Els valencians estem de dol i en tenim motius. Ja no és que ens maltracten sistemàticament. Ens infrafinancen (segurament se’n podria dir ens roben). No tenim una sanitat prou potent ni una educació com cal. Ni infraestructures. No tenim. Però encara ens teníem a nosaltres mateixos. I les nostres cases. I els paisatges. I ara
Avui han hagut eleccions a la Catalunya Nord (a les quatre circumscripcions ha guanyat l’extrema dreta) i també a Andalusia, a Espanya. Allà, sembla que el PP ha guanyat amb majoria absoluta i, a hores d’ara, el dubte és si necessitarà a VOX. Aquesta setmana també, s’ha fet públic que Mónica Oltra haurà d’anar a
Ara fa uns dies, l’ex-conseller d’Educació, cultura i esports de la Generalitat Valenciana, Vicent Marzà va concedit una entrevista a Vilaweb. Perquè a l’home l’han cessat i l’han fet portaveu adjunt a les Corts Valencianes. I allà, va i diu unes quantes coses. Però d’allò més interessant que diu és això: “la necessitat que en
Ja fa molts anys que es parla de revolucions educatives. I d’incloure noves tecnologies, a l’ensenyament. De fet, a casa nostra ja fa dècades que hi ha experiències de tota mena. Un dels problemes que ha hagut -i que encara hi ha- és que aquests experiments es fan amb alumnes de veritat. Alguns instituts, a
Anit vaig anar a veure “Alcarràs”. El primer que he de dir és que em va agradar molt. Carla Simón ha fet una gran pel·lícula. No de bades li han donat l’os d’or. Molt bo també el paper dels actors “no professionals”. No faran d’actor tota la seua vida, però coneixen els seus personatges a
Ja fa molts anys, quan jo començava a treballar a l’ensenyament, un company de departament, a un institut de Elx (per cert; ell és navarrès, però parla valencià), en mig d’un claustre mentre hi havia algun professor que proposava no ser tan estricte a les avaluacions, va exclamar: Vosaltres, el que aconseguireu és fer d’Espanya
Ja fa més d’un mes que hi ha una guerra, a Ucraïna. I el front sembla estancar-se. Mentre, els civils són qui paguen els testos, com a totes les guerres. Al capdavall, els civils són els qui no duen armes, mentre que els militars, paramilitars i afins en tenen i les usen. Al principi, semblava
Aquest cap de setmana, El carrer era de terra ha arribat fins l’Empordà. Hem estat, ell i jo, a la vila del llibre, que aquest any s’ha celebrat a L’Escala. Val a dir que tot i que la organització havia preparat un escenari preciós, a la vora de la Platja de les Barques i a
Després de dos anys aturats per culpa de la pandèmia, es reprèn a Vila-real el Voluntariat pel Valencià. En realitat, tot consisteix en posar en contacte a uns voluntaris que volen aprendre Valencià amb altres disposats a ensenyar-lo. Com totes les llengües, el Valencià s’aprèn fent-lo servir. I el primer pas sempre és parlar-lo. D’aquesta
Ja es veu que a tot arreu, tant al País Valencià com al Principat hi ha un gran interès per implantar l’educació per projectes. També està clar que l’administració tracta d’imposar uns models sempre “novedosos”, “moderns” i “molt millors”. Finalment, des de fa molts anys, de fet des de fa dècades, el professorat s’oposa a
En educació, que abans es deia ensenyament, està de moda treballar per projectes. Un projecte és, segons la viquipèdia, una empresa temporal assumida per crear un producte o un servei. Vol dir això que és allò que es fa per a dur a terme una d’aquestes dues coses. En educació però, no està massa clar
En només una setmana, hem tingut molts motius per a sentir-nos optimistes. Potser massa i tot. En primer lloc, ha esclatat una guerra a Europa. Dins d’Europa, que tot i ser considerada un continent no deixa de ser, geogràficament parlant, un apèndix d’Àsia. Vull dir amb això que la guerra està, a tot estirar, a
Vila-real era, fa només quaranta anys, una ciutat ferma en defensa del Valencià. Allà s’hi va fer uns quants anys l’Aplec de la Plana. Per exemple. I hi van actuar grups musicals de renom. Des de Dagoll Dagom fins el Joglars. Desde Labordeta fins a Raimon. D’això ha passat molt de temps. Ara tenim un
Ja fa molts anys que els grans “innovadors” de l’ensenyament van d’ací cap allà donant lliçons a tort i a dret. El denominador comú és que tot allò que fan els professors està malament i que cal substituir-ho per alguna cosa “innovadora”. Quan dic molts anys, vull dir més de trenta. Fa més de trenta
Al País Valencià d’allò que al principat i a Castella en diuen “toros” en diem bous. N’hi ha dels que treballen (cada vegada menys) i també n’hi ha dels que no ho fan. Aquests, acaben els seus dies a una plaça de bous o bé als carrers de qualsevol poble. Són els “bous en plaça”