La Tafanera de Saltamartí

“Nos estamos anegando. Los sentimientos, densos y pegajosos y empalagosos como esa maldita miel irlandesa que Jonathan toma con biscotes suecos, están filtrándose e indundándolo todo“.

Això és un fragment del Diario de un ama de casa desquiciada, de Sue Kaufman. Un llibre que segons sembla va sacsejar consciències quan es va publicar el 1967 als Estats Units, i que els editors en castellà (Libros del Asteroide, macos gràcies al dissenyador Enric Jardí) diuen que és “un divertit i intel·ligent relat sobre el sentiment d’angoixa a què tots ens enfrontem algun cop a la vida”. Intel·ligent? Sens dubte. Divertit? Ufff… amarg, més aviat.

La protagonista és una dona de 36 anys que s’esforçava a creure que era feliç després d’haver renunciat a la seva carrera artística, a la seva independència material, intel·lectual, vital… per una vida d’esposa i mare totalment dirigida per un home que un dia va estimar. I que un dia, tota aquesta farsa es comença a ensorrar. Comença a tenir pors, a estar trista i a trastornar-se. El marit, acostumat a la dona dòcil que havia modelat al seu gust, s’alarma. Ella intenta fer un pas endavant i comença a escriure un diari on descriu el seu dia a dia que, des de l’òptica actual, resulta molt patètic: complaure l’home, reprimir-se, quedar bé, amagar l’angoixa, fer “el que s’ha de fer”. Se sent sola i perduda, però no acaba de treure conclusions ni encertar el camí… (almenys fins a la pàgina 200, on sóc ara).

Em costa llegir un llibre així (que primer em semblava lent, però que
ara no puc deixar) sense enfadar-me amb ella i amb totes les dones que
representa, encara que ja sé que no són més que víctimes i més aviat
m’hauria de despertar compassió. Jo li diria: “Busca’t una feina! Obre’t
un compte corrent! Planta cara al marit! Nega’t a fer de florero!”.
Però ja sé que, encara avui, superats de molt els revolucionaris anys
60, encara hi ha milions de dones que no són mestresses de la seva vida.
O sigui que no està malament llegir el llibre amb una mica de ràbia.

PS Per cert, digueu-me cua de palla, però no puc evitar de treure conclusions del fet que en castellà es digui “un” ama de casa.
Potser un dels molts filòlegs que em llegeix em podrà treure del cap la
sospita que és una mostra del masclisme de la llengua? Gràcies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!