Fa uns dies, a un editorial del Vilaweb va aparèixer un mapa. Tot venia a compte d’explicar per quina raó els espanyols s’agafen a mal que els digues que ho són, d’espanyols. En especial quan relacionen el mal funcionament d’algun servei amb l’adjectiu espanyol. Però el més impactant era el mapa. Si a la península ibèrica se li treu tot allò que no és Espanya pròpiament dita; Portugal, tots nosaltres, Galícia,… la resta és el que ha de ser Espanya en se. I es veu que sí. Que en el segle XV tenia sentit allò del “ancha es Castilla”. Però el que queda ara és un erm que només té Madrid al centre d’un altiplà despoblat, sense cap ciutat més enllà de mitjana, com Valladolid. I encara es pregunta l’editorial si als andalussos, al final de la correguda els eixirà a compte quedar-se en aquell país.
La força dels mapes és extraordinària, perquè amb només una imatge t’adones del que hi ha. I entens que els mapes físics són quasi immutables (a una escala temporal humana), mentre que els polítics no ho són. De fet, l’atles de quan jo anava a l’institut no s’assembla massa a un atles actual. A tall d’exemple, grans països, com la URSS o Iugoslàvia han desaparegut del tot; Pakistan ara són dos països, la pròpia Espanya ha perdut totes aquelles “provincias africanas” o les dues alemanyes, ara en són només una.
I ara que toca anar a votar el diumenge, es pot observar un fet curiós. Hi ha dos tipus de partits polítics. Aquells que s’autodefineixen com a nacionals, que són els qui es presenten a tot l’Estat i els altres, els “locals” Els que només es presenten a Galícia, o al País Valencià, o a l’Aragó… I en el cas d’aquells estatals hi ha dues possibilitats, si arriben a governar una autonomia. Si el govern Central, el de Madrid, és dels altres, no poden demanar gaire perquè no són del mateix “color polític”. I si són del mateix partit, no es pot demanar res per evitar que ningú s’enfade i canvie el color polític del govern de Madrid. De manera que sempre ens hem d’estar pagant i callant. I suportant uns serveix públics que, com més va, pitjors són. De manera que la única possibilitat raonable passa per votar els partits que només són d’ací. I això sí. Una vegada votats, exigir-los cada dia que complesquen les seues promeses. Perquè dels altres, no hi ha res que esperar. Tant és que ens prometen “pisos per a tots” com “baixades d’impostos per a tots”. Si es revisen les hemeroteques, uns i altres tenen motius per a ser considerats organitzacions delictives. De fet, segons algun jutjat, el PP ja va ser considerat com a tal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!