La inviabilitat econòmica d’Espanya al darrere de la campanya contra el Dret a decidir a Catalunya.

 

Les esperpèntiques i cada volta més amenaçadores crides patriòtiques a les que estem assistint per part de la classe polític-mediàtica-judicial d’Espanya, cridant des de fa tems al govern de Catalunya a complir les lleis i la Constitució espanyola, i més en particular des de què Artur Mas signà la convocatòria per a la consulta del 9-N, tenen al meu parer una lògica i un raonament molt més prosaic que el que se’ns està intentant fer veure en l’allau de declaracions de periodistes i de polítics, i als titulars dels diaris, és a dir, el de la “ruptura” de la unitat de la mil·lenària nació espanyola. L’una-grande-y-libre deixaria així de ser “una” i de ser tan gran.

En totes aquestes crides s’apel·la a un sentiment de cor, purament patriòtic, que en realitat oculta la por que tenen les elits polítiques i financeres dirigents de l’Estat espanyol a les conseqüències que esdevindrien de la indepèndencia de Catalunya.

El capitalisme extractiu castís espanyol, representat en bona mesura per les famílies tradicionals de l’oligarquia empresarial i financera que formen part de l’accionariat i dels consells d’administració de les grans empreses de l’IBEX-35, què viuen en bona part dels decrets del BOE i de la inversió de borsa, es fonamenta històricament en l’existència de monopolis estatals, en la pràctica per part dels successius governs espanyols d’un capitalisme subvencionat que afavoria els seus interessos financers, i en la massiva transferència de diners públics a l’esfera privada, en concret als seus contes de resultats.

Determinats territoris perifèrics que presenten economies de concepció clarament diferenciada a la d’aquest capitalisme financer, extractiu i subvencionat, han estat en bona part els sostenidors del sistema econòmic espanyol. I el principal d’aquests territoris és Catalunya.

Catalunya representa a hores d’ara aproximadament un 20% del PIB espanyol, uns ingressos per balança fiscal positiva per a l’Estat espanyol d’entre 8 i 15 milions d’euros anuals (depenent del càlcul utilitzat), un 26% de les seues exportacions a l’estranger i rep un 26% del seu turisme (una font de riquesa d’altíssim impacte en l’economia espanyola). Per la frontera de la Jonquera ixen a Europa més del 70% de les exportacions espanyoles per terra, tot un problema per a les mercaderies espanyoles en cas de topar-se amb duanes en la seua eixida cap a Europa.

Per això les classes dirigents espanyoles saben que l’actual sistema econòmic i financer espanyol, basat en bona part en pràctiques parasitàries d’extracció de riquesa de determinats territoris i de transferència a uns altres, literalment s’enfonsaria si Catalunya deixa de ser part d’Espanya.

Espanya es juga, ni més ni menys, la seua supervivència i la seua viabilitat com a país i com a referència al sud del continent europeu.

Les raneres de la bèstia ferida i amenaçada poden ser molt perilloses. Atenció als esdeveniments que poden succeir-se en les pròximes setmanes i mesos.

Patraix, València, a 29 de setembre de 2014.

Consulta: la paraula apòcrifa del diccionari democràtic espanyol.

Avui el President de la Generalitat de Catalunya signarà el decret de convocatòria de la consulta del 9 de novembre.

Com era d’esperar, quan es va fer públic l’anunci fa un parell de dies, l’aquelarre polític-mediàtic-judicial afecte al règim espanyol posava a funcionar de nou tota la seua artilleria dialèctica per desacreditar, insultar i amenaçar a tots aquells que considerem que una consulta feta als ciutadans és una manera d’exercir la democràcia amb MAJÚSCULES, en aquest cas la democràcia participativa, en permetre participar els ciutadans en les decisions que afecten directament les seues vides, els seus interessos i el seu país.

Però per al règim polític espanyol consultar a la ciutadania és una cosa antidemocràtica, una cosa pròpia de règims totalitaris. Perquè per a ell tota la democràcia cap exclusivament en el text de la Constitució. Tot allò que quede fora de la seua Carta Magna, no és democràcia. Simplement és caos i dictadura.

Però sent sincers, qui pot estranyar-se d’aquesta “particular” visió de la democràcia que té el règim espanyol?

Si mirem enrere i repassem la història d’Espanya dels últims 200 anys, entendrem ràpidament el per què d’aquesta pregunta.

