Tambors de guerra sobre Síria. Una nova Líbia-2ª part?

Segons un informe encarregat per l’OTAN i publicat pel World Tribune dels EUA el passat 2 de juny, basat en dades recollides per activistes occidentals i per diverses organitzacions internacionals que operen a la zona, el 70% dels sirians dóna suport al president Bashar al-Assad i al partit Baath (Partit del Renaixement Àrab Socialista) de Síria, mentre que un 20% manté una posició neutral i només el 10% dóna suport a l’oposició armada.

Diu l’informe que els sirians es van alertar sobre el perill de que al-Qaida acabe controlant el seu país, fent èmfasi que tots els combatents que han quedat lluitant contra el govern són mercenaris recolzats en la regió per Qatar i Aràbia Saudita, ja que els combatents sirians sunnites estan retirant-se de la lluita contra al-Assad.

Aquest informe va revelar les dificultats que està tenint els EUA per prendre el control del país, com és el seu propòsit des de l’inici de les revoltes que paulatinament es van anar  transformant en una invasió armada en tota regla a un país sobirà. Els nordamericans esperaven que al-Assad fora derrocat per un exercit de mercenaris d’arreu del món, ben entrenats i armats pels Estats Units, Israel i els seus aliats del tractat atlàntic, que se’ns venen en els mitjans de comunicació convencionals com “rebels”.

El que no sol difondre’s massa per aquests mitjans favorables als interessos occidentals és què a aquests “rebels” se’ls ha vist executar a xiquets i fins i tot a capellans cristians, o practicar canibalisme amb els cadàvers dels seus enemics, però malgrat això, els “bons” als ulls del món han de ser ells, els rebels.
 

asedio a Siria

Però davant l’innegable suport popular que el president sirià té al seu país i el fracàs que està tenint la invasió de mercenaris per fer-se amb el control dels esdeveniments, el Pentàgon ja fa temps està cercant una “justificació” que l’empare internacionalment per intervindre militarment a Siria de manera oberta, i no solapada com fins ara.

Veient que l’esdevenir dels esdeveniments li donarà amb seguretat la victòria en la guerra al govern d’al-Assad enfront de l’intent d’invasió mercenària organitzada pels EUA, Israel i les monarquies petrolieres del golf semblen haver optat per muntar una operació mediàtica similar a la que es va fer servir per justificar la invasió a Líbia, en què es va difondre àmpliament pels mitjans de comunicació de tot el món que el govern del Coronel Gadaffi havia bombardejat amb aviació militar una manifestació antigovernamental, provocat una massacre de civils.

Aquest suposat bombardeig es va demostrar més tard que va ser fals, però va donar el mateix, ja que en aquell moment ja havia servit d’excusa perfecta per mamprendre l’agressió contra el país. 

Ara podríem trobar-nos amb una cosa semblant: un suposat bombardeig amb armes químiques de l’aviació governamental a les afores de Damasc (estranyament a pocs quilòmetres de la presència d’inspectors de l’ONU) amb el resultat de 1.300 civils morts, entre ells molts menuts, aspecte aquest que els mitjans de comunicació, la mateixa maquinària mediàtica que en el seu dia va obrir portades amb el fals atac de Gaddafi, s’estan encarregant especialment de difondre amb imatges mil i una voltes repetides dels xiquets morts i de culpabilitzar des del primer minut a al-Assad, fins i tot abans que haja estat portada una investigació independent dels fets, en un conflicte en què la mentida i la manipulació de la realitat estan a l’ordre del dia, perquè formen part d’una estratègia que amaga poderosos interessos geoestratègics.

Siria y los juegos del poder

 

No obstant això, en aquests mitjans de comunicació no s’esmenta el fet de que en l’any 1988, en aquest cas en la guerra de l’Iraq contra l’Iran, l’executiu de Ronald Reagan no va fer res per aturar els atacs químics que Saddam Hussein va perpetrar contra els iranians, és més, va ajudar al llavors president de l’Iraq a localitzar l’enemic per poder atacar. 

D’acord amb un document de la CIA recentment desclassificat i que inclou entrevistes amb exfuncionaris d’intel.ligència nord-americans, els EUA van tindre “evidències fermes” d’atacs químics iraquians a partir de 1983, segons publica la revista nord-americana sobre política internacional Foreign Policy. “Les comunitats militars i d’intel.ligència d’Estats Units sabien i no van fer res per aturar la propagació d’un gas molt més devastador que el (suposadament) emprat a Síria”, informa el diari després d’assenyalar que “per fi, la política exterior ha après”.

