Encara no he paït la mort d’en Miquel Pairolí. Tinc la necessitat de fer públic el meu dolor. Al gener vaig llegir el seu darrer llibre Octubre. El vaig comprar per molts motius. El primer perquè era d’en Miquel Pairolí, però també perquè l’edità l’editorial A Contravent en una bonica i acurada edició i també
Dies confusos a Badalona. Els de dalt i els de baix no paren de parlar dels resultats electorals a la ciutat. Que si ha de governar el PP o no, que què passarà amb la llengua a l’escola, que tot s’ha fet molt malament. També és parla dels acampats a la Plaça de la Vila;
UN HOTEL A LA COSTA és el títol del darrer llibre que he llegit. El vaig comprar a can Saltamartí, és que no puc evitar ser tafanera!. Mentre romancejava entre les góndoles ja més alleugerides de llibres, vaig escoltar la recomanació que una clienta feia a la Silvia de la llibreria; li deia: “He llegit
Les meves darreres lectures m’han portat d’una manera o altre a Badalona. En el pròleg de Radiacions, Enric Julliana cita el llibre le Bleu du ciel de Georges Bataille en el que el protagonista s’aixeca un matí amb ganes d’oblidar, de respirar i fuig de la realitat anant a banyar-se a Badalona sota el cel
Encara no m’he recuperat dels ensurts d’aquest cap de setmana. Vaig anar a Àger amb l’Àlex. Els reis li havien portat un val per a una a llençada en parapent a la Vall d’Àger. Des del matí de reis no paro de donar-li voltes a la novel.la de l’Imma Monsó, Una tempesta. En el llibre, un
Aquest matí mentre esmorzava a la cuina de casa, he mirat el calendari que tinc penjat darrera la porta i he recordat que enguany Sant Jordi cau en dissabte Sant. O sigui que aquest any celebrem dos festes en una: tenim un Sant Jordi Sant. Sembla que el sector del llibre no esta massa content.
Aquest matí he passat per Saltamartí llibres, la llibreria estava mes ordenada que mai, no hi havia ni un bri de pols enlloc, lluïa tot tant que semblava que estàvem sota una llum nuclear. Sembla ser que diumenge els de Saltamartí varen fer inventari i van netejar la llibreria a fons… Tafanejant -que és la
Dissabte al matí, vaig demanar a la meva germana que em deixés els seus fills per anar a Saltamartí a veure la Màgia que allà feien. Mentre pul·lulava per la llibreria, fent temps, vaig sentir que en Gerard explicava a un client que ja feia sis anys que oferien aquest tast de màgia en petit
Ja fa dies que vaig a Saltamartí com un voltor, a rondar per detectar les novetats de Sant Jordi que comencen a arribar llustrosetes. Observo com fan lloc per als llibres que estan a punt de caure, i em ve salivera; miro amb llàstima els que crec que seran sacrificats de manera imminent… El mercat
“Els mobles d’aquesta estada també participen d’una tràgica quietud; com vells paralítics resignats, romanen en llur lloc amb una actitud enguerxida de cosa inútil”. Prudenci Bertrana ens regala aquesta descripció que deixa amb la boca oberta. I en vull més. M’empasso Josafat en un moment (ja m’ho havia advertit la meva cunyada: són 100 pàgines
A l’últim post em preguntava perquè en castellà s’escriu “un” ama de casa i demanava si algun filòleg em podria aclarir la raó d’això que sembla una anomalia. I la meva cunyada, que en sap un niu, em va contestar ràpidament. Us copio el seu text, tal com es diu ara, FYI (que no té
“Nos estamos anegando. Los sentimientos, densos y pegajosos y empalagosos como esa maldita miel irlandesa que Jonathan toma con biscotes suecos, están filtrándose e indundándolo todo“. Això és un fragment del Diario de un ama de casa desquiciada, de Sue Kaufman. Un llibre que segons sembla va sacsejar consciències quan es va publicar el 1967
Sembla que la beneïda fresqueta d’aquest matí ha fet recordar a molta gent que l’escola comença la setmana que ve, i han anat en massa a la Saltamartí a reclamar els llibres de text pendents; fins i tot alguns han fet avui l’encàrrec, amb cara de mal d’estómac (per la mala consciència). La barricada d’arxivadors
Tots els viatges tenen els seus moments especials. Quan, després de dues hores fent cua com un xaiet entre 500 xaiets més per veure les mateixes coses en el mateix museu, t’entra la gana i camines i et fiques en un restaurant i de cop t’adones que ets l’única turista, i que la carta no
He anat a Venècia! Bé, a fer una volta per Itàlia, però finalment hem arribat a Venècia. I, tot i que no hi havia posat els peus des dels dotze anys, no paro d’explicar-ne coses a l’Àlex, que fastiguejat al cap d’una estona de sentir-me parlar del que diu el commissario Brunetti d’això o d’allò