Des de l’aprovació de la primera constitució espanyola, en les Corts de Cadis de 1812, lluny de consagrar-se el triomf de la llibertat i dels drets de l’home, la seua promulgació va significar un desenrotllament vertiginós de l’ens estatal, dels seus aparells militar, polític, judicial, funcionarial, acadèmic i intel.lectual, tecnocràtic, econòmic-fiscal i d’adoctrinament-educacional. El resultat va ser una dràstica disminució de les llibertats populars.

Aquell constitucionalisme liberal i parlamentarista creat fa 2 segles va ocasionar un gran davallada de la capacitat d’autogovernar-se i de viure autònomament per a les classes populars d’aquella època.

En aquell moment és va crear l’estructura bàsica i indeformable de l’estat, allò que a els anglosaxons anomenen “the frame”.

El Regim politic espanyol ha conservat des d’aleshores fidelment aquesta estructura i la piràmide social que ho manté. El pas del temps solament  ha fet mutar la seua forma, la seua pell, però la “frame” roman inalterable.

Ferran VI, Isabel II, Riego, Prim, Espartero, Maura, Primo de Rivera, Azaña, Franco, Felipe González o Rajoy….Monarquies, repúbliques, dictadures, dictablandas. No importa, tots ells han estat els protagonistes d’una mateixa obra de teatre escrita amb un mateix guió original: el manteniment de la piràmide social que comporta la submissió de les classes populars als interessos de les classes i estaments dominants, això que ara coneixem com elits extractives.

El règim espanyol ha consagrat la partitocràcia com a forma d’expressió suprema del seu concepte de democràcia.

Una política i una democràcia bàsicament de màrqueting, que exalça i dóna propaganda a la banalitat i el fets insubstancials, que actua i debat sobre els matisos però que no pretén canviar res del substancial, simplement perquè afectaria la seua estructura construïda i ben assentada des fa dos segles.

Els dos grans partits del règim, i aquells altres que s’han creat amb la intenció de participar-hi, acceptant les regles del joc existents, s’han convertit en una maquinària ben greixada de crear imatges i de fer arribar a la gent missatges simples i banals en els què amb prou feines importen les polítiques.

Les seues maquinàries electorals són greixades pels diners dels bancs i les aportacions més o menys vetllades de les corporacions, que fan girar les portes giratòries per recompensar generosament els favors prestats.

Els seus programes de govern no són elaborats per ningú de la seua extensa estructura de càrrecs, que en la seua immensa majoria, inclosa la seua cúpula de govern, són analfabets i indigents polítics. Aquests partits adquireixen el seu programa ideològic a think tanks que els són afins ideològicament, els quals, al seu torn, són generosament recompensats amb diners de lobbies i de corporacions, i fins i tot amb diners públics.

Les estructures dels grans partits són maquinàries monstruoses que donen de menjar a milers de càrrecs, l’únic mèrit dels quals és haver jurat fidelitat als qui controlen la piràmide interna de poder i de decisió. Són en el seu funcionament profundament antidemocràtics i funcionen amb estructures molt piramidals. Odien la transparència i defugen les eleccions de càrrecs de manera democràtica, per part dels ciutadans.

Els partits de la partitocràcia es posen a sovint d’acord entre si per a auto-protegir-se: acorden lleis de transparència sota mínims, oculten les seues corrupteles internes, s’hi posen d’acord per controlar el sistema judicial per protegir els seus interessos i els dels seus representats. Un dia per mi, i un altre per tu.

Per a tots ells, la consulta a la ciutadania, el dret a decidir, és antidemocràtic. I la paraula “consulta” apòcrifa en la seua concepció de democràcia de màrqueting feta a la mida de les seues classes dominants..

Patraix, València, a 27 de setembre de 2014.

L’enèsim espoli de les elits extractives que caracteritzen el capitalisme castís espanyol.

 

L’olor a nauseabunda que emana de les clavegueres del poder a Espanya és una cosa que ve ja de lluny, de molt lluny. No obstant això, en els últims anys i amb els últims governs ha assolit la categoria de irrespirable i insuportable.

Les informacions que anem coneixent posen novament de manifest i confirmen una cosa que ja sabem des de fa molt temps: les estretes i intenses connexions dels poders corporatius amb el poder polític. I d’aquest acord tàcit es deriven un conjunt de decisions polítiques clarament prevaricadores, de les que sempre acaba sent la ciutadania qui paga els plats trencats.

Es tracta de les elits extractives. El concepte d’elit extractiva va ser formulat pels economistes nord-americans Daron Acemoglu i Jim Robinson en el seu llibre “Per què fracassen els països”, i el van definir de la següent manera: “un sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, detreure rendes de la majoria de la població en benefici propi”.