El 1988, durant els últims dies de la guerra de l’Iraq amb l’Iran, els EUA es va assabentar a través d’imatges de satèl.lit que l’Iran estava a punt de guanyar un important avantatge estratègica a l’explotar una base de les defenses iraquianes. Funcionaris d’intel.ligència nord-americans van transmetre la ubicació de les tropes iranianes a l’Iraq, “conscients que l’exèrcit de Hussein atacava amb armes químiques, incloent el gas sarín, un agent nerviós letal”.

Aquests atacs, en què Hussein va utilitzar gas mostassa i gas sarín, “van ajudar a inclinar la guerra a favor de l’Iraq i a portar l’Iran a la taula de negociacions. L’administració Reagan ho sabia i no ho va donar a conèixer”, informa la revista.

rostros-obama

Ni tampoc els Estats Units, ara ja sent president el premi Nobel de la Pau Obama, es va decidir a castigar militarment a Israel quan en el seu atac a la franja de Gaza el 2009, i davant les acusacions abocades per les Nacions Unides contra l’Exèrcit i el Govern israelià per crims de guerra després de la campanya militar, el govern d’Israel va admetre, tot i que el va qualificar d'”error” (sic), l’ús inadequat de projectils de fòsfor blanc en zones densament poblades per població civil.
Segons un informe del mateix govern israelià, els projectils de fòsfor es van llançar contra unes instal.lacions de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats en què s’arreplegaven centenars de civils palestins en un barri de la ciutat de Gaza. La pluja d’aquests projectils sobre col.legis i zones urbanes veïnes va ser acreditada fefaentment. El resultat d’aquests atacs va ser que molts civils, entre ells desenes de xiquets, van morir en patir cremades horribles. 

Però sembla ser que els ciutadans palestins o iranians atacats amb aquest armament prohibit per les convencions internacionals no gaudeixen del mateix favor que els ciutadans sirians, ja que en el primer cas van ser atacats per governs aliats dels EUA, i això sembla ser un argument de pes per fer canviar les normes de la falsa moralitat internacional. 

El portaveu de la cancelleria russa, Alexander Lukashévich, país que està donant suport a Síria davant els intents d’invasió nord-americans, va dir en un comunicat que “crida l’atenció el fet que els mitjans de comunicació parcials, com si hagueren  rebut un senyal, començaren un atac d’informació agressiu, responsabilitzant completament al Govern”.

Per la seua banda el Govern sirià va desmentir ràpidament la notícia, assenyalant que “les informacions sobre l’ús d’armes químiques per part de tropes governamentals prop de Damasc no es corresponen amb la realitat”, i de fet Ake Sellstromel, qui dirigeix la inspecció de l’ONU a Síria, va dir per la televisió sueca SVT en un primer moment que un nombre tan elevat de morts i ferits en un suposat atac químic “sona sospitós”, arribant a restar credibilitat a la notícia.

Fins i tot Charles Lister, analista de terrorisme del Centre de Terrorisme i Insurrecció IHS Jane, va declarar que el moment de l’atac resultava confús: “Lògicament, no tindria molt sentit que el govern sirià emprés agents químics durant aquest temps, sobretot tenint en compte la relativa proximitat de les ciutats seleccionades per l’equip de l’ONU”.
Cap d’aquestes dues persones són partidàries d’al-Assad.

Però l’ambient bèl.lic estimulat pels EUA contra Síria ja fa un temps que s’estava  preparant. Al juny passat l’Administració EUA ja havia acusat el president sirià d’haver utilitzat armes químiques. El president nord-americà va afirmar aleshores que el Govern sirià “va creuar la línia roja” i que en aquest sentit era possible la intervenció directa nord-americana.

Per la seua banda, el general nord-americà Martin Dempsey havia declarat poc abans que els Estats Units ja tenia preparada una estratègia per dur a terme atacs a distància contra Síria, apuntant contra els seus sistemes de defensa antiaèria i llocs de comandament, afegint que els “objectius potencials troben la defensa antiaèria del règim, les tropes de terra, les forces aèries i navals, així com altres instal.lacions militars “a Síria.


