Darrerament s’ha alçat una certa polèmica sobre el fet que a partir del 2024 caldrà tornar a pagar per circular per autovies i autopistes. Com és molt raonable, tothom ha eixit a protestar per una mesura que es considera injusta, abusiva, etc. etc. El problema no és si pagarem o no pagarem (que pagarem) sinó
Per a Vila-real, la ciutat de la Plana Baixa que ara tothom coneix per allò del futbol, la pitjor data de la història fou el 12 de gener del 1706. Aquell dia, l’exèrcit borbònic, sota el comandament del conde de las Torres, va entrar a la ciutat de pau fingida i la van prendre a
Tots, una vegada o altra, hem vist un espectacle de “màgia”. En realitat, sempre hi ha trampa. I una bona part d’aquesta, consisteix en atreure l’atenció de l’espectador cap a un lloc, o un objecte, per tal d’evitar que es fixe en un altre lloc o en una maniobra que resulta clau per al resultat
L’amic Manel Pitarch, autor del pròleg de El carrer era de terra, ha tingut a bé fer-ne una ressenya al seu blog, lallenguanoteos. Us el deixe per a que conegueu una opinió d’altre; no siga que digueu que en faig un gra massa.
Enric Valor és, per ell mateix, un gran home. Més enllà de la seua humanitat, de la flexió verbal i de la seua tasca com a ensenyant, el gran recull de rondalles valencianes que ha fet, el situa a l’alçada de grans personatges de la literatura universal, com ara els germans Grimm o Andersen. Gràcies
Una solsida és un enfonsament; una ensulsiada. En només dos dies després del seu anunci, la superlliga de futbol s’ha solsit. El seu president, el qui a la vegada és president del Reial Madrid s’ha quedat sol defensant-la. No sé jo si la pròpia persona que presideix la proposta ha sigut prou per enfonsar el
Recorde jo que fa uns deu anys, quan va començar tot el moviment cap a la independència de Catalunya, quan encara a Madrid no s’ho agafaven seriosament, un dels arguments era contra qui jugaria el Barça en una lliga catalana. El cas és que han passat els anys. I a la crisi de la fallida
Feia dies que els esperava. No deia res, però estava nerviós. Però tota espera té un final. I ha sigut just avui. Ara fa una estona, que han trucat a casa i eren ells. Els primers exemplars de “El carrer era de terra”. 22 premi de narrativa Ciutat de Sagunt. Vos deixe amb la imatge
Continua el vodevil sobre els vaccins per a la COVID 19. Després de prendre totes les mesures tard, quan per fi van arribar els vaccins, va començar un llarg procés per a que l’agència europea de salut les validara. Tan llarg que, quan es va fer, els fabricants ja les havien venudes. Pel camí, es
Tot acaba per arribar. Fins i tot, una setmana santa sense processons. Que ja és dir. Val a dir que, com a càstig, ‘Apunt ens omplirà la setmana de pel·lícules del gènere “peplum”, d’aquelles que parlen dels romans i dels jueus. Però quan els jueus eren els bons, que després es van fer dolents. I
Ahir, vespra del diumenge de Rams, vam fer les mones de Pasqua, a casa. A la Plana, les mones es fan de “pasta de mona”, valga la redundància. Una barreja de Oli, ous, sucre, farina i rent és molt important deixar que la pasta es “faça bona”. Que vol dir que hem de deixar temps
Ara resulta que els vaccins que havien d’arribar, tant al País Valencià com a Catalunya per a la setmana que ve, no vindran. Que diu el govern central, aquells que ho gestionen tot tan bé i que quan la setmana passada es van aturar les vaccinacions amb el preparat s’Astra Zéneca per un si hi
Aquesta setmana, el dijous, s’havia de començar a vaccinar massivament els docents, al País Valencià. Només cal recordar que aquest col·lectiu és molt de risc, perquè està en contacte directe (i sense massa protecció, la veritat) amb centenars de persones. Tot allò dels grups bombolla és molt sofisticat sobre el paper; però cada alumne, tan
En poc més que unes hores, perquè tota una setmana només té 168 hores i encara no ha passat, sembla que ha de passar tot. Ha tornat Meritxell Serret de l’exili i no l’han tancada a la presó. Cert és que no tenia ordre d’extradició, però del Suprem, ja se sap. Al mateix temps, es
La curiositat dels xiquets és immensa. Tot els crida l’atenció. Per això, malgrat que sembla que quan juguen estan concentrats en el joc i no tenen ulls per a res més, també estan al cas de tot allò que passa al seu voltant. Com el menut de l’autet de pedals que pilota el seu bòlit