Seguint el tòpic (o no és un tòpic?), mentre llegeixo l’últim llibre de l’Empar Moliner, No hi ha terceres persones, m’agafen ganes de prendre un bon còctel, que sembla que una cosa porta a l’altra. Però no tinc destil·lats de cap mena a casa, només mitja cervesa sense alcohol (esbravada) i salsa Perrins (es posa
Deia Al Tall el 1976: “Qui està despert viu i parla, i qui dorm només somnia, bonica morena. Qui somnia no en trau res i després es desenganya. Hi havia una volta poble que dormia i que dormia, bonica morena. I de tant que va dormir despert i tot somniava. Cal que pugem al Montgó,
Fa gairebé un mes en Jaume Cabré va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Una amiga que va anar a la cerimònia em va explicar que l’acte va ser bonic i emocionant. M’ho vaig creure, és clar, però avui l’he volgut veure per internet. I he trobat que el seu discurs és magnífic:
Faré una confessió. A part de tafanera a la meva llibreria preferida, a part de lectora obsessiva, tinc una altra relació amb els llibres: un dia vaig acompanyar un escriptor mediàtic el dia de Sant Jordi. Aquell dia vaig veure com funciona tot el tinglado: les editorials mobilitzen els editors de renom, els editors jovenets
Jo no era de doblegar pàgines –em semblava espantós, gairebé pitjor que rosegar un boli– i ara ho començo a fer (això de les pàgines; mossegar bolis mai!). No sé per què, i a l’hora que és no em veig en cor d’improvisar una teoria enginyosa. La qüestió és que hi ha un llibre que
S’acosta l’estiu i s’acaba el món. Les feines s’han d’enllestir, s’ha de córrer per aconseguir places als casals d’estiu per als nens i s’ha de fer recompte per saber quant ens podem gastar a les vacances. Aquests últims dies sento per tot arreu gent que esperarà ofertes d’última hora per decidir on se n’anirà de
Per Sant Jordi em va caure el nou Montalbano, La pista de sorra. Conec gent que diu que psè, que les històries sempre són iguals, que vista una vistes totes, etc. D’acord, no és gaire innovador (molt més previsible era en Perry Mason, i ja no diguem la Fletcher, i mira com triomfen). Però és
Quan era petita, jo volia la Lola Casas i no ho sabia. La volia enlloc d’algunes poesies que em van fer estudiar. Recordo “La Ginesta”, aquesta d’acord, és bonica. Però mai no li he trobat el què a “La vaca és cega”. Per més que ara li pugui reconèixer valor literari, què vols que t’hi
No us ho havia dit? L’Àlex i jo hem estat fora tot un mes sencer. Sí, és que va anar a fer un curs d’un mes a San Francisco (queda bé, no?), i jo el vaig acompanyar. Quin país! Quines llibreries (fantàstica la City Lights)! Fan il·lusió de veure, encara que després m’adono que els
Els d’Òmnium han organitzat un sondeig per saber quin serà el llibre en català més venut per Sant Jordi. Els qui hi participin, a més, podran guanyar un lot de llibres (nyam!) i una entrada pel concert que faran, amb El petit de ca l’Eril (nyam, també!). Per primer cop, doncs, la Tafanera posa publicitat…
Ahir es va presentar a la Sargantana del divertidíssim últim llibre de la Sílvia Soler Una família fora de sèrie. Es va parlar de famílies: de les de tota la vida i de les famílies menys convencionals. La Sílvia Soler, de la que parla el llibre, en diu XXL, per allò de les talles súper
Una parella gran tria llibres. Busquen lectura per a ells, cadascú la seva, i no tenen pressa. Es nota que per a ells és un moment de plaer, com per tots els que els agrada llegir. Repassen les lleixes i les piles amb la mirada, es fixen en un volum, l’agafen, miren la coberta, llegeixen
Continuo saturada de feina. Deu ser per això que, enlloc de llegir un llibre, en picotejo quatre. Així tinc la sensació que no estic concentrada en res més que en la feina, que la resta són momentets (de fet és cert: només llegeixo quan el raspatllo les dents, els deu minuts abans de caure adormida,
En un pic de feina, i somniant els llibres que no puc llegir…