Jo no sóc en absolut un defensor del president al-Assad, cap d’un govern on la dissidència, fonamentalment sunnita, és durament perseguida i reprimida, i que s’autoperpetua en un règim iniciat pel seu pare mitjançant un cop d’estat al 1970 en una mena de dinastía familiar, on les eleccions solen ser guanyades pel 99.9% dels vots i amb un 99% de participació, segons xifres donades pel propi al-Assad (pare) sense rubor, com va succeïr l’any 1990.
Però si sóc defensor de la sobirania del poble sirià, que al meu parer està sent víctima d’un complot occidental i que és el que realment està patint en carn pròpia les ferides provocades per aquest terrible conflicte.

El poble sirià no vol veure convertit el seu país en una altra Líbia, en un altre Líban, Afganistan o en un altre Iraq, no volen majoritàriament (pel que diu l’informe de l’OTAN sobre el suport que té al-Assad) que el seu govern siga enderrocat i el seu país destruït per caure en mans d’unes potències, els interessos de les quals són completament aliens als seus, com són els occidentals i els israelians.

Patraix, València, a 30 d’agost de 2013.

L’Espai Mata del Jonc pels Països Catalans es presenta a la Universitat Catalana d’Estiu.

L’Espai Mata de Jonc és una entitat que va nàixer el 2012 amb una finalitat molt clara: establir ponts de comunicació, de coneixement mutu i de diàleg cultural i polític entre els diversos territoris que formen els Països Catalans.
 
Aquest projecte, sorgit sense dubte per l’estímul que ha suposat la embranzida independentista empresa al Principat, es planteja d’inici abastar totes les disciplines i aplegar les eines disponibles actualment en clau de Països Catalans, i proposa treballar en un full de ruta comú tenint, però, en compte els diferents ritmes de cada territori. 

El passat  21 d’agost aquest espai va organitzar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada una taula rodona “Països Catalans, avui”, amb la participació dels seus promotors a cada u dels diferents territoris: Jordi Bancells, pel Principat, Francesc Bitlloch, per la Catalunya Nord, Magda Gonzàlez i Crespí, per ses Illes Balears i Toni Infante, pel País Valencià. La presentació de la taula va córrer a càrrec d’Anna Masó.

 

La xarrada la va iniciar Jordi Bancells, qui va remarcar la importància de les relacions de tot tipus existents entre els Països Catalans sobretot en aquests moments, assenyalant que les instàncies existents a hores d’ara, tot i el seu gran interès, no són suficients i que caldrà treballar per a desenvolupar-ne cada dia més i més.

Jordi va remarcar que des del Principat, on j s’ha fet molt camí en les procés de llibertat nacional, es veu amb preocupació la relació amb la resta de territoris. Va comentar la necessitat de fer més accions conjuntes i activitats comuns per tal d’apropar-nos. Va anomenar diferents entitats d’àmbit nacional català que actualment fan activitats conjuntes en diferents activitats, i la seua importància per mantindre la cohesió del territori sencer.
D’altra banda, respecte de la cadena humana que es farà al Principat el proper 11 de Setembre, va reconèixer la importancia que tindrà la implicació dels altres territoris per tal d’estendre la cadena pel País Valencià i per la Catalunya Nord, encara que siga simbòlicament.


Finalment Jordi va comentar que hi ha també altres actes més compromesos que afecten per igual a tots els territoris i que convindria tirar endavant, com és el tema de la sobirania fiscal.
Francec Bitlloch i Toni Infante van remarcar la importància que tindria la independència del Principat per al moviment independentista existent a la Catalunya Nord i al País Valencià.

Toni Infante, històric militant del MDT a València, va recolzar la idea de tirar endavant un full de ruta comú i va informar que al País Valencià s’està desenvolupant un moviment pel Dret a Decidir (podeu informar-vos en aquest post: El Dret a decidir del País Valencià a la Universitat Catalana d’Estiu: “El Dret a Decidir ens farà persones lliures en un poble lliure”: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/250246) que es presentarà en un gran acte el proper 1 d’octubre al Teatre el Micalet de la ciutat de València, i es difondrà durant la pròxima Diada del País Valencià el 9 d’Octubre amb l’objectiu d’empoderar-nos i tirar endavant amb el procés.
Toni va comentar també el gran activisme existent a València, el qual caldria unificar-ho per tal de ser més efectius.
Magda Gonzàlez, per la seua banda, va mostrar el seu acord en mamprendre la intensificació de les relacions entre els diferents territoris dels Països Catalans, fet que va posar en pràctica el mateix dia al vespre dirigint el magnífic concert de l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans a l’església de Prada de Conflent.


Magda va comentar què des de la Catalunya Nord es veuen a si mateixos com un laboratori on es poden observar les conseqüències per als catalans del sud del què els passarà si no aconsegueixen la independència: en la llengua, en els mitjans de comunicació, en l’economia, en la folklorització de la cultura, etc.

