“La ironia en la literatura d’Eugeni d’Ors i Josep Pla a través de Joan Fuster” (‘La ironia en les literatures occidentals des de l’inici de segle fins a 1939’, PAM, 2016)

Fa unes setmanes, va aparéixer publicat el volum La ironia en les literatures occidentals des de l’inici de segle fins a 1939 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), editat per Ferran Carbó, Carme Gregori i Ramon X. Rosselló. En aquest, s’hi recullen les 31 comunicacions del Congrés Internacional sobre la Ironia en les Literatures Occidentals des de l’inici del segle XX fins a 1939 del passat més de març. Així, al costat dels capítols a càrrec d’experts i estudiosos, com Pierre Schoentjes, Carme Manuel, Juan V. Martínez Luciano, Giulio Iacoli, Amaranta Sbardella, Pere Ballart, Maria Planellas, Vicent Simbor, Núria León, Ferran Carbó, Mònica Güell, Brad Epps, Antoni Maestre, M. Àngels Francés, Marcel Ortín, Anna Esteve, Eberhard Geisler, Gonçal López-Pampló, Núria Santamaria, Magí Sunyer, Francesco Ardolino, Moisés Llopis, Jordi Malé, Ramon Rosselló, Andratx Badia, Patrizio Rigobon, Carme Gregori, Sònia Sellés, Assumpció Bernal i Josep-Vicent Garcia i Raffi, hi ha (no negaré que la cosa no fa patxoca!) el nostre xicotet gra d’arena: “La ironia en la literatura d’Eugeni d’Ors i Josep Pla a través de Joan Fuster”.

En aquest capítol, analitzem, d’una banda, la importància de la ironia per a Joan Fuster, això és, la definició que dóna, l’especificitat que li atorga en relació a altres conceptes afins, com l’humor o la sàtira, i la rellevància que li concedeix en els seus papers d’història i crítica literàries com a tret constitutiu d’una certa tradició literària humorística a partir de l’obra de diversos autors. D’una altra, ens centrem en l’estudi de la ironia com a característica distintiva de la literatura d’Eugeni d’Ors i de Josep Pla en la lectura que fa, com a crític literari, l’escriptor de Sueca.

Així que, si no sabeu què llegir o què regalar aquest Nadal, aquesta és un magnífica lectura!

Llibre ironia

Anàlisi de dos contes (‘H.’ i ‘M.’) de Núria Cadenes

Al llarg de les següents línies tractarem d’analitzar des de la perspectiva de les teories literàries feministes dos contes de Núria Cadenes, els titulats “H.” i “M.” del recull AZ (Tres i quatre, 2009). Hem decidit analitzar-ne dos per la brevetat i perquè trobem que són analitzables des del punt de vista que hem triat. Abans, però, voldríem deixar clares unes consideracions prèvies.

Així, seguint les explicacions de Mary Eagleton a Working with Feminist Criticism (1996), considerem que aquests textos són feministes per diferents qüestions. Per exemple, perquè, al nostre parer, poden “servir com a fòrum per a les dones” així com “promoure la presa de consciència” (1996: 33). No sabem –ho podem intuir–, tanmateix, si aquest text podria ser considerat feminista per les mateixes feministes, tot i que coneixem Núria Cadenes i els valors que defensa. El que sí que queda clar, com intentarem demostrar, i sense abandonar les idees d’Eagleton, és que l’escriptora hi efectua “una anàlisi crítica de la seua posició en la societat com a dona” i revela “una consciència crítica de la subordinació de la dona”, així com presentar “el gènere com una categoria problemàtica” (Eagleton 1996: 34). En resum, la lectura d’aquests dos contes com a textos feministes impliquen un clar posicionament ideològic.

A continuació, copiem els dos contes:

 

H.

La mare sempre em deia que vaig néixer de cul, que li havia costat tant i que uix, passa d’aquí, només de veure’t em torna el mal.

A l’escola em van recomanar que busqués alguna feineta senzilla.