Un concepte que va ser formulat a Espanya per l’economista César Molinas en un article publicat al diari El País, encara que bàsicament enfocat a la classe política espanyola.

La peculiar versió espanyola d’aquestes elits extractives, que han nascut i s’han desenvolupat històricament emparades per formidables monopolis empresarials i financers afavorits des del poder, està formada per un reduït nucli de famílies de l’oligarquia i d’empreses que cotitzen a l’IBEX-35, agrupades al voltant del gran centre de poder polític i financer que constitueix la capital de l’estat, Madrid, allò que podríem anomenar el “capitalismo castizo” made in Spain, sense dubte una de les principals senyals d’identitat del que s’ha anomenat “Marca España”.

La última de les decisions polítiques que han posat de manifest la gran influència que aquests agents del capitalisme castís té sobre el govern d’Espanya, la trobem en la decisió que els ministeris d’Hisenda i Foment espanyols, d’acord amb la Comissió Europea, han pres de crear una nova Empresa Nacional d’Autopistes pública que es farà càrrec de 682 quilòmetres de noves autopistes, entre elles les radials de Madrid, que només han captat el 16% del trànsit previst quan es van projectar en època d’Álvarez Cascos i Aznar.

Entre les empreses responsables de les radials en fallida es troba la crème de la crème de l’elit extractiva espanyola en la gestió d’infraestructures: Acciona, ACS, Abertis, Cintra, Sacyr, FCC, Ferrovial, OHL i Globalvia. Els acompanyen Bankia i Unicaja, la primera d’elles al seu torn ja rescatada per l’Estat. Els principals bancs creditors també formen part de l’elit financera: Bankia, Banc Sabadell, Santander i CaixaBank.

L’estimació del deute acumulat per aquestes autopistes ruïnoses és de 4.600 milions, dels quals l’Estat, després d’haver negociat una “treu” amb els bancs implicats del 50%, pagarà els 2.300 milions restants a les entitats financeres mitjançant un bo a 30 anys amb un 1% d’interès.

I perquè l’Estat, és a dir, tots els ciutadans, ens hem de fer càrrec de les pèrdues d’unes empreses privades?

Molt senzill. Perquè l’Estat té l’obligació de compensar, mitjançant diverses fórmules, als titulars de la societat en liquidació als seus creditors sobre la base de la figura de la Responsabilitat Patrimonial de l’Administració que es va incloure en els contractes de construcció i concessió d’aquestes autopistes de peatge. Tot lligat i ben lligat.

Un guió que es repeteix amb precisió després de 30 anys. Ja en 1984 els ciutadans assumirem aleshores les pèrdues de sis autopistes de peatge que estaven en fallida per la mateixa raó que les nou que ara es van a rescatar: perquè no tenien trànsit.

Una vegada que el sector públic, en aquest cas el holding d’empreses estatals SEPI, va realitzar amb èxit la neteja dels fangs que li havia traspassat el sector privat i la posada en valor de les infraestructures, el 2003 les sis autopistes de peatge van tornar a ser privatitzades. Les societats que van licitar en aquell procés són les mateixes propietàries de les noves autopistes en ruïna.

Onze anys més tard Sacyr, Ferrovial, FCC, Acciona, Abertis i OHL són novament rescatades després que participaren en la reprivatització de les autopistes que els havien rescatat.

Així doncs, la història es repeteix. Les elits corporatives mai perden en els negocis que realitzen amb l’Estat a través del BOE i els ciutadans paguem amb els nostres imposts els seus negocis més ruïnosos.

Per descomptat, si els negocis són rendibles, els beneficis no passen a ingressar els fons públics, però si no ho són, els fons públics van al rescat de les empreses. Amb la perspectiva que dóna la història, comprovem com el sistema està muntat de manera que es nacionalitzen les pèrdues, producte dels excessos de les empreses privades, mentre que es privatitzen els actius sanejats amb el bàlsam medicinal dels diners públics. Sense dubtes, una de les marques distintives del capitalisme castís espanyol.

Patraix, València, a 25 de setembre de 2014.

 

Desmuntant les tres grans fal·làcies de l’unionisme espanyol.

 

L’argumentari legal unionista espanyol utilitzat per intentar combatre el Dret a decidir de Catalunya, es resumeix bàsicament en tres postulats:

– La Constitució espanyola, en el seu article 2, diu explícitament que “La Constitució és fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols …”. Tal com va dir en una ocasió el ministre Montoro al Congrés espanyol, davant d’una interpel de Rosa Diez, “La Constitució defineix la indissolubilitat d’Espanya, i per tant no hi ha res a discutir.”