Veuen amb bons ulls la possibilitat que el Principat esdevinga un nou estat independent, i pensen que, de produïr-se el cas, caldria aprofitar ben bé l’embranzida que els donaria i la possible ajuda que podria arribar-hi en un moment crític per a ells, atès que temen la seua pròpia desaparició.


La independència del Principat podría esdevenir la seua darrera esperança: “Tornarem a teixir el nostre mapa. Tornarem a cosir el que els estats han estripat.”, va finalitzar Magda.
Com a cloenda de l’acte, Anna Masó va fer una crida a col.laborar en l’elaboració d’un Full de Ruta Nacional dels Països Catalans, del qual en va presentar alguns aspectes d’una primera elaboració. El Full de Ruta Nacional és un text que es proposa per a que es treballe conjuntament i a partir de la realitat de cada territori.


Finalment es van convocar els assistents a l’acte per a una nova trobada oberta a València el 9 d’Octubre, amb l’objectiu de donar suport a la manifestació de la Diada, on es pensa organitzar un bloc específic a favor del Dret a decidir.

 

“E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics”
(Paràbola de la Mata del jonc de la Crònica de Ramon Muntaner, escrita a Xirivella (L’Horta) el 1328)
Patraix, València (L’Horta), a 29 d’agost de 2013.

El Dret a decidir del País Valencià a la Universitat Catalana d’Estiu: “El Dret a Decidir ens farà persones lliures en un poble lliure”.

El procés sobiranista a Catalunya esta creant de forma embrionària en la societat civil valenciana propostes per a construir una República Valenciana democràtica independent, lliure i sobirana.

Una d’aquestes propostes va nàixer el passat maig sota la campanya Dret a Decidir del País Valencià, i ja ben des del principi va sumar el suport des de diferents àmbits per part d’un bon grapat de persones destacades de la societat valenciana, des de diputats de les Corts Valencianes i líders de forces polítiques, fins a persones del món universitari, artistes, sindicalistes, professionals i persones treballadores en general de tots els àmbits i ocupacions, així com molts estudiants.

El darrer 22 d’agost es va presentar a Prada, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu, aquesta Plataforma pel Dret a Decidir que està en procés de creació al País Valencià.

Els components de la taula van ser Anna Martínez, del Col·lectiu de Dones Hipatia, Nuria Arnau, secretaria general d’Esquerra Republicana del País Valencia  i Encarna Canet, del Moviment de Defensa de la Terra i de la CUP d’Almàssera (L’Horta)

Encarna Canet va obrir la xarrada començant parlant de quins son els antecedents del Manifest pel Dret a Decidir, fent esment dels noms d’algunes de les persones que l’han signat provinents del mon sindical, de l’ensenyament, la política, la cultura, dels moviments socials, tot i remarcant que es aquest és un manifest ample que abasta moltes sensibilitats a més de la pròpiament independentista.

Aquest manifest, a diferència d’altres, pretén ser l’inici d’un full de ruta que facilite el camí cap a la independència del nostre poble.
Segons Canet, el dret a decidir suposa un procés d’empoderament social mitjançant el qual el poble pren consciència de la seua identitat, de la seua realitat social i comença a mobilitzar-se per a participar activament de la presa de decisions que li afecten com a col·lectiu. A més, suposa un canvi ideològic per passar de sentir-nos súbdites a sentir-nos subjectes actius del nostre futur, un procés per estructurar un Estat propi amb un nou model de política econòmica, social, cultural, ecològica i de llibertats amb unes relacions més ètiques i justes amb la majoria social i la resta d’espècies amb les quals convivim.

A continuació Núria Arnau va comentar que al País Valencià el dret a decidir és, ja més que un dret, realment una necessitat davant la urgència per canviar la situació política que patim.

El Partit Popular valencià  ha devaluat, amb la seua pèssima i delictiva gestió, les institucions i la vida política valenciana fins a extrems inconcebibles. Per això, va dir, cal recuperar la POLÍTICA amb majúscules, la credibilitat, l’autogovern i la transparència en les institucions polítiques valencianes.

Segons Arnau, tenim la necessitat de canviar la nostra relació política amb Espanya, la qual, amb l’espoli fiscal estructural que patim, ens tracta com a una mera colònia tributaria, i molt més ara amb la actual conjuntura de crisi econòmica a la que estem sotmesos.
Núria va remarcar que el què ens cal és la sobirania fiscal, que com deia l’Ovidi  Montllor “ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer”.
 