Un cop em va agradar una noia. Era alta, morena i molt bonica, la Sara. Mai no em va considerar: deia que el meu serrell li feia venir singlot.

Després sí que vaig manar. Molt. Tothom feia el que jo deia i desfilava i m’imitava el pentinat.

Un dia la Sara va morir, dins d’un tren d’aquells. La vaig veure abans que hi entrés i el singlot no li va impedir de ventar-me escopinada.

No em podia tocar, és clar.

Però me la va ventar. (2009: 58)

 

M.

Oh, deixa-ho estar d’una vegada. Gamarús! Caradepeix! Tanca la boca i obre els ulls. T’ho havia avisat, oi? Doncs ja ho tens: prenyada. I contenta, no t’ho amagaré pas. La carn vol carn i tu, tant de fer el ronso, Jahvè amunt, Jahvè avall, encara hauries deixat que se’m covés l’arròs.

– Maria!

Em criden, Josepó. Però no ploris: se m’acudirà alguna cosa. No ploris, et dic, que d’aquesta et faré famós. A tu, al fill i al déuquelvaparir. (2009: 103)

 

AZ és, ja ho hem dit, un recull de contes en què cadascun dels quals porta per títol el nom del personatge protagonista. No obstant això, en aquests dos casos el nom ha quedat omés i Cadenes només ens n’ha donat la inicial, segurament com a joc perquè el lector, després de llegir-los, descobrisca qui són. Així, el conte titulat “H.” fa referència a Hitler, mentre que el “M.”, a Maria, la mare de Déu. Ambdós són, doncs, personatges històrics, amb tota la història –valga la redundància– que tenen darrere i que l’autora pressuposa que el lector coneixerà. En el primer, en “H.”, es conta, a grans trets, la vida d’un home que ja va nàixer desgraciat (“la mare em deia que vaig néixer de cul”) i que, tot i tindre tot el poder del món –recordem que parla del dictador– hi ha una cosa que se li va resistir: la Sara. No és casual que el nom triat siga d’origen jueu; a més, hi ha altres referències a l’ètnia de la xica, com quan viatjava en “un tren d’aquells” que transportaven jueus fins als camps de concentració. Hi ha, per tant, un xoc de contrastos: malgrat que va manar molt i que “tothom feia el que jo deia i desfilava i m’imitava el pentinat”, és a dir, que era un líder amb molts seguidors –ja siga per convicció o a la força, això ara no importa–, mai va poder tindre aquella xica “alta, morena i molt bonica”, la qual, al seu torn, no el considerà i criticava aquell pentinat tan famós.

Observem que és una dona la que, en certa manera, posa en el seu lloc l’home que s’autoconsiderava amo-del-món. Aquest text, per tant, podria servir de mirall per veure que les dones tenen el mateix poder i la mateixa capacitat que els homes, i que fins i tot poden plantar-li cara al més poderós del món a pesar de tots els perills. Aquesta, fins i tot, li va escopir, que és un dels actes de menyspreu més reconeguts arreu del món. Enrere queda la imatge de la dona refugiada i atemorida pel terror nazi; ací tenim una dona valenta que, potser per trobar-se davant de la mort, ja no té por a res.

D’altra banda, el conte “M.” narra l’altra cara de la moneda de l’origen de Jesucrist, la història que la Bíblia ens ha ocultat filtrada per la ploma de Cadenes: el moment en què Josep descobreix l’embaràs de Maria, la mare de Déu. Segons les sagrades escriptures, fou l’Esperit Sant, materialitzat en una paloma, el que prenyà Maria. L’escriptora, fent la funció d’escriptora, subverteix el relat original, i ens presenta una Maria activa, segura de si mateix, mundana, amb ganes de viure, de conéixer els plaers de la carn (“la carn vol carn”, com el vers ausiasmarchià), i cansada del “ronso” de “Josepó” (amb aquest apel·latiu, a més, ens acosta un relat considerat sagrat). Lluny queda, doncs, aquella imatge de Mare de Déu amb el cap cot i patidora que veiem en els quadres que l’han representada; res té a veure amb el personatge secundari, mare de família, que ens han venut des de l’Església. Aquesta és una dona que es mostra més forta psicològicament que el seu marit; és ell qui plora, malgrat que tradicionalment s’ha dit que els homes no ploren i que són les dones el sexe femení. Com a excusa –és una dona audaç–, li diu que no es queixe, que aquesta infidelitat li atorgarà fama, a ell i al fill, i també al “déuqueelvaparir”.

