La Tafanera de Saltamartí

“Els mobles d’aquesta estada també participen d’una tràgica quietud; com vells paralítics resignats, romanen en llur lloc amb una actitud enguerxida de cosa inútil”.

Prudenci Bertrana ens regala aquesta descripció que deixa amb la boca oberta. I en vull més. M’empasso Josafat en un moment (ja m’ho havia advertit la meva cunyada: són 100 pàgines escasses d’un llibre de format petit). Passo de llarg algunes paraules que hauria de buscar al diccionari, adjuba, capolat, trifori… (quantes paraules hem perdut del 1907 ençà?), però m’atrapa la sordidesa d’aquesta història que sembla que es va s’inspirar amb la del geperut de Nôtre Dame, i això fa que a vegades llegeixi ràpidament, quasi en diagonal, per saber què passarà… És molt inquietant aquest campaner fanàtic, reprimit i primitiu. I encara que preveus el que passarà, no pots deixar-lo sol amb els instints carnals que tant el torturen i la seva culpa.

Prudenci Bertrana és a la vegada dens, per les descripcions, i àgil, perquè no perds el fil: de fet, no el vols deixar anar en cap moment!

Això sí: és un llibre de “tres rombos”, que deien quan jo era petita. Quedeu avisats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!