Fa molts anys, jo vaig començar a anar a l’institut. Era, juntament amb un company, el més jove de la classe. Tenia deu anys i encetava el primer curs del batxillerat. Després de sis cursos, vaig fer una revàlida. I després del COU, la primera selectivitat de totes.
Encara recorde que, un dels primers dies, la nostra tutora, que era de Geografia i Història, ens va explicar que no s’havien inventat les pastilletes per a saber. I que ens caldria estudiar per a poder aprovar. Tots varem riure. però a més a més, alguns varem estudiar. Val a dir que estudiar suposa un esforç. És una feina, un treball. Un treball que és molt important i que es fa, si es vol, quan un és jove. Llavors és quan el cervell és més flexible i té més capacitat per a aprendre. Aquesta capacitat és innata. Nosaltres, com la resta de les espècies vivents, som un producte de l’evolució. L’únic òrgan que hem desenvolupat millor que la resta de les espècies, és el nostre cervell. Per descomptat, aquest òrgan el podem entrenar per tal d’augmentar el seu rendiment. En aquest sentit, val a dir que la invenció de l’escriptura ha significat un immens pas endavant per la Humanitat. Els llibres ens han permès disposar de tots els coneixements que anem acumulant, que cada vegada en són més i que ja no caben en un cervell com el nostre. Estem molt lluny d’aquella afirmació que fa l’abat Faria al compte de Montecristo mentre tots dos són presoners a la illa de If (jo he llegit cent llibres triats i sé tot allò que val la pena de saber). Alexandre Dumas (per cert, fill de catalana), escrivia allò al segle XIX.
Els mestres, des de l’antiguitat, sempre han sigut respectats i respectables. I un dels primers objectius en cas de guerra. La manera com els mestres transmeten els seus coneixements als seus alumnes sempre han sigut les lliçons. Com aquestes lliçons les donen els mestres, s’anomenen “lliçons magistrals”. Bàsicament, és una explicació raonada, que es pot veure recolzada per una pissarra (de vegades això és un luxe que no es pot assumir), per observacions d’algun fenomen o per la realització d’alguna experiència pràctica. tot això al davant d’uns alumnes que estan interessats en allò que el mestre explica. Que volen aprendre. Tant és una classe sobre Mecànica quàntica com una classe sobre com canviar una aixeta.
Des de fa uns quants anys però, han aparegut uns experts en el tema que tracten de dir què és el que s’ha de fer a les classes i què no. Fa molts anys, encara mentre jo estudiava el batxillerat, en la dècada dels setanta del segle passat, hi havia una tendència a fer que el professor fora més col·lega dels alumnes que professor, pròpiament dit. Era quan Franco estava a les acaballes de la seua vida física i semblava que es volia trencar amb una escola franquista que tenia contrasentits de la mida de la Formación del Espíritu Nacional (que arribava a la universitat).
Pocs anys després, van començar els innovadors. Sistemàticament, les seues innovacions consistien en treballar menys però aparentant que feien una gran feinada. Sovint, tot estava en projectar uns textos a una paret (o a una pantalla) que el suposat professor innovador llegia. Literalement. Sense afegir res que allà no estara escrit. Allò, suposadament, fixava l’atenció de l’alumne en el que era important, que era el què passava a la pantalla. En realitat, allò era avorrit, perquè tothom sabia llegir. I el professor, no sempre era un gran lector en veu alta. Però hi havia un detall important, en tot allò. Feia falta un aparell. Un aparell que solia ser car, difícil d’aconseguir i que ràpidament es veia substituït per una versió millorada.
Més endavant, varem entrar a la Unió Europea. De seguida, varem descobrir que els joves no podien treballar abans dels setze anys. Ràpidament, es varen fer desaparèixer els aprenents (era una explotació intolerable). D’aquesta manera, els oficis manuals, des de fuster fins a mecànic, des de lampista fins a electricista, varen perdre el relleu generacional. Perquè la formació professional per a tots aquests oficis costava diners. I materials. I mai es va invertir en formar-los. es va triar la formació professional d’administratius, perquè amb una llibreta i un bolígraf ja n’hi havia prou. L’educció i l’ensenyament, mai han sigut una prioritat, a Espanya.