La Maria cadenesiana és intel·ligent; és ella qui “crea” tot el relat bíblic al seu parer, qui té realment el poder de la humanitat tal com ens l’han venuda des del cristianisme: busca el sexe amb un home més actiu que Josep (no se’ns diu qui és, però), que l’ompli més, és una dona de carn i ossos, amb una forta personalitat i que, a sobre, legitima la infidelitat amb l’argument que l’acte extramarital els donarà fama a tots. Fins i tot deixa entreveure que diran que és gràcia de Déu.

En conclusió, veiem el protagonisme de les dues dones en sengles històries. A més, és fàcil veure el contrast home-dona en cada història. Mentre que elles són valentes, amb una personalitat ben marcada i forta –models per a la dona defensada per l’escriptora–, que no s’empetiteixen davant les adversitats, ells són, tot i que la història els ha donat el paper d’homes forts, d’homes-amo, uns “poca cosa”, desgraciats des del naixement el primer, ploramiques el segon. Hi ha, per tant, aquesta anàlisi crítica de la posició de Cadenes en la societat com a dona, i són dos exemples que podrien promoure la presa de consciència entre el gènere femení. L’autora ha subvertit, sobretot en el segon cas, la història, sempre escrita des del punt de vista masculí –i misogin– i els ha donat una visió tocada pel biaix del feminisme. No serà exagerat exclamar que Núria Cadenes, i la Sara i la M., rebenten el sistema patriarcal imposat.

(Tasca final del Curs d’Introducció als Estudis Culturals de la Universitat d’Alacant, juliol de 2016)

Llibres, escriptors, literatura?

Aprofitant el títol d’una de les seccions d’aquest bloc amb l’afegitó de l’interrogant, prepare una xarrada per a demà per als alumnes de l’IES Gonzalo Anaya (Xirivella) sobre els llibres que em van marcar quan anava a l’institut -o això m’havia demanat la meua antiga professora Amparo Vilaplana. No obstant això, m’adone que dos terços (i mig) del resultat són sobre llibres que m’hauria agradat que m’hagueren fet llegir. O, com a mínim, que me’ls hagueren fet treballar des d’un altre punt de vista que els simples exàmens o controls de lectura. En qualsevol cas, parlaré de Ferran Torrent i de Quim Monzó, de Manuel Baixauli i de Ramon Solsona, de Mercè Rodoreda i de Pere Calders, de Vicent Andrés Estellés i de Rodolf Sirera, de Federico García Lorca i de Kafka, de Shakespeare i d’Homer, així com de Josep Pla i, sobretot -i ja els demane disculpes de bestreta-, de Joan Fuster, però també dels Simpson, de Marea, d’Ovidi Montllor, de Miquel Gil, de Tierra Santa, de Francesc Bellmunt, de Youtube, de Twitter o dels blocs.

Bromera, l’èxit de la societat civil valenciana

Unes vuit-centes persones celebren els trenta anys de l’editorial Bromera en un concert de Pep Gimeno ‘Botifarra’ i més artistes convidats al Teatre Principal de València

Captura-de-pantalla-2016-06-30-a-las-20.18.53-e1467310967713-604x270

El setembre del 2005, vaig obrir el llibre de text blau de 3r d’ESO de l’assignatura de valencià. Era de l’editorial Bromera, que aquell curs era a punt de complir vint anys. Fulleges el llibre, vas passant unitats, arribes a la cinquena i el ‘Romanç de cec’, d’Al Tall: ‘Va ser a la tardor de 1705/ que a Altea desembarca Baptista Basset.’ Com que som al setembre i encara queden mesos per a arribar-hi, tu, com si fosses l’adolescent més perillós del món, cerques la cançó a l’Emule. Saps que és il·legal –la qual cosa t’excita–, però trobar el CD al teu poble és impossible. Dues hores de descàrrega després, l’escoltes i, inconscientment, omples els buits de l’activitat. La tornes a escoltar. I una vegada més. I una altra. I passes a cercar informació de qui eren els maulets i els botiflers, o l’arxiduc Carles d’Àustria i Felip de Borbó.