Per tant, no hi ha lloc per a cap procés de secessió, sense abans canviar l’esmentada Constitució.

– La Constitució espanyola, votada majoritàriament per tots els espanyols, és el marc legal vigent, i per tant ha de complir-se en la seua integritat. El Dret a decidir no està contemplat en la mateixa, per tant, és il.legal.

– En cas que el Tribunal Constitucional fallara contra la Llei de Consultes aprovada al Parlament de Catalunya, o contra la convocatòria de la consulta del 9-N que realitzarà Artur Mas, és il.legal i una temeritat desobeir la sentència d’aquest tribunal.

En tots aquests arguments hi ha un denominador comú: la invocació de la “legalitat” per prohibir la lliure expressió de la ciutadania. S’anteposa la “legalitat” a la democràcia, i per aquest camí el govern espanyol arriba a la perversa conclusió que votar és antidemocràtic. Una conclusió, sense cap dubte, marca Espanya.

Però posem per un moment al règim polític espanyol enfront del seu propi argumentari, i veurem quina és l’interessant conclusió que obtindrem.

El primer dels arguments es basa en l’article 2, que diu així: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.

I per previndre que algú puga posar-ho en dubte, es va redactar també l’article 8, que diu així: “Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seua integritat territorial i l’ordenament constitucional.”…

Doncs, bé, sembla haver una certa evidència històrica de què la redacció de l’actual Constitució espanyola no va ser tan “democràtica” com se’ns vol fer veure, i més en concret la dels dos articles abans esmentats.

Perquè aquests dos articles que constantment s’esgrimeixen per fonamentar la unitat indissoluble d’Espanya podrien no haver de la lliure contraposició d’idees i arguments dels constituents electes per a la seua redacció, sinó que més aviat va poder tractar-se d’una decisió que algú va adoptar extramurs del Parlament espanyol, més concretament a les casernes militars, i que finalment es va aconseguir imposar als representants legítims de la voluntat popular sota amenaça d’intervenció militar.

 

 

Sole Tura, president de la sessió constitucional i un dels seus set ponents, els anomenats Pares de la Constitució, va fer observar durant la mateixa que el text de l’article 2 patia d’una redacció deficient i tenia fins i tot problemes sintàctics.
Però la resposta que va obtindre dels representants d’UCD és que no es podia variar ni una coma d’aquests articles, perquè aquell era el text literal del compromís assolit amb els “sectors consultats“. Evidentment, no es va especificar quins eren aquests “sectors”, però els redactors de la Constitució el van endevinar tot seguit, sense probablement atrevir-se a anomenar-los pel seu nom.

Admetre que els articles en els quals es defineix la base sobre la qual “es fonamenta” la Constitució, què va ser imposada als representants de la voluntat popular per uns “sectors consultats” de naturalesa extraparlamentària, és una cosa que qüestiona molt seriosament la seua legitimitat.

Però no solament és aquest, sinó que hi han altres testimonis clau què semblen avalar la declaració de Solé Tura.

Tots ells provenen molt de temps després, concretament quan es van complir els vint i cinc anys de la seua aprovació. En aquest aniversari es va emetre a TV3 el programa 30 Minuts, amb el titol ‘Més enllà del Consens’.

En ell el testimoni de Miguel Herrero de Miñón, que també va participar en l’elaboració de la Constitució de 1978, va reconèixer el paper tutelar d’alts càrrecs de l’exèrcit sobre la ponència constitucional, quan va dir: “L’article 8 té una redacció tècnica que procedeix efectivament de sectors de l’estat major, que el president Suárez va fer seua i que així va transmetre.

Però, n’hi han més. Miquel Roca, altre dels set pares de la Constitució per Minoria Catalana, va dir: “Em consta perfectament. Jo vaig negociar amb Suárez la introducció de l’expressió ‘nacionalitats” a la Constitució, i llavors ell feia consultes, evidentment, a un grup de militars.

 

 

I el de Narcís Serra, ex-ministre de Defensa i ex-vice-president del govern espanyol, qui va afirmar: “La transició comença quan el rei nomena Adolfo Suárez. I Adolfo Suárez tenia dos límits: el mínim el va marcar l’opinió pública, i el màxim, el poder fàctic que se sentia hereu de les essències del franquisme. (…) I de poder fàctic cohesionat que se sentís hereu o que hagués de garantir la continuïtat del franquisme només n’hi havia un: l’exèrcit.
Fa un temps va circular per les xarxes socials i internet una carta titulada “Carta oberta al senyor Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón”, signada pel professor Enric Casulleras, professor de la Facultat d’Economia i Comunicació de la Universitat de Vic.

