Fa unes setmanes vaig reproduir un diàleg-tipus entre un llibreter (/a, etc etc) amb un client (/a, etc etc) que volia regalar un llibre però no sabia quin, perquè no tenia ni idea dels gustos de la persona a qui volia fer el regal, o simplement perquè aquesta persona a qui havia de fer el
Ja hem entrat a la canícula. Al món real fa una xafogor mortal, però al carrer d’en Cueta sempre és primavera! La frescor dels aires acondicionats s’escola cada cop que s’obre la porta d’una botiga, i el nostre amic Bryan, canta, sempre enamorat, pels altaveus. Però al Saltamartí suen. Què passa? Acompanyo el meu fillol
Avui Saltamartí feia olor de lleixiu. En Gerard corria amb cara d’esverat i amb el pal de fregar a la mà. El mateix dia, una nena i després un nen s’han fet pipí. La gràcia del tema és que el nen venia amb la seva mare a buscar un conte que tractés sobre això de
Un cop vaig llegir que, quan som petits, patim neofòbia, una bonica paraula que algú es va inventar per dir que algú no vol provar coses noves. Qui va escriure això no coneix el meu fillol, fanàtic del curri en totes les seves variants i a qui he vist com es llepava els dits menjant-se
El divendres passat, els pobres llibreters de Saltamartí no podien ni anar al lavabo. No és només que tinguessin tanta feina que no els quedava ni un minut lliure, sinó que a més, les caixes plenes d’exemplars de la tercera part del Millenium desbordaven el petit magatzem i havien ocupat el bany i gairebé la
Ahir, a dos quarts de deu del matí ja hi havia una senyora a la porta del Saltamartí. Encara no feia calor però segurament suava. Ben mirat, crec que també tenia calfreds. I estic gairebé segura que remugava coses en una llengua estranya: “Lycksele, Billy, Bestå, Vättern”. Un cas clar de la febre sueca que
“Aquest llibre el vendràs moltíssim, moltíssim, ja ho veuràs.”La Sílvia mira el comercial amb una cara que en podríem dir acollidora, d’aquelles que no diuen ni que sí ni que no però que et fan sentir que pots continuar parlant amb comoditat. De totes maneres, el venedor veu que s’arrisca massa i decideix matisar: “bé,
(Si no heu llegit el Mecanoscrit, salteu-vos aquest text) Tenia dotze anys. No devia tenir deures o no m’importava, perquè portava moltíssima estona seguida llegint, estirada al llit. I de cop, la mala notícia em va caure com un gerro d’aigua freda: en Dídac havia mort! I en aquell moment precís, el meu germà va
Avui el carrer està ple de gent que, més que caminar, levita, inflada per la felicitat i l’orgull de ser seguidora del Barça (menys el meu fillol, que es veu que avui arrossegava els peus indignat perquè a l’escola no li deixen dur la samarreta dels tricampions). Després diran que Europa no interessa a ningú!
El dijous passat, l’Asha Miró va presentar el seu llibre de rangolis en un acte emotiu, bonic i participatiu. I fent honor al meu nom, us ofereixo el text d’una dedicatòria que va fer l’Asha a una lectora, i que vaig llegir dissimuladament: “A l’estimada X, entreteixint ponts entre cultures, ànimes i caps, per crear
Els nens fan moltes preguntes. Algunes són curioses i ens fan somriure; d’altres ens permeten lluir els coneixements que, vés a saber per quina meravellosa casualitat, han quedat incrustats al nostre cervell; hi ha aquelles que també sabem com es contesten però que les fan en llocs i en moments desafortunats i que ens fan
Veig que a la Saltamartí, durant les Festes de Maig, dedicaran un dia a Poe i un dia als rangolis de l’Asha Miró. Això d’en Poe pinta molt bé, encara que només per a valents. Des que els Contacontes de Badalona (Jaume Oliveras, Dolors Sabater, Laura Garcia i companyia) em van recordar com és de fantàstic que t’expliquin