La cloenda de la xarrada la va fer Anna Martínez, qui va incidir en dir que des del País Valencià es veu el procés de sobirania al Principat com una oportunitat. Anna va senyalar que els valencians som molt conscients dels diferents ritmes d’ambdos territoris, i de que és clar que el País Valencià no pot anar tot plegat amb el Principat en aquest procés, però els independentistes valencians i tots aquells resistents que Espanya no ha pogut colonitzar mentalment, seguirem treballant perquè el nostre objectiu és el mateix:  l’autodeterminació i la reunificació dels diferents territoris de la nació catalana completa en una República Federal dels Països Catalans. 

 

Con assenyala el manifest, “El Dret a Decidir ens farà persones lliures en un poble lliure”.

El proper u d’octubre es farà la presentació oficial del manifest pel Dret a decidir del País Valencià al Teatre Micalet de la ciutat de València.

Patraix, València, a 27 d’agost de 2013.

El canibalisme financer de la City londinenca també devora els seus joves cadells.

Aquesta setmana he pogut llegir en diversos mitjans de comunicació espanyols i anglesos la història de Moritz Erhardt, un jove alemany de 21 anys nascut a la ciutat de Friburg, que semblava entusiasmat, pel que he llegit d’ell, per llaurar-se un futur dins del món del capitalisme financer, i concretament en el de la banca d’inversió.Potser, no ho sé, l’aspiració en la vida de Moritz era la d’arribar a ser un d’aqueixos financers que fan fortuna a costa dels inversors, o que fan oscil.lar a través de sofisticades operacions financeres els tipus d’interès per aixafar la competència i obtindre per a si i per al banc en què treballen voluminosos beneficis econòmics, encara que això puga suposar especular amb els preus dels aliments bàsics i provocar fams en determinades parts del planeta.
A la UE hi ha un total de 3.175 banquers que cobren més d’un milió d’euros a l’any, i tres quartes parts d’ells es troben precisament al Regne Unit, principalment a la City de Londres. Potser Moritz pretenia arribar a ser un d’ells, i per això estava disposat a fer qualsevol sacrifici que fora necesari pertal de poder entrar a formar part d’aquest exclusiu cercle de paios amb sous milionaris i bonus de vertigen.
Però potser m’estiga enganyant i siga massa dur amb ell sense haver-ho conegut, tot i què vull fer palesa la meua aversió i rebuig a aquest món de les altes finances borsàries que poc o gens aporten a l’economia productiva i al desenvolupament dels països, i que amb el seu immens poder fan girar les polítiques dels estats al voltant exclusivament dels seus interessos, que res tenen a veure amb els de la resta dels mortals que habitem el planeta.El jove havia estudiat Administració d’empreses a la Universitat de Michigan abans d’assistir al West Ham Otto Beisheim School of Management de la ciutat de Vallendar, a Alemanya, on s’anava a graduar l’any que ve.
Aquest estiu havia viatjat a Londres per participar com a becari en un programa de 7 setmanes d’intercanvi amb la Universitat de Michigan.

Moritz hi havia triat fer aquest treball a l’oficina de Londres de Merrill Lynch, la filial dedicada a la banca d’inversió del Bank of Amèrica situada en la City.
Per a ell l’experiència no era nova, ja que abans ja havia completat col.locacions a KPMG Consulting, Morgan Stanley i en la divisió de finances corporatives de Deutsche Bank

Les referències que tenia d’aquest banc eren immillorables: es tractava de la segona entitat financera nord-americana per actius, només per darrere de JP Morgan. El 2010 aquest banc d’inversió s’havia aconseguit col.locar en la segona posició mundial per ingressos en el seu sector, obtenint una quota de mercat mundial del 6.8%, que va ampliar el 2011 fins al 7.4%.

Es tractava, doncs, d’una destinació ideal per anar guanyant més coneixements i experiència dins d’aquest sector del capitalisme financer, en el què a més anava a percebre una remuneració excel.lent per a un treball de becari, al voltant de 45.000 lliures (53.570 euros) prorratejades, el que equival a unes 2.700 lliures (3.215 euros) mensuals.

Moritz era un dels molts joves que cada estiu participen en programes d’intercanvi per treballar en algun dels monstres financers de la City de Londres.
Era un dels 300 interns que es quedaven a la casa d’estudiants Claredale, situat al complex d’allotjaments situat a Bethnal Green, a l’est de Londres, i hauria d’haver completat la seua activitat becària amb l’entitat el 23 d’agost.

