Castellà oficial: no diguis blat
Decididament, som uns exasperats. O com en deien al meu institut quan era noi, uns agonies. Encara no ens hem posat d’acord sobre la diferència moral entre legalitat i legitimitat, que alguns, avançant-se uns mesos o unes dècades als esdeveniments, ja s’embranquen en alambicades discussions sobre quin haurà de ser l’status de la llengua espanyola en la futura Catalunya independent.
Desconec qui va encendre primer l’esca de la discòrdia. Probablement fou l’Eduard Voltas amb aquest article a l’Ara (“En castellà també, sisplau”) de febrer de 2012. L’article fou educadament replicat unes setmanes després per Albert Pla Nualart des del mateix diari (“L’abraçada de l’ós”). Amb tot plegat la curiosa polèmica s’inflamà ràpidament per la xarxa, i aviat teníem servits els típics dos bàndols dividits entre condescendents i alarmistes.
De seguida altres polèmiques més urgents n’agafaren el relleu i la flama s’anà esblaimant.
Fins aquesta setmana. Concretament, fins l’entrevista que li feren a Muriel Casals al 3/24, on la presidenta d’Òmnium Cultural defensava que només el català hauria de ser oficial en una Catalunya independent: vilaweb 12/05/2013. “Dos idiomes oficials en un mateix país és una mica estrany. Això no passa, al món”, declarava Casals. Aquesta opinió fou rebatuda només un dia més tard per l’escriptor Sebastià Alzamora en la seva columna a l’Ara. Alzamora no només li replicava que hi ha molts països al món (alguns de ben propers) que tenen dues i tres llengües oficials, sinó que afegia: “en un país en què més del cinquanta per cent de la població té el castellà com a llengua mare, què volem, que el partit espanyolista de torn guanyi les primeres eleccions després de la proclamació de la independència?” L’endemà Alzamora hi tornava a la càrrega, armat de més raons i arguments similars: “Són milers els castellanoparlants que votarien de bon grat en un referèndum a favor d’una Catalunya independent, i molts més els que ho faran si no se’ls relega a ciutadans de segona categoria”. Això a banda dels “molts milions d’euros del PIB de Catalunya que tenen a veure amb el fet que a Catalunya també es parla, s’escriu i es treballa en castellà”.
Per la seva banda, en Voltas hi tornava, i repiulava a Jaume Clotet, partidari d’una única llengua oficial (el català): “Aneu a explicar-ho a Cornellà. I després demaneu-los el sí”.
I bé, l’últim episodi del colobrot el protagonitza de nou l’Albert Pla (Nualart), que avui ha escrit un important article a l’Ara titulat: “Plenament cooficial?”. Des de la talaia que li proporciona la seva condició de lingüista, en Pla (Nualart) esmicola un per un els arguments de l’Alzamora, com ara el de l’estratègia de cara al referèndum: “Si alguna cosa no passarà en una Catalunya independent és que el castellà caigui de cop en la irrellevància, o sigui perseguit. És ridícul imaginar-ho quan la majoria de catalans tenim pares o fills amb arrels castellanoparlants”. En aquest article l’autor dels deliciosos “tastos de català” adverteix contra una “generositat suïcida” que podria acabar fent de la nostra llengua una mera varietat regional del castellà com ara ja ho és el gallec.
No cal dir que us recomano vivament la lectura d’aquests articles. Estan escrits per persones intel·ligents, molt competents en el seu ofici i amb una capacitat de defensar la seva opinió extraordinària. Tampoc em cal aclarir que tots ells són catalanistes de pedra picada i partidaris de l’estat propi per al nostre país. La qüestió de l’oficialitat o cooficialitat del castellà és sens dubte interessantíssima, i jo mateix us en podria donar aquí mateix la meva opinió, també interessantíssima, si no fos…
Si no fos pel petit detall que aquestes admirables persones semblen partir del pressupòsit que això de la independència ja ho tenim com qui diu al sac. I està bé que comencem a pensar en com voldríem que fos el nostre futur estat, però anem amb compte no caiguem en el conte de la lletera.
Més que res, ho dic perquè avui s’aprovarà al Congrés de diputats la llei d’educació del ministre Wert. I prou feina tindrem a conservar –només a conservar– els petits progressos que havíem fet en 30 anys d’escola catalana i democràtica. Per fer aquesta feina, per traslladar tota la pressió del país al Govern espanyol i a tots els probables governs espanyols que ho tornaran a intentar, necessitarem la formació, la competència i la capacitat d’argumentació de tots aquests intel·lectuals que acabem d’esmentar. Deixin estar, doncs, per uns dies les seves elucubracions -ja vindrà el moment d’escatir aquesta i altres qüestions- i centrin-se, sisplau, a presentar batalla contra l’huracà tropical que se’ns tira a sobre d’aquí a escasses hores.