La Tafanera de Saltamartí
Saltamartí llibres. La llibreria de C/Canonge Baranera 78, a Badalona www.saltamarti.cat
A l’últim post em preguntava perquè en castellà s’escriu “un” ama de casa i demanava si algun filòleg em podria aclarir la raó d’això que sembla una anomalia. I la meva cunyada, que en sap un niu, em va contestar ràpidament. Us copio el seu text, tal com es diu ara, FYI (que no té res a veure amb l’FBI ni amb el CSI, sinó que vol dir For Your Information):
“L’article indefinit femení sempre pren la forma un quan precedeix inmediatament a substantius femenins que comencen per /a/ tònica: un área, un hacha, un águila…
El que passa és que tampoc no és incorrecte utilitzar la forma femenina: una, però diguem que es segueix aquesta regla per qüestions de fonètica històrica de la gramàtica castellana.”
Com admiro l’erudició.
Per cert, que a la meva cunyada li he d’agrair també un regal que em va fer ahir, inesperadament: Josafat. Diu que no només és la millor obra d’en Prudenci Bertrana, sinó un dels millors llibres que ha llegit mail. Vull dir mai. Prometo fer una ressenya d’aquest llibre que es veu que va ser tan polèmic quan es va publicar, el 1906 (només sé que és molt més pujat de to del que es podria esperar d’una obra d’aquesta època, i perdoneu la ignorància un cop més, perquè segur que hauria de dir que sé perfectament que té un altíssim nivell literari, però us enganyaria).
Per cert, que volia confirmar la data de publicació i he anat a parar al grandíssim web Lletra, de la UOC. I vull advertir que allà fan spoiler! O sigui, que comenten tot el que passa a la novel·la, punt per punt! Bé, no sé si expliquen com acaba, perquè quan he vist que donaven molta més informació de la que volia, he tancat la pestanya (del web, no la meva) ràpidament. O sigui que si no voleu perdre l’emoció de la lectura, eviteu de consultar l’apartat “L’obra”. Ja esteu avisats.
I ara m’estan agafant unes ganes boges d’obrir el llibre –versió escolar, amb una introducció d’en Toni Sala–, però em temo que se l’ha quedat la meva amiga Júlia.
M’explico: resulta que ahir, cap a les 8 del vespre, vaig rebre una trucada alarmant. Era la Júlia, que em deia no sé què del seu fill –el meu fillol–, que s’havia fet mal, que li sortia sang… Mentre em posava la jaqueta per sortir pitant, i recordant els centenars, potser milers, d’hores invertides religiosament en sèries de metges (A cor obert, Hospital Central, House, Grey’s Anathomy), li vaig aconsellar que si hiperventilava, que respirés dins d’una bossa de paper. Histèrica, em va replicar que no tenia cap bossa de paper, que això no era Cincinatti i aquí només es fan servir bosses de plàstic. Li vaig dir llavors que mirés de calmar-se, no fos cas que comencés a fibrilar o li agafés un atac de lupus. Llavors es va tallar la línia, perquè havia continuat parlant amb ella des del telèfon inalàmbric mentre sortia de casa, i és clar, a la cantonada ja no funcionava.
Al cap de vint minuts ja érem a l’hospital, jo amb el meu fillol a dintre un box d’urgències, donant-li la mà mentre li cosien el trau de la barbeta, i la Júlia esperant-nos a fora, perquè va dir que la visió de la sang la feia desmaiar. I llegint el Josafat que portava jo a la bossa, per distreure’s.
“T’has portat com un campió”, li deia a son fill quan tornàvem cap a casa. “Has estat molt valent, rei”. A les sèries de metges no són tan carrinclons. Ni tan barruts: la Júlia es va endur el ferit i en Josafat. Una mica més i li faig una punció medul·lar allà mateix (amb l’antena del meu vell inalàmbric)!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
1ª Confessió no he llegit Josafat!!, però si que he llegit aquest post que m’ha encantat
2ª Confessió, no tinc Josafat entre els llibres de casa meva.
Peró el post m’ha picat l’ullet, o sigui que aniré a compar un exemplar i començaré a llegir, gracies cunyada!
ja us diré ….