Posteriorment, es van unificar tots els centres de secundària. els de formació professional i els de batxillerat. Per a no discriminar a ningú. Per a igualar els “coneixements bàsics”. De sobte, aquells alumnes que pretenien (per la raó que fora) aprendre determinada matèria, es veien barrejats en el mateix grup amb altres que no en tenien cap interès. Van començar a aparèixer molts alumnes que no superaven les etapes previstes. Bàsicament això era perquè les etapes eren exactament les mateixes per a tothom fins els setze anys. I és evident que algú a qui li agrada l’ofici d’obrer (paleta, que en diuen al Principat) no sol ser el mateix que algú a qui li agraden les matemàtiques.
I es va inventar el terme “fracàs escolar”. I es va culpar els mestres. Des de llavors fins ací, només ha canviat la intensitat de la pressió. I la quantitat de màquines miraculoses que no solen servir per a res, que ens costen uns diners que no tenim i que desvien l’atenció del veritable problema. Els alumnes, tenen interessos diferents. I hi ha, certament, unes necessitats mínimes que tothom ha de tindre. Tothom ha de saber llegir i escriure mínimament bé. I tindre uns coneixements bàsics de matemàtiques i de cultura general. I a partir d’ací, cadascú que trie el seu camí.
Però no s’ha fet així. Des de fa més de vint anys, s’han anat abaixant les exigències a tots per tal que aquells que no tenen cap interès també assolisquen l’objectiu d’aprovar a final de curs. Fins que s’ha arribat al resultat que molts aspirants a mestre (amb un pas per la facultat corresponent) no saben llegir ni escriure. I s’ha culpat el professorat de tot. Un professorat que ha anat deixant d’ensenyar per a ocupar-se de tasques burocràtiques que totes tenen un denominador comú: són absolutament inútils. Des de les programacions (una programació de qualsevol matèria és un llibre d’aquesta matèria i prou) fins tots aquells paperets amb frases críptiques i buides de tot sentit que es fan acompanyar als resultats finals del curs.
Mentre tot això va passant, els venedors d’aparells d’aquells que projectaven un full escrit contra la paret, continuen venent-ne; però molt més sofisticats. Pantalles tàctils, ordinadors a classe, tauletes per a tots o projectors connectats a un ordinador. Quan tota aquesta faramalla es va haver de posar en pràctica en els temps de la pandèmia, va fracassar estrepitosament. Però com del que es tracta és de vendre i no d’aconseguir que els alumnes aprenguen, no s’ha rectificat en res aquesta tendència suïcida. S’eximeix els pares de qualsevol responsabilitat envers els seus fills. I es fa recaure en una escola massificada i sense inversions des de l’educació fins els coneixements més elevats. Des del codi de circulació, fins aprendre què és una dieta sana. I sempre a base d’afirmacions que van començar amb “ja no cal estudiar logaritmes perquè les calculadores ja saber “resoldre’ls” , fins el “ja no cal estudiar perquè tot està a internet”.
En efecte. A internet està tot. Però internet no ve a reparar-nos la dutxa quan s’espatlla. Ni internet ens agrada quan el que volem és que ens visite el metge. Ni ens resol el problema quan ens fiquen una denúncia perquè no hem respectat alguna senyal de trànsit.
I llavors, aquells venedors de projectors, veient que amb això ja no tenen marge, ara venen “formació”. I ens podem trobar algú que a dures penes sabria fer una divisió senzilla, tractant de fer creure a un grup de físics o matemàtics com han d’explicar el teorema de Steiner. I si els dius que això no pot ser, et responen que el que no serveix per a res és el teorema de Steiner.
L’absurd ha arribat a tal nivell que, quan ja s’ha vist que a les aules fa una calor insuportable, no s’instal·la aire condicionat. Es fan cursos de formació al professorat per a veure què cal fer en cas de temperatures extremes. Quan la solució és ben fàcil. No s’hi va i en paus. Que més val previndre que curar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!