Dimecres, al Teatre Principal de València, Lirios Bou, il·lustradora i llibretera, en el vídeo que, amb el lema ‘Llibres, passió, futur’ havia preparat l’editorial alzirenya per a celebrar els trenta anys, va expressar aquesta experiència col·lectiva semblant: ‘Bromera, jo crec que és l’editorial que tots els xiquets recordem per la manera com vam començar a llegir en valencià.’ No sé exactament amb quin llibre vaig aprendre a llegir, però sí quin va començar a despertar la meua consciència cultural, nacional, identitària. I era obra de Bromera, que, despús-ahir, ens va oferir un espectacle a l’altura de les seues tres dècades d’existència.

Però comencem pel principi. Dimecres, a les 19.50, el Teatre Principal de València s’anava omplint mentre el voyeur que escriu aquestes línies observava fascinat les personalitats del món cultural, com Joan Olivares, Josep Vicent Frechina, Manel Joan i Arinyó, Anna Moner, Esperança Camps o Enric Lluch, que anaven seient. Dos avisos des de megafonia, el teatre ennegrí i començà la primera de les tres parts –Llibres– en què es dividí l’espectacle. Carles Alberola, mestre de cerimònies, agraí al públic repetides vegades l’assistència i les compres de llibres, com també la tasca de Metges Sense Fronteres, per als quals anava destinada la recaptació de les entrades. I, de seguida, presentà la rondalla i Pep Gimeno Botifarra, el qual, postisses en mà, arrancà amb el ‘Dotze i U’. I se succeïren peteneres, uns, jotes –algunes, fins i tot, amb dansa inclosa–, fins que Alberola l’interrompé per a donar pas al primer artista convidat, Miquel Gil, que posà la seua veu potent i rogallosa al ‘Vetlatori’. Tot seguit, hi aparegueren Ahmed Touzani, primer amb el violí, després amb la veu, i Miquel Gironés amb la dolçaina, per a interpretar cants de batre.

La segona part –Passió– demostrà l’apassionament dels protagonistes del vídeo. Com, per exemple, Enric Lluch, que afirmava: ‘Bromera és una família.’ I, parlant de passió, que bé que tocaren la Unió Musical Santa Cecília i Pau Chàfer i tots els músics! A continuació, Alberola féu pujar a l’escenari dos dels homenots de l’editorial: el creador i director, Josep Gregori, i el director literari, Gonçal López-Pampló. Gregori es mostrà emocionat per la gratitud que li havien adreçat des d’una carta i per veure el Principal ple de gom a gom. Agraí als artistes que portaven l’espectacle avant el seu benfer. També donà les gràcies als escriptors i il·lustradors, als docents, als llibreters i bibliotecaris, als assessors lingüístics i traductors, als dissenyadors, a totes les persones i professionals que li han fet costat, però, sobretot, a l’equip humà de Bromera per la faena ben feta: ‘Sense tots ells, no seria possible.’ I als assistents, per haver-hi anat i per haver llegit en valencià.

López-Pampló, per la seua banda, va deixar el titular de la nit: ‘Bromera és un èxit de la societat civil valenciana.’ I tot seguit ho va explicar, en la línia que abans ho havia fet Lirios Bou: ‘La meua generació i les que l’han seguida han pogut accedir a la lectura en valencià amb una certa normalitat. Això ens permet confiar en el futur de la llengua i la literatura catalanes a pesar de les incerteses del futur.’ Entre aquestes incerteses, el director literari fou crític amb Xarxa Llibres, un programa de creació de bancs de llibres i altres materials fomentat per l’actual govern valencià, perquè –explicà– calen fórmules conciliadores i de consens de tota la comunitat educativa, però que no resulten ‘tan lesives per als que formen part de la cadena del llibre i per als seus companys de viatge’.

