Mou, èxit total (sense conya)
A finals de maig de 2010, Florentino Pérez feia públic que el Reial Madrid prescindia de Manuel Pellegrini i contractava Jose Mourinho “de seguida que acabi la seva relació amb l’Inter”. Mourinho acabava de guanyar l’Scudetto, la Copa italiana i la Champions amb l’Inter -un títol que se’ls resistia des de feia 45 anys. I sobretot, per guanyar la Champions, l’Inter de Mourinho havia deixat al voral ni més ni menys que al Barça de Guardiola, el millor equip de la història. Fou aquesta eliminació -junt amb l’aurèola de triomfador que acompanyava pertot el tècnic lusità- que persuadí Florentino de l’oportunitat del fitxatge. Com d’habitud, no estalvià pas ni diners ni maniobres expeditives per aconseguir el seu objectiu. Mourinho amb prou feines tingué temps de celebrar el títol europeu amb els interistes. De fet, només es va acomiadar d’un jugador, Marco Materazzi, famós per les seves claus de kung fu als terrenys de futbol i per haver fet sortir de polleguera Zinedine Zidane a la final del Mundial de 2006.
Mourinho, doncs, va ser fitxat com l’antídot perfecte contra el Barça de Guardiola. La temporada anterior, el president del Madrid havia afirmat: “Ens cal gastar en un any el que s’hauria de gastar en tres”. I a fe que va complir la seva paraula: el 2009 es va gastar 254 milions d’euros en Cristiano Ronaldo (96), Kaká, Xabi Alonso i Benzema. L’estiu de 2010 els noms escollits van ser Canales, Di María, Pedro León, Khedira, Carvalho i Özil: 93 milions més.
Amb això, el club madridista ja disposava de l’entrenador més cobejat i d’una plantilla potentíssima per fer front a l’hegemonia blaugrana. A la Lliga espanyola, tots dos equips van començar forts, i el Madrid va assolir el lideratge del campionat a partir de la 7a. jornada; fins a la 13a. no el va amollar. El 29 de novembre de 2010 els dos grans es van enfrontar al Camp Nou. El Barça anava segon, a dos punts del Madrid. Aquell matí la portada del Marca denunciava amb lletres de pel·lícula de terror: “El Barça es feliz con Iturralde” (per l’àrbitre Iturralde González). Era només el començament d’una forma de neurosi que després arribaria al paroxisme, amb acusacions de conspiració i favoritisme per part d’àrbitres, periodistes, Villar, calendari, UEFA i fins i tot Unicef. El resultat tothom el sap: 5-0, una panadera històrica dels de Guardiola i l’inici d’un liderat que duria el Barça a coronar-se campió.
No sé si l’obsessió de Mourinho va començar aquell vespre de 2010 o si ja venia d’abans, de la seva etapa al Chelsea. El cas és que Mou va començar a maquinar per venjar-se d’aquella humiliant derrota. Ho va fer de portes endins, als entrenaments, i també de portes enfora, amb tota aquella gesticulació paranoica de cara a la premsa. A poc a poc, el seu equip es va refer de l’ensulsiada al Camp Nou, i quan va arribar la final de Copa, també contra el Barça, ningú no esperava que el Madrid jugués amb tanta ferocitat ni de bon tros que guanyés el títol, com va fer. Recordo aquella època amb esgarrifances: quatre “clàssics” en només 18 dies, entre Lliga, Copa i Champions. Quatre clàssics (en realitat cinc) envoltats de fum, insults, bronques i acusacions tòxiques per part del portuguès, ben acomboiat pels principals membres de la seva plantilla i esperonat per la premsa esportiva de la capital del Reino. Malgrat tot, el Barça va acabar guanyant Lliga i Champions, i va ser aclamat per tot el món futbolístic pel seu estil de joc i per la sensacional victòria sobre el Manchester United (3 -1).
Tanmateix, Mourinho, com un dels foscos personatges de les novel·les de Balzac, continuava treballant a l’ombra, obsedit a aconseguir allò pel que va ser fitxat. La següent temporada, els merengues es van endur la Lliga amb rècord de punts i de gols. La corda es va arribar a tibar tant que Josep Guardiola, probablement incapaç de prendre algunes decisions incòmodes respecte a jugadors considerats intocables i visiblement exhaust per les topades amb Mourinho, va decidir anar-se’n a airejar una estona al Central Park. Aquesta passada temporada, la 2012-13, amb Tito Vilanova a la banqueta, el Barça ha estat campió de Lliga, però ha perdut o empatat tots els duels individuals amb el Real Madrid, incloses la derrota a la Supercopa d’Espanya i l’eliminació de la Copa. El Madrid no només ha perdut la por que l’aclaparava quan s’enfrontava als blaugranes, sinó que ha encomanat aquesta mateixa nerviositat al màxim rival.
I amb això arribem allà on volia arribar. Mourinho ha treballat incansablement, dia i nit, per aconseguir vèncer damunt del camp el considerat millor equip de futbol del món. Ha complert amb escreix, per tant, amb la missió encomanada per Florentino quan el va fitxar. El problema és que Mourinho no ha sabut fer pràcticament res més. Ha creat una màquina perfecta per enfrontar-se al Barça. No obstant, quan se li han presentat altres equips forts, amb plantejaments diferents als del Barça, la plantilla dels 400 milions ha naufragat de forma lamentable. Ahir l’Atlético de Falcao i Simeone els va passar la mà per la cara amb la mateixa fórmula amb què ells solen plantejar els partits contra el Barça: renunciant al domini de la pilota i amb agressivitat extrema.
Isaiah Berlin va escriure, parafrasejant el poeta grec Arquíloc, que “la guineu sap moltes coses, mentre que l’eriçó només en sap una d’important”. El savi d’Oxford dividia els homes entre aquells que veuen el món com una diversitat heterogènia de fets i interessos i aquells que el perceben des d’una visió central i sistemàtica, des de la qual creuen que el podran ordenar millor.
Mourinho, òbviament, és un eriçó. A hores d’ara no deu entendre gaire per què el madridisme està tan emprenyat amb ell. Que no li van demanar, de manera molt especial, que fos capaç de guanyar el Barça? Doncs li ha costat déu i ajut, però ja ho ha fet. Missió complerta. Èxit total. Demanar-li més és no entendre com funcionen les coses d’eixe món.