L?expulsió dels moriscos valencians: causes i conseqüències (II)

Conseqüències històriques: ensorrament de la burgesia valenciana i crisi econòmica

Des del punt de vista social, tot i que lligat estretament amb l’econòmic, una de les conseqüències que es derivaren de l’expulsió fou la ruïna de les classes mitjanes. Així, els préstecs hipotecaris -censos o censals- contribuïren a l’ensorrada dels llauradors modestos, els quals, al no poder pagar els interessos dels diners que havien manllevat amb la garantia de les seues terres, es van veure obligats a cedir-les als seus creditors, i aquests, incapaços de conrear-les directament, les van deixar ermes. Moltes aljames i senyors de vassalls moriscos havien hipotecat les terres, i com que amb l’expulsió no foren pagades les pensions o interessos, això hagué de provocar la ruïna dels creditors, la majoria dels quals pertanyia a les classes mitjanes, amb un gran nombre de comunitats eclesiàstiques.

Aquests acabaren per patir, en gran part, les conseqüències pitjors de l’expulsió dels moriscos, per tal com la Corona va retallar els interessos de les pensions dels censals per tal de satisfer els interessos de l’aristocràcia, la qual, per altra part, havia perdut, amb l’expulsió dels moriscos, uns vassalls dòcils, que conreaven els seus latifundis. D’aquesta manera, la burgesia de la Corona d’Aragó va sofrir un colp molt fort i greu, el qual -amb la recessió econòmica del segle XVII- contribuiria a l’afirmació, segons Reglà, ‹‹de la polarització social entre una minoria de privilegiats i una massa d’humils, característica de la societat espanyola del barroc›› (1984: 111). El regne de València perdia pes en el conjunt dels territoris de la monarquia hispànica.

D’una altra banda, l’agricultura fou l’activitat econòmica més afectada per les conseqüències de l’expulsió. ‹‹Sembla inqüestionable››, afirma Reglà, ‹‹que durant els segles XV i XVI la producció -i l’exportació- de sucre en el ducat de Gandia, marquesat de Dénia i comtat d’Oliva, va representar el darrer moment d’esplendor de l’economia valenciana, abans de la gran època de la taronja, que comença a les darreries del segle XIX›› (1984: 129). I és que cal recordar que l’exportació de sucre donava als esmentats senyorius una considerable força econòmica i política. L’expulsió dels moriscos, però, significà un colp duríssim per als canyamelars. Quan la repoblació de la comarca havia reeixit a restablir-hi una mica la situació, la competència dels sucres portugués i americà produí l’enfonsament ja definitiu d’aquest conreu.

Igualment, en sortí perjudicada la producció arrossera. Apunta Reglà que abans de l’expulsió dels moriscos, el sobrant de la producció arrossera permetia importar blats, i és ben significatiu que, a partir del 1609, entre els productes que València importa de Sardenya, l’esmentat cereal ocupe el primer lloc. Segons l’historiador, ‹‹això és una clara prova de la despoblació del camp valencià›› (1984: 130).

També resultaren afectades directament per l’expulsió dels moriscos algunes activitats industrials i mercantils del Regne de València. Així, la crisi afectà sobretot la indústria del calçat, que provocà la frase que Reglà reporta del Patriarca Ribera, ‹‹¿Qui ens farà les nostres sabates?›› (1984: 132).

Conseqüències demogràfiques: el descens de la població

A causa del decret de 1609, es va produir un enorme descens de la població. Si seguim les xifres que aporta Joan Reglà, els càlculs solvents de moriscos expulsats oscil·len entre un mínim de 300.000 i un màxim de 500.000, dels quals, entre 200.000 i 250.000 corresponen als de la Corona d’Aragó, la qual cosa representa del 20% al 25% del total dels seus habitants. El percentatge és, en canvi, molt menut si ho comparem amb la resta de la monarquia -entre 100.000 i 250.000, dins una població total de vora 8.000.000 d’habitants (Reglà 1984: 106).

A València la quantitat dels expulsats oscil·laria entre un màxim de 170.000, segons les estadístiques aproximades de l’època, i un mínim de 117.464, segons les relacions dels moriscos embarcats en els ports del Grau de València, Alacant, Vinaròs, Moncofa, Dénia i Xàbia (Reglà 1984: 106).

L’estudi de Reglà ens mostra com el professor Henri Lapeyre examina l’evolució demogràfica del Regne de València fins 1609. Si ens centrem només en l’etapa anterior a l’expulsió, entre 1563 i 1609, la població total del Regne de València passa de 64.075 focs a 96.731, amb un augment del 55’09%; el ritme de l’augment entre els moriscos és del 69’7%, i entre els cristians vells, solament del 44’7%. La capital s’estabilitza en uns 50.000 habitants, sense créixer al compàs del Regne. Així, segons Reglà, ‹‹sembla inqüestionable que la proliferació morisca fou una de les causes de la seua ruïna final›› (1984: 115-116).

L’expulsió dels moriscos constituí el triomf de la ciutat sobre el camp. Tenint en compte la distribució geogràfica de la població, les conseqüències econòmiques de l’expulsió dels moriscos valencians que hem vist foren més greus a les comarques de l’interior i del sud del país.

De nou Henri Lapeyre, reportat per Reglà, ens mostra com el cens de 1646 posa en relleu que les pèrdues demogràfiques de cap manera havien estat reparades trenta-cinc anys després de l’expulsió. Els antics poblats moriscos havien estat reduïts a la mínima expressió, i els llocs de cristians vells havien patit pèrdues molt considerables. Fins i tot molts llocs de moriscos quedaren despoblats. ‹‹En realitat››, conclou Reglà, ‹‹fins a mitjan segle XVIII, el Regne de València no tornà a tenir el mig milió d’habitants de l’any 1609›› (1984: 119).