Una conseqüència d’això és –comentà– la reducció de l’aportació econòmica anual de Bromera a Metges Sense Fronteres i a Escola Valenciana. Tanmateix, va remarcar que l’editorial continuaria donant suport a aquestes entitats ‘en la mesura de les seues possibilitats, perquè creiem en la seua tasca’. Finalment, es va mostrar esperançat a ‘trobar les maneres de donar suport a les necessitats de tots, perquè tots compartim la paraula, la confiança en la paraula’, la qual és una ‘força transformadora’. I ‘som conscients de la importància del llibre per a fer-la créixer’. Per tot això, va concloure, sempre trobaran ‘Bromera al costat’.

Començava, doncs, la tercera part –Futur–, i hi aparegué l’últim dels convidats: Miquel Ramos, d’Obrint Pas. Amb el Botifarra i la resta de músics, ens regalaren l’entusiasta ‘Malaguenya de Barxeta’ i ens posaren la pell de gallina –una volta més– amb l’estrofa tan aplaudida: ‘Vinc del cor de la Costera,/ del poble dels socarrats,/ d’allà on renaix de les cendres/ el meu País Valencià.’ L’acte acabà entre aplaudiments i amb la Muixeranga d’Algemesí construint torres al so de la cançó homònima.

En arribar a casa, vaig cercar ràpidament el ‘Romanç de cec’. És curiós com acaba la cançó: ‘Si voleu seguir/ en els llibres està tot escrit.’ I efectivament, tot o gairebé tot està en els llibres de Bromera. Només cal demanar que, com que les noves generacions no tindran –si no canvia prompte la cosa– dibuixos animats en valencià, ningú no tinga la insensatesa de privar-les de l’editorial d’Alzira. Ni a nosaltres, ja adults, tampoc, alto! I que siguen, com a mínim, trenta anys més.

(Crònica publicada a Vilaweb, el 30 de juny de 2016)

Presentació del Llibre de Festes 2016 (i II)

(Vídeo de l’acte a Comarcal Televisió)

Bona nit a totes i tots!

“Corregir i augmentar: això és la cultura”, deia Joan Fuster influenciat per Josep Pla. Per als dos escriptors de les nostres lletres, la cultura era “acumulació” i “millora” –una “millora” entesa com una aportació positiva al que ja hi ha. L’originalitat fusteriana i planiana rau, justament, en això: en el fet d’aportar alguna cosa nova a la tradició. Recordem la màxima bíblica del no hi ha res de nou sota el sol. Aquest ha estat el nostre objectiu a l’hora de coordinar el llibre que el lector tindrà entre mans; a la tradició, hi hem afegit –i n’hem llevat– alguns aspectes.

28605569695_a99fc8bf36_o

Per exemple, la portada, obra de Ceferino González Cespón, va ser el I Premi del Cartell Anunciador de les Festes de 2016. Nosaltres, doncs, vam decidir aprofitar-lo per a la portada a causa de la temàtica i del bon saber fer. Ara bé, una de les innovacions és el subapartat “Diàspora olleriana (I) i (II)”, dins de la secció Història, costums i gent. Vam creure que calia donar-hi veu a una part –representativa, perquè el llibre té unes coordenades espacials molt concretes– dels ollerians que han hagut de marxar: uns al Principat i altres a Alemanya. Alguns d’aquests són o han sigut festers en algun moment de les seues vides, i ara, per raons laborals, viuen lluny del seu punt de partida. Ells també són l’Olleria; són els que ens situen en el mapa fora de les fronteres estrictament locals.