La carta fa un raonament alhora contundent i interessant: com que el principal argument contra la independència de Catalunya és que constitucionalment és il.legal, fóra bo que el senyor Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels set ponents de la constitució espanyola del 1978, explicara en quines circumstàncies va ser incorporat a la constitució l’article que fa referència a la ‘indissoluble integritat del territori espanyol’ i aclarira la participació de l’estat major de l’exèrcit a l’hora de redactar-lo.

Aquesta és la transcripció de la carta:

“Distinguido y admirado don Miguel, 

En vano he esperado que terciase usted en el debate sobre el proceso de secesión de Catalunya.
Como al parecer, el principal argumento contra la declaración unilateral de independencia es su ilegalidad en términos constitucionales, me gustaría que usted recordase a los españoles en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio español, y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su redacción.


Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó, con membrete del Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba debatiendo tan espinoso asunto.


Haría usted una gran aportación a la democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con su intervención en caso de que el contenido del sobre no se incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional. Y así seríamos conscientes todos los ciudadanos de que la máxima norma del ordenamiento jurídico español fue impuesta bajo coacción y con graves amenazas. Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y nulos de pleno derecho.
 

La anterior petición no menoscaba la alta consideración que nos merece su ilustrada aportación humanística e intelectual a la convivencia entre los ciudadanos de este país (muy pronto, países, espero).

Reciba mis más respetuosos saludos.
Suyo,
Enric Casulleras“

 

Al remat, sembla haver-hi bastants indicis per a afirmar que “la màxima norma de l’ordenament jurídic espanyol va ser imposada sota coacció i greus amenaces”, com suggereix la carta adreçada a Herrero de Miñón.
L’observació final resulta contundent i alhora aclaridora: “Els contractes signats sota amenaça o coacció són viciats d’origen i nuls de ple dret.”

Crec que no calen més comentaris… 

 

El segon dels arguments fa referència bàsicament a la necessitat de respectar i complir els articles de l’anomenada “Carta Magna” dels espanyols.

Però si ens posem a llegir amb una mínima visió crítica el seu articulat i mirem al nostre voltant per comprovar quin es el grau real de compliment d’alguns dels seus articles més assenyats i progressistes, ens podem adonar del grau de cinisme del que fa gala l’aparell polític espanyol quan l’invoca per prohibir la consulta a Catalunya.

Perquè és el propi govern espanyol el que amb les seues polítiques neoliberals està incomplint molts dels articles d’aquesta Constitució que ell diu que no vol complir el Parlament català.

Fem-hi una ullada:

-Milions de famílies espanyoles són a la pobresa o fregant-la (Article 39-1: Els poders públics asseguren la protecció social, econòmica i jurídica de la família!).

-Més de cinc milions de persones estan desocupades, amb més d’un 26% d’atur oficial a tot l’Estat. El nivell salarial de molts treballadors és miserable. (Article 35-1: Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per satisfer les seues necessitats i les de la seua família, sense que en cap cas es puga fer discriminació per raó de sexe!)

-Més del 50 % dels joves que han acabat els seus estudis estan desocupats. Gran quantitat d’ells han d’emigrar a altres països a buscar una feina que se’ls nega ací. (Article 48: Els poders públics promouran les condicions per a la participació lliure i eficaç de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural!)

-Desenes de milers de desnonaments i desenes de suïcidis per desnonaments. El 82 % dels habitatges desnonats eren la llar d’almenys un menor d’edat. L’especulació amb l’habitatge, afavorida per la legislació espanyola, ha enriquit a un sector de la casta financera espanyola. Els habitatges procedents dels desnonaments, en poder dels bancs, són venuts a preus de ganga a fons d’inversió voltors i a inversors estrangers. (Article 47: Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics!) (Article 33-3: Ningú podrà ser privat dels seus béns i drets sinó per causa justificada d’utilitat pública o interès social, mitjançant la corresponent indemnització i de conformitat amb el que disposen les lleis!).

-Co-pagamens, re-pagaments i privatitzacions del serveis públics de salut. Desenes de milers d’immigrants exclosos del sistema de Seguretat Social (Article 41: Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans que garanteixi l’assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat , especialment en cas de desocupació. La assistència i prestacions complementàries seran lliures!) (Article 43.1: Es reconeix el dret a la protecció de la salut!).