Però el passat 15 d’agost va ser trobat mort sobtadament a la seua residència per un dels companys que compartien el seu apartament. Aparentment havia patit un atac d’epilèpsia mentre es dutxava.

Després de conèixer la seua mort, el banc on feia les seues pràctiques va emetre un breu comunicat lamentant la seua mort i lloant les seues qualitats professionals. “Estem profundament trists i commocionats després de conèixer la mort de Moritz Erhardt. Era una persona apreciada entre els seus companys i era un becari molt motivat a la nostra empresa, amb un futur prometedor”.

Fins ací el relat d’aquesta història pot semblar normal, tot i el seu desgraciat final. 

Però el passat dia 20 el diari britànic “The Independent” va donar a conèixer un fet estrany i molt alarmant: Moritz havia estat treballant a les oficines de Merrill Lynch pràcticament 72 hores ininterrompudes, amb potser només 8-10 hores de descans just abans de morir.
És a dir, el que en principi semblava haver segut una desgraciada mort produïda per causa natural es va tornar en una sospita de que el factor esgotament produït com a conseqüència d’una brutal explotació laboral podrien haver influït decisivament en la mort del jove becari alemany.
Pel que sembla després d’algunes averiguacions, Moritz havia estat treballant 8 nits senceres en les darreres dues setmanes abans de la seua mort, i els seus tres últims dies havien inclòs jornades de treball de 21 hores, després d’arribar a casa al voltant de les 6 del matí. És el que en l’argot dels becaris es diu “la rotonda màgica (the magic roundabout)”, una pràctica sembla que bastant habitual “suggerida” als joves becaris que treballen en els bancs d’inversió de la City, que consisteix en què es torna a casa a altes hores de la nit en taxi, aquest espera a la porta a que el jove es dutxe i es canvie de roba, per portar-lo de nou a l’oficina per a encetar una nova jornada de treball.

 

El diari britànic va destapar en el seu article aquesta pràctica habitualment utilitzada pels grans bancs de la City de Londres amb els seus joves becaris per obligar-los a guanyar-se la credibilitat i el respecte dels seus caps per tal de fer mèrits per poder optar a un lloc de treball després de les pràctiques: la de sotmetre’ls durant el temps que dura la beca a unes condicions de treball realment inhumanes, a una autèntica esclavitud remunerada.


Els testimonis arreplegats en l’article de “The independent” incloïen els d’un banquer de la pròpia City que reconeixia que les jornades de 14 hores diàries eren bastant normals entre els becaris de la banca d’inversió londinenc, i afegia que “Els becaris poden treballar regularment fins 100 o fins i tot 110 hores setmanals, però la gent és plenament conscient que la banca és un treball dur (…) “. Un altre dels testimonis era el d’un estudiant que declarava: “Només ho fas durant 10 setmanes (mentre dura el contracte), per la qual cosa hi ha una acceptació generalitzada d’aquestes pràctiques. Ves a gent amb els ulls vidriosos i bevent cafeïna per aguantar, però ningú es queixa perquè les recompenses potencials són enormes. Competim per treballs molt ben pagats”.

Aquest fet mostra com la City londinenca, un territori de tan sols dos kilòmetres quadrats situat al bell mig de la ciutat que molts han volgut acomparar amb un poblat del salvatge Oest americà, una ciutat sense altra llei més que la de fer diners, on la banca d’inversió, els gestors de hedge funds, els estoc brokers i les agències de ràting són la versió contemporània dels barons del ferrocarril, dels pistolers i dels jutges i xèrifs al servei dels poders fàctics, un lloc on les decisions que es prenen en minuts a les seues oficines poden fer trontollar l’economia de regions senceres del planeta o portar a la fam a milions de persones en especular amb milions de tones d’aliments bàsics produïts inicialment no per alimentar éssers humans, sinó per especular amb el seu preu, també imposa les seues regles d’explotació i esclavitud laboral (fins arribar a la mort en aquest cas), pròpies del capitalisme salvatge i deshumanitzat, als joves aspirants a ingressar en el seu selecte i exclusiu club de brokers, especuladors i taurons financers.

Patraix, València, a 23 d’agost de 2013.

Una nova i enlluernadora generació de filòlegs en romanística ha nascut al País Valencià. La seua seu: la del PPCV al carrer de Quart de València.

