La Tafanera de Saltamartí

Ja sé que és com afirmar que Blade runner psè, o que Lost què vols que et digui… o sigui, que gairebé és delicte, però la veritat és que em costa entendre la passió que desperten llibres com Tokio blues o El meu amor Sputnik.

Aquests drames amb gent aïllada, reprimida, sofrent… aquesta lentitud pròpia de la Coixet (encara no he vist Mapa dels sons de Tòquio, que segurament és un escenari i una temàtica ideal per a ella), aquesta afició per a les descripcions de llocs i passions (o falta de) que em resulten tan difícils d’entendre i, per tant, de compartir…

Tot plegat fa que pugui dir que sí, que són llibres ben escrits, potser fins i tot interessants, però no em desperten passió. Com a màxim, neguit, inquietud i frustració (mai seran feliços?). I trobo que de neguit, com de por o de tristesa, ja en gastem prou a la vida real. Si els tinc els llegeixo, però no hi disfruto.

La cosa és que l’Aleix l’altre dia em va regalar un llibre d’autora japonesa: El cel és blau, la terra blanca. Em va fer molta il·lusió, perquè ningú em regala llibres (com que la gent sap que “llegeixo molt” ningú s’atreveix a regalar-me llibres… quan és el que més il·lusió em faria. Ei, compreu-me’ls a Saltamartí, que després els puc canviar si són repes!).

Total: que m’he llegit el llibre i no m’he deprimit. Bé, de fet, no m’he deprimit i a més… m’ha agradat! No ens enganyem: els protagonistes són gent solitària, amb qui només et pots identificar fins a cert punt perquè la distància cultural és evident. Però la història és bonica, és positiva, els protagonistes mengen i els agrada el menjar (irrellevant? jo crec que no: el gust pel menjar gairebé sempre va lligat al gust per la vida)… ai, res, que m’he tret un tòpic i un pes de sobre. Ja no podré dir més que no m’agraden “els llibres japonesos”.

Ara investigaré on carai puc menjar totes aquestes coses que m’han fet caure la bava i que no tinc ni idea de quina cara fan.

I va, miraré El mapa dels sons de Tòquio (però al matí, quan estigui ben fresca, i més que res pel gran Sergi López). Que ja he fet prou revolucions aquesta setmana.

PS Acabo de rebre un SMS de la meva amiga Júlia: “el teu fillol t scarlatina. Tns feina dmà mtí? Pts fr kngur? Ptons wapa!”. Escarlatina? No és una malaltia de pirates i… no ho sé, de llibres d’en Tintin?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!