Fa aproximadament un any, vaig passar per l’embassament de Camarasa. És un lloc que he creuat moltes vegades, quan anava cap al Pallars. Ja no plovia, però feia poc temps dels grans aiguats. Mai, des de fa més de vint anys, l’havia vist tan buit. Recorde que em va sorprendre i també que vaig relacionar el fet amb els preus altíssims del Mwh d’aquells temps. També coincidia en el temps amb els grans beneficis de les grans elèctriques de sempre.
Des de llavors, no ha plogut. De manera que s’han hagut d’engegar les restriccions d’aigua. La mateixa situació que el de Camarasa, tenen els embassaments de la conca del Llobregat. I segurament, per la mateixa raó. I els de la conca del Guadalquivir. De manera que enguany, ala aiguamolls del Guadalquivir no s’ha sembrat arròs, pel què es veu. I diu que els fruiters i els tarongers d’allà, s’estan assecant. Que no significa que es perd una collita. Significa que no es collirà res en anys. Al Delta, hauran de passar amb la meitat de l’aigua. I el canal d’Urgell, que s’abasteix de Camarasa, ja fa dies que està tancat del tot. I de la collita dels cereals de secà, es veu que ja ens en podem oblidar.
Al País Valencià la situació encara no és tan dolenta perquè la primavera passada va ser molt plujosa i les elèctriques es veu que no han tingut temps de buidar els embassaments.
D’altra banda, per a regar camps de golf encara hi ha aigua disponible. Perquè se suposa que el turisme és un bon negoci. I per a omplir múltiples piscines. Fins i tot a Madrid, que sempre estan acomplexats (i amb raó) perquè no tenen ni mar ni un veritable riu prop, pensen a construir la platja artificial més gran d’Europa.
Llauradors i ramaders estan començant a desesperar-se. Es perden collites, la possibilitat d’alimentar el bestiar a preus raonables i, més prompte que tard, la manca d’aliments bàsics, des del blat fins l’arròs, des de la carn fins les fruites, es farà palesa. Perquè la sequera no és un problema només de la península ibèrica. Afecta tota Europa. L’estiu passat es va assecar el riu Po, el més gran d’Itàlia. I la regressió del delta de l’Ebre ja no és un problema per a d’ací a cinquanta anys. Es perdrà molt terreny aquest mateix any. Però els responsables de l’administració de l’aigua, semblen molt satisfets amb ells mateixos. Fan com si allò de la inflació no tinguera res a veure amb ells. I amb la seua nefasta gestió d’un bé públic i escàs, com és l’aigua.
Els turistes podran vindre a casa nostra i pensar que tenim de tot. Els habitants del territori però, quan ens envaeix una allau de turistes, hem de suportar un augment de preus, la saturació d’uns serveis públics mancats d’inversió des de fa massa temps (transports, sanitat…) i el que és pitjor. Per a que uns pocs facen un negoci ràpid, primer es feien habitatges turístics. Que es mantenen buits la major part de l’any. I ara que ja es veu que ningú els compra, pisos turístics, que encareixen els lloguers fins a nivells estratosfèrics i inabastables per a la gent normal. Entenent per normal aquella que pretén viure tot l’any a una casa llogada i no passar una, dues o tres nits a més de cent euros la nit.
El resultat final de tot això no pot ser altre que una escassesa de menjar barrejada amb uns preus de l’habitatge del tot prohibitius.
Mentre, ens hem passat dècades pensant si fèiem dessaladores o no en fèiem. Si apostàvem per les energies renovables o no. I també ens hem trobat que ara, de cop i volta, les mateixes empreses de sempre, les que han buidat els embassaments d’una aigua necessària per a produir menjar a canvi de poder repartir beneficis als seus accionistes, han decidit pavimentar de plaques fotovoltaiques els millors terrenys de cultiu que resten. Tot per a mantindre el model, obsolet des de la primera meitat del segle XX, de produir molta energia elèctrica a una gran central i traslladar-la ben lluny, allà on es consumeix. Aquest model té, entre altres desavantatges, que una tercera part de l’energia produïda es perd en el transport. Però és la única manera de permetre que aquestes mateixes companyies mantinguen el seu domini del mercat energètic.
Aquelles persones que van viure la postguerra, sovint recorden la dècada dels quaranta i bona part dels cinquanta del segle XX com “els anys de la fam”. Perquè havíem de pagar el deute contret amb Alemanya i amb algunes empreses americanes (Standard Oil, per exemple) amb els ajuts a Franco durant la guerra d’ací. I primer era pagar, i després menjar. Si ara aconseguim que tornen aquells temps no es podrà dir que ningú podia pensar que patiríem una sequera com la que estem patint. Perquè allò dels fenòmens metereològics extrems i més freqüents com a conseqüència del canvi climàtic ja fa temps que ho sabem. El que passa és que queda més bé parlar de com de bé funcionen les empreses de l’IBEX35 que recordar els paorosos incendis forestals, les sequeres o el sacrifici obligat dels ramats que no es poden mantindre. Si es permet que el menjar ens el duguen de fora, ho acabarem pagant molt car. Perquè imaginem que l’arròs el duem de Xina o de Índia. Si ells en tenen prou, ens el vendran; però si no… no. Només hem de veure el que ens ha passat amb el blat que no ens ha arribat d’Ucraïna.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!