La Tafanera de Saltamartí
Saltamartí llibres. La llibreria de C/Canonge Baranera 78, a Badalona www.saltamarti.cat
Un cop, en un sopar d’amics de la Júlia (hi era per casualitat: vaig anar a casa seva perquè els d’Orange m’havien deixat penjada i volia consultar el correu, i em vaig trobar remenant una fondue que em va deixar perfumada durant una setmana –tot i dutxar-me!), doncs deia que en un sopar, una editora que té tres fills deia molt vehement que els nens són un fàstic. Cooom?
“Vull dir com a clients, ha, ha”, va aclarir ella, contenta de comprovar que la seva provocació m’havia fet efecte, i el tros de pa m’havia caigut a la cassola del formatge. “La propera fondue la pagues tu!” va dir abans d’explicar-se: “només es venen els llibres de text i els llibres recomanats per les escoles. I els que vénen amb una propaganda bestial al darrere, com en Harry Potter o l’Stilton”.
La Júlia em va censurar amb una mirada abans que jo saltés per defensar el meu fillol, el seu fill, que llegeix l’Stilton perquè li agrada, no perquè li digui cap anunci, que el meu fillol és un nen amb molt de criteri. En fi, no vaig dir res, i l’editora va continuar: “No val la pena fer cap presentació ni cap acte. Molta feina, diners, hores que perdem tots, i no es ven res, tu”.
“Sí, sí, les presentacions es fan perquè els autors estiguin contents, però no serveixen per a res! No n’hauríem de fer cap més! Els nens no volen llibres! Només els agraden els videojocs i en Doraemon!”, va reblar amb alegria etíl·lica un paio que estava al costat de l’editora i que juraria que vaig veure com li tocava la cuixa per sota les tovalles.
No serveixen per a res les presentacions? Els nens són un fàstic? Em sembla que tot plegat va ser culpa de la fondue, que portava tan de kirsch que fins i tot el marit de la Júlia, que no beu alcohol, quan es va aixecar de taula anava de tort (li va caure la safata amb les tasses de cafè i va fer trencadissa, pobre Manel, i des de la taula, els editors pedants, cruels i trompes es van fer un tip de riure).
L’endemà em vaig endur el meu fillol a la Saltamartí, mentre la Júlia estava fent una presentació (inútil, suposo) i en Manel s’havia escapat a la Bisbal a comprar més tassetes de cafè. “Et regalo un llibre, avui. No, saps què? Te’n regalaré dos. Au, tria”.
A Saltamartí, hi havia tres nens. Un, pintava amb els colors a la tauleta que hi tenen. Els altres dos, llegien llibres com si estessin a una biblioteca. Ni la Sílvia i ni en Gerard ni la Gemma no semblaven alarmats. És més, semblava que els agradés aquella visió.
Els nens no anaven torrats, no van trencar res, no van criticar ningú i no vaig veure que fessin manetes dissimuladament. Semblaven gent pacífica que se sentien molt a gust entre els llibres. De fet, estaven tan absorts que vaig pensar que si haguessin tancat la botiga amb ells a dins ni se n’haurien adonat. (Com el protagonista de La historia interminable, que per cert van fer ahir per la tele –quina pena de pel·lícula, en comparació amb el llibre.). Vull dir que no em va semblar gens que aquells nens fossin un fàstic. Vaig tenir la temptació de dir:
—Sílvia! Que tots agafin el que vulguin, que aquesta ronda la pago jo!
Potser un dia ho faré.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amiga dels llibres:
Ho has explicat tot tan bonic que m’he imaginat l’escena de la llibreria. I era com si tu per allà fessis el paper de la Meg Ryan amb aquella pel.ícula que al final s’enamora… Es titulava “Tens un e-mail?”
A mi l’artista aquesta sempre m’ha deixat amb un gust molt agradable desprès de vure-la. Et faig un elogi.
M’agrada el teu bloc.
Moltes gràcies,
Victòria