La Tafanera de Saltamartí

Mireu! Dos llibres diferents amb la mateixa foto de coberta! D’acord que és molt maca, però no n’hi ha per repetir-la, trobo!

Me n’ha fet adonar en Gerard, que ho explicava a una clienta:

“Sempre sentim emoció quan arriben caixes amb llibres nous, i sobretot quan sabem que la caixa que tenim a les mans hi ha algun llibre especial. Doncs avui sabíem que hi hauria el nou de Paul Auster, Invisible… Just quan l’ha trobat, la Sílvia ha posat una cara que era tot un signe d’admiració, després del signe d’admiració ha passat a una cara de signe d’interrogant, per posar de cop els ulls cap a munt i a l’esquerra, senyal inequívoca que estava pensant… I el record ha enviat a la Sílvia com una bala amb el llibre a la mà cap a la lleixa on descansava un llibre.
El llibre objectiu de la Sílvia era El cafè de la joventut perduda de Patrick Modiano publicat per editorial proa el 4 de setembre de 2008.” 


Dades: Proa i Edicions 62 són del mateix grup empresarial (el Grup 62). Un any entre els dos llibres. I així… què deu haver passat? A Saltamartí, rient, hi trobaven dues raons possibles:

1: És una broma d’editors.
2: Potser l’agència fotogràfica que té els drets de la foto els ha fet un descompte del 2X1… que hi ha crisi i potser ho començarem a notar a les cobertes dels llibres.

La meva amiga Júlia, del ram, i més malpensada, em diu per telèfon (és a Londres amb el seu sofert marit) que “més aviat deu ser falta de coordinació a Can Seixanta”.

Sigui com sigui, me’ls compraré un dia o altre i els posaré de costat. No sé si m’agradarà llegir-los, però el que ja és segur és que se’n van a la meva col·le de rareses. No em trobareu a la Fira del Llibre Antic, no m’interessen les primeres edicions ni els incunables ni aquestes coses, però em fan molta gràcia els que són diferents, com aquells que van quedar mal plegats i hi ha alguna pàgina amb un apèndix de paper inesperat; o els que tenen un plec al revés, o repetit… No és que els busqui, però quan me’n trobo un, no el canviaria per res del món per un “en bon estat”.

Ja m’ho diu l’Àlex, que a vegades sóc tan friqui que li faig por. Però almenys no em gasto el pa dels meus fills (és un dir) en sabates de pell de cocodril o anant al bingo, oi? Doncs au.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!