La Tafanera de Saltamartí

Ja fa dies que vaig a Saltamartí com un voltor, a rondar per detectar les novetats de Sant Jordi que comencen a arribar llustrosetes. Observo com fan lloc per als llibres que estan a punt de caure, i em ve salivera; miro amb llàstima els que crec que seran sacrificats de manera imminent… El mercat editorial és dur. Què dic! És la vida, la que és dura.

Fa dos dies vaig comprar El club dels perfectes, d’en Carles Porta (el periodista que va escriure Tor),
premi Pere Quart d’Humor i sàtira. Me’l vaig polir al temps de beure’m
quatre tasses de te (me’ls prenc llargs, però tot i així no és gaire
estona en total). Amb quatre tes podria haver-me començat a enfilar per
les parets de nervis, oi? Doncs no. Però és que el llibre no és massa
excitant, potser una cosa va anar per l’altra i es va equilibrar. El club… passa bé, però em sap greu dir que no em vaig pixar de riure (el te sí que va tenir efectes diürètics).

Un altre llibre que vaig acabar en un moment no fa gaire va ser Bicicleta estàtica,
d’en Sergi Pàmies. Ara m’hauria de flagel·lar una estona, perquè en
vaig fer brometa fa unes quantes tafaneres, però tinc son i em fa mandra
aixecar-me de la cadira. Ja em flagel·laré un altre dia, si no us fa
res. Em vaig decidir a llegir el llibret d’en Pàmies després de sentir
com en Gerard de la Saltamartí deia que li havia agradat tantíssim, però
que segurament una de les raons era que s’hi identificava
generacionalment. No en volia sentir d’altra! Què insinuava? Que a mi no
em podia agradar perquè tinc uns quants cabells blancs menys? Ha!
Discriminació generacional, a mi? I he de dir que em va agradar moltíssim. Potser em faig gran? Doncs per molt anys, què carai.

Ara tinc uns quants llibres per estrenar. Un és La ciutat vertical, de la Bea Cabezas (que he vist que al Facebook es fa dir Bea Caps) premi Carlemany. La Cabezas-Caps és jove i viu a Nova York amb el seu marit cineasta (també català)… Quant de glamour junt! M’imagino que tots dos es troben al vespre i s’expliquen el capítol que ella ha reescrit i l’escena que ell ha rodat –però l’actriu s’ha fet esperar, venia de L.A. i l’avió anava amb retard–, mentre preparen una amanida a la seva cuina gegantina de Manhattan i beuen vi blanc amb una copa i riuen molt. I després miren The Wired en versió original (sense subtítols) i truca el porter de l’edifici per saber si és seu aquell cabàs de roba eixuta que algú s’ha deixat a la sala de rentadores del soterrani. I més tard, ja de matinada, fan un Skipe ple de lleganyes amb el germà d’ella que s’acaba de llevar a Barcelona i s’ha oblidat de la diferència horària i té ganes de saber si l’apartament de Nova York estarà lliure per Setmana Santa.

També tinc per estrenar l’últim d’en Ramon Solsona, premi Sant Jordi (la Sílvia diu que és boníssim, però també “generacional”, quina mania, noi! M’ha faltat temps per comprar-lo). D’en Solsona, no em consta que tingui Facebook, ni com a Ramon Solsona ni com a Ramon Cardona… Tampoc no sé res de la seva parella, però me l’imaginaré en un estudi ple a petar de llibres de consulta (només els de consulta; les novel·les les deu tenir en lleixes de dos metres i mig del seu passadís llarguíssim de l’Eixample) i amb la seva primera màquina d’escriure, puntualment desempolsegada, en un lloc honorífic (sota l’última versió de l’article que ha enviat avui mateix). I a la porta de l’estudi, un cartellet penjat del pom de “Do not disturb” que li va portar un dels fills quan va fer el viatge de final de batxillerat.

També tinc, nou de trinca, Anatomía de un instante d’en Cercas, sobre el 23-F (sí, heu endevinat quin dia el vaig comprar. No tinc criteri). Quan Tejero va foradar el sostre del congrés espanyol jo encara estava estudiant la taula del sis, però deixarem estar la qüestió de si fa per mi o no el llibre. Ho preguntaria a la Sílvia i en Gerard, però sóc una tafanera clandestina.

I a vegades, com deia, m’agradaria sortir de l’armari. M’ho pensaré. Mentrestant, me’n vaig a beure una copa de vi, i qui diu una copa de vi diu un got de llet amb cacau, amb el meu estimat Àlex, que està desencaixat de tant riure amb els frikies de l’APM. Ja ho veieu: aquí tot és glamour, igual igual que a casa de la senyora Caps.

Salut! I moltes gràcies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!