A l’estat espanyol, com a tants i tants llocs, es pot votar per correu si el dia de les eleccions no preveus estar a casa. Però això no sempre és senzill. Per exemple: si eres català (inclou els valencians) i vols votar a les eleccions europees des de l’estranger, és gairebé impossible. La documentació no t’arriba a hora, l’has de remetre a adreces que no existeixen etc. Malgrat això, Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín són eurodiputats.
Però ara es veu que ha esclatat un gran escàndol, amb el vot per correu. Result que tu has de demanar el vot per correu; però una altra persona pot dur el teu vot al col·legi electoral. I no només. En pot dur tants com vulga.
Pel que es veu, tan el PP com el PSOE, duen des de sempre fent trampes d’aquesta manera. Com al final són les dues cares d’una mateixa moneda, es veu que no els ha interessat gaire remoure aquest problema. Ja els anava bé. El cas es veu que és especialment greu a Melilla (imagine que també a Ceuta) i al País Valencià, Múrcia i Andalusia, tot i que n’hi ha a tot arreu. Em crida l’atenió que tots aquests llocs tenen força població d’origen magrebí, en bona mesur marroquins.
Què ha passat ara, per a que de sobte salten les alarmes, es pose escorta policial als carters, es detinguen persones, fins i tot candidats i hi haja gran enrenou? Hi ha enrenou; però no sentireu a cap líder polítics dels partits espanyols dir-ne res enlloc. Es veu que tenen una bona raó.
A Melilla, hi ha un partit polític que s’anomena Coalició per Melilla. I es veu que aquest partit compta amb el suport del govern del Marroc. Com els vots es compren a canvi de diners, especialment entre els més pobres, i després es venen al millor postor, no és d’estranyar que el govern marroquí dispose de més diners que el regne d’Espanya per a pagar aquestes màfies. De fet, Coalició per Melilla ja és un dels dos grans partits de Melilla, al costat del PP. I pel què sembla, de sobte algú s’ha adonat que el govern autonòmic de Melilla pot passar a estar més o menys sota la direcció del govern de Marroc. I allò de les “places de sobirania” i l’afany de mantindre la ficció de ser un imperi se’n pot anar a pastar fang més prompte que tard. D’ací totes les operacions policials, les detencions, les notícies i tota la resta.
Al final, em ve al cap aquella escena mítica del Llatzeret de Tormes, una obra que podria ser una traducció de l’àrab, com tantes altres obres de la literatura castellana clàssica que figuren com anònimes. El llatzeret i el cec han de compartir un raïm. Convenen que cadascú n’agafarà un gra cada vegada. A mig menjar, el cec colpeja al llatzeret i l’acusa de fer trampa. De menjar-se’ls de tres en tres. I com ho heu sabut?, demana el jove trampós. Perquè jo me’ls menjava de dos en dos i tu callaves. Respongué el vell.
Els dos partits “grans” feien trampes, tu ací i jo allà, i no passava res. No passava fins que algú més espavilat i amb més recursos els amenaça la pròpia supervivència. Al capdavall, Espanya és – ells mateixos s’ho diuen- el país de la picaresca. El diumenge veurem qui guanya a Melilla, també.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!