Pegant-li una ullada ahir a la portada digital del periòdic del règim de València “Las Provincias”, m’en vaig adonar d’un parell de titulars què acaparaven el màxim nombre de comentaris de lectors, i que deien:

“El Consell invita a la RACV y a Lo Rat Penat a pactar la definición del valenciano. Cultura impulsa una comisión junto a la AVL para que en el diccionario se desvincule la lengua propia de la Comunitat del catalán“.
I l’altre: “El valencianismo exige sacar ‘catalán’ de la nueva definición del valenciano”.
 

Més fusta destinada a continuar alimentant el culebró d’estiu dissenyat per fer despertar la tropa catalanòfoba de la letargia, vaig pensar.
Un culebró iniciat des del primer moment en què les enquestes electorals, una rere l’altra, vaticinen la pèrdua de la majoria absoluta del PP valencià i l’ascens rel.levant de dos formacions polítiques, Compromís i EUPV, que… oh Mare de Deu dels Desemparats!!, són la bicha catalanista, uns partits polítics farcits de malparits que entre els seus pèrfids i ocults propòsits estan els de vendre el Miquelet, la Paella i els nostres camps de taronges als imperialistes de la barretina per un plat de monjetes!

La cosa tindria la seua gràcia si no fóra perquè la banalitat, l’esperpent, la mentida i la manipulació interessades, sistemàticament practicades per aquest diari, s’han posat al servei d’una campanya molt més àmplia dissenyada pel Partit Popular de Madrid, amb els seus quintacolumnistes perifèrics, destinada a trossejar i esquarterar la llengua catalana parlada fora de les fronteres de la Catalunya estricta fins a fer irreconeixible. 

Perquè si a Aragó va ser el LAPAO, un nou idioma inventat pel PP de Maria Fernanda Rudi, i a les Illes serà l’edició dels llibres de text escolars per al curs 2013-14 quasi en tantes llengües diferents com illes té l’arxipèlag (mallorquí, menorquí i eivissenc), amb el propòsit declarat pel PP balear “d’acabar amb l’actual immersió lingüística i amb l’adoctrinament pancatalanista en l’educació”, al País València la brillant i prometedora generació de filòlegs del PPCV, tals com Jorge Bellver, Rafael Ferraro o Rafael Maluenda, ha revolucionat la romanística internacional en afirmar que “la parla dels valencians, que parteix sense dubte la més profunda prehistòria, s’escriu ja des del segle VI abans de Crist amb el llenguatge ibèric i, després de les aportacions successives a partir dels fenicis, grecs i llatins, ha arribat als nostres dies en la forma en què la coneixem”…  estem sense dubte davant d’una nova i revolucionària teoria sorgida d’una profundíssima investigació que ha remogut els fonaments de la romanística moderna mundial!! 

LAPAO, l’Iber-valencià, el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el català… tenim la major concentració de llengües diferents del món en un espai geogràfic reduït, digna sense dubte d’un País com el nostre en què es concentren la major quantitat de filòlegs en romanística del món, sense cap titulació (què no cal…), ja que són tots ells reconeguts experts (en sa casa…) i plenament capaços de demostrar amb proves “irrefutables” la independència de la “llengua balensiana” respecte de la catalana davant dels millors lingüistes i filòlegs haguts i per haver… qui s’atreveix a posar-ho en dubte???

Però la realitat em sembla un altra molt diferent…
Perquè els “filòlegs” del PP i tots els seus dirigents són de segur plenament conscients de la mentida i la manipulació lingüística i de símbols que estan duent a cau a València des de fa 3 dècades.
Són perversos i manipuladors, però no tenen un pèl de tontos, perquè saben perfectament que en cap lloc de la Terra ningú s’atreveix, i menys uns polítics, a discutir l’autoritat de la Universitat en qualsevol disciplina siga científica, filològica, o de qualsevol altra mena, tal i com estan fent ells.
La seua única intenció? Mobilitzar el seu calador de votants catalanòfobs, ara que veuen perillar la seua hegemonia política a la Generalitat Valenciana i que intueixen que el “tema català” ha agafat volada i  per primera volta veuen perillar la unitat de la seua estimada pàtria espanyola.

I clar, alguna cosa cal fer per aturar aquesta deriva que va en contra dels seus interessos de poder i de les seues ambicions polítiques. Per això practiquen sistemàticament un llenguatge orwelià en el tema de la llengua, igual que fan amb altres temes, una tècnica que consisteix bàsicament en defensar una cosa i la contrària i, al mateix temps, creure en ambdues alhora. Un argument irrebatible per contradictori i alhora eficaç per a convèncer de qualsevol cosa. 