-Retallades brutals en l’ensenyament públic i subvencions milionàries a l’educació privada (Article 27-1: Tots tenen el dret a l’educació. Es reconeix la llibertat d’ensenyament!).

 

 

-Els serveis socials descapitalitzats, les polítiques d’igualtat derruïdes, les persones discapacitades i les seues col.laboradores abandonades per l’Estat (Article 31.2: La despesa pública realitzarà una assignació equitativa dels recursos públics i la programació i execució respondran als criteris d’eficiència i economia!)

-La cultura abandonada pels organismes oficials i en la misèria. La pujada de l’IVA fins al 21 per cent en les entrades a cinemes, teatres, concerts i exposicions ha convertit Espanya és el país amb un IVA cultural més alt. França en té el 5,5%, Alemanya el 7%, Itàlia el 10% i Portugal o Grècia el 13 %. (Article 44.1: Els poders públics promouran i tutelaran l’ accés a la cultura, a la qual tots tenen dret!).

-Les polítiques d’R+D+I estan en retrocés. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, la inversió en recerca i desenvolupament va caure un 2,8 per cent l’any passat. El percentatge del producte interior brut que Espanya dedica a ciència cau al 1,33%, mentre la mitjana europea és el 2 per cent (Article 44.2: Els poders públics promouran la ciència i la investigació científica i tècnica en benefici de l’interès general!).

-La justícia universal i gratuïta desmuntada. La independència de la Justícia no existeix. El Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional es componen al dictat dels partits polítics majoritaris. Els fiscals actuen sistemàticament com una extensió del govern de torn, obrant segons els seus dictats polítics (Article 14: Els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social!) (Article 117: La justícia emana del poble i és administrada en nom del Rei pels Jutges i Magistrats que integren el poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei!).

-La fiscalitat estructurada per què les grans fortunes, les grans empreses i la banca paguen poc o res i les classes mitjanes i populars paguen quasi tot. El frau i l’evasió fiscal dels rics i les grans empreses són els més alts de l’UE (Article 31-1: Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seua capacitat econòmica, mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori!).

-El crac bancari, obra dels seus excessos i avarícia i propiciat per una legislació permissiva, finançat amb milers de milions d’euros que pagarem els ciutadans del carrer. La banca espanyola haurà rebut des del principi del procés de reestructuració del sector ajudes per valor de 91 mil milions d’euros. Cada ciutadà ha aportat 1.846 d’euros al sanejament de la banca (Article 128: Tota la riquesa del país en les seues diverses formes, i siga quina siga la seua titularitat, resta subordinada a l’interès general!)
-L’església catòlica rep un tracte privilegiat. Espanya continua sent de facto un país nacional-catòlic, malgrat el quasi 40 anys de mort Franco (Article 16-3: Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions!).

-Els mitjans de comunicació públics controlats, censurats i clausurats (Article 20: La llei regularà l’organització i el control parlamentari dels mitjans de comunicació social dependents de l’Estat o de qualsevol ens públic, i garantirà l’accés a aquests mitjans dels grups socials i polítics significatius, respectant el pluralisme de la societat i de les diverses llengües d’Espanya!).

-La diversitat lingüística i la plurinacionalitat de l’Estat injuriada i assetjada (Article 3-2: La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció!).

-Les manifestacions i legítimes protestes ciutadanes restringides i criminalitzades amb la nova llei d’(in)seguretat (Article 21-1: Es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. L’exercici d’aquest dret no caldrà autorització prèvia!).

Quina credibilitat pot tindre un govern per fer complir una Constitució que ell és el primer que incompleix?

 

El tercer dels arguments que presenten els unionistes espanyols és el de dir que si el dictamen que emet el Tribunal Constitucional és desfavorable a la convocatòria de la consulta i/o a la llei de consultes aprovada en el Parlament de Catalunya, aquesta no s’hauria de celebrar.

Si posem el ull al País Valencià, i més concretament als governs del PP que han governat el nostre País, podem fer-nos les següents preguntes:

Què ha passat reiteradament amb les sentències del TC i també del Superior de Justícia Valencià i del Suprem, en relació a la nostra llengua? Els Presidents de la Generalitat del País Valencià, Francisco Camps i Alberto Fabra, amb els seus consellers Alejandro Font de Mora o Mª José Català, ¿quin cas han fet dels reiterats dictamens a favor de la unitat lingüística, i per tant de la legalitat que consagra aquesta unitat?

