La Tafanera de Saltamartí

Encara no he paït la mort d’en Miquel Pairolí.

Tinc la necessitat de fer públic el meu dolor.

Al gener vaig llegir el seu darrer llibre Octubre. El vaig comprar per molts motius. El primer perquè era
d’en Miquel Pairolí, però també perquè l’edità l’editorial  A Contravent en  una bonica i acurada edició i també per la
portada, per la fotografia de la portada, el temps expressat en forma de
rellotge de paret.

Vaig gaudir molt de la lectura del llibre. La sensibilitat dels
escrits, la lucidesa de les reflexions, de la selecció dels escrits i
la roda circular del temps que ens mostra en la seva tria.

Desprès de la
seva lectura, ja no miro igual des de la finestra del menjador els testos del
meu balcó, ni els núvols blancs que trenquen el cel blau amb l’olor de la torrada
de pa amb oli que menjo, mentre llegeixo esfereïdores noticies de tragèdies humanes que no hem
deixen indiferent …   

En Miquel Pairolí en la seva magnifica novel.la El Manuscrit de Virgili ens convidava a
la reflexió sobre l’escriptura, ens qüestionava que és l’escriptura sense
lectors i també ens parlava de la necessitat de la transcendència per mitjà de l’escriptura.

Es diu que l’invent del foc i de la roda han estat els
avenços més fonamentals dels humans, i ben segur que així és; però el del
llenguatge i l’escriptura són els que ens han fet transcendents i ens ha donat
el sentit del que som i el que fem.

A part de l’admiració també m’uneix amb el Miquel el rellotge
de paret, que està a la portada del llibre Octubre,
que és el que tenia al seu estudi. Jo en tinc un d’igual al menjador de casa
meva.

És un rellotge ja força antic que fa sonar els quarts i les
hores, el so de les seves campanes és solemne i elegant, amplificat amb la seva
caixa de fusta ja una mica corcada….

Desprès de la lectura d’Octubre
quan jo donava corda al meu rellotge de paret pensava que en Miquel també ho
feia.

Ara, ja no dona corda al seu rellotge, ja no escriu per a
nosaltres els lectors, ja no hi és, en Miquel ja no hi és…

Però avui a l’agost torno a obrir el dietari Octubre i sé que
una vegada més, l’escriptura ens dona la transcendència i en Miquel retorna a la
meva memòria, cada cop que obro el llibre ell dona corda al seu rellotge de la
casa de Quart.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!