La Tafanera de Saltamartí

–Veig, veig!
–…
–Has de dir: “què veus?”.
–Jo el que veig és una padrina que es pensa que tinc tres anys!
–Ai, perdona, tens raó. Vols llegir una mica?
–No, llegeix-me tu, que tinc mal de cap. Alguna cosa divertida, eh?

–Que estàs en crisi?
–Com?
–Res, res… Contes per telèfon?
–Sí!!!

Que orgullosa que estic del meu fillol. Fins i tot quan està a 39 de febre i amb el cos raspós com el paper de vidre per culpa de l’escarlatina, manté el bon gust intacte.

Amb Contes per telèfon, els de l’editorial Joventut haurien de començar a plantejar-se la possibilitat de passar-me una petita comissió. M’agrada tant aquest llibre que friso perquè els fills dels meus amics, coneguts i veïns facin 7 o 8 anys per regalar-los-el (6 anys en casos de nens molt especials). I el meu fillol ha heredat la meva passió per aquests contes divertits, absurds, poètics i idealistes. Riu amb els jocs de paraules, vibra amb els al·legats contra la guerra i es transforma amb els contes màgics.

Potser alguns contes s’han fet massa vells (els va escriure el 1962), i decididament els de Joventut haurien de pensar un dia en actualitzar el disseny del llibre, però la majoria d’històries continuen sent fantàstiques. I sonen molt bé en veu alta.

–…i ara descansa una mica, no?
–Brif, bruf, braf.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!