I parlant de ser de l’Olleria, una secció que vam trobar interessant d’afegir-hi és la titulada Som poble. Aquesta secció, que a la seua manera substitueix l’antic Noticiari local, és una píndola d’autoestima per als ollerians. En uns moments en què encara ressonen certs menyspreus mediàtics, hem volgut destacar les activitats de certes persones que ens han situat en diferents indrets o àmbits del món. Esperem que aquesta secció vaja augmentat amb el pas del temps, perquè serà senyal de prosperitat, de creixement, i, sobretot, d’orgull.

Igualment, hem introduït una altra secció: Uns se’n van, altres hi vénen. És una secció de transició –per dir-ho d’alguna manera– entre els càrrecs de 2015 i els nous de 2016. També és una manera que els primers no caiguen en l’oblit d’un any per a l’altre. Ara, però, hem volgut arreplegar-ne opinions, sensacions, experiències. I ho hem volgut fer més enllà del paper: amb entrevistes, fantàsticament fetes i editades per Anaïs Penalba, d’Elles Audiovisual, que es podran veure amb el sistema de codi QR que tenen la majoria de telèfons mòbils actuals. El lector, ací, només en tindrà un menudíssim tast.

28527233181_33bb9363ff_o

No cal dir que tot això mai no ho haguérem pogut fer sols; en aquest camí, hem tingut el suport de moltíssima gent, com els col·laboradors literaris i les associacions. Però també dels festers i les festeres i de les reines (i de les mares i dels pares que ho fan possible). I de les filaes, i de la Junta Central de Festes de Moros i Cristians. I dels festers i festeres de Loreto de l’any passat i d’enguany. I dels fotògrafs, del Col·lectiu l’Olla, o de les persones que ens han ajudat –desinteressadament– a posar il·lustracions al llibre. Per cert, durant el període de festes, hi haurà un “comboi ollerià” a Twitter, Facebook i Instragram perquè es pugen fotografies dels diferents actes, les millors de les quals apareixeran en el llibre de l’any que ve. I de Blauverd impressors S.L., que ha sabut fer una maquetació i un disseny actuals, contemporanis, adaptats als nous temps. Ha realitzat un llibre fresc, llegible, trencador.

Evidentment, tampoc no ho haguérem pogut portar a terme sense l’aposta de Julià Engo i tota la regidoria de Festes, sense la confiança absoluta de la qual –que agraïm de tot cor–, no ens hauríem pogut acarar, un dia, a aquest gran repte. I, per extensió, tot l’Ajuntament de l’Olleria, tant els regidors com la resta dels treballadors, que, en tot moment, hi han estat involucrats i ens n’han facilitat l’aventura amb tot el que tenien a l’abast.

fiestas

Unes mencions especials, potser, foren per a Manolo Mompó i Vicent Albiñana per la recepció de materials; per a Víctor Albiñana per l’assessorament amb les imatges; i, sobretot, per a Miguel Ángel Martínez, que ens ha fet de Virgili i ens ha acompanyat des del primer dia en aquest procés. Per últim, evidentment, voldríem destacar els ànims dels pares i Cris, que ens ha encoratjat en els moments de més desesperança, quan semblava que les coses es torcien. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

La nostra idea ha estat fer un llibre adaptat a l’actualitat, que se n’eixira una mica dels cànons del paper i, potser, de l’esquema d’altres anys, però sempre mantenint-ne l’essència. El que tenen a les mans és el producte de mesos de treball, d’arreplega de material i documentació, de correccions, de buscar una foto ací, una imatge allà, d’intentar que tot quadre més o menys bé. Sabem que no agradarà a tot el món; això seria una tasca impossible. Tanmateix, tanquem aquestes línies esperant que, com a mínim, si hi ha crítiques, que siguen per a millorar els pròxims llibres de festes que hi vinguen darrere. De fet, al final del Llibre trobaran un correu on poden fer-nos-en suggeriments. L’originalitat de què parlàvem adés era això: “acumular”, “deixar-hi el nostre granet d’arena” per als que hi vindran després. Els desitgem que passen unes magnífiques festes.

28527242611_4873429fca_o

Fotografies: Ajuntament de l’Olleria i Víctor Medina (Portal de l’Olleria).