de
les actituds que sembla haver passat a millor vida en el món occidental, i per
suposat al nostre país, és la que engloba una sèrie d’antigues virtuts que, pel
que es veu, ja ningú les considera virtuts. Anomenem-les sobrietat, discreció,
elegància, austeritat, aversió a la histèria, a l’excés i a l’espeternec, desig
de no importunar i de no crear més complicacions de les existents, de no donar
la llauna ni entorpir les tasques dels altres. Anomenen-les aguant, enteresa,
capacitat d’encaix davant els revessos i els contratemps, ganes de no
desorbitar les coses ni treure-les de polleguera, i per suposat assumpció de la
pròpia responsabilitat. Tot açò, que era fonamental per a la convivència i per a
que cadascú realitzara el seu treball amb certa eficàcia i sense pressions immerescudes,
ha desaparegut de la faç de les nostres terres. L’Estat espanyol, em tem, és el
país que en major mesura ho ha desterrat, de quants conec, i els seus ciutadans
s’han convertit en els més exigents, queixosos i despòtics, uns individus (ja
sé, hi ha excepcions) que creuen tindre dret a tot i cap deure; que, quan
cometen imprudències a les quals ningú els obliga, clamen contra el Govern de torn
si aquest no s’apressa a treure’ls les castanyes del foc, esperonats per una
caterva de periodistes, eminentment televisius, als qui agrada tant malparlar i
exigir responsabilitats a qui no les té.

“Clamen contra el Govern de torn
si aquest no s’apressa a treure’ls les castanyes del foc”

            No
sé. Tota desgràcia és lamentable, sentim compassió pels qui les pateixen, se
las hagen buscat o no (ehem), i desitgem que aconseguisquen eixir d’elles. Però,
la veritat, jo no entenc per què l’Estat –és a dir, “els altres”- té
o tenim la culpa de que uns turistes naufraguen en aigües egípcies i no tots aconseguisquen
salvar-se. Tampoc que només “els altres” la tinguem de que un tolliner
que feinejava fora de la zona protegida haja estat capturat per pirates i els seus
tripulants retinguts durant mes i mig. Ni que les famílies d’aquests pescadors
-que treballen en el sector privat- es posen d’immediat a “exigir” i
“reclamar” coses, algunes tan capritxoses com “una sala
VIP” en l’aeroport de Bilbao. Probablement els l’haurien brindat de totes
formes per al encontre amb els segrestats, però, ¿de quina mentalitat prové la
idea de la “reclamació”? No parlem de les nevades de cada hivern: s’anuncien,
es desaconsella als conductors que isquen a les carreteres. Aquests no fan ni
cas, després es queden atrapats durant hores, i els qui se la carreguen són els
meteoròlegs, Protecció Civil i el Govern, més o menys per no haver impedit la
caiguda de flocs des del cel. Si hi ha una riuada i s’inunda un poble, en
seguida es veu a ciutadans colèrics, amussats per les televisions, exclamant:
“¿On estan les autoritats? Ens hem quedat sense llum ni telèfon, i les canonades
estan embussades. ¿Com és possible que no es pose remei a tot a l’instant?”
Pocs semblen capaços de raonar i dir-se: “Home, amb la tromba és normal
que tot se n’haja anat en orris. A veure si escampa i ho arreglen quan puguen,
bonament”.

            Així
mateix ha desaparegut, o minvat, el sentiment de gratitud. Si jo pertanyera a
algun dels cossos que tiren una mà a la gent en dificultats (si fos bomber,
policia, militar o reparador de desperfectes), estaria desesperat en comprovar
que gairebé ningú dóna les gràcies per les dures tasques o rescats que porten a
cap, sinó que el normal és que els afectats es revolten perquè un no ha actuat amb
la suficient rapidesa o -el que és més còmic i més tràgic- no ha adivinat que s’anava
a produir un incendi, una inundació, un atracament, un segrest, un atemptat, i
no els ha impedit. I què dir dels metges i les infermeres. Solen ser persones
admirables, que fan allò indicible per salvar vides i curar malalties. I, quan res
poden, són segurament els primers en lamentar-ho. Doncs bé, cada vegada és més
freqüent que els pacients i els seus familiars, lluny de facilitar-los la seua
tasca i sentir agraïment cap a ells, es posen fets unes feres quan se’ls
anuncia que per desgràcia no hi ha remei. “¿Com que no?”, criden
enfurits, i no és res rar que peguen a la doctora o a l’infermer. “Vosté ha
de curar el meu pare de cent dos anys, i si no, és una inepta i se li va a caure
el pèl, a vosté  i  a la clínica sencera”. Quant als mestres i
professors, que s’encarreguen de la noble i pacient missió d’ensinistrar els ases
(tots ho som inicialment), no només no reben sovint la gratitud dels progenitors
d’ases, sinó que els arriben només les seues queixes, la seua ira i fins i tot les
seues agressions, perquè en el fons eixos pares estan ells mateixos deficientment
ensinistrats i els deu de molestar que els seus fills es facen més civilitzats
que ells.

            Els
Nostres Governs solen ser pusil·lànimes i no s’atreveixen a posar fre a aquesta
creixent creença, per part de la població, de que tot li és degut; encara que siga
ella sola, pel seu compte i risc, la que es fique en un embolic o s’expose a
una estafa, “els altres” estem obligat a salvar-la o a rescabalar-la.
Encara estic esperant a que algun dirigent es plante i llance aquest senzill i
raonable missatge: els ciutadans són lliures sempre, i així, deuen fer-se
responsables dels seus actes i decisions. 

Tornem a reprendre les traduccions d’articles. Aquest ens l’ha recomanat Àngel i hem, considerat que diu gran veritat.
   I una vegada posats, també podem parlar del cas omís que se’n fa a les advertències de perill a les platges, als que s’enfilen a la muntanya sense tindre ni la suficient preparació física o material adequat… sí, som uns inconscients i després volem que ens ho solucionen tot “els altres”.