Avui sóc jo la que tinc el coll inflamat i vermell com un tomàquet (suposo, perquè no me l’he vist però me’n sento). L’Àlex m’ha renyat: —T’has llevat afònica, però segur que no has parat d’enraonar tot el matí, oi? Si conegués el llenguatge dels sord-muts, li diria que oi. Perquè té raó. He parlat
Vull saber què tal està el nou llibre d’en Ferran Torrent. I l’Àlex diu que surt al Presència. Fantàstic! L’hi prenc de les mans (la confiança fa fàstic)… …però no hi diu res. Només la típica fitxa ínfima amb un tros de text de la contracoberta, que escriuen les editorials: poc més que propaganda. Que
–Veig, veig!–…–Has de dir: “què veus?”.–Jo el que veig és una padrina que es pensa que tinc tres anys! –Ai, perdona, tens raó. Vols llegir una mica?–No, llegeix-me tu, que tinc mal de cap. Alguna cosa divertida, eh? –Que estàs en crisi?–Com?–Res, res… Contes per telèfon?–Sí!!! Que orgullosa que estic del meu fillol. Fins i
Sembla que en temps de crisi, la gent compra tres coses a les llibreries: 1) Llibres d’autoajuda, per superar les penes sense haver de recórrer a psicòlegs ni psiquiatres que, desenganyem-nos, potser van bé pel cap però no per la butxaca, que és l’arrel del problema (ja ho deia el poeta “cuando la pobreza entra
Ja sé que és com afirmar que Blade runner psè, o que Lost què vols que et digui… o sigui, que gairebé és delicte, però la veritat és que em costa entendre la passió que desperten llibres com Tokio blues o El meu amor Sputnik. Aquests drames amb gent aïllada, reprimida, sofrent… aquesta lentitud pròpia
Sabeu allò del virus de la culpabilitat de què parlava el post anterior (bé, en parlava la imatge que vaig penjar)? Doncs jo el tinc en fase aguda perquè he abandonat la Tafanera molts dies. De fet, ja hi tinc tirada, a agafar aquest virus. No cal que hi hagi una passa general (per exemple,
A mi m’agrada tenir llibres. Ja sé que existeixen les biblioteques; ja sé que els llibres valen diners; sé que els llibres ocupen espai i acumulen pols (i jo sóc al·lèrgica); ja sé que mai seré d’aquelles que diuen “estic rellegint Morgenstein” amb les ulleres a la punta del nas, i encara menys “estic rellegint
La cosa és que jo, a la llista d’enllaços de la Tafanera, hi feia sortir el bloc de l’Eva Santana i hi deia que no estava gaire actualitzat. I l’altre dia, els de Saltamartí em van fer arribar un missatge de l’Eva on em feia saber que havia fet reformes al seu bloc. Em va
“Noi, suposo que deus dormir ben pla després de cada actuació perquè quin trajín que et portes (ben bé com el meu, quan estic amb mi mateixa).” Això diu la Montserrat a en Sergi López. Qui és la Montserrat, no ho sé. He trobat aquesta frase al web de l’obra Non Solum i m’ha encantat.
Una gran taula de llibres per a nens i nenes. Piles i piles de l’últim d’en Dan Brown. Unes comercials que ja tenen la feina feta que fan tertúlia a la taula del racó amb un cafè a la mà. La cara atribolada dels saltamartins que van amunt i avall buscant, recomanant, recol·locant, endevinant, embolicant.
Fullejo els 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. Com passa sempre a Ara Llibres, la idea és molt més bona que la realització. En aquest cas, massa cançons, pocs poemes. I a més, hi diu: “Què li darem a n’el Noi de la Mare? Què li darem que N’HI sàpiga bo?”.
Mireu! Dos llibres diferents amb la mateixa foto de coberta! D’acord que és molt maca, però no n’hi ha per repetir-la, trobo! Me n’ha fet adonar en Gerard, que ho explicava a una clienta: “Sempre sentim emoció quan arriben caixes amb llibres nous, i sobretot quan sabem que la caixa que tenim a les mans hi
Quan érem petits ens deien que tanquéssim la tele per anar a llegir algun llibre (on diu tele, ara poseu-hi també PSP/wii o el que correspongui). Quina ràbia que ens feia. Però ara, cosa fantàstica, els llibres també es poden mirar per la pantalla. No parlo de pel·lis que adapten llibres, sinó de clips que
Un cop, en un sopar d’amics de la Júlia (hi era per casualitat: vaig anar a casa seva perquè els d’Orange m’havien deixat penjada i volia consultar el correu, i em vaig trobar remenant una fondue que em va deixar perfumada durant una setmana –tot i dutxar-me!), doncs deia que en un sopar, una editora que
A la Clara Andrés me la va descobrir la Dolors, una amiga cinèfila quan va sortir entusiasmada de veure la pel·li Dies d’agost d’en Marc Recha (perquè us en feu una idea: aquesta amiga és de les que esperen reverencialment i sense respirar que corrin tots els crèdits finals fins a l’apuntador abans d’aixecar-se, quan