Mons paral·lels
Fa unes setmanes, Javier Cercas publicava un article a El País (Tres futuros para Cataluña) que començava amb aquestes paraules: “No me lo esperaba”. L’escriptor gironí es referia a les eleccions del 27-S; concretament, es referia al resultat d’aquelles eleccions. Mentre aquí, a nosaltres, als abnegats lectors de Vilaweb, els resultats del 27-S ens van deixar esmaperduts i –va, reconeguem-ho–un pèl decebuts, resulta que a Cercas el va sorprendre que els dos partits independentistes sumessin tants vots. “Dijeran lo que dijeran las encuestas, hasta el último momento pensé que saltaría la sorpresa y el sentido común acabaría imponiéndose”, escriu. Vaig acabar de llegir el text (per cert, molt recomanable) i, més enllà de la distància evident entre la postura de Cercas i la meva, hi va haver un aspecte que em va semblar molt remarcable: tot llegint aquell article, vaig constatar que Cercas i jo vivim en mons paral·lels.
El mateix m’ha succeït aquestes dues últimes setmanes quan, llegint algunes opinions i editorials d’El País, El Periódico i La Vanguardia, descobreixo amb infinita sorpresa que donen per descomptat que, de tots els votants de JuntsxSí, hi ha un significatiu percentatge que no ha votat en clau d’independència, sinó per tenir més força a la taula de negociació (en el supòsit que mai n’hi hagi d’haver cap, de negociació). El mateix escolto en tertúlies d’ací i d’allà, en boca de conspicus opiniatres: que no, que no tots els vots de JuntsxSí eren independentistes. Que n’hi havia alguns (“al voltant del 15%”) que eren en realitat federalistes, però que, ves per on, van creure que la manera més expeditiva de reclamar una reforma constitucional era votar per un partit que duia al seu programa un full de ruta que advocava per la desconnexió des del minut ú.
Curiosament, la mateixa operació s’ha produït entre les files indepes en relació als vots obtinguts per CSQEP. Quants tertulians hem sentit afirmar, amb total seguretat, que entre els votants de Lluís Rabell hi havia secessionistes que van preferir atorgar la seva confiança a un partit que presentava un programa, essent molt generosos, de caire confederal? Com si no haguessin trobat prou oferta en el camp indepe, aquests misteriosos votants van preferir fiar el seu sufragi als socis de Pablo Iglesias, que ja sabem com les va gastar durant la campanya electoral.
Està clar que tot plegat obeeix a les típiques manipulacions que es fan des dels mitjans per tal, no de reflectir la realitat tal com és, sinó d’influir-hi i provocar-hi canvis. Els suposats vots reformistes de JuntsxSí han sorgit com per art d’encanteri quan se’ls ha volgut contraposar amb els vots radicals de les CUP. L’objectiu d’aquesta matussera maniobra no és altre que mirar d’enfrontar els votants més convergents de JuntsxSí amb els de la formació encapçalada per Antonio Baños –és a dir, mirar de rebentar el procés des de dins. Mentre que, per l’altra banda, s’intenta fer veure que el plebiscit en realitat no es va perdre, ja que, si s’hagués tractat d’un referèndum de veritat, molts, alguns o uns quants simpatitzants de CSQEP haurien votat afirmativament.
En el meu entorn, hi ha gent que només llegeix l’ARA, El Punt Avui o digitals com Vilaweb, Món.cat o Nació digital. A aquestes persones, els esmentes La Vanguardia o Josep Cuní i fan el senyal de la creu com si haguessis invocat l’Anticrist. D’El Periódico opinen que és un “tebeo” només apte per llegir al metro i que a més fa garrulo. El País, per ells, pertany a un altre país, i en conseqüència no els concerneix en absolut. Però també tinc un amic que només llegeix La Vanguardia, i la seva opinió varia en funció de la línia editorial del dia, i de les invectives plenes de cites literàries de Màrius Carol. Contra el procés, contra Ada Colau, contra tot allò que per a Carol-La Vanguardia no resulta prou assenyat. Tinc un altre amic, encara, que només llegeix El País, i la seva visió de la política catalana s’ha anat agrejant i radicalitzant al mateix ritme que els articles dels intel·lectuals orgànics d’aquest diari.
Els uns i els altres vivim en mons paral·lels, que mai no es toquen, i que quan ho fan, col·lisionen. Què hi ha de més natural, si no confrontem mai les nostres solidíssimes opinions amb les dels qui no pensen com nosaltres? Per a Javier Cercas, els resultats del 27-S van ser una immensa sorpresa, perquè el seu adorat El País l’havia preparat psicològicament per a una punxada de l’independentisme si la participació era elevada. Durants molts anys, ja des de l’època de Pujol, aquest diari ha anat tatuant al cervell dels seus lectors que els resultats de les autonòmiques (normalment, favorables als partits nacionalistes) farien un tomb si hi participés tanta gent com a les generals. Després, quan la realitat els desmenteix el tòpic, s’enduen una enorme sorpresa. Lògic. Els nostres mitjans fan una mica el mateix, però a la inversa. Per això tanta gent (jo mateix, entre ells) es va endur també una sorpresa majúscula en constatar que els indepes, els mateixos que havíem fet la Via, no érem tan majoritaris com ens pensàvem.
Tot això és molt normal i entra en el joc habitual de la creació d’opinió per part dels mitjans. Ara, el que ja és jugar brut és el que va fer dimarts passat La Vanguardia en el seu editorial titulat “Per la rectificació“. És un editorial vergonyós, impropi d’un diari de tant de prestigi. No perquè la seva tesi de fons em molesti (ja els conec i no m’estranya gens), sinó perquè l’argumentació és directament mistificadora. Afirmar que les “intenses mobilitzacions cíviques” dels últims anys han estat “a favor d’un reconeixement més gran de Catalunya i d’un tracte més just” és faltar a la veritat de forma deliberada. Afirmar que aquestes mobilitzacions “des del primer dia han agrupat molts matisos i sensibilitats, i han aconseguit reunir molta gent amb la premissa del gradualisme i la tranquil·litat” és fals de tota falsedat: tots sabem que, d’ençà del 2010, les manifestacions massives que hi ha hagut a Catalunya s’han convocat sempre sota la consigna de “construir un nou Estat d’Europa”, o bé directament reivindicant la independència. Hi havia gent que legítimament no hi estava d’acord, com en Duran, i és per això que a les últimes manis ja no hi va voler participar.
El dubte que tinc és per què un diari seriós com LV cau en una maniobra tan grollera. No li calia. Podia demanar “la rectificació” (com ja van fer Enric Juliana i Antoni Puigverd el 2006 en un llibre conjunt) sense retòrcer els fets com si fossin el coll d’un pollastre. Per què ho hauran fet? Pensaven en un hipotètic lector no català? En alinear-se amb els duríssims editorials dels seus homòlegs espanyols? Hauran rebut ordres de l’altíssim, el Grande de España que mou els fils de la criatura? Aneu a saber. Però una cosa és viure en un món paral·lel, i una altra de ben diferent no saber en quin món es viu.