Així el 2 de juliol de 2008 el TSJ Valencià donava la raó a les Universitats de València i d’Alacant en el seu litigi contra l’Ordre de la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat, de 19 de juliol de 2006.

La Conselleria, absurdament, negava el reconeixement de la titulació de Filologia Catalana per acreditar els coneixements de valencià a les oposicions de personal docent a l’ensenyament secundari al País Valencià.

L’alt tribunal valencià va estimar els recursos de les Universitats de València i d’Alacant, amb els mateixos arguments que la sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional Espanyol, que avalava la doble denominació, valencià/català, per a la llengua, oficialment valenciana a l’Estatut del País Valencià, i catalana en l’àmbit acadèmic.

Aquesta era la quinzena sentència del TSJ Valencià a favor de la unitat de la llengua, i la que feia 17, si tenim en compte els pronunciaments del Constitucional i del Suprem Espanyols.

Davant la sentència del Tribunal Constitucional i de les múltiples sentències del Tribunal Superior de Justícia Valencià i del Tribunal Suprem, i per tant, de la legalitat, la Generalitat Valenciana, a més de no haver tingut mai la intenció de complir les resolucions judicials, i per tant de desobeir-les, havia ja perdut al menys 60.000 euros en interposar recursos (que sempre ha perdut) contra les sentències de la Justícia.

Si la Generalitat del País Valencià ha desobeït reiteradament les sentències del TC i  no ha passat res, perquè la Generalitat de Catalunya s’ha de sentir obligada a fer cas de la sentència del TC?

És patètic veure com els qui han negat una i una altra vegada l’autoritat de les sentències del TC pel que fa a la unitat de la llengua, ara donaran lliços de lleialtat constitucional als qui volen convocar la Consulta el 9N.

Com és patètic també veure com un govern que incompleix sistemàticament bona part dels articles més sensibles de la Constitució, entre aquells que afecten a l’estat del benestar i als drets més fonamentals de la ciutadania espanyola, clama ara per què es complisca la Constitució per tal de impedir el Dret a decidir del poble català.

Una Constitució que, segons alguns testimonis de molt de pes però que romanen ben amagats, podria haver estat redactada i imposada per part de militars feixistes en els articles que parlen de la unitat d’Espanya i la seua defensa per part del propi exèrcit espanyol.

Els arguments que fa servir el regim polític-mediàtic espanyol contra el Dret a decidir del poble català es tornen llances contra ell quan és ell el que s’enfronta davant ells.

Patraix, València, a 22 de setembre de 2014.

 

SICAVs i pobresa. Un retrat de l’escletxa social al País Valencià.

Fa uns dies el diari digital València Plaça publicava una reveladora informació.

El País Valencià s’havia convertit enguany en el paradís de les SICAVs (Societats d’Inversió de Capital Variable), un instrument que els grans patrimonis i les grans fortunes utilitzen bàsicament per evadir legalment imposts davant la complaença de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV).

Segons fonts de la pròpia CNMV, des de 2003, any en què es va crear aquest instrument financer i en el qual es van constituir un total de 202 sicavs, no s’havien donat d’alta tantes com les 164 creades des de començament d’any al País Valencià. Fa només uns dies l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) recomanava a l’Estat espanyol revisar el règim de les SICAVs i reforçar els controls per garantir que aquest instrument no s’utilitzi per eludir el pagament d’imposts. Recomanació que, per suposat, caurà en buit, ja que el govern espanyol té molt clar que una de les seues prioritats és (i sempre ha sigut) el protegir el privilegis i els patrimonis de les grans famílies i dels grans grups financers i empresarials.

Quins són els titulars d’aquestes noves SICAVs que s’han obert al País Valencià?

La majoria d’elles pertanyen a grans empresaris valencians com Juan Perán Ramos, fundador i president de la firma alacantina de calçats Pikolinos; Luis Miñano Sant Valero, expresident de Inaer, la major empresa d’helicòpters d’Espanya; Roberto Arnal Muller, hereu del grup hortofrutícola castellonenc del Grup Tilla; Javier Yerbes Porta, president del proveïdor carni valencià Yerbes; o José Torres Mora, empresari alacantí i administrador únic de les químiques Poroflex Ibèrica i Paule Chemical, entre molts altres. Noms de la nova i de la vella oligarquia empresarial valenciana que se sent “molt valenciana i espanyola”, però que refusa pagar imposts en la terra que tant diuen estimar.

