La Tafanera de Saltamartí

Sabeu allò del virus de la culpabilitat de què parlava el post anterior (bé, en parlava la imatge que vaig penjar)? Doncs jo el tinc en fase aguda perquè he abandonat la Tafanera molts dies.

De fet, ja hi tinc tirada, a agafar aquest virus. No cal que hi hagi una passa general (per exemple, de Culpabilitat A) perquè jo hi caigui de quatre potes i vagi amb el cor encongit tot lo dia. No és pas que m’inoculessin el virus a cap col·legi de Monges Flagel·ladores dels Últims Dies. Sóc filla de l’escola activa i laica, o sigui que no tinc traumes d’aquesta mena; això meu és innat. Cadascú té les seves coses, no? Doncs.

O sigui que, pit i fora, m’he posat a escriure.

L’única pega és que tinc el fillol i dos amics seus fruint d’un dels últims dies de Carnestoltes a casa. Com que tenen festa, i els seus pares treballaven, doncs mira, aquí els tinc. Van vestits d’indis (1) i vaquers (2), tot un clàssic que pel que sembla encara agrada als nens, i han muntat un fort i un campament indi al menjador, sense escatimar en materials (sofàs, cadires, tovalloles netes, llençols, etc). Estic encantada.

…bé, no estic gaire encantada, però no em vull sentir massa culpable de ser mala padrina!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!