Molt es parla de l’amnistia. Tothom, en parla. Segurament massa. Perquè hi ha alguns detalls que caldria no oblidar.
D’una banda, el gran “delicte” del quan s’acusa els catalans, és haver votat en un referèndum vinculant sobre si el Principat de Catalunya (les quatre províncies que componen la Catalunya autonòmica espanyola) volien esdevindre, o no, un estat independent en forma de republica. Referèndum que es va dur a terme fa sis anys, el primer d’octubre del 2017. I on malgrat les dificultats, el Sí, va tinre un resultat aclaparador. Més del 90% dels vots emesos i escrutats.
Després d’aquell diumenge, el dia 3, avui fa justamentt sis anys, el rei Felipe VI va fer un discurs duríssim en contra de Catalunya i dels catalans. i es va desfermar una repressió que encara dura ara mateix. I hi ha exiliats, i hi ha cantants tancats a la presó per cantar, i hi ha ferits, milers de ferits, i hi ha molta gent presumptament encausada però que no se sap quan ho serà ni per què, i hi ha insults, agressions i més.
Arribats ací, potser estiga bé recordar que votar no és un delicte. I que l’autodeterminació és un dret humà reconegut per la ONU. Per cert; per la mateixa ONU que no ha dit ni piu sobre la neteja ètnica d’uns territoris armenis.
A l’altra banda, tenim: Un seguit d’agressions injustificades i injustificables per part de membres de les “fuerzas de seguridad del estado” a persones pacífiques que només volien votar. I que aquell dia, van ocasionar mes de 1600 ferits.
Uns jutges que sembla que duien fent investigacions prospectives des de feia anys sobre dirigents independentistes.
Uns atemptats, els del 17 d’agost del 2017, que ocasionen 16 morts i que tota mena d’autoritats espanyoles s’han negat a continuar investigant, quan resulta que els assassins estaven controlats pels serveis secrets fins poques hores abans dels atemptats.
Una policia patriòtica que es dedicava a investigar qualsevol cosa que es poguera utilitzar en contra de qualsevol persona destacada de l’àmbit independentista. En les seues actuacions, no tenien cap mena de limitació de cap mena. I, segurament, encara no la tenen.
Tot un seguit d’operacions “antiterroristes” que, després d’anys, acaben en res. Absolutament en res.
Un cas escandalós d’espionatge amb programari d’empreses exteriors a la UE i que són il·legals. Perque no poden comptar amb autorització judicial perquè vulneren no només qualsevol parcel·la de la intimitaat de les víctimes, sinó que també permeten instal·lar, eliminar o modificar arxius dels aparells de les persones espiades. Un programari que, per cert, encara és hora que sapiguem amb quins diners s’ha pagat.
Un seguit d’actuacions judicials que resulten, com a mínim, molt dubtoses.
Un rosari de revesos judicials als tribunals europeus que han deixat l’estat espanyol contra les cordes.
Unes sentències judicials europeees que estan ja properes i que poden deixar tot el “cas” en res. Amb el colp que aixo suposaria per a Espanya i també per a la Unió Europea.
Per això resulta tan curiós que ara es parle d’amnistia. Votar no és delicte, fins i tot segons les lleis espanyoles. Per contra, prevaricar, espiar il·legalment, inventar-se delictes, allargar instruccions judicials sense cap altre propòsit que perjudicar els afectats, agredir injustificadament a persones pacífiques i no violentes, mentir sota jurament en un judici, obstruir investigacions que permeten esclarir qui són els responsables d’un atemptat terrorista, malbaratar recursos públics per a finançar moltes de les activitats anteriors, etc., segurament sí que ho és.
A vore si ara, parlant d’amnistia, arribem a una amnistia per a tots, que faria que aquells que han delinquit presumptament queden impunes mentre que els qui només volien votar per a decidir el seu futur continuen com sempre. Que això ja va passar amb l’amnistia de l’any 1977. Per això a Xile es jutgen els assassinats de la dictadura de Pinochet i a Espanya no es jutgen els crims del franquisme. I si, de passada, va Espanya i es concedeix a sí mateixa una amnistia i això permet deixar en res les sentències judicials europees previstes.
Al cap i a la fi, que a Espanya hi haja o no hi haja govern, que siga estable o no ho siga, a nosaltres no ens afecta tant com sembla. Pertànyer a Espanya sí, que ens afecta. Ens costa el que no tenim i ens impedeix prosperar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!