Però, en paral.lel, el País Valencià presenta una altra cara molt diferent real que mostra la crua realitat de la seua situació real social i econòmica.

Mentre els diferents portaveus del Consell no paren de repetir en els mitjans de comunicació que la “Comunitat Valenciana” està liderant la eixida de la crisi espanyola, fa pocs mesos es feia públic un estudi publicat per la Fundació BBVA i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), en què es constatava que l’index corresponent al llindar de la pobresa al País Valencià havia augmentat un 46.4% entre a els anys 2007 i 2012, mentre la mitja a l’Estat espanyol per al mateix període era d’un augment del 28.8%. Es a dir, la societat real valenciana, no les seues elits, s’havia fet un 18% més pobres que la de la resta de l’Estat.

Al País Valencià, segons les estadístiques oficials, hi ha mig milió de pobres amb perfils diversos i poques perspectives de trobar feina. Estan per sota de la meitat de la renda mitjana espanyola. L’índex de pobresa severa al País Valencià és superior a la mitjana estatal, situant-se en un 7,9% enfront del 7,1% de l’Estat.

L’informe de l’IVIE assenyala també que el 20 % de la població més rica controla ara el 40 % dels ingressos totals, mentre el 20% de població més pobre té en el seu poder només el 6,78%, amb un retrocés notable, sobretot del grup de pobres severs. El maig del passat 2013 l’institut valencià mesurava l’evolució de la pobresa a Espanya i concloïa que les Canàries i el País Valencià lideraven la taula de comunitats més pobres. Paradoxalment la valenciana és una de les autonomies que més ha millorat el seu pressupost en serveis socials de 2009 a 2012, concretament un 15 %, però “la seua feble posició de partida”, diu l’informe, “fa que tant els seus indicadors de despesa com la seua oferta de prestacions estiguen molt per sota de la mitjana estatal“. De fet apareix en el grup d’autonomies amb un índex de desenvolupament dels seus serveis socials què es considera “irrellevant“. El País Valencià ha passat de gastar 662 milions d’euros l’any 2009 a 759 en 2012 en aquest capítol. O el que és el mateix, si fa tres anys la despesa era de 129 euros per habitant, l’any passat era de 151 euros enfront dels 275 de mitjana estatal. Una diferència abismal entre el que rep un espanyol de mitjana i el que rep un valencià.

La sensibilitat d’un govern es pot mesurar per les lleis i mesures que prenen per combatre la pobresa i la desigualtat social, i per disminuir les diferències entre els estrats més alts i privilegiats i els més baixos de la població.

Òbviament, i a la vista de totes aquestes dades, la sensibilitat social d’aquesta colla de panxacontents, de titellots sense substància, de lladres, corruptes i d’indigents politics que governen ara el nostre País només pot situar-se sota zero.

Patraix, València, a 17 de setembre de 2014.

Catalunya: la reVolució ciVil democràtica.

Imatge

Cal votar, però desprès del que hem vist avui potser no caldria ni fer-ho.

Els 11 km. de carrer de Barcelona, plens d’un poble unit, alegre i combatiu, com assenyalava el nostre Vicent Andrés Estellés, d’un poble que ha estat un clam no pel Dret a decidir, que també, sinó per la plena independència de Catalunya, seria raó més que suficient en qualsevol país normal per a poder proclamar immediatament la independència.

Perquè és clar que més d’una quarta part dels ciutadans de Catalunya, units per una V als carrers de Barcelona i transformats en paperetes pel Sí#Sí el 9-N, serien suficients per guanyar la independència a les urnes, i no dic democràticament per què el que hem vist i sentit avui a Barcelona també és democràcia, i tanta com anar a votar.

I això ho saben molt bé els polítics i els poders fàctics de la Espanya supremacista i jacobina.

Per això no volen permetre votar. Ni ara ni mai. Perquè al regim polític espanyol li fa nosa la democràcia. En realitat, odia la democràcia. I no és res de nou.

Si fem una ullada a la història d’Espanya dels últims dos segles, no trobarem més que pronunciaments militars, repressió del poble i dictadures sanguinàries, molt per sobre dels períodes de pau i suposada democràcia. Perquè l’objectiu has estat sempre el mateix: negar la possibilitat de lliure expressió dels ciutadans i mantindre els privilegis d’una minoria, d’allò que ara anomenaríem “les elits extractives”.

Però al igual que no podran posar portes al camp, no podran res contra un poble unit, alegre i combatiu.

Patraix, València, a 11 de setembre de 2014.