Com es pot explicar, sinó, que el PP defense que l’autoritat normativa en aquesta matèria ha de ser únicament la de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), quan aquest organisme diu coses com que:

“La denominació històrica de valencià ha coexistit amb la de català, documentada en determinades fonts valencianes, i generalitzada en l’àmbit de la romanística i de la universitat valenciana de les últimes dècades”.

I també que: “És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears, i avalada per l’ordenament jurídic espanyol i la jurisprudència”. 

O que per altra banda, el Diari Oficial del govern valencià (DOCV) publique el 10 de juny de 2013 els canvis dels estatuts de la Universitat Jaume I de Castelló, en referència al reconeixement de la llengua catalana i de l’àmbit lingüístic català, tal i com va dictar sentència el Tribunal Superior de Justícia (TSJ), en el que es llegeix:

-“Article 5, apartat I «Potenciar el coneixement i l’ús de la llengua pròpia, valencià segons l’Estatut d’Autonomia, acadèmicament llengua catalana, atenent la seua consolidació i plena normalització en tota la comunitat universitària».

-Disposició addicional tretze «La Universitat Jaume I promourà una col.laboració especial amb les altres universitats de l’àmbit lingüístic català a través de la Xarxa Vives d’Universitats». 

Com es menja tot això amb el fet de que la mateixa Conselleria d’Educació i Cultura valenciana, María José Català, estiga negociant amb entitats acientífiques i secessionistes com són la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) i Lo Rat Penat perquè s’integren en una “comissió” encarregada de “pactar” amb la Reial Acadèmia Espanyola la definició de la llengua valenciana, a fi que s’elimine del diccionari la referència de que el valencià és una «varietat del català»?.

Una comissió que naix com a conseqüència d’una proposició no de llei que el grup popular a les Corts valencianes va presentar el passat 13 de juny perquè la RAE canvie la seua definició de la llengua valenciana, alhora que un dels seus diputats, Jorge Bellver, assegurava que el valencià “s’escriu ja des del segle VI abans de Crist amb el llenguatge ibèric…” (sic) 

Com es menja tot això?

 

PD:
REAL ACADEMIA DE LA LENGUA ESPAÑOLA

REAL ACADEMIA DE LA HISTORIA

La lengua de los valencianos

Los firmantes, miembros de las Academias Española de la Lengua y de la Historia, habiendo conocido la peculiar controversia que durante meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte de las comarcas del País Valenciano, y a petición de personas interesadas en que demos a conocer nuestra opinión sobre este asunto, científicamente aclarado desde hace muchos años, deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudiosos de las lenguas románicas:


Que el valenciano es una variante dialectal del catalán. Es decir, del idioma hablado en las islas Baleares, en la Cataluña francesa y española, en la franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el Principado de Andorra y en la ciudad sarda de Alguer.


Por todo ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aun asperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que, por su entera labor, merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.


Se hace fácil suponer que tras esas posiciones negativas se ocultan consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia.


Es culturalmente aberrante todo intento -como el que contemplamos- de desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana, por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración, dentro del cual el País Valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante”.

Los firmantes son:

Exmo. Sr. D. Dámaso Alonso, Presidente de la R.A.E.
Exmo. Sr. D. Emilio Alarcos
Exmo. Sr. D. Vicente Aleixandre
Exmo. Sr. D. Alonso Zamora Vicente
Exmo. Sr. D. Fernando Lázaro Carreter
Exmo. Sr. D. Pedro Sainz Rodríguez
Exmo. Sr. D. Jesús Pabón, Presidente de la R.A.H.
Exmo. Sr. D. Tomás Navarro Tomás
Exmo. Sr. Marqués de Lozoya
Exmo. Sr. D. Ramón Carande
Exmo. Sr. D. Agustín Millares
Exmo. Sr. D. Salvador de Madariaga
Exmo. Sr. D. Pedro Laín Entralgo
Exmo. Sr. D. José María Pemán
Exmo. Sr. D. Miguel Delibes
Exmo. Sr. D. Antonio Bueno Vallejo
Exmo. Sr. D. Luís Rosales
Exmo. Sr. D. Miguel Batllori
Exmo. Sr. D. Camilo José Cela

Año 1975, ratificado 1980.

 

Xé, però qui són aquests xiquiliquatres al costat de la enlluernadora generació de filòlegs populars nascuda al carrer de Quart de València???

Patraix, València (L’Horta), a 21 d’agost de 2013.