Els repobladors cristians dels llocs abandonats pels moriscos eren, majoritàriament, del mateix regne. Només un 1’6% són de fora, d’acord amb les cartes de població que aporta la tesi doctoral de Joan R. Torres Morera, deixeble de Joan Reglà. Entre aquests, hi ha alguns pirinencs, castellans, francesos i sobretot mallorquins. D’ací a que a la comarca de la Marina perduren característiques mallorquines etnogràfiques, com les sobrassades, i dialectals, que detallarem més endavant. (Reglà 1984: 119-120).

El foragitament dels moriscos, com hem vist, comportà un gran ‹‹buidatge›› en la població del regne de València. El 1638, el regne de València només comptava 350.000 habitants. L’expulsió produí l’abandó de 553 poblacions de moriscos, de les quals només 248 foren ocupades per nous repobladors cristians. Els moriscos, no ho oblidem, eren els que treballaven les terres dels senyors, la mà d’obra que els camperols havien volgut combatre durant les Germanies. Per això, no és d’estranyar que l’economia i la societat se’n ressentiren.

Conseqüències lingüístiques: canvis de frontera i avanç de la castellanització

Amb l’arribada de repobladors als llocs abandonats, s’esdevenen, en paraules d’Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs, uns ‹‹canvis de frontera›› (2011: 239). Així, com hem assenyalat més amunt, la majoria de repobladors foren cristians vells del mateix regne: ‹‹camperols que es desplaçaven dels seus llocs d’origen per establir-se en terres que abans ocupaven els moriscos, i així mateix molts menestrals que abandonaven les ciutats per fer-se llauradors a causa de la gran decadència dels gremis en aquell segle›› (2011: 239).

Ferrando i Nicolàs divideixen la seua explicació per zones. D’aquesta manera, dins l’actual zona catalanoparlant del regne de València, arribaren pocs colons de l’exterior, però hi hagué, almenys, una migració catalanòfona important com és la repoblació per mallorquins de les comarques de la Marina i el Comtat (2011: 239). L’especialista Joan Veny, a Els parlars catalans, explica les peculiaritats dels parlars de Tàrbena i la Vall de Gallinera. Així, per exemple, Tàrbena manté millor que la Vall de Gallinera alguns trets del mallorquí, com l’article salat usat com a règim intern i que alterna amb un segon registre, que és l’article valencià el, la; l’article personal en i uns quants vocables, com jugar a conillons (jugar a cuit), remutxalla (ramalla) o ascanyat (afònic) (2002: 119).

Alguns llocs foren repoblats per aragonesos, i fins i tot per navarresos, com és el cas d’Algímia, però les relacions amb els pobles veïns afavorien una ràpida adopció al català.

En la zona ponentina del regne de València, les varietats lingüístiques actuals indiquen que hi hagué un corrent de repobladors de la Serrania de l’Alt Túria, de llengua castellanoaragonesa, que es propagà fins a Pedralba, i una altra, castellanomanxega, que per la cinglada de l’Alt Xúquer arribà fins a Millares i Tous.

Les zones interiors castellanòfones eren quasi per complet terres de senyoriu treballades per vassalls moriscos, per la qual cosa, la nova repoblació amb castellans i aragonesos comportà la constitució d’una frontera lingüística al si del Regne, que així passà a ser territorialment bilingüe. També el Baix Segura, mig deshabitat per l’expulsió dels moriscos i per les malvestats periòdiques, fou repoblat a partir de mitjan segle XVII per murcians (Ferrando; Nicolàs 2011: 239-240).

D’altra banda, tenim una altra conseqüència lingüística que és, més aviat, fruit del debilitament de les classes mitjanes i que marcarà el futur del País Valencià. És en aquest període, a principis del segle XVII, quan comencem a assistir a la castellanització dels regnes de la Corona d’Aragó per part de la monarquia hispànica. Tanmateix, la propagació de la llengua castellana fou un fenomen urbà, que afectava sobretot les classes socials més altes, enlluernades pel prestigi de l’idioma de la monarquia.

És cert que aquesta castellanització afectà només l’aristocràcia i certs sectors de la burgesia, com el funcionariat i l’alt clergat, de les ciutats més importants, com la ciutat de Valènca, tot i que tingué una incidència relativa i, fora de la capital, pràcticament nul·la. Però, com les idees dominants són les idees de la classe dominant, no és estrany que amb el pas del temps la castellanització s’amplie a altres capes. Per això, Ferrando i Nicolàs afirmen que ‹‹en la mesura que transcorre el XVII, s’intensifica la castellanització als diferents àmbits administratius, i això no sols per la introducció creixent d’empleats d’origen castellà, fet que tenia una incidència sociolingüística en els autòctons, sinó per voluntat pròpia dels funcionaris indígenes›› (2011: 242).

Si a Catalunya s’oposen a la castellanització una bona part del clergat, que defensa el català com a llengua de predicació i la catequètica, els escriptors més importants, i la majoria dels sectors burgesos, que controlen les institucions polítiques del Principat, a la resta dels territoris de llengua catalana, també es produeixen alguns signes de resistència política i lingüística, però molt febles, per l’escàs pes econòmic de les capes mitjanes.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Projectes i maldecaps per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent